Responguem a la violència masclista, construïm un nou present

Amb motiu del Dia Internacional contra la Violència Masclista, ens proposem presentar un recull de xifres de diferents estudis a fi de poder extreure’n conclusions sobre els factors que hem de considerar per a donar-hi la resposta política necessària.

En un primer moment, per a poder interpretar el gran volum de dades disponibles, cal tenir en compte que la violència masclista, que és l’expressió més extrema de la divisió en gèneres que imposa la divisió classista de la societat, pren una gran diversitat de formes.

Violència a mans de la parella o ex-parella

Potser la més estudiada és la coneguda com «violència de gènere», és a dir, la violència patida per una dona a mans de la parella o ex-parella home¹. Dins la violència de gènere, es distingeixen diversos tipus (que tot sovint apareixen combinats), com, per exemple, violència física, psicològica, sexual o econòmica.

La violència de gènere és, per regla general, també una forma de violència domèstica, que té per escenari la família nuclear en tant que cèl·lula bàsica d’organització del consum, raó per la qual es fonamenta en relacions de dependència econòmica unidireccional o mútua. Aquest escenari, més enllà de la seva intimitat a nivell psicòlogic, és un factor clau per entendre per què la violència de gènere és una de les formes de violència masclista de les quals costa més defensar-nos.

Malauradament, no existeixen moltes dades que relacionin directament la classe (o marcadors específics com el nivell de renda) amb la incidència de violència de gènere. Tot i així, si analitzem les dades de la Macroencuesta de violencia contra la mujer realitzada a l’any 2015 a l’Estat espanyol [1], trobem un seguit d’indicadors significatius. D’una banda, l’edat de les víctimes de violència de gènere es concentra més entre els 20 i 49 anys, el que indica una certa tendència generacional cap a aquelles edats on la majoria encara no ha assolit estabilitat econòmica o té càrregues familiars.

Un marcador de classe indirecte és el nivell d’estudis. Les víctimes de violència masclista tenen de mitjana un nivell inferior d’estudis que les no víctimes, és a dir, entre les víctimes hi ha més proporció de dones amb estudis només primaris o secundaris que entre les no víctimes (si atenem a la violència física, 74% en el primer cas front al 64% en el segon), i a l’inrevés pels estudis universitaris (10,1% davant del 20%). Pel que fa als homes, trobem que entre els que exerceixen violència de gènere hi ha major proporció que no tenen estudis o només tenen estudis primaris o FP que entre els que no l’exerceixen (novament en el cas de la violència física, les xifres són del 90% front al 72,7%), i a l’inrevés pels estudis universitaris (5,5% front al 27,3%).

D’altra banda, també són molt reveladores les dades pel que fa a la situació laboral de víctimes i maltractadors. Les dones que estan a l’atur buscant feina, i especialment si han treballat anteriorment, tenen un risc més alt que la població general de dones per a tots els tipus de violència de gènere, sobretot l’econòmica i la física. Concretament, de les dones enquestades que han patit violència econòmica o física, un 38,8% i un 41,5% respectivament estaven a l’atur buscant feina, front al 18,4% que ho estaven entre les enquestades no víctimes. També els homes que han quedat a l’atur tenen un índex més gran d’exercir violència de gènere per a tots els tipus, cridant especialment l’atenció que d’entre els que exerceixen violència física hi ha un 24,3% en situació d’haver perdut la feina, comparat amb un 10,8% que estan en aquesta situació en la població general d’homes. Pel que fa a les dones que treballen, tenen un risc similar al de la població general de dones, excepte per la violència econòmica, on tenen menor risc. Les dones pensionistes i —el que pot resultar curiós— les mestresses de casa tenen un risc inferior de patir violència de gènere al de la població general de dones. En aquest darrer cas, trobem que de les dones enquestades que han patit algun tipus de violència de gènere, un 12% són mestresses de casa (només un 4,8% si ens limitem a la violència física), front al 15% de mestresses de casa entre les enquestades no víctimes. Així, sembla que un factor de risc per les dones no és la dependència econòmica en abstracte, sinó que aquesta dependència es doni en una situació d’empobriment o precarietat sobrevinguda —dones que han perdut la feina o surten per primera vegada a buscar-ne una, homes que han perdut la feina.

