Treure la pols a la bandera roja, confrontar la reacció: anàlisi i tasques en la lluita contra l’opressió de gènere

Fa pocs dies es tornava a encendre per les xarxes socials el debat sobre la prohibició del hijab. Més enllà dels arguments disparats d’un costat cap a un altre —alguns dubitatius o ambigus, d’altres directament deshonestos i malintencionats—, el que aquest debat deixa en evidència és la vehemència amb què l’auge reaccionari s’està configurant com una les tendències centrals de la nostra conjuntura. 

A les portes del 8 de març, dia de les dones treballadores, l’escenari de fons és, si més no, inquietant: d’entre un feminisme institucionalitzat i la continuïtat i agreujament de la degradació de les condicions de vida de les dones de classe treballadora i del col·lectiu LGBTI, l’amenaça patent s’obre pas en termes de retrocés de drets de gènere, sexuals i reproductius a cavall de l’onada reaccionària global. S’expandeix la despolitització i l’apatia entre amplis sectors de la població, però creix també l’angoixa d’un futur incert per la possibilitat de retrocessos greus en matèria de gènere i en què no s’albira una referència política o un projecte d’oposició clar per confrontar la situació. 

Però el 8 de març ha estat, històricament, un far de llum, un moment clau d’organització de les dones de classe treballadora i una aposta clara pel socialisme. És per això que apostem per mobilitzar-nos aquest 8 de març: decidides a desenterrar la bandera vermella de la revolució i de la lluita històrica de les dones proletàries, entomam aquest camí​​​​​​​ en la tasca urgent de recompondre les possibilitats de lluita des de posicions socialistes contra l’opressió de gènere i per rearmar l’organització de classe del col·lectiu LGBTI i les dones treballadores.

El gènere i la sexualitat com a nuclis articuladors de l’agenda reaccionària

Encara record amb bastanta lucidesa el discurs del Papa Francesc, l’any 2015, en què va comparar la teoria de gènere amb les armes nuclears. Era pocs anys després que Putin popularitzés el terme «Gairopa» i es construís una aliança entre Sarkozy i el Vaticà per eliminar de l’educació secundària textos relacionats amb el «gènere». En els últims deu anys, al Brasil i Rússia s’ha consolidat la lluita contra la ideologia de gènere com a política d’Estat, tot reproduint el discurs pel qual la ideologia de gènere, com a importació cultural occidental, està amenaçant la masculinitat nacional. El març de 2021 Turquia es retirava del Conveni d’Istanbul i dos anys després sortia Erdogan denunciant que qui defensen els drets LGBTI eren terroristes culturals. Tot mentre es consoliden i expandeixen les aliances entre catolicisme, evangelisme i conservadorisme arreu del món per influir i impulsar polítiques contra els avortaments, especialment en el continent africà.

La concatenació d’aquests esdeveniments s’ha d’entendre de forma conseqüent amb la tendència de crisi. Potser ja se’ns veu venir de lluny si començam a xerrar de crisi, de com la crisi estructural del capitalisme és la característica fonamental dels nostres temps. Però no és ni banal ni una recerca d’epicitat la insistència en aquesta afirmació: tota crisi implica un període històric de profund canvi i reestructuració política i social. Implica que se soscaven les condicions materials de la societat en el seu conjunt, marcat per una degradació de les condicions del capitalisme per a organitzar la vida social i per una ofensiva de la burgesia per a mantenir el seu domini econòmic i polític. 

En una clara ofensiva econòmica, manifestada a través del procés de proletarització, es dona un moviment d’intensificació de la despossessió del conjunt de la societat. Aquesta ofensiva, però, no es dona de forma homogènia per a tothom. Mentre que s’estén la desaparició de les condicions socials d’estabilitat i expectatives d’ascens social de les classes mitjanes, la proletarització té com a norma l’ofensiva total contra les condicions de vida de la classe treballadora. Això va de la mà d’una actualització autoritària del capitalisme, per la qual es reforça i renova la dimensió autoritària i coercitiva de la qual tots els estats burgesos es componen. Una actualització que cerca posar les condicions necessàries per intentar rellançar l’acumulació de capital. Per poder esclafar econòmicament al proletariat, es va aplanant el terreny: la reforma del Codi Penal amb què s’augmenten les penes de presó per a furts lleus, la suspensió de drets i llibertats polítiques que hem vist amb les infiltracions policials o el reforçament de la indústria de control migratori amb l’augment de la militarització de les fronteres. Aquests són uns pocs exemples de com no només és que s’imposi l’austeritat, sinó que es controla la misèria a través de la repressió i la disciplina.

