Mullar-te la cara en una pica, anar corrent cap al teu destí, córrer en cercles abans d’entrar, obrir la porta de cop i entrar a la sala al crit de «Morirem tots!» és una manera poc ortodoxa però eficient de cridar l’atenció. Un cop tens l’atenció pots aprofitar per explicar la teva història a l’audiència, els tens atrapats. És vital que aprofitis els primers instants per llançar les idees força, aquelles que vulguis que quedin, perquè el crit arriba primer a la part del cervell que reacciona a l’amenaça, i només després a la que l’avalua. I quan finalment hi arriba, potser algunes persones d’entre l’audiència començaran a reflexionar sobre el que els dius, a contrastar, a arrufar la cella.
Aquesta tècnica la podràs fer servir un cop. La quarta vegada que entris a la sala a crits i amb la cara mullada la gent difícilment et donarà cap credibilitat. O sí.
Una situació similar és la que està passant amb els CEO d’Anthropic i OpenAI, reclamant atenció, fent manifestos, elucubrant sobre un futur apocalíptic al qual ens han de dur els seus propis productes. Volen parar? Doncs que parin, no?
Aquesta última pregunta és retòrica, perquè a hores d’ara està prou clar que el que realment volen no és parar, sinó prendre el control d’aquesta tecnologia a escala mundial, arbitrar-la, decidir qui i com en pot disposar, i per l’altre emmascarar el dèficit econòmic que arrosseguen aquestes estructures empresarials.
I per tal d’aconseguir-ho s’han abonat a una estratègia contraintuïtiva basada en la confusió. Veiem com diferents personatges ubicats en el mateix bàndol, tant per interessos econòmics com ideològics, escenifiquen disputes entre ells per tal d’implantar a l’imaginari col·lectiu una sèrie d’idees clau:
- Nosaltres som gent responsable i humanista.
- Aquesta tecnologia pot acabar amb la civilització si no la controlem nosaltres (EUA).
- Els xinesos són l’autèntica amenaça.
- Qualsevol IA fora del nostre paraigua suposa un risc.
Mentre criden el món a parar o alentir el desenvolupament de la IA, Dario Amodei s’autorespon amb un: «si parem nosaltres, avancen els altres, s’ha de parar tothom». Ho va escriure negre sobre blanc al seu assaig titulat We Must Pace the Frontier: el ritme dins de les democràcies, diu, està limitat per l’avantatge que les empreses nord-americanes tenen sobre els règims autoritaris. Si s’alenteix més que això, els projectes vinculats al Partit Comunista Xinès es posen al davant.
Traduït: no podem parar, però sí que podem demanar que algú ens obligui a tots a anar una mica més a poc a poc. Preferiblement algú que ens conegui bé.
Desencriptació: Està aprofitant un suposat manifest sobre els riscos de la IA per incidir en la idea que els Estats Units de Trump són un paradigma de llibertat, i la pèrfida Xina un risc per a la humanitat. No és l’objecte d’aquest text desmuntar aquesta tesi, però convidem el lector a cercar el nombre de països atacats i saquejats per cadascun dels actors al llarg de la història.
Què hi ha darrere de tot plegat? Què està passant? Realment morirem tots?
La majoria d’aquestes preguntes no tenen una resposta senzilla.
Però una cosa és clara: si hi ha una realitat és que les empreses no es mouen per filantropies, sinó per augmentar el seu capital. I, com a marxistes, hi ha un àmbit on sí que es poden cercar explicacions: el dels aspectes materials. Qui és Anthropic, qui és OpenAI, qui paga, qui posa els cables, qui posa l’electricitat, què pretenen obtenir amb la regulació, quin paper hi juga la sortida a borsa, què hi pinten els models de pesos oberts i per què tothom acaba parlant de la Xina.
1. Dues empreses que no tenen el que diuen que controlen
Anthropic la van fundar el 2021 Dario i Daniela Amodei amb un grapat d’exinvestigadors d’OpenAI que van marxar, segons la seva pròpia versió, perquè no els agradava el ritme comercial que allà s’estava imposant. Es va constituir des del primer dia com a public benefit corporation de Delaware, amb un long-term benefit trust format per fideïcomissaris «financerament desinteressats» que van guanyant pes al consell amb els anys.
