Lluita LGTBI en el nou cicle polític: una proposta socialista per l’alliberament sexual i de gènere
Introducció: conjuntura electoral, perill de la llei trans i desmobilització trans i LGBTI
Hi ha un fantasma que sobrevola la lluita LGBTI i trans des de fa mesos, una idea que apareix i desapareix a gust de la burgesia, una obra teatral a diferents actes que juga amb els drets del proletariat LGBTI i, especialment, trans. Actualment vivim un interludi que aguditza la falsa il·lusió democràtica en la qual vivim, on es consuma una tendència que ja vam analitzar per a les eleccions del 28M: la incapacitat de reformar per part dels partits de la reforma, i un gir autoritari de l’Estat que va de la mà del creixement dels partits de la dreta. Un interludi que com a proletàries trans i LGBTI ens interessa especialment per la intenció del PP i VOX d’impedir que es desenvolupi la llei trans, i per la més que probable derrota electoral de la socialdemocràcia que la va aprovar.
No obstant això, no podem centrar-nos només en els moviments que fa el capital per a dominar a major escala el proletariat. La llei trans, així com la llei del “només sí és sí” o la llei d’habitatge, no es podrien entendre sense els moviments socials sorgits arrel de les problemàtiques espontànies de la classe treballadora. És a dir, no podem entendre els embats del capital vers el treball sense tenir en compte els dos extrems d’aquesta contradicció.
Així que per a entendre de veres el curs i les perspectives de la llei trans (o de l’abordatge de la problemàtica trans en general) cal començar a desenvolupar una autocrítica pràctica del que vam desenvolupar al cicle anterior com a militants del moviment feminista, trans i LGBTI. Per això, farem primer un breu repàs de com s’ha desenvolupat, extraurem unes conclusions polítiques del cicle anterior i començarem a esbossar la proposta socialista per a superar les limitacions amb les quals ens hem trobat.
Curs del moviment trans i feminista en funció de les eleccions
2008-2020: l’escalada del moviment feminista
El punt del qual partirem és des de la darrera expressió de la crisi d’acumulació capitalista: la crisi del 2008. Aquest és un context d’agudització del procés de proletarització i de sorgiment dels moviments socials com la PAH o el moviment independentista de Catalunya. En aquesta situació concreta, es comença a engendrar el darrer cicle de mobilitzacions feministes, que comença a ser significatiu arrel de la intenció de reformar la llei de l’avortament, el 2015. Tot i això, el que va suposar una mobilització massiva potser va assentar un precedent del que després seria el moviment feminista, però no va desencadenar en un moviment com a tal, sinó en una expressió curta en el temps extingida gràcies a la reculada per part del PP de tirar endavant la reforma.
El que sí que va suposar el sorgiment d’un moviment feminista amb una durada en el temps major va ser el judici de la Manada i el sorgiment del fenomen #MeToo per les xarxes socials. Aquest moviment feminista no va ser un fenomen localitzat a l’Estat espanyol, sinó que va tenir un abast internacional inèdit, un autèntic moviment de masses internacional enfocat a abordar una problemàtica legítima, com ho és la violència de gènere, i amb una naturalesa indeterminada, sense una proposta organitzativa més que les pròpies demandes i consignes més o menys radicals. Aquest context convuls va suposar l’inici de la militància de moltes de nosaltres, compartint la ràbia, la tristor i la frustració de veure que les agressions i les violacions no només es continuaven permetent, sinó que es legitimaven per part del propi Estat capitalista. I és en aquest context que es va donar la manifestació del 8M del 2018, de caràcter massiu i on les dones i persones LGBTI ens activàvem massivament i política al carrer per primera vegada.
Aquest moviment massiu va anar penetrant la política institucional: la socialdemocràcia (Podemos, Compromís, CUP, EH Bildu…) va començar a fer bandera del feminisme i a donar-li sortida a demandes que s’anaven reclamant des dels moviments socials. Realment l’única sortida possible deguda a la manca d’organització independent del proletariat.
Simultàniament, es van anar demostrant les diferències que suposava la manca d’estratègia real de superació de la problemàtica de gènere dins dels diferents partits i organitzacions. D’aquesta manera, el 2020 es van començar a evidenciar les derives transfòbiques que hi havia latents des de l’inici del feminisme post-transició: es dóna el conflicte amb el Partit Feminista de Lidia Falcon, es crea Feministes de Catalunya i es publica un document intern transfòbic del PSOE. Així, començava un cisma que sembla definitiu en relació a la inclusió o exclusió de la qüestió trans com legítima del moviment. I aquest cisma no es va quedar en la política institucional, sinó que també va suposar un cisma que s’ha anat sortejant amb major o menor èxit en el moviment feminista de base.
2021: el sorgiment del nou moviment LGBTI
El context de debat constant en el qual vivia aleshores el moviment feminista es va trobar amb una conjuntura d’augment de la LGBTIfòbia. L’assassinat homofòbic del Samuel el 3 de juliol del 2021 va donar tret de sortida a un intent per a fer una plataforma LGBTI anticapitalista a tot l’Estat espanyol. Tot i això, aquest intent va xocar amb la dinàmica localista i la manca de clarificació estratègica per part de les diferents expressions de lluita LGBTI, fet que va impossibilitar la creació efectiva de la plataforma.