Així mateix, hi ha un fet importantíssim: la resposta que les classes mitjanes en vies o en risc de proletarització donin al seu procés de descomposició és una de les variables més determinants de la conjuntura política que ve. En un context de crisi i d’esgotament històric del model keynesià i en què la socialdemocràcia s’ha vist esgotada, derrotada i sense capacitat de comprar la subordinació mitjançant garanties de benestar social, el descrèdit i el fracàs als quals s’ha vist arrossegada comporta que les classes mitjanes no trobin solucions a aquesta descomposició a través del que havia estat fins ara el projecte polític que representava els seus interessos. En absència d’una alternativa política que plantegi una sortida emancipadora a les contradiccions que ens aboca el capitalisme, bona part d’aquestes classes mitjanes es converteixen en la base social de l’agenda reaccionària impulsada per la burgesia. Una agenda, tanmateix, que es va fent camí a dreta i esquerra de les forces polítiques i en el conjunt de la societat.

Podem identificar que aquest auge reaccionari té el gènere i la sexualitat com un dels seus nuclis articuladors: és el que, des d’altres espais polítics, s’ha anomenat com a «reacció patriarcal», «ofensiva antigènere» o «antifeminisme». L’exemple més clar és el moviment que s’ha desenvolupat a escala internacional entorn la denuncia a la «ideologia de gènere», un moviment que ha mobilitzat el concepte «gènere» presentant-lo com una amenaça que posa en perill la santedat de la família heteronormativa, la identitat nacional i la supremacia blanca; és a dir, aquesta conceptualització atrau i condensa un conjunt divers d’ansietats i malestars socials i econòmics derivades dels últims anys d’intensificació de crisi.

L’auge reaccionari sorgeix, en part, com a expressió de denúncia del que es considera la degeneració cultural del present. Davant l’amenaça de descomposició de la classe mitjana, el que hem de poder detectar és que el que es descompon no són només les condicions de vida en termes de pauperització, sinó que també es descompon una forma ideològica de comprendre el món. És en aquest sentit que una via a aquesta descomposició és la denúncia de degeneració: es denuncia que el món que coneixien fins ara desapareix i, no només això, sinó que s’està pervertint. A la construcció idealitzada del que havia estat l’etapa benestarista del capitalisme del segle XX, s’hi oposa aquesta denúncia, aquesta demanda a recuperar allò que se sent que es perd.

Però què es perd? Què es vol recuperar? Uns enarboren la bandera de la reacció com a crit per salvaguardar la família tradicional, per a perpetuar la subordinació política i ideològica de les dones i per a resistir a la perversió antinatural del col·lectiu LGBTI. D’altres, que són més tímids en el seu compromís reaccionari i volen continuar fent bandera del progressisme, el que diran és que està molt bé això dels drets de les dones, però hem anat massa lluny per a seguidament demandar una espècie de retorn fantasiós al compromís social i polític de l’Estat del Benestar.

El fenomen és realment complex i dinàmic, embarassat de contradiccions i preguntes. Però el que sí que podem afirmar és que la perpetuació estructural de l’explotació i subordinació per raó de gènere continua sent una peça fonamental per al manteniment del poder econòmic i polític de la burgesia, i que, en les condicions actuals, fomenta l’agenda reaccionària. Sabem que les idees reaccionàries masclistes i LGBTI-fòbiques no són noves, que fa anys que es cuinen, però el factor d’actualitat té a veure amb com aquesta agenda reaccionària és assumida per grans parts de la burgesia com un motor útil a l’hora de generar suports interns entre la classe mitjana i les classes treballadores occidentals en el clima mundial de declivi de les principals potències occidentals, creixents tensions entre blocs geopolítics i ofensiva econòmica, fins i tot contra els seus propis interessos.

Però repetesc, el fenomen és complex i s’expressa com a tendència amb contradiccions i expressions singulars. L’agenda reaccionària, tot i ser impulsada per la burgesia, no és subscrita de forma homogènia i oberta per tota ella, com tampoc no ho és l’exigència del seu compliment exemplar: les idees reaccionàries de submissió i retrocessos de drets són mandats per a la classe mitjana i el proletariat, però no per a les elits i la burgesia (com s’ha vist representat en el cas estrident de la candidata de l’AfD a les passades eleccions federals alemanyes). L’ofensiva reaccionària es fa camí, però sobre un terreny d’avenços passats en drets de gènere i sexuals, que en alguns casos són assimilats per a assenyalar i criminalitzar altres sectors del proletariat, i d’altres desplacen i arrosseguen a la dreta les forces d’esquerres. 