És un disseny elegant, i li estalvia el merder jurídic en què s’ha ficat OpenAI, que va haver de convertir una fundació sense ànim de lucre en una empresa amb ànim de lucre i ha hagut d’afrontar una demanda d’Elon Musk pel camí.
El maig del 2026 Anthropic va tancar la seva vuitena ronda d’inversió, en què va captar 65.000 milions de dòlars i que va situar el valor de l’empresa en un valor de 965.000 milions. El 2023 en valia 4.100. OpenAI, després de la reestructuració d’octubre del 2025 i d’una ronda de 122.000 milions el març del 2026, es mou al voltant dels 852.000 milions. Sam Altman ha dit que qualsevol sortida a borsa per sota del bilió de dòlars és inacceptable. Totes dues van presentar esborranys a la SEC durant el juny del 2026.
És a dir: les dues companyies que ens expliquen que els seus productes podrien acabar amb la civilització estan, al mateix temps, preparant-se per vendre’n accions al públic.
Un detall clau: ni Anthropic ni OpenAI són propietàries de la infraestructura que fan servir. Claude corre sobre xips d’Amazon (Trainium), sobre TPU(1) de Google i sobre GPU(1) de Nvidia, tots ells en centres de dades que Anthropic lloga. L’abril del 2026 va signar amb AWS un acord de més de 100.000 milions de dòlars a deu anys per assegurar-se fins a 5 GW de capacitat. L’octubre anterior havia tancat amb Google Cloud l’accés a fins a un milió de TPU. Sumant compromisos amb Fluidstack, Microsoft Azure, CoreWeave, Nscale i companyia, s’ha compromès a llogar més de 10 GW de servidors. Google hi té a més un 14% del capital i hi ha anunciat una inversió addicional de fins a 40.000 milions. Amazon, fins a 33.000 milions acumulats.
És a dir, el laboratori que demana als governs poder de veto sobre els models perillosos és inquilí de les tres empreses que fabriquen i operen el còmput del planeta. OpenAI està en una situació anàloga: ha anunciat 1,4 bilions de dòlars en compromisos de còmput i núvol mentre que la crema de caixa projectada és de 27-63.000 milions anuals — una xifra que suggereix compromisos que probablement superen la capacitat de pagament actual.
Qui té el poder real, doncs? Google. Té el silici (els TPU, ja per la vuitena generació), té les dades (Search, YouTube), té la distribució (Android, el navegador, el cercador) i té els centres de dades. I ara ven TPU als seus competidors: a Anthropic i a Meta. Quan la premsa parla de «la cursa entre Anthropic i OpenAI», està descrivint una cursa entre dos llogaters mentre el propietari de l’edifici cobra el lloguer de tots dos mentre es manté entre bastidors. Tampoc es queda curta NVIDIA, que inverteix i proveeix el seu maquinari tant a Anthropic com a OpenAI. Com diuen, «en la febre de l’or es fa ric qui ven pics i pales».
2. Els diners que van en cercles
Si tracem una relació entre la font de finançament d’aquestes empreses topem amb un bucle conformat per una xarxa d’empreses, societats, pantalles, que pretén ofuscar la relació endogàmica que s’estableix entre aquestes empreses: Nvidia inverteix a OpenAI (fins a 100.000 milions). OpenAI compra núvol a Oracle (300.000 milions). Oracle compra xips a Nvidia. Nvidia té participació a CoreWeave. CoreWeave dona servei a OpenAI. AMD va tancar amb OpenAI un acord amb warrants que permeten a OpenAI comprar accions d’AMD a preu nominal si li compra xips. Diverses anàlisis del 2026 xifren aquesta xarxa d’acords circulars per damunt dels 800.000 milions de dòlars.
Els defensors diuen que això és finançament de proveïdor de tota la vida i que no té res d’estrany. Els escèptics apunten calculen que l’ecosistema necessitaria uns 2 bilions de dòlars d’ingressos anuals el 2030 per justificar la despesa actual i que la trajectòria es queda curta en uns 800.000 milions.
