Subjecte i estratègia socialista. Una primera aproximació

16 d’octubre de 2022

Un dels problemes de més calat i que més debat ha produït en la història recent del comunisme és la qüestió del subjecte. Aquest debat gira al voltant de quin sector de la societat pot articular un procés de lluita revolucionària i sota quines condicions s’ha d’articular per a obtindre’n èxit. En aquest article, com a Moviment Socialista en construcció, pretenem dotar-nos d’una base teòrica mínima per tal d’abordar aquesta qüestió. Donar una resposta simple i assenyalar el proletariat com a subjecte sense més explicació estaria lluny de resoldre les necessitats que tenim actualment els comunistes i ens faria caure en una sèrie de desviacions i simplificacions que han dificultat la praxi política a molts altres, quan no els ha fet caure en marcs totalment socialdemòcrates. Només a través d’una anàlisi materialista de la societat capitalista podem dur a terme aquesta tasca, anàlisi que entenem ens dona el projecte de la Crítica de l’Economia Política. Aquesta anàlisi ens donarà la base sobre la qual construir una praxi política revolucionària, però haurem d’afegir-hi totes les lliçons del moviment socialista precedent que ha dut a terme amb èxit processos d’articulació de subjectes revolucionaris des de la classe. En definitiva, aquest article apunta la direcció que hem de prendre a l’hora de conceptualitzar el proletariat, però no constitueix un full de ruta complet, només el desenvolupament del nostre propi moviment i la seua tasca teòrica conseqüent ens podrà ajudar a traçar tot el camí a recórrer.

Aquesta anàlisi crítica de la societat ens permet comprendre el sorgiment de les classes socials a través del sorgiment de l’explotació. Per a Marx i Engels allò que conforma el primer pressupost de l’existència humana i de tota història és, precisament, el pressupost que els homes han d’estar en condicions de viure per a poder “fer història”. Així doncs, el primer fet històric és la creació dels mitjans per a satisfer aquestes necessitats, la producció de la vida material mateixa. Amb el desenvolupament de les forces productives que duen a terme aquest treball, en cert moment de la història, es produeix un excedent. Aquest excedent, a través d’un procés històric d’acumulació, acaba sent acaparat per un sector determinat de la societat que s’apropia dels mitjans necessaris per al treball (la terra, les màquines, les infraestructures, etc.), aquest sector esdevé la classe dominant que emprarà l’existència d’un excedent per substreure’s del propi treball. En definitiva, una societat dividida en classes és aquella en què uns, els qui posseeixen els mitjans necessaris per a la producció, viuen del treball que obliguen a fer a qui no pot produir de manera autònoma allò necessari per a viure perquè estan desposseïts de tals mitjans de producció.

En el cas de la societat moderna, és a dir, en el cas del mode de producció capitalista, trobem que la divisió del treball tendeix a la polarització de la societat en dues classes clarament contraposades: la burgesia, tots aquells que són propietaris dels mitjans de producció i que viuen del treball d’altres; i el proletariat, aquells que no tenen més que la seua força de treball. Tot i això també hi trobem tot un conglomerat d’estrats de classe que recorren l’espectre entre una i l’altra. La particularitat del proletariat és el potencial polític que conté en si mateix: és l’única classe els interessos econòmics i polítics de la qual són universalitzables. Mentre que la petita burgesia i l’aristocràcia obrera només tenen interessos particulars que busquen la millora de la posició relativa respecte de les altres classes, el proletariat es distingeix per tindre el potencial d’oposar-se a la seua pròpia condició de classe i, per tant, d’exigir un món on tothom siga productor, un món on els mitjans de producció i de subsistència estiguen en mans del conjunt de la societat i que aquesta exercisca un control conscient sobre el propi fet de la producció. Aquest món hauria de ser necessàriament una societat sense classes, una societat comunista. En aquesta mesura podem dir que els interessos socials del

proletariat coincideixen amb els interessos de la humanitat en conjunt, la qual només pot emancipar- se de tota forma d’opressió mitjançant l’emancipació d’aquell respecte del capital. És per això que pensar el capitalisme amb radicalitat ens du a fer política des del punt de vista proletari i a ser militants comunistes, i no a l’inrevés (no és una qüestió de nostàlgia, de discursos del passat o de purisme).

