Reptes actuals per a una política comunista contra l’opressió nacional

A gairebé un any del desè aniversari del Referèndum l’1 d’octubre de 2017, el conflicte nacional està molt lluny d’estar tancat. Durant la jornada política celebrada per l’Organització Juvenil Socialista amb motiu de la passada Diada Nacional de Catalunya, es va exposar un apropament històric al conflicte que va provar de demostrar dues coses. En primer lloc, que la qüestió nacional no és una qüestió conjuntural, sinó un problema polític estructural d’arrels profundes, que té a veure amb la pròpia conformació de l’Estat i del poder polític de les classes dominants. Una qüestió que cada cop que s’ha tancat ho ha fet en fals i que està permanentment en el centre del curs dels esdeveniments polítics, només que adoptant formes diverses segons el moment històric.

L’Estat nació modern espanyol es va construir, des de finals del segle XIX, com un dels Estats més centralistes del continent sobre la realitat d’una de les regions més diverses d’Europa. Es va configurar com un Estat fèrriament controlat per les classes dominants i blindat a les classes subalternes, amb voluntat de control territorial des del centre i que requeria l’homogeneització de tota la població. Es va construir, per tant, en oposició i exclusió de realitats nacionals alternatives com la catalana, la basca o la gallega, i en general a tot allò que no encaixava amb la idea essencialista d’una Espanya catòlica, mimetitzada a allò castellà. Tots els intents de plantejar alternatives (republicanes, federals, democratitzants) a aquest model d’Estat nació han acabat sent derrotades, consolidant una arquitectura estatal que descansa sobre la negació de realitats nacionals com la catalana.

En segon lloc, desmentint els discursos interessats que pretenen encabir les reivindicacions nacionals en l’estretor de mires de la burgesia i els seus interessos, històricament el proletariat i el comunisme català han entès la centralitat d’aquesta qüestió i han entomat la responsabilitat de plantejar-ne una resolució estratègica encertada, lligada al punt de vista dels treballadors i a la causa del socialisme.

Les tendències profundes que van donar lloc al moviment de masses entorn l’1-O no només no s’han dissolt, sinó que s’han enfortit. Si mirem més enllà del clima de pacificació social i rasquem sota les enganyoses xifres macroeconòmiques, veurem que estem asseguts sobre el volcà d’una potencial crisi política general a tot el centre imperialista, que es deixa veure en la destrucció de les condicions de vida de les bases socials dels principals partits, abocades a un escenari d’empobriment general, autoritarisme, militarització i guerra.

Aquestes tendències, que tenen en la seva arrel la crisi estructural del règim d’acumulació capitalista, no es donen de forma paral·lela a la qüestió nacional, sinó que aquesta ha jugat i continuarà jugant un paper important en la seva traducció social i política concreta. Per començar, l’auge i caiguda de l’actual govern espanyol progressista de Pedro Sánchez no es pot entendre sense el factor nacional. Doncs, de la mateixa manera que la llei d’amnistia i la renúncia dels partits nacionalistes de la petita-burgesia van fer possible aquest govern, és precisament aquesta estratègia d’apaivagament del conflicte i les seves concessions implícites la que està en el centre de l’ofensiva del bloc conservador i reaccionari per a derrocar el govern.

En termes ideològics, l’eix central de l’ofensiva reaccionària és l’exaltació de la pàtria, la unitat d’Espanya i la defensa de la integritat territorial i la comunitat nacional contra els «enemics externs» a aquesta comunitat (el proletariat migrant) i els considerats «traïdors interns» (el govern «sanchista» i els seus socis «separatistes», entre d’altres). Aquesta ofensiva avança avui sense aturador, davant la cada cop més feble resistència del govern espanyol i la retirada desordenada de les forces situades a la seva esquerra.

Tot el bloc progressista està actualment en la diana de les mateixes forces i estructures estatals i paraestatals que van encapçalar la repressió del referèndum de l’1 d’octubre i la negació, per la força, del dret a l’autodeterminació. En aquell moment, el PSOE va tancar files amb la negació d’aquest dret i va optar per la imposició repressiva de la unitat d’Espanya. De la mateixa manera, la penosa situació de l’esquerra espanyola tampoc no es pot entendre sense tenir en compte la seva incapacitat per formular una posició encertada respecte al problema de les nacions oprimides. Durant el darrer cicle, aquests partits, en comptes de tenir la valentia d’oposar-se a les polítiques antidemocràtiques i repressives, en comptes de denunciar-les públicament, en comptes de fer pedagogia contra el nacionalisme de gran nació i lluitar per separar els treballadors espanyols de la burgesia, es van alinear amb l’Estat monàrquic espanyol en nom de l’internacionalisme i la igualtat entre pobles. Acusant amb el dit a la burgesia catalana i els seus partits, es van col·locar, en la pràctica, al costat de la monarquia, dels jutges, de l’exèrcit, de les forces policials, dels poders mediàtics i de les grans empreses de l’IBEX. És a dir, les mateixes forces que més tard han dut a terme una ofensiva sense treva per liquidar el seu govern.

