Milers de sahrauís van sortir als carrers aquest dilluns a la wilaia (la regió administrativa) d’Aaiun, als campaments de refugiats sahrauís de Tinduf (Algèria), per exigir a l’ONU una solució justa que garanteixi el seu dret a l’autodeterminació i la independència.
Sota el lema «Morirem units, però no viurem dividits» , els manifestants van portar banderes de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), van corejar consignes a favor de la llibertat i van reafirmar el seu suport al Front Polisario com el seu legítim representant. Segons l’agència oficial Sahara Press Service (SPS), la mobilització, que va comptar amb una àmplia participació intergeneracional, és la primera d’una sèrie de protestes convocades fins al 29 d’octubre a les diferents wilaies dels campaments, finalitzarà amb una gran manifestació nacional a Auserd.
La protesta arriba enmig del debat al Consell de Seguretat de l’ONU sobre la renovació del mandat de la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental), que expira el 31 d’octubre. Washington, com a ponent de l’expedient, ha circulat un esborrany inicial («draft zero») que qualifica la proposta d’autonomia marroquina del 2007 com la «única solució viable» (semblant a la terminologia emprada pel govern espanyol per justificar la mateixa decisió), i considera aquest esborrany com a base. Aquesta imposició ha estat rebuda com una «desviació perillosa» pel representant del Polisario davant de l’ONU, Sidi Mohamed Omar, que ha advertit en una carta al Consell de Seguretat que, si s’aprova el text sense canvis substancials, l’organització es retirarà del procés de pau, reafirmant que la sobirania pertany al poble sahrauí i que el referèndum és innegociable.
El text dels Estats Units va molt més enllà d’una simple pròrroga i suposa una amenaça directa al procés de descolonització. L’esborrany proposa canviar el nom de la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) pel de «Missió de les Nacions Unides per al Sàhara Occidental» (MINUSO), fet que elimina qualsevol referència al referèndum. A més, planteja posar fi al seu mandat com a operació de «manteniment de la pau» el 30 d’abril del 2027 i transformar-la en una missió política especial durant sis mesos.
El text també exigeix reduir almenys un 50% el nombre d’efectius uniformats abans del 31 de gener de 2027, juntament amb una retirada gradual del personal i el tancament de diverses instal·lacions. Aquest plantejament, que buida de contingut la missió creada el 1991 teòricament per organitzar la consulta d’autodeterminació, suscita una profunda preocupació pel futur del dret del poble sahrauí.
La resposta del Front Polisario
En una carta enviada el 19 d’octubre a la presidenta del Consell de Seguretat, el representant del Polisario davant de l’ONU, Sidi Mohamed Omar, va subratllar que el procés de descolonització continua sense resoldre’s i que qualsevol solució ha de garantir l’exercici de l’autodeterminació.
El document cita la Resolució 2797 del 2025, que exigeix una sortida compatible amb la Carta de l’ONU, i recorda l’opinió consultiva de la Cort Internacional de Justícia del 1975, que va concloure que no existien vincles de sobirania territorial entre el Sàhara Occidental i el Marroc. Omar va advertir que l’esborrany nord-americà «no pot servir de base per a deliberacions» i que, si s’aprova sense canvis substancials, el Polisario no tindrà «una altra opció que retirar-se del procés de pau en conjunt». Les manifestacions a Tinduf continuen el 27 d’octubre a Bojador i el 29 amb una gran marxa nacional a Auserd.
Història d’un abandonament
L’origen de la guerra d’alliberament nacional es remunta al 1975, quan l’estat espanyol es va retirar de la seva última colònia a l’Àfrica i el Marroc va ocupar militarment la major part del territori, ric en fosfats i amb aigües pesqueres cobejades.
El Front Polisario va proclamar la RASD el 1976 i va lliurar la lluita armada contra les forces ocupants fins a l’alto el foc del 1991, quan l’ONU va desplegar la MINURSO per organitzar un referèndum d’autodeterminació que mai no es va celebrar pel bloqueig del cens electoral imposat pel règim de Rabat. Després de la ruptura de l’alto el foc el 2020, el Marroc ocupa entre el 75% i el 80% del territori a l’oest del mur militar, mentre més de 100.000 refugiats sobreviuen als campaments de Tinduf, administrats pel Polisario des de fa gairebé cinquanta anys.
Mentre que les potències imperialistes i els seus aliats marroquins pretenen imposar els seus interessos estratègics al nord d’Àfrica, el poble sahrauí es nega a ser esborrat del mapa. Si finalment els EUA i els seus aliats imposen formalment l’ocupació marroquina, la paciència d’un poble cansat de promeses trencades podria tenir un límit.
