Potencialitats i límits del Moviment per l’habitatge davant l’actual ofensiva capitalista (Part II)

Caracterització de l’ofensiva

Entenem l’ofensiva cultural contra la classe treballadora organitzada en el Moviment per l’Habitatge com tot un conjunt de mecanismes que deslegitimen i que dificulten la seua activitat política i sindical. Aquesta ofensiva està sent desplegada en diferents esferes: des dels mitjans de comunicació, passant per reformes en l’àmbit juridicolegal o en l’enfortiment dels cossos repressius i altres estructures paramilitars.

En l’àmbit dels mitjans de masses fa temps que des del Moviment per l’Habitatge advertim d’una contracampanya que assetja des de gran part dels informatius de notícies. Aquests mitjans alarmen de la perillositat que suposa l’ocupació per les «veïnes», magnificant i, sovint inclús, mentint per generar una por en la classe treballadora respecte de les seues capes més proletaritzades. Aquesta campanya, més enllà de focalitzar l’odi en els sectors més proletaritzats, aprofundint en la desunió de classe, també té com a agent interessat a les empreses d’alarmes, que veuen augmentar els seus beneficis a costa del temor dels propietaris. Una informació que, lluny de ser verídica, és plenament funcional a la necessitat del capital de revaloritzar-se en el camp de l’habitatge.

En l’àmbit juridicolegal podem trobar com hi ha hagut un procés gradual d’enduriment legislatiu: des del 2018, la reforma de la LEC coneguda com a “reforma dels desnonaments exprés” per l’agilització dels processos en casos de propietaris particulars i administració pública; la generalització, a partir d’una instrucció de la Fiscalia, de les mesures cautelars entre 2019 i 2022, sense necessitar cap mena de reforma legislativa; així com la propera modificació de “llei de les 48h” i la tendència a portar per la via penal els processos per ocupació. I probablement, en no molts anys, l’enduriment de les penes per a la usurpació a partir de la seua tipificació com a delicte greu, de manera que suposen directament l’entrada a presó.

L’aplicació d’aquest enduriment camina sobre una contradicció en la gestió capitalista a l’Estat espanyol: es vol recuperar el control sobre els edificis i cases que de manera espontània o organitzada ha exercit el proletariat desposseït els últims deu anys i evitar així la generalització d’una forma d’accés a l’habitatge que no correspon als interessos que la burgesia i classe mitjana tenen en adquirir les seues propietats, alhora que genera conflictes constants en un sector clau per a l’economia de l’Estat espanyol. Al mateix temps, portar fins al final aquestes mesures podria dificultar enormement les formes d’accés a l’habitatge d’un proletariat que, malgrat no vincular aquest control de les cases a un projecte revolucionari, veu en l’ocupació una forma d’afluixar el jou capitalista. La disminució de les possibilitats d’ocupar podria suposar una font de desestabilització per a l’aparell de la gestió estatal capitalista.

Per això, totes aquestes mesures i manifestacions des de l’àmbit jurídic no han tingut només una conseqüència directa en termes processals, sinó que han anat acompanyades de l’ofensiva cultural. Així, modificant els codis en els quals compreníem l’ocupació en el marc de la legalitat fins que ha sigut possible una proposta com la que està a debat, s’endureix un cop més la repressió judicial respecte les eines d’autodefensa de la nostra classe. Aquesta ofensiva té com a objectiu generar un sentit comú que justifique l’augment exponencial de la misèria de la classe treballadora en paral·lel a l’enriquiment de la burgesia immobiliària, evitant grans esclats o indignació social. Parcel·lant o aïllant l’ocupació precària, deslligant-la dels desnonaments per lloguer o hipoteques i dividint a la classe treballadora i a la classe mitjana en procés de proletarització en diferents estrats amb experiències no relacionables, fins i tot confrontades.

