Tornem a parlar de desnonaments?

L’assassinat de l’Olga i la brutal violència policial durant el desnonament de la Maricarmen són dos fets excepcionalment devastadors, però no excepcionals. Són expressions descarnades del terrorisme social al qual la classe treballadora ens enfrontem dia rere dia, tot i que no sempre siguin notícia. En un primer moment del conflicte, el camp de batalla es mostra tal qual: dos bàndols, ells i nosaltres, el negoci o el dret. La cosa, però, es complica quan s’hi incorporen ingredients i comença la batalla política pel sentit d’aquests símbols. L’extrema dreta, a contrapeu, es mou entre intents maldestres d’apropiació i el tancament de files aristocràtic i classista amb el rendisme, contra una anciana de 87 anys. El govern, també a contrapeu, llença el globus sonda d’un Reial decret que torna a treure el cap. I mentrestant, tota l’esquerra a l’esquerra de Sánchez es descongela, empesa per l’oportunisme, i les seves figures mediàtiques tornen a aparèixer estel·larment a peu de desnonament.

Si els sindicats d’habitatge volem ser alguna cosa més que peces en el tauler polític d’altres, és necessari que ens allunyem del soroll i que posem momentàniament la febre mobilitzatòria entre parèntesis per analitzar la situació. Quin és l’escenari que se’ns presenta? Com prefiguren aquests dies els possibles cicles mobilitzatoris que es poden obrir davant d’un més que probable govern reaccionari? I, sobretot, com hem de situar-nos en el moment polític actual i, alhora, contribuir encertadament a construir una alternativa política a llarg termini?

Si una cosa és evident, és que, arran dels fets ocorreguts en els últims dies, es torna a parlar d’habitatge i, en concret, de desnonaments. Torna la mobilització als carrers, i tots els partits polítics s’han afanyat a posicionar-se en la carrera desenfrenada per a les pròximes eleccions. En aquest sentit, hi ha una primera qüestió rellevant: quan l’habitatge guanya centralitat, l’extrema dreta perd pistonada, perd la centralitat en la discussió pública i sovint s’autoretrata com una força propatronal i prorendista, fent gala d’un classisme obtús. Això esvaeix momentàniament l’efecte “obrerista” o antiestablishment que ha anat trobant suport entre sectors de la classe treballadora ressentits amb l’esquerra. I aquesta no és una qüestió menor, tenint en compte que, a tot estirar, l’estiu que ve tindrem eleccions estatals i que, tal com indiquen les enquestes, és molt probable que guanyi un govern de PP-VOX. Si una cosa és innegable, és que, si ara estem vivint un clar retrocés en les condicions de vida mentre governen PSOE-Sumar, amb un govern de dretes i reaccionari, el retrocés serà a marxes molt més accelerades i, a més, anirà acompanyat d’un agreujament dels atacs als drets i les llibertats polítiques i a les condicions d’organització de la classe treballadora. Per tant, que el debat sobre habitatge aconsegueixi desplaçar el debat de la immigració i afebleixi el creixent sentit comú reaccionari és un element positiu.

El PSOE també ha pres posicions, com era d’esperar, sent l’habitatge un dels pocs àmbits en què Pedro Sánchez encara pot intentar recuperar la iniciativa política. Després d’una legislatura marcada pel desgast i, més recentment, per la crisi de Ceuta, el PSOE necessita presentar-se com una força capaç d’oferir respostes, i l’habitatge encaixa bé en aquesta operació. D’altra banda, li interessa presentar-se com l’única alternativa possible davant del bloc de dretes: que la disjuntiva sigui PSOE vs. VOX, «democràcia vs. feixisme». Sota aquesta lògica, qualsevol cosa que polaritzi el tauler beneficia Sánchez. Per això, mentre cap enfora s’intenta vendre com el far del progressisme al món, de portes endins deté i criminalitza l’antifeixisme i tolera el creixement de VOX, necessari per atiar la por que li serveix de palanca electoral. Però el PSOE no és cap alternativa a la reacció; de fet, ha contribuït al seu creixement tant directament com indirectament. De forma directa, el govern actual ha estat el principal impulsor d’unes polítiques cada cop més autoritàries, d’un augment de la repressió i la violència policial contra moviments socials i contra els sectors més precaritzats de la classe treballadora i, en el terreny de l’habitatge, d’unes polítiques molt agressives contra la classe treballadora, començant per la normalització absoluta del desnonament sense alternativa habitacional. De manera indirecta, ha contribuït a aquesta reacció a través d’un discurs que s’ha omplert la boca aprovant sistemàticament mesures purament cosmètiques, amb una incidència pràcticament nul·la en les condicions de vida de la classe treballadora en el millor dels casos i que, en la gran majoria, han acabat quedant directament en paper mullat. Aquests moviments no han generat més que frustració i desafecció generalitzades, fertilitzants innegables de la reacció.