Identificar de forma clara, i en la seva complexitat, com es manifesta aquest fenomen és la primera peça per a combatre-ho. 

Deriva proteccionista a través del marc securitari del perill sexual i d’una racialització de la política sexual

En el context polític dels últims anys (i mesos), amb esdeveniments com el moviment #MeToo, la resposta a La Manada o els casos més recents contra Errejón i Monedero, les denúncies públiques i col·lectives han posat al centre la qüestió de les violències i agressions sexuals. Però aquesta realitat ha tengut una contrapart indesitjable. De la mateixa manera que en els primers anys després de la guerra civil estatunidenca es va crear un clima que legitimava el mite del «negre violador» justificada com una conducta pròpia de la raça, de manera que promovia un linxament indiscriminat cap a la població negra, en l’actualitat es reprodueix amb força el mite de l’«immigrant violador». Amb la instrumentalització de casos d’agressió masclista, si no directament amb la difusió de notícies falses, agafen centralitat les posicions que combinen la denúncia de les condicions de vida i exposició a la violència de les dones en països no occidentals, amb una concepció cada vegada més en alça per la qual la principal amenaça de violència sexual cap a les dones occidentals en general es dona de mà d’homes immigrants. A més, l’exaltació racista i xenòfoba d’aquest perill sexual també s’acompanya d’una forta posició punitivista que demanda un augment de les penes per violacions i violències sexuals.

Aquesta amenaça del perill sexual també la trobem en l’assenyalament de les dones trans com a caps de turc de pànics morals i sexuals, cosa que fa expandir discursos transfòbics i legitima formes de violència i discriminació cap aquest col·lectiu, una posició capitanejada pel feminisme trans-excloent: denuncien que l’esborrament del reconeixement del sexe com la base «material» del gènere està suposant la desprotecció de les dones front l’amenaça de violència que suposa el cos transfemení, una conceptualització de la violència que se centra en la socialització masculina i en la presència de penis. Així, segons aquesta perspectiva, les persones assignades dones en néixer sempre seran víctimes a la socialització atorgada des de la infància, i les assignades homes se’n beneficiaran.

En aquesta línia, entra en joc la qüestió de la infantesa. Existeix una forta crítica a l’adoctrinament al qual s’estaria sotmetent la infància i adolescència a través del tractament de qüestions de gènere i sexualitat en els programes educatius. Per un costat, existeix una posició de crítica a la intromissió de l’Estat en qüestions que es consideren competències de les famílies i accentuada per la defensa de la llibertat religiosa, com és el cas de la iniciativa del pin parental de Vox. Per un altre costat, les feministes trans-excloents demanden la intervenció de l’Estat contra la violència que suposadament pateixen infants i adolescents a causa de la «disfòria de gènere d’inici ràpid» (DGIR). Es tracta d’un pseudodiagnòstic popularitzat des de fa uns anys i pel qual es donaria un fenomen de «contagi social» entre joves que es veuen impulsades a identificar-se com a trans.

La insistència en la protecció de les dones (cis i occidentals) davant del perill sexual reprodueix la necessitat històrica del sosteniment de la subordinació de les dones treballadores en el sistema capitalista, però la forma en què es manifesta ens indica un factor d’extrema actualitat: l’impuls de la burgesia per la construcció demonitzada de grups socials entesos com a elements «externs» a la societat, que l’amenacen, per a situar-hi la càrrega responsabilitzadora de les condicions de misèria del present.

Actualització dels valors tradicionals i familiars

Una concepció conservadora i tradicional del gènere gairebé sempre ha estat central en el desplegament de posicions reaccionàries; actualment, però, detectem diferències significatives en com es manifesta.

La defensa de la família i la posició antiavortista van ser uns dels bastions de les posicions de l’ecosistema conservador a l’Estat Espanyol que es configurà a principis dels 2000. Organitzat principalment a través de la confrontació directa dels temes de major consens dins l’esquerra, l’oposició frontal de les mesures estrella del primer govern socialista de Zapatero (com la Llei del matrimoni homosexual del 2005, la Llei de l’avortament del 2010 o la Llei d’educació del 2006 que incloïa qüestions com l’educació sexual) va agafar la forma les diverses mobilitzacions massives profamília entre l’any 2005 i 2011, tenint com a principals impulsors l’Església catòlica a través de la Conferència Episcopal, seguida dels moviments ultracatòlics i les plataformes en defensa de la família, com HazteOír o el Foro Español de la Familia.