Respecte a la població migrant, malgrat les dificultats d’obtenir unes dades fiables per la seva particular situació jurídica-administrativa, tots els reculls informen que les dones migrants tenen més risc de ser víctimes i els homes migrants de ser victimaris. Seguint amb les dades de la Macroencuesta, tenim que les dones migrants sense nacionalitat espanyola representen el 12,4% d’aquelles que han patit algun tipus de violència de gènere, mentre que només representen el 6,4% de la mostra. Els homes migrants representen el 12,5% dels agressors de les enquestades, mentre que són un 10,4% de la població general. Altres informes donen xifres encara més distants, el que pot respondre a la limitació de partida de la Macroencuesta, on les dones migrants estan infrarrepresentades, ja que són al voltant del 10% de la població de dones però només un 6,4% de la mostra.

En qualsevol cas, lluny de justificar les peroracions racistes que condemnem tant a la dreta com a l’esquerra de l’espectre polític burgès, aquesta tendència encaixa perfectament amb la tendència general que indicàvem per a les capes més empobrides de la classe treballadora en general. Cal tenir en compte que la població immigrant, i més encara aquella procedent de fora de la Unió Europea, és en termes generals classe treballadora en situació d’especial empobriment. Per exemple, la proporció de població amb nacionalitat espanyola que cau en els límits definits com a risc de pobresa o exclusió social estava al 25,5% l’any 2015, mentre que en el cas de la població estrangera de l’UE estava al 40,2% i de fora de l’UE al 63,9% [2]. A més de les xifres de renda, un altre factor difícil de quantificar és l’especial vulnerabilitat de les dones migrants per la seva situació jurídica-administrativa i l’accés més limitat a xarxes personals i familiars de suport.

Aquestes conclusions es veuen reforçades per altres estudis. Per exemple, a un estudi es va elaborar un mapa de risc de violència de gènere per barris de la ciutat de València, basant-se en les ordres de protecció actives. Les conclusions que n’extreu són que les zones de major risc de violència de gènere són als barris més pobres, trobant correlació entre aquest risc i el nombre registrat de fets tipificats com desordre públic, crim o delicte [3].

Un altre possible factor és l’estat de salut de les víctimes, ja que les xifres indiquen que aquelles que pateixen violència de gènere tenen una pitjor percepció sobre el seu estat general de salut [1]. No obstant, sembla probable que, en la majoria dels casos, aquesta pitjor percepció sigui una conseqüència de la violència més que un factor causal, ja que els símptomes que més informen les víctimes van en la línia d’ansietat, tristor, apatia, irritabilitat, baixa libido…

Però les conseqüències de la violència de gènere, que també han estat àmpliament estudiades, no es limiten a la víctima directa, sinó també als infants i adolescents que hi conviuen. Els infants i joves en aquesta situació poden patir una gran varietat d’efectes psicològics, com la pèrdua de confiança en si mateixos i en els altres, la indefensió, desenvolupament de conductes agressives i antisocials, ansietat, etc. [4]. No només això, sinó que els nois i noies que han sigut testimonis de la violència del pare cap a la mare tenen més risc de convertir-se en maltractadors i víctimes en l’edat adulta, respectivament [5].

En aquest sentit, considerem que, per a un futur aprofundiment crític, poden resultar interessants els estudis que dibuixen un perfil psicològic del maltractador, que normalment inclou: inseguretat, falta d’assertivitat i empatia, poc control de les emocions, egocentrisme, internalització d’estereotips de gènere, etc. [6]. Aquestes característiques no s’han d’entendre com a factors en abstracte, sinó que cal indagar en per què existeixen i per què apareixen associats a la construcció de la masculinitat i especialment a certs escenaris d’inestabilitat social.

Altres formes de violència masclista

Com és sabut, la violència masclista no s’esgota a la violència en la parella. Existeixen moltes altres formes de violència associades al masclisme, i aquí en tractarem algunes d’elles.

D’una banda, la hipersexualització de les dones és una forma de masclisme que es promou des de diversos àmbits i que té brutals conseqüències físiques i psicològiques per a la societat, i especialment per al jovent i les dones treballadores. Els interessos de les indústries de la pornografia i el sexe prevalen, com sempre, per sobre del benestar i el lliure desenvolupament dels individus, tant més com més vulnerables siguin aquests —no hem d’ignorar que aquestes indústries són un dels (últims) recursos per a les dones treballadores quan no poden vendre la seva força de treball en millors condicions.

