18 d’abril de 2024
La crisi capitalista s’acarnissa als barris proletaritzats. Els sectors més pobres de la classe treballadora, especialment els sectors migrants, viuen en condicions de misèria i marginalitat en augment. Les classes mitjanes afectades per la crisi, que veuen perillar el seu estil de vida anterior, cedeixen al xantatge reaccionari: el proletariat migrant en té la culpa perquè l’Estat gasta en ell massa d’allò que hauria de ser per als d’aquí. La burgesia, especialment petita i mitjana, es frega les mans, perquè, com més rebuig rep la població migrant, més difícil i inestable es torna la seva vida i més beneficis econòmics ret la seva explotació.
La dreta, està clar, encarna aquest auge reaccionari amb gust. Per als que vivim al País Valencià, només cal veure les mesures que estan instaurant els ajuntaments de PP-Vox arreu del territori. Amb discursos al voltant de la seguretat, la neteja i la convivència, la militarització dels barris de la classe treballadora ha estat una constant. A València, l’alcaldessa Català ha fet de la instal·lació de càmeres de videovigilància la seva marca personal començant per Orriols, on va comptar amb el suport d’associacions de propietaris del barri, i estenent-ho progressivament per Benimàmet, Beniferri i La Punta. L’Ajuntament també ha presentat una nova unitat de la Policia Local que actua contra el botellón i el mercat ambulant en favor de la «seguretat ciutadana».
Si bé aquestes mesures no són sorprenents de governs del PP i Vox, la postura dels partits d’esquerra pot resultar més xocant d’entrada, almenys per a qui encara n’espera una oposició a les tendències reaccionàries. Contràriament, davant les mesures de l’Ajuntament de València, les crítiques de Compromís no s’han dirigit a l’augment del control autoritari ni a la criminalització de la condició proletària. Lluny d’això, el partit més d’esquerres dels que tenen representació a l’Ajuntament ha apuntat que les càmeres de videovigilància només són una «solució parcial» que ha d’anar acompanyada de major presència policial i ha reivindicat que el mèrit de la nova Unitat de Seguretat és seu, ja que la gran majoria de les forces policials destinades ja estaven en una «unitat de convivència» durant el mandat anterior.
El que això ens diu és que no hi ha ningú a l’espectre parlamentari que estigui disposat a revertir, ni tan sols aturar, el reforçament autoritari de l’Estat. No és una casualitat ni una qüestió de voluntat. Els representants de la política burgesa saben que, per mantenir l’ordre en la situació de crisi i creixent inestabilitat, és imprescindible augmentar el control social i retallar els drets polítics de la classe treballadora abans que aconsegueixi un grau d’organització suficient per a plantar-los cara.
I és que aquestes mesures que ells presenten com a solució als problemes dels barris proletaritzats no només empitjoren la situació dels sectors més pobres de la nostra classe, n’agreugen les condicions que causen aquests problemes i n’aguditzen les divisions internes com el racisme, sinó que també (i de manera menys publicitada en els discursos dels polítics responsables) minven les condicions per a l’organització política més enllà de les institucions. Un clar exemple el trobem a Castelló, on l’ajuntament, amb un discurs sobre la neteja i la convivència, ha organitzat una brigada que es dedica a esborrar pintades i retirar cartelleria i enganxines, així com un operatiu policial camuflat per evitar noves pintades. En aquesta campanya contra l’agitació política, ja s’ha fet pública la identificació i presa d’accions legals contra tres militants adjudicant-los diferents delictes amb condemnes de fins a tres anys de presó per donar a conèixer la seva tasca política.
Mentrestant, aquest dimarts la policia entrava a la UV per a identificar tots els militants i participants d’un torneig de vòlei organitzat per l’OJS, alhora que la seguretat privada del campus retirava les pancartes admetent que tenia ordres directes de la institució universitària de destruir tota l’agitació política d’aquesta organització. I la UV no és una excepció, sinó un exemple més de la dimensió aclaparadora que ha pres el retrocés en els drets polítics a les universitats i als barris. Les institucions tenen una consigna clara: ordre. I només poden imposar-lo mitjançant la repressió i l’ocultació del conflicte inherent a una societat basada en l’explotació i la dominació de classe.
No podem deixar-los fer. Tot l’arc de la política burgesa amenaça la nostra mateixa existència. L’auge reaccionari que apuntala i aprofundeix la misèria del proletariat migrant només es pot enfrontar amb política proletària, amb una organització pròpia de la classe treballadora. La retallada dels drets polítics compleix la funció de reprimir i aixafar tots aquells que no vulguem transigir amb la seva barbàrie. El futur és incert, però hi ha una cosa segura: tot dependrà de la nostra capacitat d’organitzar una resposta a l’alçada. En aquest camí ens trobaran.