Si tenim en compte que entre la població espanyola, fins i tot entre catòlics, hi ha un grau elevat d’acceptació respecte al dret a l’avortament, la posició de prohibició frontal s’ha anat debilitant i no és un dels temes més centrals de les forces reaccionàries. Sí que es va manifestant en forma de demanda de restricció del dret: per exemple, en el recurs que va presentar Vox l’any 2023 contra la reforma de la Llei de l’avortament, es denuncia que no sigui necessària l’opinió de l’home quan una dona decideix avortar. També es manifesta en forma de demanda d’introducció de polítiques dissuasòries, com és el cas del debat que s’ha donat a Castilla y León, en què fa pocs dies Vox ha continuat insistint en l’aplicació del protocol mèdic antiavortista que s’havia pactat entre el PP i Vox, que incloïa mesures com l’escolta del batec del fetus o sotmetre’s a una ecografia en 4D. No obstant això, encara trobam exemples d’activitat obertament antiavortista: és el cas també del PP que el juliol de 2024 va utilitzar la majoria absoluta per portar una cimera transatlàntica contra l’avortament al Senat, celebrada el passat 2 de desembre.

En relació amb la família, les posicions també s’actualitzen i es renoven. No és un fet nou que es defensi a ultrança la família i es demandin polítiques familiars, però el que trobam de forma destacada és que la justificació d’aquesta defensa es dona, principalment, sota un marc nítidament reaccionari i racista: als baixos índex de natalitat i fecunditat, a l’hivern demogràfic a cavall de les teories del «gran reemplaçament», s’hi oposa la defensa de la família i la natalitat «nacional» en oposició a la família estrangera com a mecanisme de preservació de la identitat cultural i els valors occidentals.

Precisament per aquesta defensa que es fa de la família, la qüestió de quin model de família defensar es va flexibilitzant, a diferència d’altres moments en la història en què no es plantejava cap tipus d’alternativa a la família heterosexual nuclear. Evidentment aquestes posicions encara existeixen, però si tenim en compte que, igual que amb l’avortament, entre la societat espanyola existeix un grau relativament alt d’acceptació de l’homosexualitat, les posicions reaccionàries es renoven.​​​ És el cas d’Aliança Catalana, que en el seu programa defensa que «independentment de si són tradicionals, monoparentals o de parelles homosexuals, sempre serem al costat de les famílies catalanes»​​​​​​. En altres casos la renovació es dona només en petits matisos:Vox (que ha tengut una posició bastant ambivalent amb els anys) en alguns moments ha defensat la unió civil però no el matrimoni, o ha defensat que parelles del mateix gènere puguin adoptar en determinades condicions excepcionals. Aquesta «flexibilització» s’ha d’entendre en el context que mentre s’accepta el que es considera la «​​​​conducta homosexual»​​​​​​​, es denuncia tant la reivindicació política del col·lectiu (utilitzant l’apel·latiu pejoratiu lobby LGBTIQ+) com l’exposició pública del fet homosexual (associant-la a l’extravagància, la reivindicació com a estil de vida a promoure, etc.). I si hi afegim el fet que l’avenç en drets LGBTI en alguns casos és considerat com a bé polític propi de les cultures occidentals, assumir cert grau de «tolerància» o «permissivitat» respecte del col·lectiu LGBTI permet reforçar la perspectiva de superioritat cultural envers els països no occidentals.

El desplegament d’aquestes posicions de defensa de la família, no només l’apuntalen com a institució bàsica en el desenvolupament del capitalisme per a la transmissió de l’herència i la reproducció de la força de treball, sinó que esdevé central en l’agenda reaccionària. Respon als malestars i preocupacions d’una classe mitjana en procés de descomposició que troba en la família tradicional l’últim bastió de defensa de les seves condicions de vida privilegiades respecte a les de la resta. I no només això, sinó que en desplaçar la causa d’aquesta pèrdua en les famílies immigrants, és fructífera en generar adeptes al projecte reaccionari entre les classes mitjanes i la classe treballadora.

Per últim, l’actualització dels valors familiars i tradicionals també adopta la forma d’actualització i reforçament dels models de feminitat i masculinitat. És aquí on fàcilment podem pensar en les microtendències o fenòmens popularitzats com les tradwives, els cryptobros, el feminisme girlboss, els nous «gurús» de la meritocràcia i la cultura de l’esforç, els incels, l’estètica coquette, entre molts altres exemples que recurrentment van apareixent i viralitzant-se per les xarxes socials.