Diferents estudis i enquestes assenyalen que els joves, sobretot els nois, accedeixen a la pornografia a edats molt curtes, essent aquesta una de les fonts principals que utilitzen per aprendre sobre relacions sexuals [7]. No cal dir que, per regla general, els continguts que consumeixen deshumanitzen les dones, mostrant actes dels quals en són mers objectes o que fins i tot comporten violència contra elles. En aquest sentit, la pornografia reforça estereotips masclistes i contribueix per tant a l’opressió de gènere. Pel que fa a la coneguda com adicció a la pornografia, de moment no ha estat admesa com a categoria diagnòstica, i per tant les dades són difícils d’unificar per la manca d’un criteri establert; no obstant això, està demostrat que una gran quantitat de persones, sobretot homes, consumeixen pornografia compulsivament, fet que causa greus conseqüències a la seva vida similars a les d’altres adiccions [8-9]. Un dels símptomes és l’escalada en els continguts consumits, que cada vegada han de ser més extrems per a generar les mateixes sensacions —sovint, més extrems vol dir més violents cap a les dones. També s’han documentat les conseqüències econòmiques per als afectats, que acaben escalant al consum de contingut exclusiu a plataformes com Onlyfans o inclús a les camgirls. La indústria de la pornografia, a banda d’oferir unes condicions especialment nocives pels actors i sobretot actrius, alimenta tots aquests efectes sobre els usuaris, que ens han de preocupar tant pel seu paper despolititzador com per suposar una divisió interna més dins la classe treballadora.

Tampoc no podem ignorar les xifres sobre violència cap a les prostitutes, que constitueixen un dels col·lectius més trepitjats i oprimits per la societat classista. Les dades varien molt segons la metodologia de l’article, però tots coincideixen que aquestes pateixen més actes violents que la població general. La proporció de prostitutes que pateix violència durant un any quan exerceixen la prostitució s’ha xifrat entre el 32% i el 55% [10].

Una altra forma de violència masclista és l’assetjament sexual. Aquest es pot produir a l’àmbit laboral, el qual és un espai de major vulnerabilitat per a les treballadores per la seva dependència respecte del salari. Un informe sobre assetjament sexual a l’àmbit laboral [11] va establir que, al 56,6% dels casos, l’assetjament sexual a l’àmbit laboral ve de part d’un superior. A més, xifrava en 18,5% la proporció de dones treballadores que han patit assetjament sexual a la feina, pujant al 27,1% en el cas de les dones en situació laboral més precària (sense contracte).

Pel que fa a la violència al carrer, a falta d’estudis similars al nostre territori, la Encuesta sobre calidad de vida de Madrid [12] recull que un 13% de les dones se senten insegures al seu barri de dia, font al 8,7% dels homes, dades que van en consonància amb haver patit un episodi violent (furt, assetjament o agressió) al carrer, que es dona en un 12,8% en dones i un 8,5% en homes. Respecte a la seguretat percebuda de nit, les dones se senten insegures en un 35% i els homes en un 22%. Si ens centrem en els barris amb nivells baixos de renda, les dones se senten insegures en un 23% de dia i un 42% de nit. A més, la població migrant se sent significativament més insegura que la població nadiva, fet que obeeix tant al factor del racisme com al de viure en barris més pobres.

Conclusions

Totes aquestes xifres, i moltes més, han de ser part d’una anàlisi molt més profunda que la que podem fer aquí. No obstant això, hi ha conclusions que no podem deixar d’extreure. En primer lloc, és evident que la violència masclista s’exerceix contra dones de totes les classes socials. En segon lloc, la violència masclista es concentra més en les capes més baixes del proletariat, tant pel que fa a les víctimes com als perpetradors. I, en tercer lloc, tot i que de vegades es doni de manera «vertical» inter-classe (del superior a la subordinada), la violència masclista és eminentment una violència intra-classe, del treballador a la treballadora.

Centrar-nos només en el fet que la majoria de víctimes són dones proletàries i ignorar que la majoria dels agressors són homes proletaris, com s’ha fet des d’altres posicions polítiques, seria unilateral, autocomplaent i, sobretot, no ens serviria per adreçar aquest problema sagnant que divideix la nostra classe. Amb aquesta anàlisi preliminar, queda clar que la precarietat i la pobresa són factors de risc per al rol de víctima i per al d’agressor. Això està relacionat, d’una banda, amb el factor psicosocial, que haurem d’explorar des d’un punt de vista materialista en el futur: la inseguretat en què viuen aquestes capes fomenta el perfil del maltractador. D’altra banda, es relaciona amb el factor d’indefensió: les dones d’aquestes capes tenen menys recursos de tot tipus per a sortir de les situacions de violència o per a prendre mesures reactives a posteriori.

