Generació de la crisi, generació de la desesperança… Té sentit ser-ho quan vivim en un món sense sentit.
Si estem vivint en directe el genocidi del poble palestí i el govern només fa declaracions buides mentre deté manifestants a Madrid, Móstoles, Valladolid, Galícia, Astúries o Euskal Herria. Si malgrat la condemna popular, el govern només fa falses promeses mentre continua sent còmplice. Si el curs comença de nou mentre Israel continua assassinant diàriament i es permet la participació del seu equip en La Vuelta en comptes d’apostar per la destrucció del seu Estat.
Si venim d’un estiu de rècord històric en incendis forestals i polítics professionals que es passaven la pilota mentre la població posava en risc la seua vida juntament amb bombers en condicions laborals precàries per tal de combatre el foc. Si prompte farà un any de la DANA que deixà més de 200 morts i cap responsable reconegut, mentre els polítics continuen amb acusacions creuades, els bombers denuncien que no hi ha cap pla si torna a haver-hi una altra DANA i s’evidencia de nou que el que realment interessa són els beneficis econòmics dels empresaris. Si les catàstrofes naturals se succeeixen i es veuen agreujades per una política capitalista que ens deixa un planeta cada vegada amb menys futur.
Si som una generació destinada a caure en les urpes violentes d’un mercat laboral que ens explota feroçment i ens ofega cada vegada més. Si ens enfrontem a un mercat de l’habitatge que ens crida a la cara que tota expectativa no és més que això, una expectativa, un somni o, més bé, un malson on llogar una sola habitació ja costa el mateix que un pis sencer fa deu anys. Si veiem un desmantellament continuat dels serveis públics a la vegada que augmenten els pressupostos de guerra per l’escalada de tensió bèl·lica internacional. Tot això a la vegada que l’auge reaccionari avança amenaçant especialment la classe treballadora migrant, com hem vist a Torre Pacheco, Aldaia o a Montornès, amb discursos racistes i antiimmigració que s’escampen com una reguera de pólvora i ens empenyen a la guerra de l’últim contra el penúltim.
Si veiem com els embats repressius de l’Estat són cada vegada majors, amb casos d’infiltracions que ja ni ens sorprenen o amb penes de presó per a antifeixistes o sindicalistes, com són els 6 de Saragossa o les 6 de La Suiza. Si veiem que el feixisme creix al carrer i aquells que el combaten són jutjats, com els va passar als encausats de Pego o els passarà als 4 antifes de València el pròxim 17 de desembre.
Si és que allò estrany en un món que cau en espiral seria no ser la generació de la desesperança. Si davant d’un futur que només ens ofereix misèria i més violència, nosaltres ens trobem sense eines per a respondre i amb alternatives que de seguida es revelen com a falses.
Però enfront d’aquest escenari no ens sumirem en la desesperança, no romandrem impotents perquè no hem vingut a aquest món a veure com se’ns exprimeix fins a l’última gota de les nostres vides per a què uns pocs puguen augmentar encara més els seus beneficis. Claudicar no és una opció per a aquelles que no tenim res a perdre. Ben al contrari, estem decidides a recollir la tasca històrica de recompondre el teixit de lluita de la classe treballadora; i és que només la nostra classe organitzada pot oferir una alternativa civilitzatòria al món distòpic que tenim al davant.
Entomant aquest repte, just fa dos anys que presentàvem l’Organització Juvenil Socialista del País Valencià, amb la qual el Moviment Socialista començava a fer les seues primeres passes al nostre territori. Trencàvem amb el cicle polític anterior, amb la intenció de fer un salt qualitatiu i poder respondre a les condicions actuals de la joventut treballadora. Deixàvem enrere totes les promeses i mesures impotents i inservibles de la socialdemocràcia, i començàvem el nostre propi camí per instruir-nos i treballar políticament sota una estratègia socialista.
Des d’aleshores, el Moviment Socialista del País Valencià ha anat creixent, desplegant i arrelant un teixit de militants arreu del territori que ha agafat aquesta tasca amb seriositat i humilitat. Sabem que fer del comunisme una alternativa política de masses no serà fàcil, no serà ràpid; però malgrat ser un objectiu que només podem albirar en la distància, tenim la vista posada en un punt fix i la determinació de continuar caminant fins a arribar-hi. Cal una construcció pacient de base en la qual hem de treballar per l’arrelament territorial en cada barri, poble o ciutat, per poder amerar cada racó amb la necessitat de l’organització revolucionària; i és per això que ara naixen les assemblees de l’OJS al País Valencià.
Les AOJS no són assemblees obertes ni espais d’indeterminació ideològica, sinó que són els òrgans de base de l’OJS, espais de militància regits per l’estratègia socialista i que responen a les seues necessitats tàctiques, això és: l’expansió militant i el desenvolupament de quadres polítics i l’hegemonització del comunisme entre cada vegada més sectors de la nostra classe.
Les AOJS no són quelcom separat ni diferent de l’OJS, sinó una instància diferenciada d’aquesta: la seua expressió més territorialitzada i concreta, més vinculada als problemes i dinàmiques locals, per tal d’aterrar a cada territori la proposta comunista.
Per descomptat, l’OJS no és reductible a les seues assemblees de base, no és la simple suma d’aquestes. És el referent polític que les unifica sota una estratègia i tàctica comunes. Per això necessita una expressió unificada més enllà dels espais de base, una actuació política centralitzada que es materialitze a cada localitat i que oriente el treball diari de les assemblees. Una orientació que faça d’aquestes espais de formació i desenvolupament polític i militant per a la joventut treballadora, assegurant la continuïtat d’una nova generació de militants que vincularà la causa general de la classe treballadora, la necessitat de la revolució, a cada conflicte concret que es done al nostre territori. Aquestes assemblees serviran per a dur la veu de l’organització a cada racó, alimentant-la com a referent polític per a tota la classe, mostrant que sí que pot existir una alternativa real, però que cal construir-la; cal fer de cada barri, poble i ciutat una trinxera d’organització i lluita.
Perquè estem decidides a ser no la generació de la desesperança, sinó la generació de la revolució. Superem la desesperança, construïm un futur revolucionari.