Si els intents de capitalització de l’extrema dreta han estat marcats per la seva pròpia incomoditat en un tema en què tenen poc a oferir, els de les esquerres reformistes han estat marcats per un oportunisme que pressuposa que tots ens hem donat un cop al cap. Hem presenciat una desfilada de les Colaus, les Monteros, els Rufián i companyia per fer-se la foto, com si la nostra memòria s’esborrés amb cada cicle electoral. 

Però sabem perfectament que els seus partits han governat i han tingut responsabilitats de govern als ajuntaments, a la Generalitat i a l’Estat. I sabem també quin ha estat el seu paper quan han tingut la capacitat de prendre decisions. Només per posar-ne alguns exemples: ERC governava la Generalitat mentre enviava els Mossos d’Esquadra a reprimir durament el moviment per l’habitatge. A Barcelona, durant els governs de Colau, es van produir desnonaments de pisos públics i els preus del lloguer a la ciutat van augmentar un 55% durant les seves legislatures. I, a escala estatal, ja coneixem el paper que han jugat Podemos i Sumar, avalant el govern del PSOE i alineant-se de manera recurrent amb els interessos de la patronal. Per dir-ho ras i curt: tots els partits d’esquerres han tingut responsabilitats de govern mentre la crisi d’habitatge anava a pitjor, i tots han aplicat mesures que, d’una manera o altra, han suposat violència immobiliària contra la classe treballadora.

Al carrer, el desnonament de Maricarmen ha generat una important resposta mobilitzatòria. En primer lloc, cal reconèixer al sindicat de llogateres l’esforç tècnic i activista per crear el símbol. En un moment en què els desnonaments, en general, han estat vençuts com a eina de defensa i enterrats en la indiferència mediàtica i social, han sabut crear una situació amb momentum que aporta elements positius. Innegablement, estem tornant a tocar aquella tecla que, des de fa un parell d’anys, torna a mobilitzar sectors desactivats de la classe treballadora. Sectors que veuen com el govern progressista i totes les promeses de canvi i de resolució de la crisi de l’habitatge no han tingut efecte, però que es disposen a engruixir les files de qui demostra disposició a lluitar contra el rendisme i contra el Govern. Ara, la qüestió és què en fem, d’aquesta energia, i com estem a l’alçada de la barbaritat que li han fet a la Maricarmen i a l’Olga.

I quin paper juga, en tot això, el Real Decret Llei (RDL) que va quedar en el tinter a finals del curs passat i que ara Sánchez es torna a treure de la màniga davant la resposta mobilitzatòria? Anem a pams: sembla que el Govern té previst portar un nou RDL al Consell de Ministres el proper dimarts 29. Ara bé, encara hi ha diversos interrogants: en cas que s’aprovi, serà una llei descafeïnada pactada amb Junts o serà un paquet ampli de mesures que impliqui l’aturada real de tots els desnonaments i garanteixi els contractes de lloguer indefinits? I, si finalment s’aprova, quant durarà? Aquí apareix el segon interrogant, ja que és més que probable que es torni a trobar amb dificultats per reunir l’aritmètica parlamentària necessària per mantenir-lo en vigor i que acabi decaient al cap de 30 dies, com ja va passar l’anterior vegada.

A falta de conèixer el text definitiu, cal dir que mesures com les que es plantejaven en l’anterior decret, si bé en cap cas són una solució definitiva, sí que són mesures de mínims per a un context d’urgència. Precisament perquè són mesures de mínims, no haurien de plantejar-se com a solucions excepcionals, restringides o temporals davant d’una situació de crisi, sinó com a elements que vinguin per quedar-se i ampliar-se. Nosaltres creiem que, en la immediatesa, lluitar per mesures que tinguin una incidència real en les condicions d’accés i d’estabilitat de l’habitatge per a la classe treballadora és encertat. I, a més, poden ser una bona escola de lluita.