Amb aquesta anàlisi, però, encara no podem parlar del proletariat en tant que subjecte autoconscient. Ací la classe sols ho és en la mesura en què és un sector social que comparteix unes condicions i unes finalitats concretes determinades pel funcionament del mode de producció capitalista. Aquesta nova etapa en què el proletariat esdevé subjecte polític, allò que l’ortodòxia ha anomenat classe per a si, és el resultat d’un llarg procés de lluita, organització i conscienciació col·lectiva -entenent-ho, no en abstracte, sinó com el moviment real que confronta i socava el mode de producció capitalista- que la fa ser classe operativa com a subjecte revolucionari. Sols aquesta mediació uneix a la classe dispersa i la compacta en una força coherent, en antagonista real a l’ordre burgès. Derivar de les condicions econòmiques del proletariat, com si d’un mecanisme automàtic es tractara, el paper com a subjecte revolucionari seria caure en una de les acusacions que sovint ens han fet: l’economicisme.

La crítica a les posicions economicistes és fonamental per a oferir un posicionament clar sobre les característiques del subjecte proletari i sobre les tasques del projecte comunista. Les classes socials, com hem esmentat abans, existeixen en una situació econòmica que, si bé conté les condicions de possibilitat, no suposa immediatament la seua manifestació com a subjectes polítics, ja que això requereix tot un procés històric de lluita de classes a través del qual prenen consciència de si mateixes. És en aquest procés de pressa de consciència quan veiem la tensió interna a la classe treballadora, que ha de negar-se en tant que “classe econòmica” o classe per al capital, és a dir, en tant que engranatge del mode de producció capitalista, a fi de constituir-se en una classe per a si mateixa, organitzada col·lectivament contra la burgesia i contra el propi mode de producció que l’ha produït. La consciència de classe del proletariat, en definitiva, es produeix quan aquest lluita contra les condicions materials que permeten l’existència del propi proletariat. Així, en el projecte comunista, condicions econòmiques i lluita política conformen una unitat. Unitat que no fa altra cosa que reflectir la unitat entre les relacions de producció capitalistes (explotació) i les formes polítiques que pren aquesta (en el nostre cas, democràcia liberal). Aquestes dues esferes, la de la producció i la de l’organització política de la societat, no poden comprendre’s de manera separada, la segona es funda en la primera.

En el capitalisme, en canvi, sempre apareix escindit allò econòmic d’allò polític, entenent l’economia com una esfera separada de la realitat on es dona la producció de béns i serveis destinats al consum, i la política com aquella altra esfera on s’arreglen els assumptes públics i les reivindicacions socials. La funció d’aquesta separació (o el seu origen) és precisament la naturalització de les relacions de producció capitalistes. Es pren com natural el fet que la societat funcione sota unes lleis cegues i que la producció es produïsca gràcies a l’explotació. Quan a les notícies es parla de l’adveniment d’una crisi capitalista com si d’un fenomen atmosfèric es tractara i no com a resultat de l’acció humana, és una mostra clara d’aquesta naturalització. Per tant, sota aquest punt de vista, l’esfera de la política és on es tracten les coses que sí que es poden controlar mitjançant l’acció humana. És l’àmbit on es pot “redistribuir” l’excedent producte de l’explotació, però sense acabar amb l’explotació.

