“Que no son seres humanos, sino recursos humanos, que no tienen cara, sino brazos, que no tienen nombre sino número”. No puc evitar que em ressonen aquests versos de Galeano mentre escric aquesta columna. De moment ja hi ha més de dos-cents morts confirmats i la Generalitat continua amagant la xifra real de desapareguts. Una catàstrofe en gran part evitable i amb responsables clars: polítics i empresaris. Mentrestant, el poble valencià s’organitza com pot per treure el fang de les seues cases.
Des del moment en què la magnitud del desastre va transcendir als mitjans, hem assistit a un espectacle patètic oferit pels executius autonòmic i estatal, que es passen la pilota un a l’altre sense assumir responsabilitats. Aquesta guerra mediàtica entre esquerra i dreta, a costa de la mort i el patiment de totes les afectades, no passa desapercebuda per a la població. No poden negar-se els elements d’extrema dreta presents en l’escratxe improvisat a Mazón, Sánchez i Felip VI, de la mateixa manera que tampoc podem negar que l’assenyalament i l’odi contra tots els responsables polítics té una dimensió general. Ja hem apuntat en altres ocasions els elements que conformen la panoràmica on s’emmarca la catàstrofe de la DANA. Crisi climàtica generada per un sistema depredador i irracional, polítiques inservibles o directament còmplices de la situació, gestió criminal del poder polític valencià i estatal, i la tirania dels empresaris. Hui voldria desenvolupar aquestes línies en clau propositiva.
Hi ha un sentiment que predomina ara mateix entre els que som conscients que aquesta situació difícilment pot ser qualificada de “natural”, i eixe sentiment és la ràbia. Ràbia pels nostres morts, ràbia per haver de jugar-nos la vida i damunt pagar-ho de la nostra butxaca. Com de la pandèmia, d’ací n’eixirem més pobres i més afligits. Almenys si no fem res diferent. Cal vehicular eixa ràbia, i ara es reuneixen les condicions per fer-ho. La socialdemocràcia, experta en pescar en aigua tèrbola, ja es frega les mans amb el descrèdit que cau sobre l’esquena de Mazón, i albirant la possibilitat d’un recanvi turnista. Són aquestes situacions extremes que genera el capitalisme decadent i que la dreta tendeix a conduir fins al punt del descrèdit total, en les quals la socialdemocràcia pot continuar erigint-se en alternativa.
Nosaltres sabem, però, que aquesta no és més que una falsa alternativa. Que les raons de fons com la crisi climàtica, l’urbanisme especulatiu i irracional o el desmantellament de l’Estat social són processos intrínsecs al capitalisme actual, i que tota solució dins del marc legal capitalista està condemnada al fracàs. Quantes reedicions de governs del canvi innocus hem de viure? Fins quan tragarem amb l’estafa del suposat pragmatisme d’esquerres? Si realment volem ser pragmàtics, més ens val treballar des d’algun altre paradigma que no siga el que ens ha dut fins ací. A la barbàrie a què ens sotmeten cal que hi oposem una força independent, una alternativa real. I eixa tasca és urgent, és una tasca del present que no podem postergar a un futur indeterminat ni relegar al camp dels bons ideals. L’absència d’eixa força política alternativa deixa un espai immens, com ja hem dit, a les falses alternatives, però també al discurs més reaccionari. Mitjans de comunicació, petita burgesia i policia estan duent a terme una persecució contra aquells qui han gosat de vulnerar la propietat privada en aquests moments de tanta desesperació. Perquè tota l’almoina, l’assistencialisme i la caritat són poc per a les classes mitjanes i el relat mediàtic, però sempre passant per caixa. Això demostra que no tots estem units en el dolor, que hi ha qui pateix perquè no té per menjar i qui pateix per assumir pèrdues.
Sabem que fer una crida a la construcció de l’organització revolucionària pot semblar una consigna insatisfactòria enfront de la urgència d’una solució pràctica de la situació. La qüestió és que, realment, el proletariat estem en total indefensió i impotència. Qualsevol solució pràctica que es done ara mateix es produirà a esquenes nostres. No hi ha cap força organitzada que tinga la capacitat de condicionar la gestió d’aquesta catàstrofe de manera que estiguem més a prop d’un món on siga impossible que això passe. Per tant, és això el primer que hem de posar sobre la taula, la possibilitat de desenvolupar un projecte polític que faça real la possibilitat d’una societat organitzada de manera racional i justa. Una societat on, davant la destrucció massiva de cases, hi hauria una reubicació igualment massiva en habitatges de qualitat i gratuïts. Una societat on, davant la necessitat de medicaments, menjar i béns bàsics per a la vida, es duria a terme una socialització immediata dels excedents d’aquests. Una societat que, en definitiva, aturara la producció i salvaguardara la seguretat de la població davant la mínima possibilitat d’una catàstrofe natural. Aquesta és la panoràmica que cal contraposar a aquest món de misèria. Un objectiu a través del qual construir organitzacions fortes i massives que puguen estar a l’alçada en les lluites que vindran i en les misèries a què ens sotmetrà la classe capitalista en la seua caiguda lliure cap al col·lapse.
Per a nosaltres, la construcció d’una alternativa que mire més enllà de l’statu quo capitalista és quelcom a treballar des d’ara mateix. Som les treballadores les que patim més intensament aquestes desgràcies, som les treballadores les que més tardem i pitjor ens en recuperem, i serem les treballadores les que patirem l’onada reaccionària que açò pot desencadenar. És el proletariat mundial qui continuarà engreixant les files de l’exili climàtic i bèl·lic, governe Mazón o Puig, Sánchez o Feijóo, Harris o Trump. Només un programa polític coherent amb els interessos reals de la classe treballadora, que puga donar resposta a totes les problemàtiques que pateix i que les ataque d’arrel pot ser una alternativa realista.
És hora de prioritzar construir eixe horitzó estratègic. Tornar a instaurar un contrarrelat que impugne aquesta falsa oposició que escenifiquen dreta i esquerra. Perquè açò no va de PP versus PSOE, açò va de capital contra proletariat, va de nosaltres contra la burgesia que ens ofega i ens domina de manera tirànica.
El Moviment Socialista, a través de l’Organització Juvenil Socialista del País Valencià fem una crida a la mobilització d’aquest 9 de novembre a la ciutat de València. És imperatiu assenyalar els culpables i fer-los pagar, no podem diluir la qüestió dient simplement que la culpa és del capitalisme. Però eixa reivindicació ha d’anar més enllà i denunciar la magnitud real del problema que vivim. Apuntar a la complicitat de l’esquerra amb la crisi climàtica i l’ofensiva contra les treballadores. Dirigir la ràbia de la societat valenciana cap a una solució a l’altura de la barbàrie que patim: l’organització independent del proletariat, l’organització comunista.
