Enmig d’una crisi de l’habitatge que obliga milers de famílies treballadores a viure en condicions cada vegada més precàries, les inundacions tornen a posar de manifest que el problema no és només quant paguem pel lloguer, sinó també en quines condicions vivim i fins a quin punt l’urbanisme sotmés a les lògiques del capital posa en risc les nostres vides i la nostra seguretat. El capitalisme és incapaç de garantir el dret a un habitatge digne, segur i adequat a les condicions del territori i a la crisi ecològica que ell mateix ha provocat.
A només deu dies de l’aniversari de la dana d’octubre de 2024, que va batre rècords històrics de precipitació, tornem a viure episodis de pluges torrencials que desborden rius i barrancs, inunden pobles i ciutats, deixen registres històrics i diversos morts. I no és un fet aïllat: en el que portem de tardor, ja hem viscut diversos episodis en què treballadors i treballadores s’han trobat amb inundacions quan tornaven del treball.
El dret a l’habitatge no és només tindre un sostre, sinó poder viure en una casa segura, en un entorn habitable i sense estar exposats a riscos que es podrien evitar.
Aquests fenòmens seran cada vegada més freqüents per l’impacte del capitalisme sobre el clima. Però les seues conseqüències no depenen únicament de la intensitat de les pluges: també depenen de com s’ha urbanitzat el territori, d’on s’han construït els habitatges, de quines infraestructures s’han prioritzat i de quins recursos es destinen a protegir la població.
La crisi de l’habitatge i la crisi ecològica són dues cares d’un mateix problema. Mentre el negoci immobiliari determina on i com es construeix, la classe treballadora es veu expulsada dels barris, obligada a assumir lloguers desorbitats i empesa a acceptar habitatges de pitjor qualitat i en ubicacions més vulnerables. Alhora, la urbanització descontrolada, la impermeabilització del sòl i l’ocupació de zones inundables agreugen els efectes de les pluges torrencials. Quan el territori s’organitza en funció del benefici privat i no de les necessitats socials, les conseqüències les paguem nosaltres: amb les nostres cases, els nostres béns i, en el pitjor dels casos, amb les nostres vides.
Per molt que els governs intenten millorar els sistemes d’alerta, evacuació i resposta immediata, sobretot per evitar altra crisi de legitimitat com la del 2024, demostren que són totalment incapaços de plantejar solucions definitives. Cal una planificació del territori que tinga en compte les conques fluvials, limite la construcció en zones de risc, recupere espais naturals i garantisca les infraestructures necessàries per a protegir la població. I això exigeix qüestionar un model urbanístic subordinat als interessos immobiliaris, així com plantejar unes mesures de seguretat infraestructural inassumibles per als marges de rendibilitat capitalista.
No podem acceptar que, en plena crisi de l’habitatge, la gent haja de triar entre pagar un lloguer que no es pot permetre o viure en unes condicions que no ofereixen seguretat. El dret a l’habitatge no és només tindre un sostre, sinó poder viure en una casa segura, en un entorn habitable i sense estar exposats a riscos que es podrien evitar.
Necessitem una alternativa política que garantisca habitatges segurs per a tothom, que pose el parc immobiliari al servei de les necessitats socials, que planifique racionalment el territori i les conques i que destine els recursos necessaris a la prevenció. Però també una alternativa que enfronte les causes de la crisi ecològica i supere un sistema que subordina tant les nostres condicions de vida com la natura al benefici privat.
No podem permetre que la classe treballadora continue nodrint les estadístiques de mortalitat d’una crisi ecològica i social generada per la burgesia. Cal transformar de soca-rel les condicions que l’han generada i construir una societat organitzada segons les necessitats de la majoria treballadora, capaç de garantir una vida digna i segura per a tothom i d’establir una relació equilibrada amb la natura.