En aquesta escissió, pròpia de la burgesia, entre política i economia, entren tots els projectes polítics que històricament ha ofert la classe dominant per tractar d’apaivagar els impulsos revolucionaris de les masses organitzades i així perpetuar la seua dominació estructural. La socialdemocràcia contemporània, com a projecte polític basat en la conciliació del conflicte de classes, n’és un exemple clar. Com ja hem mostrat en altres articles, entenem la socialdemocràcia com el projecte polític d’unes classes mitjanes que tracten de perpetuar la seua fràgil posició econòmica en una societat capitalista que tendeix a la proletarització [1]. Amb aquest objectiu, aquesta fracció de classe tracta d’emprar la força numèrica del proletariat en la defensa d’uns interessos que li són aliens. Per tal de fer-ho, necessita fer ús d’una sèrie d’abstraccions conceptuals on el caràcter classista del seu projecte queda desdibuixat: “classes populars”, “el poble treballador”, “la gent”, “la majoria”, etc. Allò que aquests projectes ofereixen a la classe treballadora són algunes millores (sempre subsidiàries de les millores obtingudes per a l’aristocràcia obrera i la petita burgesia) respecte de la seua situació econòmica immediata. És a dir, naturalitzen la situació d’explotació del proletariat en tant que no ofereixen un horitzó més enllà del capitalisme, ni més enllà de la via institucional.

Part important de les forces anticapitalistes de retòrica més radical, han caigut conscientment o inconscient en aquest parany. La derrota històrica del projecte comunista ha facilitat el lideratge de les faccions més possibilistes d’aquests espais polítics que hui en dia estan en procés de descomposició. Les proclames més airadament obreristes d’aquests espais són un exemple claríssim de les concepcions economicistes en què basen la seua idea de la classe, que només es reclama en el món del treball, entenent la lluita socialista com una lluita parcial i econòmica. Al màxim que poden aspirar aquestes formacions és a la redistribució de la riquesa i a la reforma legislativa laboral, tot a través de la via institucional i emprant “el carrer” com a element de pressió extern. És a dir, són exemple clar de la naturalització de la condició proletària, de l’explotació capitalista i de l’escissió entre economia i política que esmentàvem abans.

En eixa mateixa línia, considerem fonamental la crítica als corrents obreristes que limiten la qüestió de classe a l’àmbit estrictament laboral, absolutitzant un moment particular de l’antagonisme capital- treball i ignorant la resta d’instàncies de la reproducció social capitalista que es veuen igualment mediades per aquest antagonisme, la qual cosa deriva en un menyspreu —o fins i tot en un rebuig obert— de la multiplicitat de problemàtiques que afecten a la nostra classe (gènere, LGTB, etc.). En aquesta mesura, la crítica a l’obrerisme exigeix de la nostra part un posicionament explícit contra tots els corrents reaccionaris que neguen la diversitat interna del proletariat i dinamiten tota possibilitat d’unitat política de classe.

Aquesta conceptualització parcial de la lluita obrera és el que facilita la descomposició i fragmentació del subjecte revolucionari, que aleshores només pot entendre’s com la suma inconnexa i conjuntural d’una sèrie de sectors socials en lluites parcialitzades. Sota aquesta perspectiva la lluita de la classe obrera és converteix en una perspectiva que s’hi suma, a mode d’adjectiu, a les lluites interclassistes que es donen de manera més o menys espontània. En canvi, només un projecte totalitzant pot aspirar a l’articulació d’un subjecte universal capaç d’acabar amb totes les formes de dominació que produeix el capitalisme. Aquesta universalitat és l’objectiu de la independència política del proletariat, que no és una expressió d’un suposat obrerisme del Moviment Socialista, sinó l’antídot necessari contra l’interclassisme al servei del capital que regnava als nostres antics moviments. La independència política del proletariat és aquell principi que possibilita el procés de constituir la classe com a poder independent, com a subjecte revolucionari que trenque amb la normalitat capitalista i impose noves lògiques socials. Eixe procés és el que anomenem Procés Socialista, que explicarem a continuació.

Expressàvem al principi de l’article que l’afirmació en abstracte del proletariat com a subjecte polític no solucionava la qüestió, perquè la tasca a entomar està en l’anàlisi de les tendències socials actuals i en la conformació d’un nou moviment socialista independent que apunte a la totalitat del sistema com a forma de superació en la societat comunista. Eixa anàlisi de les tendències socials ens mostra, d’una banda, la possibilitat del subjecte universal i, d’altra banda, que el seu desenvolupament no es dona d’una vegada i per sempre sinó que evoluciona i es construeix segons unes fases definides. Aquestes fases són crucials en l’articulació del Procés Socialista, doncs ens mostren quines són les tasques que ha de realitzar la militància comunista en cada moment i quines són les condicions que s’han de conformar per avançar passos en la lluita revolucionària. Les tres fases, que seran exposades breument, que divideixen el desenvolupament del subjecte són: la fase-moviment, la fase-Partit i la fase-Estat.

