La setmana passada el Sindicat d’Habitatge de València protagonitzava dos fets que il·lustren el context social i polític que vivim. Divendres, al barri d’Orriols, la policia executava el desnonament d’una família vulnerable amb dos menors, que habitava una llar de propietat participada per CaixaBank. L’actuació policial va encendre les xarxes per la brutalitat desproporcionada que es va exercir: llançament de mobles contra la família i els militants del sindicat que l’acompanyaven, múltiples cops que van deixar ferides després de tindre la policia ja el control de l’habitatge, retenció de militants emmanillades i vexacions i humiliacions constants. Tot això, en un cas on la família ja tenia concedit un lloguer social i la defensa de l’habitatge tenia per tant uns terminis marcats pels retards de les institucions burgeses.
D’altra banda, dissabte el SHV alliberava un bloc d’habitatges, en una demostració de solvència i operativitat tàctica, acció que es va saldar amb diverses multes a militants. La policia local, quan va acudir per al tràmit d’identificar a algun ocupant del bloc, també es va excedir en la seua actuació més enllà del que és habitual i reglat, llançant amenaces entre les quals destacava la de trucar a la UIP (la unitat d’antiavalots de la Policia Nacional).
Lluny de ser casos aïllats, aquests dos fets són exemples de la dinàmica d’augment de la repressió cap a totes les expressions polítiques contestatàries en general i cap als espais d’organització de la classe treballadora en particular. Com es desenvolupa a [1], aquest reforçament autoritari de l’Estat es presenta a l’Estat espanyol sota un govern socialdemòcrata, no perquè la socialdemocràcia estiga traïnt els seus principis, sinó, precisament, perquè hi està sent lleial: l’interès primordial de la socialdemocràcia, com a ala esquerra del partit del capital, és el manteniment de les condicions que permeten l’acumulació, pressupost de qualsevol punt del seu programa polític concret. En la situació actual de crisi crònica del capital, aquest necessita d’un aprofundiment de la fragmentació i desarticulació política del proletariat, inclús de les seues lluites de resistència, per tal de poder engegar un nou cicle d’acumulació on la generalització de la misèria s’accepte com a nova mitjana de vida.
Així, veiem que, malgrat les intencions que puga tindre un polític concret o altre, la socialdemocràcia, en tant que programa polític de la classe mitjana, té un àmbit d’actuació constret per aquell límit que no qüestiona, que és la propietat privada mateixa. Per tant, està sotmesa a les condicions generals que imposa el capital, a la necessitat de mantindre la dominació burgesa. És per això que la classe treballadora, si vol superar la reproducció capitalista i aconseguir la seua emancipació econòmica, política i de tota mena, ha d’organitzar-se de manera independent per constituir un programa polític propi, oposat al capital en general i a la socialdemocràcia en particular.
Les petites victòries dels sindicats són importants no sols per sí mateixes, sinó perquè desenvolupen les nostres capacitats organitzatives com a classe i esmorteïxen els intents de l’Estat capitalista d’inculcar la por i generalitzar la desafecció.
Referències
[1] Jaume Martí (2023). Davant del reforçament autoritari de l’Estat: fermesa, anàlisi i avançar. Una aportació al repte. Horitzó Socialista. https://www.horitzosocialista.cat/index.php/component/content/article/davant-del-reforcament-autoritari-de-lestat-fermesa-analisi-i-avancar-una-aportacio-al-repte?catid=8&Itemid=190