L’agost del 2026, Michael Burry —que va predir la crisi de les hipoteques subprime— va augmentar la seva posició curta contra Nvidia i va comparar amb Enron el pla de 500.000 milions de dòlars que la companyia va acordar amb sis grans gestores de fons. I el juliol del 2026 el Fons Monetari Internacional —que no és precisament una publicació comunista—va advertir que les valoracions de les empreses crescudes al voltant de la IA es podria desinflar de cop.
Cap d’aquestes xifres està auditada. Anthropic i OpenAI són empreses privades i divulguen el que volen. Els ingressos, les pèrdues i les projeccions que circulen venen gairebé sempre de treballs de periodisme d’investigació o filtracions a inversors. Quan llegiu «OpenAI facturarà 280.000 milions el 2030», el que esteu llegint és un argument de venda, de màrqueting, no un fet.
I aquesta és una de les grans contradiccions de fons: Els propietaris d’aquestes empreses les ubiquen dialècticament en l’àmbit de la transformació tecnològica d’abast civilitzatori mentre impedeixen que ningú extern pugui certificar-ho.
3. La regulació com a camp de batalla (i com a producte)
Malgrat que Amodei i Altman parlen explícitament de la necessitat de regular la IA, les estratègies que han seguit les dues empreses en l’àmbit de la regulació són diametralment oposades.
D’una banda, l’agost del 2025 es va registrar Leading the Future, un superPAC favorable a la indústria de la IA. Un superPAC és un comitè electoral (estatunidenc) que pot recaptar i gastar diners sense límit en propaganda política, sempre que no els doni directament a cap candidat.
Els seus finançadors principals són coneguts: el fons de capital risc Andreessen Horowitz hi va posar 25 milions de dòlars, i Greg Brockman —cofundador d’OpenAI i el seu número dos executiu— i la seva dona, Anna, n’hi van posar 25 més. S’hi va sumar Joe Lonsdale, cofundador de Palantir. L’abril del 2026 el comitè ja declarava més de 140 milions de dòlars juntament amb els seus afiliats.
El seu objectiu declarat és aconseguir un marc federal únic que buidi de contingut la legislació estatal. El 2025, trenta-vuit estats havien aprovat alguna norma sobre IA. El seu primer objectiu electoral va ser Alex Bores, demòcrata que va impulsar la RAISE Act de Nova York —una llei que obliga els grans desenvolupadors a publicar els seus protocols de seguretat i a notificar els incidents crítics en 72 hores—, quan Bores es va presentar candidat al Congrés.
És a dir: des d’OpenAI ara diuen voler regulació a la vegada que es van gastar grans quantitats de diners en perseguir un legislador que va legislar en contra dels seus productes, intentant disciplinar a la resta de persones que volguessin tenir el mateix capteniment.
A l’altra banda hi ha Anthropic, que fa exactament el contrari. Va donar suport a la llei californiana de transparència en models de frontera —la SB 53, que obliga les grans desenvolupadores a publicar els seus protocols de seguretat i a notificar els incidents greus—, es va oposar a la proposta de moratòria federal que hauria congelat durant deu anys la capacitat dels estats de legislar sobre IA, i el febrer del 2026 va posar 20 milions de dòlars en un comitè propi, public first action, per defensar aquestes posicions amb les mateixes armes que el bàndol contrari.
El juny del 2026, Amodei va anar més enllà. A l’assaig Policy on the AI Exponential proposa que els governs puguin impedir el desplegament d’un model si una avaluació independent conclou que els riscos són inacceptables.
I aquí és on convé no aplaudir massa de pressa. Una barrera d’entrada sempre protegeix el que ja és a dins. Anthropic pot assumir el cost d’un departament de compliment normatiu, d’auditories externes i de certificacions. Una cooperativa, una universitat o una empresa de vint persones, no. Demanar que l’Estat certifiqui qui pot publicar un model és demanar, de passada, que l’Estat consagri la llista actual de qui ja està en disposició de fer-ho.
