El passat 29 de maig es va arribar a un punt d’inflexió en el conflicte obert al sector educatiu amb la presentació per part d’alguns sindicats del conflicte -ASPEPC i USTEC- d’un preacord que pretén donar per finalitzades les mobilitzacions. Aquesta data arriba precedida d’una setmana d’intenses negociacions i mobilitzacions, amb el seu punt àlgid dimecres 27 de maig, on milers de treballadors de l’educació vam tallar les principals carreteres durant tota una jornada i vam organitzar manifestacions arreu de Catalunya. A l’espera del resultat de la consulta, cal fer algunes apreciacions:
Després de set mesos de mobilitzacions i jornades de vaga, i després que les burocràcies sindicals de CCOO i UGT s’aliessin amb la Generalitat i provessin de desactivar el conflicte pels seus interessos corporatius, el professorat es troba amb una nova disjuntiva: votar sí o no al preacord presentat pel departament i avalat per part dels sindicats asseguts a la taula de negociacions.
Quina és ara la situació? La presentació del preacord no ha generat la sensació de victòria general que seria esperable, més aviat el contrari. El preacord s’assenyala com a insuficient per part d’alguns sindicats i sembla que també per una part important dels docents. Després d’un curs d’intenses mobilitzacions i vagues, ens trobem que les demandes plasmades en el preacord segueixen lluny de poder resoldre els problemes que travessa l’educació, reduint-se sobretot a una qüestió salarial que, a més, no reverteix la pèrdua de poder adquisitiu dels darrers anys.
La lluita dels treballadors de l’educació és lluita de classes en el sentit que disposa d’elements per transcendir la pugna únicament encaminada a aconseguir millores salarials
En aquest sentit, tot i que les millores arrencades al Departament d’Educació han estat fruit del pols plantejat pels treballadors, la sensació de desencís s’estén precisament perquè el dinamisme del conflicte, el seu grau d’organització i la determinació que hem mostrat apuntava més enllà d’allò plasmat en un preacord que pretén segellar-ne el final.
Efectivament, en l’acord assolit no s’aborden les qüestions de fons del model educatiu que afecten de forma directa a la degradació de les condicions de vida tant del professorat com de l’alumnat. Tampoc queden assegurades aquelles que afecten a la dinàmica educativa als centres, com ara les ràtios o la inclusiva. Demandes que assenyalen que el que està en joc és precisament una qüestió de model i que el professorat no està disposat a acceptar l’educació de la crisi que pretén imposar el PSC.
Cal criticar també que els professionals educatius menys estables quedin exclosos de l’acord com ara el PAE o el 0-3, aprofundint així en les divisions entre treballadors i truncant la unitat de classe construïda durant el conflicte. I no només s’han deixat excloses totes les demandes que apuntaven cap a millorar aquests sectors, sinó que s’han inclòs demandes que aprofundeixen en la jerarquització dels professionals, com ara les càtedres impulsades pel sindicat corporatiu d’ASPEPC.
Aquest conflicte ha suposat un aprenentatge cap a tota la classe treballadora, no només en termes organitzatius i mobilitzatoris, que també, sinó perquè ha demostrat que és possible oposar-se als plans de la burgesia i la seva agenda d’empobriment i contenció dels treballadors. El potencial d’aquest conflicte, justament, és que ha esdevingut un dels principals problemes polítics de la present legislatura, assenyalant el camí d’un possible escenari d’oposició general a la degradació de les condicions de vida així com d’altres elements de preocupació que travessen les capes més baixes de la societat, com ara la guerra i la política de rearmament que se’n deriva.
Aquest és, doncs, el prisma a través del qual hem d’avaluar les implicacions del conflicte en educació, tant dels seus punts àlgids com de la seva resolució. Tot i desenvolupar-se com un conflicte sectorial, guarda el potencial de revelar les causes de fons de la crisi educativa. La lluita dels treballadors de l’educació és lluita de classes en el sentit que disposa d’elements per transcendir la pugna únicament encaminada a aconseguir millores salarials. El preacord, en canvi, apuntala la reducció de la perspectiva del conflicte a una qüestió merament econòmica, desvestint-lo del caràcter polític que l’envolta.
Així doncs, si volem entendre correctament el significat d’aquest acord i trobar el camí més encertat en l’escenari que s’obri després del resultat de la consulta, només podem fer-ho en una clau política i estratègica, és a dir, preguntant-nos: com el resultat d’aquest conflicte pot suposar un avenç de posicions en la lluita de classes? A què ens enfrontem realment? Quins són els veritables obstacles que tenim al davant, amb els quals està en disputa un desenllaç favorable del conflicte? Per afavorir aquesta interpretació, exposo sintèticament alguns dels elements que caracteritzen el conflicte actual:
La lluita dels treballadors de l’educació és una lluita contra el govern del PSC, sí, però no només. És una lluita que té al seu davant l’oposició de tot el sistema de partits parlamentaris fidels a l’agenda política burgesa de saqueig i desmantellament dels serveis públics en un context de crisi. Incloent a ERC i els Comuns, que per tal de sostenir el govern de Salvador Illa van deixar tirats els treballadors de l’educació, aprovant els pressupostos del PSC alliberant-lo així de qualsevol pressió política. També és una lluita contra l’avenç dels partits reaccionaris, que es troben fora de joc davant una dinàmica social que posa en primer pla els interessos i problemes del conjunt de la classe treballadora i alça un mur d’oposició dins la comunitat educativa als intents d’introduir en ella claus reaccionàries.
La lluita dels treballadors de l’educació és una lluita contra la deriva autoritària dels Estats capitalistes, una lluita que, en comptes d’atemorir-se davant les càrregues i infiltracions policials, ha apujat el seu nivell de conflictivitat i ha unit a les seves reivindicacions el rebuig a la introducció de cossos policials als claustres.
La lluita dels treballadors de l’educació és una lluita contra l’hegemonia de les centrals sindicals de l’Estat i les cúpules d’aquests sindicats, doncs -independentment del desenllaç últim del conflicte-, ja han estat sobrepassades per una mobilització massiva que escapa al seu control, i que ha revelat la possibilitat de trencar el seu lideratge sobre el món sindical. Per molta rentada de cara que pretenguin fer amb aquest preacord.
La lluita dels treballadors de l’educació és una lluita contra la fragmentació i la divisió de la classe obrera, en categories professionals dins un mateix sector, en plantilles enquadrades en diferents sindicats i en la divisió entre professionals de l’educació i treballadors que són usuaris de la mateixa: lluitant per unir les demandes en benefici de tots els segments, generant dinàmiques unitàries i de base centre a centre i implicant territorialment al conjunt de la classe treballadora en la seva lluita.
En definitiva, el conflicte obert al sector educatiu amaga una confrontació política de fons que és la que hem d’identificar per avaluar, en el diferents aspectes que he intentat exposar, el que està en joc realment i quines passes hem de donar a partir d’ara. Independentment del resultat d’aquesta consulta, i com ja han assenyalat altres companyes, aquest preacord només pot ser entès com un «tancament en fals» del conflicte obert al sector educatiu. Els treballadors del sector tenim el deure no només de mantenir obert aquest conflicte per fer complir les nostres demandes, sinó també de canalitzar-lo estratègicament i tàcticament cap a la seva única via de resolució: l’avenç general de la lluita de la classe treballadora en conjunt.
