Han passat 8 anys des de l’1 d’octubre del 2017. 8 anys des del referèndum d’autodeterminació i la política catalana continua girant sobre si mateixa. La desorientació és total. Cap de les preguntes obertes per la derrota estrepitosa dels partits de la petita burgesia nacionalista s’ha respost d’una manera que hagi aportat una mica de llum a la qüestió.
8 anys després, Puigdemont continua sent el líder d’un Junts escorat cada vegada més a la dreta, vivint amb respiració assistida gràcies als 7 diputats que té al Congreso, mentre mira pel retrovisor a Aliança Catalana. Junqueras continua sent el líder d’una Esquerra cada vegada més subordinada als interessos del PSOE, mentre anuncia nous pactes amb Pedro Sánchez que tothom sap que no es compliran. I la CUP, sense un lideratge clar, continua desfullant la margarida sobre si fer un front patriòtic com volen els gironins, o sobre si fer un front d’esquerres com volen alguns barcelonins.
I no ens podem oblidar de la galàxia dels Comuns, Podemos, Sumar. Més còmodes que mai en el nou context, perquè pràcticament no s’han de posicionar sobre un tema com la qüestió nacional catalana que majoritàriament els hi causa urticària.
Tal com podem veure, és evident que no hi ha un pla. Estem en un carreró sense sortida. Absolutament cap partit ha fet una crítica real sobre els límits que es van plantejar a l’octubre català. Dels quadres de la petita burgesia nacionalista i l’esquerra espanyola no n’esperem res. Però dels milers de militants que van participar a primera línia en defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya, sí.
El Moviment Socialista va nàixer a Catalunya a conseqüència de l’esgotament d’un cicle polític. Un cicle polític que s’iniciava com a resposta a la crisi del 2008, amb les vagues generals i el 15M, el salt institucional de Podemos, les vagues feministes, i el Procés. La liquidació del potencial d’aquesta onada de mobilitzacions mereix una reflexió profunda sobre les tesis de les quals partia, també respecte a la qüestió nacional catalana. Des d’aquell moment, hem anat elaborant diferents materials per trobar una resposta a una qüestió que és central en la política catalana i espanyola. Des d’aquell moment, ni una crítica fonamentada a la nostra posició respecte a aquest tema. Només crítiques superficials barrejades amb insults.
Nosaltres, al marge de totes aquestes difamacions infantils, tornem a llençar una pregunta clara a tots els sectors militants que senten preocupació per aquest tema:
Algú a Catalunya vol discutir seriosament sobre la qüestió nacional? Algú està disposat a no repetir com un lloro allò que ja s’ha demostrat clarament equivocat? Algú està disposat a buscar una resposta a les preguntes obertes del Procés?
Com per exemple: de quina manera es constitueix a la classe treballadora en un subjecte polític capaç de dirigir la seva pròpia lluita? Com es capgira la correlació de forces respecte als partits de la petita burgesia nacionalista? Què fer amb els amplis sectors de la classe treballadora metropolitana que se sent catalana i espanyola, que va defensar les escoles durant el referèndum i que tornen a estar totalment desactivats políticament? Què fer amb un proletariat espanyol fortament influenciat pel nacionalisme espanyol, que arengava el famós «A por ellos» i que hem d’aconseguir per tots els mitjans que s’enfronti a la burgesia, en lloc dels seus germans de classe? Com construïm una unió amb els treballadors d’altres nacionalitats oprimides com Euskal Herria i Galiza que no sigui exclusivament parlamentària? Com combatem un supraestat com la Unió Europea i una aliança genocida com l’OTAN que no dubtaran a utilitzar la força si es profunditza la lluita de classes a Catalunya?
Creiem que plantejar una resposta a aquestes preguntes des del punt de vista liberal, en el seu vessant conservador o progressista, com fan Junts i ERC només pot donar respostes totalment errònies. Pel que fa a la visió dels Comuns, és difícil dir alguna cosa, perquè veuen aquest tema com un destorb i desitgen que en algun moment desaparegui. I l’Esquerra Independentista, si separes el gra de la palla, deixant de banda les ocurrències oportunistes d’alguns dels seus dirigents i vas al fons del seu pensament, continua petrificada en les teories d’alliberament colonial que es van popularitzar als anys 60. Exitoses a Cuba, Algèria i el Vietnam, però que històricament han fracassat al centre imperialista, com s’ha pogut veure també a Irlanda i Euskal Herria.
És necessari fer una aproximació teòrica correcta a l’opressió nacional, només així es pot desplegar una anàlisi de conjuntura correcta i una tàctica correcta. Nosaltres creiem que aquesta aproximació teòrica no es pot fer des dels diferents vessants de l’independentisme, reformista o revolucionari. Clarament, ha demostrat que no té un pla un cop ha estat derrotat. Per tant, creiem que s’ha de fer a partir del marxisme, i no solament d’allò que ha escrit Lenin sobre el dret a l’autodeterminació, sinó del que han escrit els marxistes d’aquí.
Catalunya té una tradició marxista molt rica respecte a la qüestió nacional. Els debats que es van donar durant els anys 30 del segle passat respecte aquest tema poden aportar llum en l’actualitat si se’ls llegeix críticament. Si comprenem les diferències entre aquell moment històric i el que ens toca viure a nosaltres podem extreure lliçons clau. Com per exemple:
La primera lliçó que podem extreure consisteix a desposseir a la petita burgesia nacionalista i els seus partits del monopoli respecte a la qüestió nacional. Els comunistes tenim la responsabilitat de donar una solució respecte a l’opressió nacional.
La segona, es fonamenta a comprendre que sense una posició independent, sense un partit de la classe treballadora que formuli una proposta pròpia, serà molt difícil tenir una anàlisi correcta de la situació, un programa polític per a la conquesta del poder i una tàctica eficaç.
La tercera és refereix a que és imprescindible una perspectiva internacionalista. Això no significa fer treball parlamentari amb altres nacions oprimides al Parlament Europeu, sinó construir un partit comunista de masses a tot Europa que defensi el dret a l’autodeterminació.
Al 2025 ens trobem en un carreró sense sortida, mentre la guerra i la reacció avancen sense aturador. No podem permetre ser enviats a l’escorxador per la burgesia i els seus sequaços sense oposició. Per tant, com a resposta a això, el proletariat català tenim un repte històric: rectificar combatent o ser mortalment aixafats.