I al mig, el govern estatunidenc. L’11 de desembre de 2025, Trump va signar una ordre executiva que crea un grup de litigació al Departament de Justícia per impugnar les lleis estatals d’IA, empeny la FTC a declarar pràctica enganyosa certes obligacions de mitigació de biaix i amenaça de retallar fons federals als estats amb regulació sobre IA.
David Sacks, assessor especial de la Casa Blanca per a IA i cripto, ho va resumir a la seva manera: Anthropic està executant «una sofisticada estratègia de captura regulatòria basada en la por». El 2026 hi va afegir que Amodei vol muntar «un DMV per a la IA». Jensen Huang, de NVIDIA, ja havia dit el 2025 que Amodei «pensa que la IA és terrorífica, però que només ells l’haurien de fer». Yann LeCun, de Meta, va rematar el setembre del 2026 recordant que el mateix Amodei ja deia el 2019 que GPT-2 era massa perillós per publicar-lo.
Arribats a aquest punt s’intueix bastant l’estratègia de confrontació impostada de la qual parlàvem al principi.
A Amodei li pot interessar l’estratègia de la por perquè li convé aixecar la barrera d’entrada, a la vegada que al govern dels EUA o Nvidia venen desregulació perquè els convé vendre xips i muntar startups sense fre. La retòrica anti-doom (antiapocalíptica) també és un producte. La pregunta útil no és quin dels dos és sincer, sinó qui decideix, i la resposta és que ho decideixen ells, entre ells, amb els seus diners i segons els seus interessos, que són els mateixos.
4. La Xina: la coartada
Actualment, «la Xina» és utilitzada com l’arquetip del mal. Serveix per justificar desregulació per no perdre la «la cursa» a la vegada que serveix per justificar una regulació d’exportació duríssima. Un argument que serveix per a tot sol ser un argument que no explica res.
El que hi ha de cert és que les empreses xineses ha tirat endavant una estratègia de pesos oberts (2) que ha funcionat molt bé. Segons dades de Nikkei recollides per TrendForce, els models d’empreses xineses van passar d’un 1% a prop d’un 15% de quota global entre finals del 2024 i el novembre del 2025. Qwen, d’Alibaba, va superar els mil milions de descàrregues acumulades a Hugging Face el març del 2026, per davant de Llama. Al voltant del 40% de les noves variants de models grans que apareixen a Hugging Face es basen en Qwen.
Tot i el benefici que comporta poder executar una IA en local —gràcies a aquests models de pesos oberts qualsevol administració pública, universitat o cooperativa pot descarregar i executar sense demanar permís a ningú—, cal defugir de cap romantització al voltant d’aquesta estratègia, i circumscriure-la, també, en l’àmbit del capital. Alibaba obre els pesos per sembrar adopció i després cobra per l’ús —cada consulta a un model consumeix còmput, i el còmput es paga—, apostant que la majoria d’usuaris acabarà executant-lo al seu núvol i no al seu maquinari.
Meta, que havia estat l’estendard occidental d’aquesta estratègia, va tancar el seu model insígnia l’abril del 2026. Pocs mesos abans que esclatés el debat sobre la necessitat de regulació, vaja.
Aquest és doncs un factor determinant, com és de contraproduent l’estratègia d’alliberar models de pesos oberts per als interessos de les empreses que com OpenIA o Anthropic basen el seu model de negoci en vendre tokens, en permetre’t preguntar coses i cobrar-te per les respostes. Si pots tenir la IA a casa i ets autosuficient tenen un problema, si això passa de manera massiva s’enfonsen. Regulem-ho, doncs, que morirem tots, diuen.
5. El cost que no surt als manifestos
Els models d’IA no ens mataran el 2030, però la factura no ens l’estalvia ningú, i ja l’estem pagant.