Però en aquest moment preelectoral, vehicular tota la mobilització entorn del RDL comporta greus riscos. Quan una lluita aconsegueix posar un problema sobre la taula però la resposta institucional no es tradueix en transformacions materials, el descontentament no desapareix: es desplaça cap a discursos que ofereixen sortides reaccionàries a problemes estructurals. Per això, no n’hi ha prou amb analitzar si una mesura s’aprova o no: cal preguntar-se si produeix transformacions materials reals i si reforça o debilita la capacitat d’organització de la classe treballadora a llarg termini. En el cas del RDL, el principal risc és que tot acabi reduït a una pura picabaralla electoral, amb els partits polítics capitalitzant la mobilització, els sindicats instrumentalitzats com a peces del joc institucional i el missatge final per a totes aquelles persones que s’han mobilitzat que no hi ha res a fer.

Davant d’aquesta més que probable situació, des del sindicalisme d’habitatge ens hem d’anticipar: hem de pensar bé quin paraigües volem donar a la dinàmica mobilitzatòria més enllà del decret, i hem d’enviar un missatge polític molt clar: el Govern de Sánchez no es mereix ser derrocat per l’extrema dreta; el Govern de Sánchez hauria de ser derrocat per la classe treballadora. Però, sent realistes, està clar que ara per ara no es dona aquesta correlació de forces. Del que es tracta és d’anar-la construint. En aquest sentit, i des del nostre punt de vista, el pla de lluita immediat hauria d’incorporar demandes que incloguessin: l’expropiació dels pisos dels fons voltor i dels habitatges turístics, la indefinició de tots els contractes de lloguer, la prohibició de la venda especulativa d’habitatge i una rebaixa dels preus que compensi la pujada acumulada i la inflació general, així com l’estancament dels sous dels darrers deu anys, a més, evidentment, de l’aturada de tots els desnonaments.

Ara bé, més enllà de la qüestió immediata, ens hem de preparar per agafar posicions de cara al cicle de lluita que s’obrirà amb l’arribada d’un més que probable govern reaccionari de PP i VOX: un escenari de previsible augment de la conflictivitat social i d’un nou cicle mobilitzatori, en què les esquerres reformistes i els sindicats de concertació, ja des de l’oposició, intentaran recuperar protagonisme. Des de la nostra perspectiva, aquí van alguns elements que han de guiar l’acció dels comunistes intervenint en habitatge en els propers mesos: 

1. En primer lloc, construir aliances entre les diferents organitzacions de classe amb l’objectiu de fer front a la reacció i al feixisme. Cal preparar-se per defensar de forma unitària els drets i les llibertats polítiques que es veuran amenaçats amb l’arribada d’un govern reaccionari.

2. Treballar seriosament perquè la lluita per les condicions de vida s’expandeixi més enllà dels sectors activistes i arribi als sectors desmobilitzats de la classe treballadora, que activi a aquells sectors més precaritzats, que arribi als centres de treball i a les perifèries urbanes. En aquesta lluita per les condicions de vida, nosaltres tenim molt més a guanyar, mentre que l’extrema dreta queda retratada com com una força al servei de la burgesia. 

3. Criticar sense concessions el govern de Pedro Sánchez: ni és el garant del dret a l’habitatge ni, molt menys, un aliat en la lluita contra el feixisme. Hem d’assenyalar el seu govern com el que és: un govern al servei de la patronal i alineat amb els interessos del rendisme.

4. Desmarcar-nos explícitament dels partits de l’esquerra reformista que ara venen a abanderar-se amb la lluita per l’habitatge. Els oportunistes tornaran a intentar apropiar-se de les lluites, representar-les i utilitzar-les, novament, com a trampolí electoral. Però hi ha capes importants de la classe treballadora que fa anys que pateixen les conseqüències de la crisi i que ja han dipositat anteriorment les seves esperances en governs progressistes i populistes que han tingut responsabilitats de govern. Aquests sectors socials no estan disposats a tornar a posar les seves esperances en els mateixos partits. Per mantenir una posició forta davant d’aquesta situació, ens hem de mostrar crítics amb aquests partits i deixar clar que nosaltres no tenim res a veure amb ells. Ells ja han perdut la seva credibilitat, i nosaltres no ens podem permetre perdre la nostra.

Venen temps convulsos. Tot apunta que vindran cops, però també s’obriran oportunitats. Cal afrontar-los amb peu ferm i mirada llarga: sense cedir ni un pam a la reacció, però també sense deixar-nos utilitzar per l’esquerra reformista ni arrossegar pel frenesí movimentista. Ens hi va tot en ser coherents, rigorosos i no agafar falses dreceres.