L’octubre del 1936, en el marc de la revolució social, malgrat el restabliment de la Generalitat i encara amb l’hegemonia del sector revolucionari, s’aprovava aquest decret. Va suposar el reconeixement legal de les col·lectivitats ja existents i la possibilitat de crear-ne de noves en determinats casos.
Però, sobretot, estructurava la possibilitat de generar federacions d’indústria i agrupacions d’empreses entre les diverses col·lectivitats. És a dir, permetia passar de la col·lectivització d’empreses concretes a un procés de socialització de l’economia, articulant branques senceres de la producció sota formes de gestió col·lectiva.
L’objectiu era que el sector autogestionat, en determinades branques industrials, pogués arribar a tenir l’hegemonia sobre la vida econòmica i, per tant, també sobre les decisions fonamentals de política econòmica de la societat.
Va acabar representant un avenç que no es va arribar a implementar plenament a causa dels successius bloquejos derivats de la reconstrucció de les institucions burgeses, un procés que culminaria definitivament el maig del 1937. Tanmateix, el procés de col·lectivització es va estendre més enllà de Catalunya, a territoris com Madrid, Llevant o Aragó, on arribaria a ser hegemònic gràcies a l’avenç de la columna Durruti.