La forma en què aquests models s’actualitzen en l’agenda reaccionària de la burgesia s’adapta als seus temps: després d’anys de mobilització i polítiques feministes que van generar una forma de consciència progressista en la societat favorable a la defensa dels drets de les dones, ja no és tan fàcil sostenir de forma hegemònica el sexisme tradicional més descarnat per a la reproducció de la subordinació de les dones i la feminitat. Així, el que trobem és un reforçament del sexisme oposicional, un terme que designa la creença que les categories «home» i «dones» són rígides i mútuament excloents. És a dir, que tot i reconèixer i acceptar la igualtat formal entre homes i dones pel que fa a drets o a capacitat d’intervenir en la vida política, se segueix reforçant la idea per la qual les dones i els homes tenen atributs innats diferents. Una manera de continuar reproduint el caràcter estructural de l’opressió de gènere expressada en la naturalització del gènere com a fet ahistòric amb una gran càrrega essencialista biològica, i la idea de la complementarietat: dones i homes són diferents, categories excloents però que es complementen, tot apuntalant l’heterosexualitat com la norma fonamental de relacions socials. 

Normalització i banalització de la violència de gènere

És d’aquesta forma que el reforçament dels models de feminitat i masculinitat, juntament amb l’augment dels prejudicis LGBTI-fòbics, s’associen directament a la normalització i banalització de la violència de gènere. Aquesta, entesa com tota violència motivada o associada al gènere, beu de la conceptualització que el gènere en el mode de producció capitalista té sempre un aspecte violent d’imposició, amb la qual cosa es dona en molts moments de la vida de les persones i en diferents àmbits de la societat. En aquest sentit, la violència de gènere té un paper cabdal en el manteniment estructural de la subordinació devaluada de les dones, alhora que s’encarrega de corregir i castigar qualsevol desviació tant de la posició social que s’espera d’homes i dones, com de les normes i regles d’una moral sexual.

Així mateix, en l’ofensiva reaccionària, aquesta normalització i banalització pren formes diverses. Per un costat, des de posicions nítidament reaccionàries, es reprodueix una negació de la violència de gènere sota la premissa que la violència no té gènere, es denuncien les actuals lleis contra la violència de gènere i s’advoca per la promoció de lleis contra la violència intrafamiliar o domèstica. Tanmateix, i com exposava en paràgrafs anteriors, des d’aquestes mateixes posicions sí que s’apel·la a la violència de gènere quan aquesta permet mobilitzar el discurs racista i xenòfob contra el proletariat migrant masculí. En altres casos, mentre que no es nega l’existència de la violència de gènere, sí que es reforça la posició per la qual les polítiques de promoció de la igualtat han anat massa enfora i es reprodueixen discriminacions contra els homes. 

Remetent-me al que assenyalava a l’inici: el desenvolupament de la tendència reaccionària masclista i LGBTI-fòbica es dona de formes diverses i desemboca en posicions contradictòries i ambivalents, sovint canviants segons el context i moment polític. Però el que és clar és que l’extensió i imposició d’aquesta agenda, tot i la complexitat, suposa una ofensiva contra les condicions de vida i d’organització del col·lectiu LGBTI i les dones de classe treballadora, aprofundeix en la seva situació d’opressió i explotació i ens marca els reptes i coordenades de la lluita contra l’opressió de gènere dels pròxims anys.

Fonaments i tasques d’una proposta revolucionària contra la reacció i l’opressió de gènere

L’aposta pel socialisme porta al ventre el compromís radical de l’emancipació de la humanitat a través de la superació de la societat de classes. ​​​​​​​La lluita contra l’opressió de gènere, i contra tot tipus d’opressió, especialment en aquests temps foscos i difícils que s’obren pas, ha de ser condició innegociable i un dels fonaments principals d’una proposta socialista. Fer possible aquesta consigna passa per fer real l’articulació de la classe treballadora com a únic subjecte capaç de fer-ho, per superar la fragmentació i debilitat actuals del proletariat i dirigir totes les energies socials i militants a aixecar una alternativa revolucionària a la societat capitalista. 

