Avui dilluns al matí s’ha confirmat el que molts auguraven: la dimissió de Keir Starmer, primer ministre del Regne Unit. La cessió voluntària del càrrec arriba enmig d’una crisi del laborisme, que es troba en un dels seus pitjors moments.
Ja en les últimes setmanes diferents ministres havien aconsellat el líder del partit d’abandonar el càrrec. En cas que no ho hagués fet de forma voluntària, molts d’ells haurien dimitit per tal de forçar-ne la renúncia.
La decisió de l’actual primer ministre es deu a diferents motius. En primer lloc, la crisi que travessa el país des de la sortida de la Unió Europea. El dia triat per al seu discurs de cessament del càrrec coincideix amb el desè aniversari de la sortida britànica de la comunitat europea.
Aquesta crisi ha tingut diferents repercussions més enllà de l’estancament econòmic. Les retallades en matèria social o serveis públics han causat una sensació de rebuig entre els mateixos votants laboristes. L’última, la retallada en ajuts als jubilats per costejar-se les despeses de subministraments. Una retallada semblant a les del thatcherisme.
L’Iran, els EUA i la UE
En segon lloc, la situació internacional. Starmer va prendre el càrrec el 2024, quan el genocidi a Gaza encara ocupava les planes principals dels diaris. Durant l’agressió contra l’Iran també va tenir friccions amb Trump. Aquest últim ja va donar per segura la dimissió de Starmer ahir a la nit a la xarxa Truth Social.
El govern de l’exprimer ministre també s’havia marcat com a objectiu l’acostament a la UE. La iniciativa, però, ha estat modesta, car el mateix electorat britànic encara està dividit sobre aquesta qüestió. Algunes bases laboristes fins i tot rebutgen qualsevol temptativa de reintegració en la unió.
El colofó final ha estat els dos últims mesos. El maig, Reform UK, partit d’extrema dreta, va arrasar en les municipals angleses. A les autonòmiques escoceses i gal·leses el laborisme també va patir una baixada de vots que el va situar com a tercer partit. A més, la recent condemna i il·legalització del grup Palestine Action, així com la seva consideració com a grup terrorista, ha indignat les bases més joves i a l’esquerra del partit.
El nou lideratge del país
Amb la davallada de Starmer, Andy Burnham, qui va obtenir un escó com a diputat en les primàries celebrades el maig d’aquest any es proposa com a successor del primer ministre. En cas que no trobés oposició, l’exalcalde de Manchester assumiria el càrrec el 17 de juliol. Així, es convertiria en la setena persona a assumir el càrrec en els darrers deu anys.
Això no obstant, Nigel Farage, líder del Reform UK, ha demanat la celebració d’uns comicis electors. Qüestiona la capacitat de Burnham de liderar el país. Així mateix, pretén aprofitar un moment de força del partit per obtenir-ne rèdit polític.
Amb unes polítiques laboristes insuficients i la inestabilitat interna i mundial, el Regne Unit es veu des de fa uns anys sumit en una crisi política. Aquest escenari actua com a brou de cultiu per al feixisme i l’extrema dreta. Tant l’ascens de Reform UK com els pogroms a Belfast en són clars exemples.