En l’àmbit dels cossos repressius hem vist com a poc a poc el desplegament desproporcionat s’anava convertint en la norma, modificacions en els protocols, la utilització d’unitats dedicades a la “lluita antiterrorista” per investigar i reprimir el Moviment per l’Habitatge i, fins i tot, la col·laboració amb grups neonazis com Desokupa que, desobeint la legalitat burgesa, es poden permetre el privilegi de col·laborar amb l’administració pública, com és el cas de l’Ajuntament de Premià de Dalt o el creixent nombre de casos que ens trobem des dels sindicats de barri a València. Sense anar més lluny, els últims desnonaments viscuts a la capital valenciana, amb un fort desplegament policial que optava per executar el desnonament fins i tot prescindint de la presència de la comitiva judicial, apunten a una tendència a l’agudització del conflicte per l’habitatge a València. O, l’últim cas, la reforma dels tipus penals de la sedició, que de retruc suposa que accions quotidianes del Moviment per l’Habitatge (ocupacions de seus bancàries, immobiliàries o la resistència activa en un desnonament massiu) puguen acabar en penes de presó directa.

Així, en aquests exemples, que es troben inherents en la lògica capitalista, veiem: 1) El desmantellament durant l’actual crisi de la forma concreta d’Estat propi del cicle anterior, l’Estat del Benestar. Es fa patent l’impossibilitat per part de l’Estat de garantir uns mínims a sectors amplis de la societat. 2) El desplegament de l’Estat com a mediador del poder burgès amb capacitat d’imposar-se per damunt de la societat 3) El caràcter de classe (burgès) de tota la institució pública, que actua en els marges que les necessitats de reproducció del capital permeten. En moments d’expansió del capital, la classe treballadora hem pogut conquerir drets que milloraven la nostra situació. En moments de crisi, l’Estat prioritza la reproducció del Capital i acompanya l’ofensiva de classe per subjugar-nos a les necessitats de la burgesia. Actualment, el projecte de la classe mitjana busca retornar a l’Estat del Benestar, sense tindre en compte que les condicions històriques que permeteren el seu desplegament s’han esgotat. En els moments de crisi com l’actual, podem veure de manera descarada com es desemmascara la naturalesa burgesa i irreformable de l’estat capitalista.

El paper de l’Estat del Benestar i les seues lleis burgeses

En les últimes dècades, els Estats capitalistes d’Occident han acomplit una funció de garants de la pau social, després d’una època d’intensa lluita de classes per part del proletariat organitzat a tot el món. A més de la necessitat de mitigar progressivament aquest poder proletari, la funció redistributiva de l’Estat⁶ va ser possible perquè les taxes de guany del capital, la seua capacitat de generar beneficis, eren prou elevades perquè es pogueren començar a constituir els Estats del Benestar que coneixem actualment. Així, s’allunyava a la classe treballadora de la possibilitat de controlar la producció a partir de fer-la partícip d’una petita part de la redistribució d’aquests guanys. Aquesta anàlisi de la funció dels Estats dins del mode de producció capitalista ha d’estar present en les discussions i debats que tinguem com a Moviment per l’Habitatge. Hem de poder fer una autocrítica real de la nostra trajectòria i dels canvis que hem pogut fer a la societat, entenent que ni han sigut suficients per a assolir l’objectiu de transformar la manera com accedim a l’habitatge ni ens han permès superar la fase de demanda a un Estat que ens juga a la contra.

Amb aquesta crítica a l’Estat burgès com a eina funcional a la dominació de classe que patim, no estem negant la possibilitat del Moviment per l’Habitatge d’exigir reformes als partits polítics que el gestionen. Entendre la manera de respondre al debat com una dicotomia entre els qui aposten per lluitar per avanços legislatius enfront dels qui ho consideren irrellevant seria desvirtuar completament el debat de fons. L’acció política organitzada de la classe treballadora ha de saber lliurar la batalla contra la situació actual i concreta que representa aquesta ofensiva legislativa, dirigida a perpetuar el sotmetiment de la classe treballadora a la dinàmica d’acumulació del capital. Però això no ens ha de fer oblidar quin és el paper de l’Estat i, per extensió, de quina forma els marcs legals s’adapten a les necessitats del capital, sempre possibilitant la seua reproducció.

A més, la mobilització puntual per a paralitzar una ofensiva no ens assegura que aquesta es reinicie en el moment en què l’opinió pública siga més favorable. Per evitar això, cal que integrem les respostes a les ofensives del capital en un procés que avance en l’acumulació de forces per a construir un poder propi com a classe. Ni es poden ignorar els atacs reaccionaris ni es poden dipositar les esperances en l’acumulació de petites victòries legals que, si no estan integrades en un procés revolucionari, simplement es tombaran quan el capital tinga més dificultats per valoritzar-se⁷.