Que la lluita contra l’opressió de gènere s’ha d’organitzar sota coordenades marxistes o socialistes no és ni un fet nou, ja que moltes comunistes abans que nosaltres han plantejat aquesta necessitat històrica, ni un fet inexistent en altres espais o organitzacions polítiques actuals. No obstant, el que venim a plantejar és la necessitat d’investigar i rearmar una explicació materialista, des del marxisme, de l’opressió de gènere en totes les seves expressions i fenòmens relacionats, allà on les explicacions d’altres marcs teòrics fallen. Aquesta investigació haurà de ser verificada en la seva utilitat si és articulable políticament, si ens ajuda a orientar les lectures de conjuntura i les pràctiques de lluita a un nivell cada vegada més elevat.

Així, l’aposta per una clara integració de la problemàtica de gènere en la proposta socialista no és un gest moral, de voler mostrar compromís. És, i ha de ser, un imperatiu conseqüent ideològicament i política amb la comprensió que tenim de l’opressió de gènere en el capitalisme. 

Per a nosaltres, tant el gènere com la sexualitat són un conjunt de relacions socials històricament determinades, és a dir, l’organització social dels cossos sexuats i de la reproducció biològica com a producte de l’activitat pràctica al voltant de les necessitats de producció i reproducció social. La forma d’interpretar normativament un cos depèn de la forma en què s’organitza socialment la vida material en un període històric determinat; per tant, ni el gènere ni la sexualitat es fonamenten en categories naturals i eternes que haurien existit al llarg de la història i estarien allà fora a l’espera de ser encarnades. Les bases socials i econòmiques de l’opressió de gènere es fonamenten en el conflicte de classes condensat en el pressupòsit d’existència del capitalisme de l’antagonisme entre classe treballadora i burgesia. 

En un article de fa un any, una companya explicava el següent: «​​​​​​​com que el principi rector del capitalisme és el valor i la seva realització al mercat, la dinàmica inherent a tots els nivells és la competència: la competència entre capitals per ser el més productiu; la competència entre capital i treball com l’antagonisme expressat en lluita de classes; i la competència entre treballadors al mercat laboral i, més en general, al voltant de l’accés al salari»​​​​​​​ [1]. En les relacions entre treballadors, la competència de la força de treball no es dona al buit, sinó a un món real on no tothom té les mateixes condicions; així, la competència tendeix a reproduir les condicions desiguals de partida, tendeix a reproduir una determinada divisió social del treball configurada històricament. 

Una d’aquestes divisions és la que s’imposa entre homes i dones. Partint d’unes condicions precapitalistes en què existia una forta divisió sexuada del treball (i amb les conseqüències que això implicava), històricament s’ha instaurat la relegació de la posició social de les dones vinculada a la família, el treball domèstic i la criança. Amb el desenvolupament del capitalisme, tot i la incorporació progressiva de les dones al treball assalariat, en onades segons les necessitats del capital i en general en condicions més precàries (en són clars exemples les condicions de parcialitat i temporalitat), aquesta posició desigual s’ha mantingut lligada a una situació de devaluació de la força de treball, imbricada en la dinàmica de competència abans exposada. És precisament de la imposició violenta d’aquesta diferenciació que se’n deriva la situació d’opressió de gènere d’altres subjectes més enllà de les dones.

A més, hem de tenir en compte que l’opressió de gènere té també una forta manifestació ideològica i cultural, intrincada amb allò que fem dia a dia per reproduir la societat, a través de la creació i reproducció d’estereotips i valors lligats a la feminitat i la masculinitat, d’una sèrie de regles, concepcions i normes morals que apuntalen l’heterosexualitat com a norma i reprimeixen qualsevol desviació d’aquesta sexualitat normativa.

És en aquest sentit que deim que les bases socials i econòmiques de l’opressió de gènere es deriven del conflicte de classes i que, per tant, l’antagonisme sobre el qual s’ha de comprendre la lluita contra l’opressió de gènere és entre classe treballadora i burgesia. Fer aquestes afirmacions, no obstant, no ens han de conduir a posicions errònies sobre la complexitat que existeix en entendre la forma que es reprodueix l’opressió de gènere en una societat de classes.

Per començar, la centralitat de la lluita de classes no s’ha d’interpretar de forma economicista o reduccionista. Situar la lluita de classes al centre del desenvolupament històric del capitalisme és un pressupòsit eminentment polític. La classe no és un sou concret o una simple situació de desigualtat econòmica o precarietat laboral, sinó que la classe designa la relació social que existeix entre aquells que posseeixen els mitjans necessaris per a la producció viuen a costa dels qui es troben desposseïts d’aquests mitjans.

