Demà una mobilització a escala estatal tornarà a posar el focus mediàtic al descontentament social ocasionat per la crisi d’habitatge que es pateix a Catalunya i a l’Estat espanyol. Una crisi que per paradigmàtica ha ocupat titulars internacionals, sent una bona mostra de la misèria que produeix una economia estatal venuda per dècades al totxo. No perdem de vista, de tota manera, que les crisis d’habitatge han estat una constant a la història del capitalisme, i que ara mateix és una tendència global que les condicions d’accés a l’habitatge empitjorin.
En el cas concret espanyol, ens trobem en un punt que sembla d’inflexió. Lloguers als seus màxims històrics, preus de compra que tampoc s’han quedat pas enrere, estancament dels salaris, una sagnia de desnonaments que no s’atura i enduriment de protocols judicials i policials per executar-los, proliferació d’organitzacions feixistes de desokupació… Ens trobem, en totes les modalitats d’accés a l’habitatge, en un dels moments més crítics dels últims anys. En conseqüència, els ànims es caldegen i el sindicalisme d’habitatge aconseguim una capacitat per intervenir socialment que fa temps que no teníem.
La pregunta aquí és: com els diferents agents del moviment per l’habitatge aprofitarem aquest moment de crisi? Com entenem la funció d’aquestes mobilitzacions? Per a què volem utilitzar l’altaveu mediàtic que la conjuntura ens està donant?
Existeix un consens en què és urgent millorar de forma generalitzada i substancial les condicions de vida amb l’enfortiment d’eines sindicals. Ara bé, la qüestió no només és si aconseguim millorar les condicions de vida, sinó com s’aconsegueixen aquestes conquestes i cap a on ens permeten caminar. És aquí on situem la qüestió central.
Per dir-ho clar: no ens conformarem amb engrunes per part de l’Estat, perquè sabem que la seva contrapart necessària és la subordinació a l’esquerra parlamentària i la canalització del conflicte social per vies institucionals, neutralitzant d’aquesta manera tota la seva potencialitat transformadora. Aquesta és una via morta en què portem atrapats massa temps, sotmesos al xantatge del mal menor o de les mesures miraculoses (que mai ho són). La situació crítica d’avui és el resultat de no haver generat les condicions per arrancar mesures més enllà dels límits immediats de la política burgesa.
Per això, per als sindicats amb orientació de classe, com el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, la tasca davant de l’actual conjuntura s’ha de concretar en dos objectius. Aquests objectius han d’acompanyar al creixement del sindicalisme d’habitatge per donar-li un caràcter qualitatiu, més enllà del creixement corporatiu d’un sindicat o l’altre. En primer lloc, l’objectiu de fer bascular la protesta a una posició d’oposició al règim capitalista en la seva totalitat a la majoria dels sectors de la classe treballadora afectada per la problemàtica. En segon lloc, l’objectiu de vincular aquesta creixent posició d’oposició amb una sèrie de mètodes de lluita sindicals que siguin eficients per l’autodefensa i la conquesta de drets polítics, i a la vegada coherents políticament amb la idea d’una societat sense classes.
Sobre el primer objectiu, de nosaltres depèn aconseguir donar als sectors que es tornen a mobilitzar un projecte i una orientació que pugui casar amb la posició generalitzada de sospita i ressentiment contra una política professional -i en especial la de l’esquerra- que fa 15 anys que ven falses solucions o directament col·labora de forma activa en l’ofensiva sobre drets i condicions de vida. Aquesta és, per nosaltres, una orientació socialista. Lemes com “acabem amb el negoci immobiliari” poden anar més enllà d’un lema, poden servir per imprimir a escala social que la solució no és fàcil: a diferència del que ha promogut l’esquerra i la política professional acabar amb el negoci immobiliari està necessàriament lligat a la presa del poder per part de la classe treballadora i l’expropiació de la burgesia. Al mateix temps, cal aprofitar intel·ligentment la possible mobilització ascendent d’alguns sectors i la centralitat mediàtica que susciten per activar políticament al proletariat exclòs, absent i mancat de representació i veu. Perquè ens entenguem: Casa Orsola ha de servir per catalitzar políticament la ràbia silenciosa de les perifèries degradades de l’àrea metropolitana on s’ha imposat el desnonament fàcil, ràpid i barat.
Però per donar una orientació, per plantejar l’alternativa revolucionària, perquè el socialisme arreli com a perspectiva creïble, aquesta ha d’anar aparellada a un pla de lluita operatiu. I això remet al segon objectiu: significa poder vincular correctament mètode i contingut de les lluites. En alguns casos això significarà fer el millor i més eficient, en d’altres significarà fer el més encertat políticament i en d’altres una combinació d’ambdós. El moviment per l’habitatge fa anys que afina els mecanismes sindicals i tota aportació és benvinguda: del porta a porta i l’organització col·lectiva de blocs, passant per les demandes col·lectives, la reformulació de la relació entre assemblees polítiques i assessories, a la generació de teixit de base i associatiu… Nosaltres creiem que la conjunció d’eficiència en el mètode i avenç polític la marquen els següents indicadors: si es desplaça o no el corporativisme de grup o sector de classe en pro de demandes i mètodes que tendeixin a la universalitat, si s’aconsegueix o no més capacitat de control i decisió democràtica de la classe sobre les cases i el territori, si permet o no assenyalar, davant de la classe en general, a l’Estat i les seves institucions i partits fidels als rendistes i als capitalistes, desplaçant la seva neutralitat.
Dissortadament, no existeixen solucions màgiques. Aquesta és una lluita a llarg termini, un fet molt evident per tothom qui analitzi l’origen i les característiques de la crisi d’habitatge. Per tant, motiu encara més de pes per no caure en l’oportunisme i perdre l’horitzó de vista quan som al centre de la conjuntura. La nostra acció sindical ha de respondre a les necessitats i interessos actuals de la classe treballadora amb problemes d’habitatge, però això no pot convertir-se en promoure falses solucions per aquests problemes ni en deixar de fer pedagogia política. No podem incentivar un nou cicle de construcció d’habitatge, que seguirem sense poder pagar, en un Estat amb prop de 4 milions d’habitatges buits. No podem idealitzar un model d’habitatge públic que és igualment impagable pels sectors del proletariat exclosos del mercat immobiliari i que acaba responent igualment a la lògica del benefici (sinó, que preguntin als veïns del Bloc Pasqual de Mataró). No podem permetre bonificacions fiscals i subvencions públiques a rendistes i lobby immobiliari que deixin intactes els seus beneficis mentre patim un espoli constant als nostres sous i estalvis (qui els tingui). I per acabar, hem de posar una línia vermella claríssima al gir reaccionari del discurs polític, amb la defensa de la propietat privada i la criminalització de l’ocupació com a estendards.
La condició necessària per acabar amb el negoci de l’habitatge és impugnar i derrotar el poder polític existent, és un procés polític revolucionari. La tasca que ens marquem al Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya és avançar en aquest llarg camí mentre aturem desnonaments, renovem contractes de lloguer o aturem l’adjudicació de llicències turístiques. Un camí en què anem guanyant a poc a poc força sindical, capacitat comunicativa, referencialitat social i capil·laritat organitzativa entre la classe treballadora: aquest 5 d’abril només té sentit com un moment d’enfortiment en aquest pla i així enfoquem la jornada de demà. Ens veiem a Plaça Espanya!