Els cinc grans operadors de núvol destinaran el 2026 entre 660.000 i 725.000 milions de dòlars a inversió, dels quals aproximadament un 75% —uns 450.000 milions— va a infraestructura d’IA, segons CreditSights. Fa tres anys la xifra global era d’uns 150.000 milions. L’Agència Internacional de l’Energia calcula que els centres de dades van consumir 485 TWh el 2025 (1,5% de la demanda elèctrica mundial) i projecta 950 TWh el 2030, prop del 3%. Als Estats Units, el preu residencial de l’electricitat ha pujat al voltant d’un 27% des del 2019 després d’una dècada estable. Al voltant del 56% de l’energia d’aquests centres encara prové de combustibles fòssils.
Un centre de dades d’IA gran pot consumir tant com una ciutat petita. El campus insígnia d’OpenAI a Abilene, Texas, ronda els 1,2 GW i allotja més de 450.000 GPU. Segons una estimació de Bloomberg, hi treballen de manera permanent unes 57 persones.
Aquesta és la Dada, que pot servir per ubicar correctament les promeses de prosperitat que llancen, aquí Catalunya, els polítics al voltant de la gigafactoria de Móra la Nova: 1,2 gigawatts i cinquanta-set llocs de treball. Tota la retòrica de la creació d’ocupació, de la revitalització territorial i del progrés és una manera de beneficiar als de sempre, en el cas de Móra la nova a l’ACS de Florentino Pérez, Telefónica i el Banco Santander. El que se socialitza és el consum d’aigua, la pujada de la factura de la llum i l’ocupació del territori. El que es privatitza són els beneficis.
6. I doncs, morirem tots?
No es pot negar que hi ha arguments seriosos a favor que el risc que comporta la IA és real. Una part significativa dels investigadors del camp —en una enquesta del 2022, més d’un terç— considera que aquests sistemes podrien provocar una catàstrofe comparable a una guerra nuclear. Geoffrey Hinton hi ha posat el seu prestigi. Els riscos concrets de ciberseguretat i de doble ús biològic no són ciència-ficció, i qui treballa en seguretat informàtica ho sap millor que ningú. De fet, ho veiem cada dia, últimament.
Malgrat això, hi ha una crítica igualment seriosa que diu que aquest marc és, en ell mateix, una forma de publicitat. Emily M. Bender, lingüista computacional de la Universitat de Washington i coautora del paper sobre els «lloros estocàstics» que el 2021 li va costar la feina a mig equip d’ètica de Google, ho ha formulat amb precisió: el catastrofisme sobre la IA també és hype, perquè per creure que un programari pot conquerir el món primer t’has de creure que aquell programari és increïblement poderós.
Timnit Gebru va ser precisament una de les que van perdre la feina en aquell episodi: codirigia l’equip d’ètica de la IA a Google fins que en va ser acomiadada el desembre del 2020, i avui dirigeix el DAIR, un institut de recerca independent. Ella compara el degoteig constant de risc existencial amb un atac de denegació de servei sobre el debat públic: ocupa tot l’espai de debat i no en queda per a temes com la vigilància massiva, la precarització laboral, els biaixos, la desinformació o la concentració de mercat.
Meredith Whittaker, presidenta de la Signal Foundation —l’entitat que manté l’aplicació de missatgeria xifrada— i que abans havia passat tretze anys a Google, d’on va sortir després d’organitzar la vaga del 2018, ho diu més curt: són històries de fantasmes que funcionen com a anuncis d’una tecnologia que només tenen unes poques empreses.
I Alex Hanna, sociòloga i directora de recerca del DAIR, ho resumeix amb Bender al llibre que van publicar plegades el 2025: l’entusiasta i l’apocalíptic són les dues cares de la mateixa moneda.
Així doncs, totes dues coses són certes alhora, i que això és precisament el que fa la situació tan difícil de racionalitzar. Els riscos poden ser reals a la vegada que la manera com se’ns expliquen pot estar dissenyada per servir uns interessos concrets. El que no es pot fer és acceptar el marc sencer de qui té l’interès. Perquè el marc, fixem-nos-hi, sempre acaba al mateix lloc: això és tan perillós que només nosaltres ho podem fer bé.
7. El que falta en tot el debat
Hi ha una absència que travessa tot debat, els titulars, el soroll, i que gairebé ningú no anomena:
enlloc d’aquesta història no hi ha els interessos de la classe treballadora.