Encara més, entendre-ho d’aquesta manera permet superar les limitacions i dificultats que sempre ha comportat la interseccionalitat com a marc analític i d’intervenció política. Els debats que s’han generat al voltant del marc de la interseccionalitat, tot i haver estat profitosos en la mesura que han forçat a assenyalar reptes i interrogants necessaris, han evidenciat com la interseccionalitat es redueix a la seva capacitat descriptiva de com certes formes d’opressió condueixen a formes complexes de discriminació i violència, fracassant en donar una explicació ni del perquè ni del com aquestes se segueixen reproduint en un sentit totalitzant. S’acaba reduint la classe a una vessant de pobresa econòmica o un vector més de desigualtat, desdibuixant les profundes conseqüències polítiques de la classe com a relació social. I és més, aboca a l’articulació de lluites parcialitzades: i no ho dic en el sentit que s’hagin de menystenir problemàtiques específiques o particulars, sinó que justament les lluites necessàries per fer-hi front no s’organitzen ni planifiquen sota una mateixa estratègia i direcció política fonamentada en el conflicte de classes com a batec de la societat capitalista.

És una veritat més que evident, i en això segurament la majoria que estigui llegint aquestes línies estarà d’acord en que encara hi ha debats oberts i qüestions a resoldre en la construcció sòlida i robusta d’un cos teòric marxista de l’opressió de gènere. Per a poder articular una resposta a l’opressió de gènere que ens permeti anar més enllà dels avenços que s’hagin pogut aconseguir en els últims anys, un dels primers reptes és posar sobre la taula totes les preguntes necessàries (perquè les respostes no estan totes donades encara) i plantejar com superar els nusos i límits no resolts amb què ens hem topat.

Una primera qüestió és la necessitat de superar la limitació d’interpretar l’opressió de gènere, com d’altres formes d’opressió, com una simple estratègia de la burgesia per a dividir la classe treballadora. És a dir, poder tenir en compte la forma en què les especificitats que implica l’opressió de gènere tenen un impacte concret sobre les dones i el col·lectiu LGBTI, determinant-ne les condicions de vida i les possibilitats d’inserir-se i relacionar-se en la societat. Alhora, identificar aquestes especificitats ens permet ser més hàbils i més efectius en reconèixer les possibilitats i potencialitats d’organització política tant al voltant de lluites concretes derivades d’aquestes condicions de vida, com també garantir les condicions perquè sigui possible que el col·lectiu LGBTI i les dones de classe treballadora puguin organitzar-se sota el programa comunista.

Precisament d’això tracta la unitat de classe com a principi d’una proposta socialista. Incorporar la lluita contra l’opressió de gènere, el racisme o qualsevol altra forma d’opressió no es dona des d’una voluntat abstracta o d’una espècie de bonisme polític. La unitat de classe tampoc no és un precepte descriptiu, no és una realitat que ja ens vengui donada o que es pugui imposar a força de repetir-ho moltes vegades; i no és tampoc una cortina de fum a la reproducció de dinàmiques discriminatòries i de violència que es donen dins la pròpia classe treballadora. La proposta socialista, com l’alternativa política capaç d’enderrocar el món actual per a construir-ne un de nou, s’ha de guiar per l’imperatiu de dur a terme aquest principi: unitat de classe en la mesura que la classe treballadora és l’única classe amb possibilitats de resoldre la contradicció de classe de forma emancipadora, i unitat de classe en la mesura que la construcció d’aquesta proposta socialista ha d’incloure el desenvolupament de les garanties que facin possible aquest principi, perquè sigui l’organització de tota la classe i no només d’alguns dels seus sectors. És d’aquí d’on se’n desprèn la tasca imperiosa de destinar forces i energies a revertir tant la manca com les dificultats d’organització mitjançant el desenvolupament de mecanismes de lluita per les condicions de vida de dones treballadores, posant el focus en aquells sectors més pauperitzats, com puguin ser les dones joves, migrants i de sectors laborals especialment precaris i feminitzats. 

Aquest principi s’ha d’articular políticament de la mà d’una defensa assídua dels nostres drets polítics i llibertats; qüestió particularment rellevant i urgent en un context d’auge reaccionari que s’encarrega de demonitzar, estigmatitzar i discriminar subjectes concrets. Es fa necessari el desplegament d’una agitació cultural hàbil enfocada a contrarestar l’agenda reaccionària i la influència d’idees masclistes i LGBTI-fòbiques sobre la població, especialment entre importants segments de la joventut treballadora. Així mateix, en un context de normalització i banalització de la violència de gènere, d’una actualització dels valors tradicionals i familiars, d’una intensificació de prejudicis LGBTI-fòbics, d’una instrumentalització racista i xenòfoba de les agressions i violències sexuals, hem de desplegar dinàmiques d’autodefensa i de resposta a la violència de gènere més enllà dels espais d’oci, sota l’objectiu d’implementar mecanismes de defensa que ens siguin útils. Mecanismes i tàctiques impulsats des de l’organització de classe que assenyalin la impotència i incapacitat d’institucions i partits polítics professionals, junt amb la complicitat de la policia i les forces de seguretat de l’Estat, de donar respostes efectives. 