En l’actual fase de moviment, l’organització independent del proletariat en tant que subjecte revolucionari es manifesta únicament en conflictes parcials. Açò és degut a que aquestes són encara minoritàries i la cosmovisió i formes d’actuar burgeses dominen la lluita de classes. En aquesta conjuntura, dues de les tasques immediates que s’imposen a les comunistes és la de l’acumulació de forces i la lluita cultural, aspectes que ja s’han parlat en articles anteriors. Les diferents formes de presentar la lluita de classes, realitats conflictives que es troba el proletariat en el seu moviment, han de ser relacionades mitjançant el projecte polític i les apostes estratègiques, que fan que no estiguem davant de multitud de subjectes parcials sinó que es dota de perspectiva ampla a cada acció, recuperant així l’activitat pràctica universal. La missió última d’aquesta fase és generar les condicions de possibilitat per a la construcció del Partit Comunista de masses, fase següent i que ja s’ha de trobar en germen en la fase-moviment. La unitat entre estratègia i tàctica es troba en què cada aposta obeeix a uns objectius generals predefinits i no sols a una resposta a cada conjuntura immediata.

Una vegada les organitzacions han crescut suficient i les idees comunistes han assolit certa hegemonia, es pot donar el següent pas, que és l’articulació del Partit Comunista de masses. En aquesta nova fase, el subjecte revolucionari ja disposa de les suficients forces com per a passar a l’ofensiva en la guerra de classes. Cada conflicte que s’inicia de la mà del Partit té com a horitzó immediat la destitució del poder burgès, doncs el poder socialista ha assolit tal grau de creixement i de complexitat que es veu amb les capacitats suficients com per qüestionar de manera definitiva l’ordre social vigent. L’existència del Partit implica una sèrie de pressupostos polítics, socials, culturals, ideològics, etc. construïts en l’anterior fase, en un procés constant de construcció de noves organitzacions que no estiguen assentades en conflictes parcials sinó que expressen l’antagonisme del subjecte proletari a la totalitat capitalista. En altres paraules, el Partit no és una mera coordinació de fronts, sinó una articulació global del proletariat sota una mateixa estratègia i direcció política determinada.

Allò que tradicionalment s’ha anomenat “la presa del poder” per part del proletariat conscient i organitzat inicia la següent fase, la fase de l’Estat Socialista. En aquesta nova etapa, l’organització del proletariat es dona com a classe dominant, en un moment en què les seues forces superen a les de la burgesia i permeten assumir el control conscient sobre els processos socials, és a dir, el control sobre els mitjans de producció. És important afegir un matís en aquest punt: les bases del poder socialista comencen a construir-se en l’actualitat, és a dir, no existeix una hipotètica situació en què el Partit conquereix el poder i després es formen les noves institucions proletàries; al contrari, aquestes es constitueixen des de ja, són el centre del procés socialista i el seu creixement i extensió al conjunt de la classe es dona al llarg de cada fase. D’igual manera que la construcció econòmica del socialisme no comença amb la instauració del poder obrer, sinó que és un llarg recorregut d’entre les fases que desborda en la lluita de classes a les estructures capitalistes. Cada fase és la culminació del treball realitzat en l’anterior. En definitiva, hem de rebutjar aquella concepció que entén el poder com quelcom donat, com un instrument neutre generalment identificat amb l’Estat i que el Partit pot prendre i emprar al seu arbitri (concepció que, d’altra banda, participa d’aquesta escissió mistificada entre economia i política).

