Avui es decideix al Congrés dels Diputats si es porta a debat regular la qüestió dels lloguers de temporada i d’habitacions. Al centre de la polèmica, la disputa entre dos blocs parlamentaris: a una cantonada del ring, el bloc socialdemòcrata que aparentment s’ha fet seva la proposta dels Sindicats de Llogateres, liderat per un PSOE que, justament, al maig a Catalunya va tombar el decret de lloguer de temporada i d’habitacions; a la cantonada contrària, el bloc de PP, Junts i PNB, que passen de tirar-se els plats pel cap per l’amnistia a entonar l’«Amigos para siempre» quan es tracta d’evitar qualsevol concessió de drets a la classe treballadora.
Ens encanta el circ, per això les picabaralles del Congrés fan córrer rius de tinta i ens entretenen en tertúlies infinites. En aquest cas, però, m’agradaria posar el focus en una qüestió diferent, tot i que ben relacionada amb aquest circ tan nostre del parlamentarisme a l’estat espanyol.
Parlarem d’habitatge, i parlarem de les condicions d’accés a l’habitatge de la classe treballadora. Per variar! Doncs bé, és una tendència important i prou a la vista per qui estigui buscant pis que cada cop es desvien més lloguers residencials d’ús habitual cap al lloguer d’habitacions o temporal. L’habitatge d’ús turístic que aquest estiu ha omplert titulars és part d’aquesta tendència.
Aquesta tendència, empesa per l’objectiu d’extreure més rendibilitat al patrimoni immobiliari de tots els rendistes (sí, grans i petits), està tenint com a conseqüència que encara sigui més difícil per les treballadores accedir a un habitatge de qualitat: l’encariment del lloguer, la inestabilitat a mitjà termini i la vulnerabilitat davant la propietat són el nostre pa de cada dia quan busquem una casa per viure.
De raons no en falten, doncs, per formular reformes parlamentàries que busquin frenar una situació que fa massa temps que és totalment insostenible. Ara bé, a l’hora de plantejar solucions, cal ser rigorosos perquè el sindicalisme d’habitatge ja té al darrere una trajectòria prou llarga i nodrida per continuar ensopegant un cop rere l’altre amb la mateixa pedra.
Després dels efectes escassos dels escuts antidesnonaments, la Ley Vivienda i la regulació dels lloguers a Catalunya, és com a mínim fascinant que se segueixi explicant que aquesta mesura resoldrà la situació. Aquí el problema no és pas que pequem d’innocents o optimistes. El problema és que donar esperances per enèsima vegada que aquesta mesura posarà punt i final al problema, quan no serà així, té unes conseqüències polítiques nefastes: la despolitització, la desafecció i la desmobilització de la classe treballadora.
Això no és tot. Si una cosa necessitem els treballadors d’aquest país, si pretenem millorar les nostres condicions de vida, és retirar tota confiança mai dipositada en la política parlamentària, en l’Estat, i posar-la en les nostres mans. Perquè aquí, els únics que no ens han traït mai ni ens trairan són els sindicats d’habitatge. En canvi, no podem dir el mateix de la política professional: que una Ada Colau dels Comuns surti de l’Ajuntament de Barcelona dient que ara s’hi viu genial, mentre que els seus mandats han estat potser els anys en els quals s’ha deteriorat més la vida a la ciutat; que ERC s’ompli la boca d’habitatge digne quan han estat el govern del desnonament ràpid, fàcil i barat; que el govern PSOE-Sumar s’estrenés amb una ministra d’habitatge dient que treballaria pels petits propietaris… Tot són motius per no tornar a fer-nos mai una foto amb ells.
Però això no és una qüestió personal, és una qüestió de classe: la política professional no treballa pels nostres interessos, sinó pels del rendisme, dels propietaris. Són les diverses cares del mateix partit, el de la burgesia. Per això, tirar endavant una campanya centrada en atacar Junts, PNB i PP perquè bloquegen el debat, que permet així que en treguin rèdit electoral les sangoneres que ens governen i que són corresponsables de la situació de misèria que vivim, potser no és la brillant idea que ens pensàvem. Acabem alimentant un tàndem sindicat – partit socialdemòcrata que, encara que no sigui volgut, fa que tot treball de politització que realitzem amb les nostres companyes sigui compatible amb seguir donant suport a PSOE, ERC, Comuns i companyia. Uns partits que ja ens han demostrat per activa i per passiva que només són capaços d’impulsar mesures cosmètiques inútils mentre criminalitzen i endureixen la repressió cap a la classe treballadora. És imperatiu: hem de trencar la roda de pressió al “carrer” que aconsegueix una reforma legislativa que no funciona, la qual cosa provoca que es torni a fer pressió al “carrer”. Estem en aquesta roda atrapats des de fa més d’una dècada i els resultats són a la vista; els polítics de l’esquerra parlamentària no només no han aconseguit millorar les condicions de vida sinó que a més ens han deixat un marge molt menor per a fer política, ja que aquesta roda va acompanyada d’un reforç progressiu dels ressorts autoritaris de l’Estat. Necessitem sortir d’aquesta trampa mortal.
Però qui dia passa, any empeny, diuen. I aquí estem, presenciant l’enèsima picabaralla entre els que assimilen i desactiven la lluita dels moviments socials, per una banda, i els que volen evitar que els amos dels diners perdin alguns cèntims, per l’altra.
Parlar d’habitatge, parlar de les nostres condicions d’accés a l’habitatge, és parlar de lluita de classes i, en el moment actual, necessitem parlar-ne de forma urgent. Perquè no es pot viure. Perquè vivim en una barbàrie cada cop més profunda i estesa. Necessitem més que mai expropiar totes les cases buides. Necessitem més que mai acabar amb la impunitat dels propietaris. Necessitem més que mai treure’ns de sobre els deutes que ens ofeguen cada mes. Necessitem més que mai que l’habitatge sigui universal, gratuït i de qualitat. Això només som capaços de fer-ho nosaltres, la classe treballadora.
Per tot això és cabdal que la nostra lluita política, també quan passa per aconseguir reformes de la legislació estatal, no estigui desvinculada d’una estratègia general d’acumulació de forces més enllà de la lluita per l’habitatge, d’una estratègia general basada en la construcció del socialisme per acabar amb la societat de classes capitalista i en trencar amb la subordinació política als partits de l’esquerra parlamentària. Necessitem de nou un proletariat revolucionari que passi a l’acció i s’emporti per davant a PSOE, PP, VOX, Junts, ERC, Sumar i tot el que ens pugui quedar de l’esperança que l’Estat ens salvi.
O podem reviure el dia de la marmota. Un cop rere l’altre.
