La solidaritat amb el poble palestí ha fet trontollar la falsa calma de les universitats valencianes. Hem pogut veure diverses acampades arreu del País Valencià, tornant a mètodes de lluita que feia anys que havien estat oblidats per la despolitització i la repressió regnant en els campus universitaris. L’estudiantat ha demostrat, una volta més, una dignitat que ni tenen ni s’espera dels responsables polítics i acadèmics d’aquestes institucions a priori tan progressistes. Tan difícil és dir les coses pel seu nom? Tan difícil és dir la paraula genocidi?
Sabem perfectament el perquè d’aquesta reticència. És millor mirar a un altre costat i allargar al màxim la complicitat amb el sionisme. Millor per a unes institucions totalment compromeses amb el paper de l’Estat espanyol i la Unió Europea amb el règim d’apartheid israelià. No ens enganyem, les universitats, tot i ser espais on és més fàcil tolerar certes posicions més progresistes, estan totalment integrades en l’entramat institucional estatal i responen als mateixos interessos. Des que, a principis del mil·lenni, es firmà l’Acord d’Associació per al lliure comerç i col·laboració entre Brussel·les i Tel Aviv, Israel és el país no comunitari que més diners rep del Consell Europeu d’Investigació. Ha obtingut 1.440 milions d’euros per a subvencionar projectes d’investgació en els últims vint anys, però aquesta només és una part de les subvencions destinades a l’acadèmia israeliana. La col·laboració amb el sionisme no només dona rèdit acadèmic, sinó que suposa un negoci per a uns i altres.
Aquest és l’avantatge de ser el principal aliat i garant dels interessos de l’OTAN al Pròxim Orient. L’existència de l’Estat colonial israelià és quelcom innegociable per als EEUU i, per tant, defensar-lo resulta obligatori per a tots els seus aliats. Els interessos capitalistes s’organitzen de manera internacional i travessen tots els aspectes de la vida social i institucional: la nostra resposta no pot situar-se al marge d’aquesta realitat.
Les protestes estudiantils han estat una clara passa endavant, ens han fet tornar a il·lusionar-nos amb la potencialitat que conté un jovent organitzat i determinat, però és evident que no és suficient. El deure internacionalista, connectat amb tota la història de lluita de la nostra classe, ens interpel·la a no conformar-nos amb protestes simbòliques, amb gestos —encara que siguen sincers i importants— no suposen un problema per als poderosos.
Tot el compromís i el sacrifici que han demostrat els estudiants ha de suposar una primera pedra en la construcció d’una alternativa mundial a la impotència davant del genocidi. La barbàrie sionista, tot i ser el punt àlgid actual del bel·licisme atlantista, només és un dels episodis de la destrucció a què ens aboca el gran Capital actualment a través de les seues estructures polítiques: l’Estat espanyol, la Unió Europea i l’OTAN. Contra aquests enemics no ens basta només recuperar mètodes de lluita de les darreres dècades, ens cal la construcció de la millor arma que ha tingut mai la nostra classe: el Partit Comunista de masses a escala internacional.
Les diferents formes en què pren cos el proletariat avui al País Valencià han d’orientar-se explícitament cap aquest fi; ni subordinació als partits de la socialdemocràcia, ni submissió als òrgans de poder de la burgesia nacional o internacional. Un full de ruta propi, una organització pròpia. Que cada humil passa que fem siga en eixa direcció.