Veiem en aquestes fases una successió d’etapes connectades entre si a través del desenvolupament del subjecte, és a dir, a través de la conformació d’una cultura i d’un poder socialista propi que prenga cada vegada un paper més actiu en l’ordenació i gestió dels assumptes socials. La fase-moviment seria aquella que ens pertoca en l’actualitat, per tant, la definició de les tasques actuals és el primer pas per a l’inici d’una pràctica política coherent, sempre d’acord amb una anàlisi del grau de desenvolupament de la lluita de classes com a brúixola del nostre coneixement de la realitat material i de les possibilitats del medi social.

Aquesta anàlisi ens mostra que una de les nostres limitacions és l’estat actual de les nostres forces militants, que necessiten experimentar un creixement immediat per a dur a terme els objectius que com a moviment ens marquem. La hipòtesi de la que partim, en quant al subjecte a organitzar a curt termini, és que els sectors juvenils del proletariat són clau, principalment per dues qüestions: d’una banda, per les seues condicions culturals que suposen un menor nivell d’enquadrament en la societat burgesa en comparació a etapes posteriors de la vida; d’altra banda, pel context actual marcat per un canvi de cicle polític que s’expressa com a canvi generacional, on apareixen noves generacions amb unes inquietuds i unes crítiques al cicle anterior que s’han de tindre en compte. Per tant, més enllà de l’element quantitatiu de la quantitat de gent jove que s’ha de sumar a les nostres files, hi ha un element qualitatiu que expressa la capacitat de construir quelcom nou i no arrossegar tendències anteriors.

A banda del subjecte juvenil, també pren especial rellevància el subjecte de classe mitjana proletaritzada com a subjecte a adreçar-nos de manera immediata. Per a conformar aquesta hipòtesi ens basem en el canvi sobtat de les seues condicions vitals i en les seues expectatives de futur. Aquesta degradació en el context de proletarització accelerada fa a aquest sector susceptible d’assumir els posicionaments socialistes i es sumen a un projecte socialista que ací defensem. A més, aquest subjecte té unes condicions culturals que el permeten desenvolupar una funció de quadres al si del moviment, imprescindibles per al creixement i l’expansió del comunisme a nivell cultural. Tanmateix, aquesta aposta no contradiu el fet que és el proletariat qui objectivament està en condicions de realitzar la revolució, simplement respon a l’estudi de les tendències socials actuals que porten a certa capa de la classe mitjana a escindir-se de la seua posició i ingressar en la classe treballadora. Aquestes hipòtesis, tanmateix, s’hauran de demostrar vàlides en la nostra estratègia a partir de l’experiència pràctica i dels nous desenvolupaments teòrics que es facen en conseqüència.

En conclusió, en la qüestió del subjecte radica el centre de l’estratègia socialista, en l’aclariment teòric i pràctic de, per una banda, quin sector social té les possibilitats d’iniciar un procés revolucionari en sentit comunista i, d’altra banda, sota quines condicions materials es dona el desenvolupament del subjecte polític. En el període històric en què ens situem, de derrota històrica del comunisme, no podem eludir la responsabilitat de concretar les eines necessàries per avançar en la construcció del nou referent proletari. La dispersió i la confusió que coronen les lluites actuals han de ser una motivació per a les noves generacions comunistes. El nostre deure militant és precisar la manera adequada d’acumular i concentrar les nostres forces en la direcció que ens permeta superar les nostres limitacions i convertir-nos de nou en un enemic real per a la societat capitalista.

[1] Entenem per proletarització no únicament el fet que determinats sectors de les classes mitjanes passen a engrossir les files del proletariat (o que la nova força de treball especialitzada veja frustrades les seues aspiracions d’ingressar en les classes mitjanes), sinó a tot un conjunt de fenòmens socials (com ara la creixent incorporació de sectors al treball, la salarització de l’anomenada esfera de cures, la degradació de les activitats i espais d’oci, etc.) a través dels quals es realitza el procés històric general d’intensificació del poder del capital sobre el treball, és a dir, la contínua agudització de l’explotació i del sotmetiment de la classe treballadora en totes les instàncies de la reproducció social capitalista.