No en forma de regulador tardà que arriba a posar multes tres anys després sinó com a propietària. Com a operadora. Com a actor amb capacitat real de decidir quins models s’entrenen, amb quines dades, amb quina energia i per a què, i com això es posa al servei de l’emancipació.
Avui, la capacitat de construir i operar els sistemes que reorganitzaran el treball, l’administració, la sanitat, l’educació i la informació està en mans de mitja dotzena d’empreses privades nord-americanes, finançades en cercle entre elles, valorades a preus que ningú no pot auditar, i que negocien directament amb un president que els cobra comissió per les exportacions. No és una conspiració: és simplement l’estructura de propietat, és el capitalisme. I les estructures de propietat es poden canviar: els comunistes podem donar fe que la història pot ser una altra.
Què vol dir això sense caure en entelèquies?
Primer, còmput públic de veritat. No mil milions d’euros de compromís ferm per a set gigafactories que acabaran operades per consorcis privats amb xips de Nvidia, sinó capacitat pública amb accés garantit per a recerca, administracions i entitats sense ànim de lucre, amb condicions vinculades: transparència de dades d’entrenament, publicació de pesos, auditabilitat.
Segon, aprofitar els pesos oberts en comptes de témer-los. Amodei argumenta que els models oberts només desplacen el poder cap a qui té més còmput. Té part de raó, i és un argument que cal prendre’s seriosament, bàsicament perquè cal ferro per a fer funcionar una IA, i com més potent és el model més ferro cal, més diners, això genera una barrera d’entrada gens menyspreable. Però des d’una posició de dependència com la catalana, la diferència entre poder descarregar un model i haver de llogar-lo per API és exactament la diferència entre tenir una opció i no tenir-ne cap.
Tercer, tractar els centres de dades com el que són: infraestructura energètica i territorial, subjecta a planificació pública, a avaluació d’impacte i a negociació sobre qui paga la llum i qui s’ha de beure l’aigua.
Quart, entendre la IA com una tecnologia, subjecta al mode de producció dominant. Un martell, un tren o una fresadora, per si mateixes, no són més que eines. La regulació, en el mode de producció capitalista, no en variarà la finalitat per la qual s’utilitzen: accelerar processos de producció, augmentar la generació de capital. Els altres tres punts només són realitzables si existeix una força organitzada capaç d’imposar-los, però a més cal tenir en compte que sense un mode de producció orientat als interessos de la societat, qualsevol demanda no serà més que un pedaç per regular sense canviar-ne la finalitat de l’ús.
Notes
(1) GPU (Graphics Processing Unit) i TPU (Tensor Processing Unit) són processadors especialitzats que acceleren els càlculs de les xarxes neuronals. Les GPU de Nvidia (sèries H100, H200) són els acceleradors més utilitzats per entrenar models grans; els TPU de Google són més optimitzats per executar models ja entrenats; el Trainium d’Amazon és una alternativa pròpia per a l’entrenament. Anthropic, com OpenAI, no posseeix cap d’aquestes xips: els lloga tots als seus proveïdors de núvol.
(2) Un model d’IA és, materialment, un fitxer amb milers de milions de números —els pesos— que codifiquen tot el que el sistema ha après durant l’entrenament. Publicar-los amb pesos oberts vol dir alliberar aquest fitxer perquè qualsevol se’l descarregui, l’executi al seu propi maquinari, l’inspeccioni i el modifiqui. Un model tancat, en canvi, no surt mai dels servidors de l’empresa: l’usuari hi accedeix per internet, paga per cada consulta i depèn que el proveïdor no li apugi el preu, no li canviï el comportament ni li retiri l’accés.
Convé no confondre-ho amb el programari lliure. Els pesos oberts s’assemblen més a un binari que a un codi font: obtens l’artefacte funcional, però no les dades d’entrenament, ni el codi que el va generar, ni els recursos per reproduir-lo. La major part d’aquests models, a més, es distribueixen amb llicències restrictives que limiten els usos comercials. Per això la denominació correcta és pesosoberts i no codi obert, tot i que les empreses fan servir sovint la segona, que sona millor.