Les possibilitats que aquest projecte polític sigui realitzable venen marcades per la capacitat que tenguem de poder articular-lo de forma separada i en oposició frontal a qualssevol interessos que no siguin els de la classe treballadora; és a dir, de la construcció d’independència política. Amb això no es tracta de voler ser sectaris o rebolcar-se en la marginalitat, sinó justament el contrari. En la conjuntura actual, com deia un company fa pocs dies, el combat contra la reacció «sabem que no és cosa d’una sola organització o tendència, sinó que ha d’estar basat en l’aliança de mínims de moviments socials, organitzacions revolucionàries i el sindicalisme de combat, polític i de classe» [2]. Però aquestes aliances no es poden donar ni a qualsevol preu, ni sense garanties. Aquest combat s’ha d’assentar sobre la identificació clara i contundent de quins són els veritables culpables de la situació actual: la burgesia i els seus representants polítics. Passa, també, per no deixar-nos arrossegar pel xantatge de les crides a la unitat contra el feixisme o la reacció. 

El feminisme s’ha caracteritzat per ser un espai ampli i divers, una diversitat carregada de contradiccions i assenyalada en molts moments de la història i l’actualitat, donant lloc a debats, disputes i escissions. La unitat àmplia i neutra amb què s’han desplegat les mobilitzacions dels últims anys ha comportat una sèrie de problemes i nusos irresolubles, l’exemple més clar n’és l’assimilació a la qual s’ha vist abocat. Mobilització no és sinònim d’organització, i encara ho és menys si la proclama d’unitat es dona sense cap orientació estratègica fonamentada en la lluita per a l’emancipació de la classe treballadora. D’aquesta desorientació, lligada a l’amalgama diversa i difusa de plantejaments interns i contradictoris entre ells, la conseqüència més clara ha estat la institucionalització, clau de volta per a refermar el reformisme i l’interclassisme, però també una clara tendència a la desmobilització.

En l’escenari que se’ns presenta al davant, com deia, marcat per una clara ofensiva reaccionària contra el proletariat migrant, el col·lectiu LGBTI i les dones de classe treballadora, la fermesa en què siguem capaces d’articular un veritable mur contra la reacció dependrà de la capacitat d’imposar els interessos de la classe treballadora, la revolució, per sobre de la reacció. Però també, i amb especial virulència, per sobre de les falses opcions tant de la via parlamentària burgesa contra el feixisme, com del front ampli que no fa més que apuntalar l’assimilació progressista i reformista de la lluita contra l’opressió de gènere.

Les possibilitats del debat no s’esgoten en aquestes línies, però és urgent començar a esmolar les eines. A l’avenç de posicions reaccionàries, hi hem d’oposar una política decididament revolucionària i de classe. En el llarg camí de combat d’aquest futur incert i fosc que se’ns albira, amb el compromís d’estar a primera fila davant de la reacció i contra les seves formes masclistes, misògines i LGBTI-fòbiques, possiblement la tasca més gran que tendrem serà recordar-nos dia si i dia també la necessitat de fer real la màxima de construcció d’una alternativa al món de misèria que se’ns imposa. 

Deia Krupskaya que la causa per l’emancipació de la dona està lligada de manera indissoluble amb tota la lluita per la causa obrera, amb tota la lluita pel socialisme. Treim la pols a la bandera roja de la lluita contra l’opressió de gènere, no per nostàlgia, no per epicitat revolucionària. Ho feim pel compromís ferm i tossut que en aquests temps de reacció el camí a envestir és aquest, el de fer possibles les seves paraules.

[1] Mireia Bedmar. La lluita contra l’opressió de gènere en el context d’auge reaccionari, març 2024: https://horitzosocialista.cat/la-lluita-contra-lopressio-de-genere-en-el-context-dauge-reaccionari/

[2] Àlex Appel. Orriols i el col·lapse dels cordons sanitaris a l’extrema dreta​​​​​​​, febrer 2025: https://horitzosocialista.cat/orriols-i-el-collapse-dels-cordons-sanitaris-a-lextrema-dreta/