Per tot això, les formes en les quals la classe treballadora desplega el seu projecte de superació del sistema capitalista per aconseguir un accés universal a l’habitatge no poden assumir els marcs establerts pel sistema capitalista. Ni l’Estat és un ens neutral, ni la classe burgesa farà concessions si això va en contra de garantir la seua existència com a classe dominant. La importància d’aquestes consideracions és clau a l’hora de reorientar la nostra acció política cap a una estratègia revolucionària. Perquè precisament aquesta falta de perspectiva estratègica, de vinculació de la lluita per l’habitatge a un projecte amb una vocació clara d’organitzar-se per a superar el capitalisme, és una de les conclusions més diàfanes de l’anterior cicle de fortes mobilitzacions i organització popular.

Conclusions

Des del Moviment Socialista en construcció basem la nostra participació en el Moviment per l’Habitatge des de la perspectiva d’estar aportant a la gestació d’un procés capaç de rearticular-nos com a proletariat revolucionari i de batre’s de nou cara a cara amb el capital. Per nosaltres, aquest Procés Socialista d’articulació de la classe en subjecte revolucionari és clau per superar un sistema que ens té dominats i que subordina les nostres vides a la necessitat de valorització del capital. Aquesta dominació es materialitza en tots aquells fronts com l’habitatge, en què la lluita de classes agafa formes concretes.

Per a participar en aquest procés revolucionari, creiem que els sindicats han de ser eines d’autodefensa de la classe treballadora i han de contribuir a la construcció de la independència política de la nostra classe. Per fer-ho, no només han de ser eines que servisquen als interessos de la nostra classe, sinó que ho han de fer confrontant ideològicament la conciliació entre projectes de classe antagònics i ajudant a mostrar les limitacions d’aquells projectes que no permeten el nostre alliberament. Així, entenem que l’activitat política del Moviment per l’Habitatge, incloses les reformes que es defensen, han de formar part d’aquest procés de constitució de classe en moviment. Partir d’aquest principi en la tasca quotidiana i de base, és una tasca clau de tot aquell militant del Moviment per l’Habitatge que vulga superar les limitacions actuals.

Per als militants socialistes, es tracta de generar les condicions, no únicament per a enfrontar els desafiaments quotidians, sinó que permeten la construcció efectiva de la possibilitat d’un món nou. Des d’aquesta lògica és des d’on entenem la combinació de les lluites conjunturals, com la lluita per les reformes, amb el desplegament del programa del proletariat organitzat. Això és, per a nosaltres, el Procés Socialista, la possibilitat real de fer un salt qualitatiu i constituir un poder de classe que no només puga resoldre efectivament el problema de l’habitatge, sinó que ho faça de l’única manera en què és possible: superant el sistema capitalista com a forma d’organització de la societat.

Notes

6. Ens referim al paper que va desenvolupar l’Estat capitalista posterior a la 2a Guerra Mundial, en forma d’Estat de Benestar. En ell, el seu paper es basa a dur a terme polítiques socials que asseguren la igualtat d’oportunitats per a tothom, la millora progressiva de les condicions materials de vida i una recerca incessant de la igualtat i la justícia, tot des del prisma burgès de societat de mercat i defensa de la propietat privada.

7. En aquest cas, ens referim al fet que aquelles reformes que no tenen darrere tota una força social permanent que obliga les estructures polítiques a complir-les, acaben desinflant-se i derogades en aquell moment en què el capital es troba amb forces per dur a terme una ofensiva contra aquells drets prèviament conquerits. Quan el capital tinga problemes en valoritzar-se, és a dir, per a dur a terme el seu procés de creixement i acumulació, les reformes beneficioses per al conjunt del proletariat seran les primeres en ser eliminades. En l’actualitat tenim una situació similar, on, a falta d’un referent comunista d’avantguarda, els drets dels quals gaudia el proletariat estan sent seriosament retallats per la burgesia amb la intenció d’augmentar la seua taxa de guany i el seu poder de comandament vers el conjunt de la societat.