Per altra banda, la situació política a Catalunya tampoc no es pot explicar sense entendre la centralitat de la qüestió nacional. La victòria del Partit Socialista de Catalunya no va ser possible perquè la fi del procés hagués decretat la fi del conflicte nacional. Va ser possible perquè, enmig del col·lapse i del descrèdit dels partits que havien liderat el Procés, el partit d’Illa va ser capaç de posar sobre la taula una sortida basada en la pacificació del conflicte, la reconciliació amb l’Estat, la desjudicialització i la gestió de competències. És a dir, no obviant la qüestió nacional, sinó reformulant-la i liderant-la en termes d’integració en l’statu quo.

L’altra cara d’aquesta moneda, l’altre gran efecte que ha tingut el fracàs dels partits processistes, és l’emergència d’una força netament reaccionària dins el catalanisme: Aliança Catalana. AC està devorant, en relativament poc temps, gran part de l’electorat del catalanisme conservador. I ho fa gràcies a un clima internacional molt favorable, però també, i sobretot, perquè ha estat capaç d’ocupar, amb una nova proposta, el buit polític que havien deixat els partits processistes respecte a la qüestió nacional. Així com el marc del moviment de masses del 2017 propiciava la confrontació amb l’estat monàrquic i amb l’oligarquia per dur a terme un procés d’autodeterminació, el partit d’Orriols reformula el conflicte nacional vehiculant-lo en un projecte de lògica populista que pivota entorn una idea molt simple: tots els mals que pateix la societat catalana tenen la seva causa en el proletariat migrant, davant el qual cal una solució dràstica.

Aquest projecte està atraient el suport d’una part dels treballadors i de la petita burgesia d’adscripció nacional catalana (i, de manera molt més limitada, d’adscripció nacional espanyola) que sovint identifiquen en la figura d’Orriols una mesura de càstig a tot el sistema de partits. A més, les seves claus ideològiques, basades en la idea d’una comunitat nacional amenaçada per l’enemic extern migrant, va penetrant també en sectors catalanistes d’esquerres.

En definitiva, a escala estatal ens enfrontem a la més que probable arribada al govern de l’estat del bloc conservador representat pel PP i VOX: un bloc que ja ha demostrat que situarà al centre de la seva política el centralisme més virulent, la negació dels drets i llibertats de les nacions sense estat i l’agitació cultural espanyolista com a eina per a cohesionar la població entorn el seu programa autoritari i antiobrer. En els pròxims temps, per tant, el conflicte nacional no perdrà intensitat, sinó tot el contrari, perquè una victòria del bloc PP i VOX suposarà un reforçament dels elements més antidemocràtics, corruptes i hostils a les nacions oprimides de l’aparell estatal, l’impuls de polítiques de minorització i atacs a la vehicularitat del català a l’ensenyament públic a Catalunya (però encara de forma més crua al País Valencià i les Illes Balears), l’expansió de l’espanyolisme per dividir la classe treballadora per identitat nacional i l’augment de la repressió i la normalització de l’autoritarisme contra l’acció política dels treballadors. A Catalunya, per altra banda, estem davant la possibilitat que Aliança Catalana es consolidi com a principal força d’oposició al PSC, desplaçant el lideratge pacificador i integrador de la qüestió nacional que ha exercit el PSC i reformulant-lo en clau nacionalista reaccionària. Possibilitat facilitada, en part, per la incompareixença política dels partits que van liderar el procés, incapaços fins ara d’haver alçat una oposició clara al PSC i mancats de cap proposta clara respecte a l’autodeterminació que no sigui la integració autonomista o dir que hem de tornar a fer allò que no va funcionar, però més i millor.

Davant la falta d’una oposició efectiva a l’ofensiva reaccionària espanyolista, davant la deriva identitària, xovinista i racista que s’expandeix al camp del catalanisme, davant el risc que la lluita contra l’opressió nacional quedi atrapada entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català reaccionari, els comunistes tenim la responsabilitat no només d’oposar-nos a les polítiques centralistes de l’Estat i les agressions contra la nostra llengua, drets i llibertats nacionals, tenim també la responsabilitat de plantejar un nou pla a llarg termini. Una nova política comunista per entomar l’emancipació nacional que n’extregui tot el seu potencial revolucionari i que pugui articular l’únic subjecte capaç de realitzar-la: la classe treballadora com a força política independent, armada amb un programa i una tàctica pròpies, no limitant-se a diluir-se ni anant a remolc del partit de les classes mitjanes.

L’elaboració d’aquesta política passa, a parer nostre, per abordar les següents qüestions:

En primer lloc, com a comunistes, hem de combatre l’opressió nacional explicant-ne les causes i dirigint aquesta lluita contra els seus responsables: l’Estat burgès i el poder del capital. Això implica situar, per sobre dels discursos identitaris i xovinistes, la pedra de toc del problema: la negació del dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides. Els comunistes hem de promoure una racionalitat política que divulgui constantment entre els treballadors de Catalunya el punt de vista sobre la qüestió nacional com un problema polític i històric, i no només com una qüestió cultural i identitària, allunyant-nos de les tendències postprocés que, en comptes de recentrar el conflicte en l’exercici del dret a l’autodeterminació i la pugna pel poder polític, s’enfanguen en debats identitaris.

