El nou govern de les Illes Balears i les falses alternatives

Els atacs contra el català no es poden entendre només com a mostres d’odi aïllades cap a la llengua pròpia de Mallorca sinó que són una manifestació concreta del conflicte nacional a l’Estat espanyol. El procés d’unificació cultural i l’assimilació han estat una constant en el transcurs del naixement i consolidació de la formació estatal espanyola i és una de les eines per al manteniment del domini del capital en el nostre territori. Històricament, l’espanyolisme, com a concreció ideològica d’un dels blocs de la burgesia que exerceix com a classe dirigent a l’Estat, ha articulat nuclearment els projectes reaccionaris que han fet servir la violència contra el proletariat, independentment de la seva adscripció nacional. El cop d’estat feixista del 36, la dictadura franquista o el govern de Bauzá, a més de representar una ofensiva específica contra la classe treballadora, han representat també una amenaça per la llengua catalana en un procés de construcció nacional que ha buscat el disciplinament social i el manteniment de les condicions d’explotació.

El nou govern balear no ha tardat a envestir contra la llengua: alguns exemples han estat l’eliminació del requisit del coneixement del català per poder accedir a una plaça a la sanitat pública o la proposta de creació d’una oficina de garantia de llibertat lingüística on es plantegen multes de fins a 100.000 euros per l’incompliment del seu codi (és a dir, multes de fins a 100.000 euros per parlar en català). Però sense cap dubte, la mesura més polèmica ha estat la recent aprovació del pla per la lliure elecció de la llengua pel curs que ve al segon cicle d’educació infantil i al primer cicle de primària, una mesura que va encaminada a segregar els fills del proletariat de les Illes Balears, a separar-los segons la llengua que parlin, a impedir que es desenvolupin amb normalitat conjuntament. Atiar el conflicte identitari és contrari a la millora de les condicions per a l’organització de tota la classe treballadora de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

Els atacs cap a la llengua es donen en un moment de desmobilització i desarticulació del teixit social i organitzatiu de Mallorca fruit del paper del pacte de govern entre PSIB-PSOE, Més i Podem. El pacte de govern al 2015 fou la culminació de les protestes contra el govern del PP, la defensa dels serveis públics i del català: això desencadenà un seguit d’experiències que enriquiren l’autoorganització i politització de diferents estrats de la classe treballadora. Tanmateix, les mobilitzacions foren dirigides i copsades per les forces socialdemòcrates, que van aglutinar les demandes populars en un programa reformista canalitzat a través de les institucions. Així, el paper d’aquella massa social mobilitzada passà a ser la d’un subjecte passiu que només intervenia com suport electoral d’uns representants polítics. 

Les diferents expressions de la socialdemocràcia illenca, no només van copsar i desarticular les experiències d’autoorganització, sinó que a més, no van ni portar a terme un programa de mínims que assolís millores en la situació de la llengua ni en la situació de la classe treballadora en general. Tota la base social que es va desenvolupar ha quedat desemparada, veient una traïció darrera l’altra i assumint amb més o menys passivitat el desassossec que ha generat. Ara, els mateixos que van capitalitzar institucionalment el descontentament i no van posar-hi remei, demanen un retorn abstracte al carrer contra el govern del PP i Vox, com si la classe treballadora illenca no fos cada dia una mica més conscient que la seva via és la via de la impotència.

Davant un procés de dretanització del govern, davant dels atacs a la llengua i l’empitjorament de les condicions de vida de la nostra classe, els comunistes hem de prendre partit. Però prendre partit no pot significar subsumir-se en el projecte d’altres ni assumir acríticament que els gestors de la misèria durant vuit anys són ara els que ens han de salvar. Ho tenim clar, la tasca fonamental que ens llega el passat cicle polític és el de desenvolupar un projecte independent, propi. Un projecte que es construirà delimitant camps amb la socialdemocràcia que no pot oferir solucions reals, fent créixer les escletxes de tots els conflictes que ens poden fer avançar i desenvolupant una anàlisi rigorosa que ens desperti de la nostra derrota històrica. El Moviment Socialista tenim la responsabilitat de posicionar-nos, de participar en la defensa de la llengua des de la independència política i defensant el projecte històric de la classe treballadora. La ràbia que sentim totes no pot quedar-se en un sentiment ni en una protesta puntual, ha de canalitzar-se en organització comunista.