Considerem que la violència masclista és, en última instància, una expressió de la fractura social que imposa el capital. Per tant, només podrà ser completament superada quan aconseguim prendre el poder conscient sobre les relacions socials, és a dir, quan superem el mode de producció capitalista. Però això no treu que la violència masclista sigui una divisió interna al sí de la classe treballadora, que, com a tal, impossibilita la unitat de classe que necessitem per a vèncer conjuntament al capital. D’aquest atzuzac només en podem sortir mitjançant la construcció progressiva de les condicions per a la superació de la violència masclista dins la classe, condicions que han d’anar de la mà d’aquelles que ens permeten superar la dominació burgesa, culminant en la societat comunista.

Així, les tasques immediates del Moviment Socialista, que s’hauran de concretar en la pràctica real, inclouen:

1. Construir les condicions perquè els homes treballadors no es converteixin en agressors masclistes. Això passa per la lluita cultural cap a la presa de consciència sobre el masclisme i el gènere, per compartir espais de socialització i militància amb dones en peu d’igualtat, per dotar-los d’espais amb noves i germinals relacions socials que transformin i superin progressivament el rol de masculinitat, etc.

2. Construir les condicions perquè les dones treballadores puguin exercir una autodefensa políticament efectiva, que no es limiti a la defensa immediata sinó també a l’acumulació de forces per a conformar el poder propi de la classe treballadora —que és el que ens permet defensar-nos cada vegada amb més efectivitat i amplitud—, superar el masclisme al seu interior i, finalment, imposar la revolució social que ens ha d’alliberar.

Amb aquestes tasques en ment, animem els homes i dones treballadores a unir-se a la causa socialista, per la superació de la violència masclista, per la construcció d’un nou món.

Notes

1. «Violència de gènere» és definit oficialment com la violència cap a una dona per part de la seva parella o ex-parella home. Tot i no compartir el terme, ja que considerem que es pot anomenar «violència de gènere» a moltes més formes de violència associades al gènere, en aquest article l’emprem per a evitar confusions i seguir la terminologia de les fonts.

Fonts consultades

[1] Delegación del Gobierno para la Violencia de Género (2016). El impacto de la violencia de género en España: una valoración de sus costes en 2016. Accessible a: https://violenciagenero.igualdad.gob.es/violenciaEnCifras/estudios/investigaciones/2019/pdfs/El_impacto_de_la_VG_ES.pdf

[2] INE. Riesgo de pobreza o exclusión social (estrategia Europa 2020) por nacionalidad (personas de 16 y más años). Accessible a: https://www.ine.es/jaxiT3/Tabla.htm?t=10009&L=0

[3] Enrique Gracia et altri (2015). The Spatial Epidemiology of Intimate Partner Violence: Do Neighborhoods Matter? Accessible a: https://academic.oup.com/aje/article/182/1/58/196641?login=false

[4] Fundación ANAR (2017). Evolución de la violencia a la infancia y adolescencia en España según las víctimas (2009-2016).

[5] Delegación del Gobierno contra la Violencia de Género (2020). Menores y violencia de género. Accessible a: https://www.observatoriodelainfancia.es/oia/esp/documentos_ficha.aspx?id=7236

[6] Pastor Bravo et altri (2009). Perfil del agresor en la violencia de género. Accessible a: http://www.agmf.es/az/Perfil_del_agresor_en_la_violencia_de_genero._Pastor_Bravo_M_et_al.pdf

[7] Ballester i Orte (2019). Nueva pornografía y cambios en las relaciones interpersonales. Accessible a: https://cdn.20m.es/adj/2019/06/10/4007.pdf

[8] Alarcón et altri (2019). Online Porn Addiction: What We Know and What We Don’t—A Systematic Review. Accessible a: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC6352245/

[9] Medical News Today (2021). What to know about porn addiction. Accessible a: https://www.medicalnewstoday.com/articles/porn-addiction

[10] Deering et altri (2014). A Systematic Review of the Correlates of Violence Against Sex Workers. DOI: https://doi.org/10.2105/AJPH.2014.301909

[11] Secretaría Confederal de la Mujer de Comisiones Obreras (2000). El alcance del acoso sexual en el trabajo en España. Accessible a: https://www.ccoo-servicios.es/archivos/alcanceacoso.pdf

[12] Políticas de género y diversidad del Ayuntamiento de Madrid (2019). Diagnóstico de la seguridad de las mujeres y niñas en la ciudad de Madrid. Accessible a: https://www.madrid.es/UnidadesDescentralizadas/IgualdadDeOportunidades/EspInformativos/IgualdadMujeresHombres/Contraviolenciasmachistas/ficheros/diagnosticomadridseguramujeresmarzo2019.pdf