A més, centrar el conflicte en aquest principi ens ha de permetre l’assenyalament davant dels treballadors de la falsedat de les posicions de la petita-burgesia nacionalista catalana, que pels seus vincles funcionals amb l’Estat espanyol i les instàncies de poder burgeses de la UE i l’OTAN, no tenen un interès real en assumir el que suposa la separació i així ho han han demostrat cada cop que n’han tingut l’oportunitat.

En segon lloc, la lluita contra l’opressió nacional s’ha d’abordar posant sempre per sobre els interessos de la classe treballadora. Això vol dir confrontar tots els intents de la petita burgesia d’utilitzar les reivindicacions nacionals com una plataforma per al seu propi projecte de classe, presentant els seus interessos particulars com si fossin els interessos generals de la majoria social de Catalunya.

Davant la idea d’una república catalana capitalista, integrada en la Unió Europea i l’OTAN, nosaltres hem d’oposar-hi l’objectiu estratègic de l’Estat Socialista Català dins un nou sistema internacional d’estats socialistes. Una forma política que, en oposició a l’estat burgès, socialitzi la riquesa i les capacitats productives, posi la gestió de la societat en mans de la classe treballadora i orienti la producció a les necessitats humanes de la majoria social.

En tercer lloc, els comunistes catalans hem de fer entendre que no existeix realment un «problema català». Que el conflicte nacional no és un problema només de catalans, de bascos o de gallecs, sinó que el que existeix és el problema de les nacions oprimides a l’Estat espanyol. Hem de fer entendre que és la mateixa construcció del modern Estat espanyol la que origina el conflicte i que és impossible avançar cap al socialisme sense desmantellar aquest Estat. Que les fórmules federalistes, basades en l’intent d’estirar i «democratitzar» l’actual arquitectura política sorgida del règim autonòmic no són res més que una quimera, i que no hi pot haver cap debat sobre la relació d’igualtat i fraternitat entre treballadors de les diferents nacions si aquest no es dona de tu a tu, trencant amb el privilegi nacional que emana de la subjugació per la força a l’Estat monàrquic espanyol.

Els treballadors catalans hem d’articular, en aquest sentit, una estreta aliança amb els treballadors de la resta de nacions oprimides, com la basca o la gallega. Alhora, els comunistes espanyols han d’acomplir el seu paper històric afavorint els processos d’autodeterminació i separació d’aquestes nacions oprimides i combatent el xovinisme dins de les masses treballadores.

Els treballadors catalans i de la resta de nacions oprimides hem d’aconseguir unir les nostres forces amb la classe treballadora espanyola per avançar en els nostres objectius. Però aquesta unió és impossible sense que aquesta darrera es deslliuri del nacionalisme d’Estat. Perquè aquest és el principal factor de divisió entre els treballadors de les diferents nacions i un obstacle insalvable per a la unitat de classe internacional. Els comunistes hem de fer entendre també als treballadors espanyols que si promouen l’opressió d’altres nacions, o si es posen de perfil davant de la repressió contra els seus drets —com va ocórrer durant l’1 d’octubre—, només estan llençant pedres sobre la seva pròpia teulada. No estan fent més que garantir-se que siguin ells els següents a ser trepitjats. La màxima de Marx «un poble que oprimeix a un altre poble, forja les seves pròpies cadenes» ha de ser entesa, sobretot, pels treballadors de la gran nació. Les posicions d’equidistància en nom del cosmopolitisme internacional, aquelles que relativitzen el caràcter reaccionari de la negació d’exercir drets polítics com l’autodeterminació, són contradictòries amb l’estratègia socialista. A la vegada, estratègicament, l’eliminació dels privilegis i divisions nacionals és la base per a la unificació internacional del proletariat; l’educació contra aquests i la necessària acció política per separar al proletariat de la subjecció a la política nacionalista de les seves burgesies, tenen en el dret a l’autodeterminació una base de principi i programàtica.

En quart lloc, si volem acabar amb l’opressió nacional, hem de promoure la construcció d’una alternativa política revolucionària a la mínima escala geopolítica en què s’organitzen els nostres enemics: la Unió Europea. Hem de fomentar el creixement de grans organitzacions comunistes a tots els països europeus, articulades en una aliança que tingui com a punt irrenunciable el suport a la lluita dels treballadors per l’autodeterminació de les nacions oprimides. Només aquesta força, organitzada a escala internacional, pot eventualment, en un context de reordenació i convulsió interna dels blocs geopolítics i de les configuracions territorials existents, decantar la balança cap a la victòria en la lluita per l’autodeterminació.

Aquestes són, a parer nostre, algunes de les qüestions més importants que tenim per resoldre i que hem d’abordar i discutir amb tots els comunistes de les diferents tendències i organitzacions existents que considerin, com nosaltres, que no podem dur a terme una revolució socialista sense acabar amb l’opressió nacional i que l’única via per acabar amb aquesta opressió és la lluita pel socialisme.