En aquest nivell local, van començar a sorgir multitud de col·lectius LGBTI i trans de diferents tipus, amb diferents línies polítiques: comunistes, anarquistes, anticapitalistes en abstracte, etc. Col·lectius que naixien sobretot a partir del 2021, col·lectius en els quals vam participar perquè crèiem no només legítim, sinó que vèiem urgent l’abordatge de les problemàtiques que ens travessen com a proletàries trans. En aquest conglomerat de col·lectius que encabiríem en l’anomenat “moviment LGBTI” hem participat de nombroses manifestacions, actes, jornades i demés formes d’activitat política. I d’aquest cicle mobilitzador en podríem destacar dues grans fites.
Per un costat, les convocatòries del 28J. Unes convocatòries que encara aglutinen tot d’activistes i militants del moviment LGBTI i trans. Unes convocatòries també que serveixen com a màxima expressió de la interseccionalitat en la qual ens trobàvem immersos aquests col·lectius. Hi donaven suport i participaven sindicats laborals i d’habitatge, organitzacions juvenils i estudiantils, partits polítics… I crèiem realment que d’aquesta manera estàvem aglutinant tot un seguit de lluites en una unitat d’acció que permetia la superació de les problemàtiques socials derivades de la lluita de classes. Així, tot i aglutinar centenars de persones any rere any, tot i problematitzar discursivament les diferents expressions de la dominació capitalista, ens vam trobar que les problemàtiques que patíem com a trans i LGBTI proletàries es quedaven en debats eterns, en actes d’autoconsum i en cures constants. Però no suposaven una activitat que permetés l’acumulació de forces i el desenvolupament progressiu de les nostres capacitats en la pròpia lluita.
Per un altre costat, l’aprovació de la llei trans que ja vam comentar el passat mes de febrer. Aquesta llei s’ha aprovat gràcies a una pressió social rebuda per part d’un moviment trans unit per aquesta causa i a l’ús interessat per part de la socialdemocràcia per a rentar-se la cara i treure l’atenció a lleis anti-proletàries que s’anaven aprovant. Tot i això, també ha sigut objecte de les primeres promeses electorals fetes per la dreta i l’ultradreta: el PP i VOX tenen la intenció de derogar la llei trans. Una decisió que no es pot entendre sense altres agents polítics que reforcen les idees transfòbiques, com poden ser certs sectors del PSOE o Hazte Oír, o que defensen l’obrerisme reaccionari de centrar-se en la problemàtica laboral i deixar totalment de costat la resta de problemàtiques socials del proletariat, com el Frente Obrero. I d’aquesta manera, passi el que passi, ens tornem a trobar amb el fantasma del que parlàvem al començament, amb la incertesa de no saber què passarà amb els drets que ens podia donar aquesta llei. Però sobretot ens tornem a trobar en un context de desmobilització i de reculada dels col·lectius trans i LGBTI.
Ens preguntem si les demandes que sorgeixin arrel d’aquesta situació aniran en la línia de la mera resistència o superaran el resistencialisme del darrer cicle. Ens preguntem si com a proletàries trans i LGBTI tindrem la capacitat de desenvolupar una contribució honesta, esperançadora i, sobretot, autocrítica cap al procés socialista. Ens ho preguntem perquè veiem en aquesta la millor garant dels nostres drets polítics com a subjectivitats específicament devaluades i com a part d’un proletariat divers i amb múltiples problemàtiques socials. I per a desenvolupar aquesta contribució, entenem que hem de fer una autocrítica que ha de començar per unes conclusions polítiques respecte del movimentisme i la dependència política vers la lògica del capital.
Conseqüències de la dependència vers la lògica del capital: despolitització, institucionalització i desmobilització
Una vegada hem fet un breu recorregut dels darrers anys, podem extreure tres conclusions principals. Aquestes s’han d’entendre com la primera aproximació que fem i, per tant, han d’estar subjectes a crítica sempre i quan no vagin en la línia d’autoreproduir la suposada autonomia dels moviments socials, el fals horitzontalisme i la indeterminació ideològica i política, sinó que sigui una crítica per a desenvolupar un procés revolucionari que tingui en compte, de manera efectiva i no simplement discursiva, les problemàtiques que ens travessen com a proletariat.
Per començar, una primera conclusió és que l’activitat política d’aquest últim cicle ha generat l’arrelament d’una comunitat LGTBI al territori que ha evidenciat la necessitat de lluitar contra l’aïllament de les persones del col·lectiu. Al seu torn, els moviments socials han generat una gran xarxa que ha permès l’organització política. Però dels aprenentatges de com desenvolupar una primera comunitat política, també n’extraiem sobre com no fer-ho, com superar les formes organitzatives del cicle anterior.
La segona conclusió a la qual arribem és que els cicles mobilitzadors no han permès marcar una agenda pròpia, una activitat independent que permetés un control efectiu de cada vegada més esferes de la vida. Tot el que hem fet ha trobat un topall, un topall que ha sigut marcat per l’agenda parlamentària, tant per les lleis en disputa (avortament, només sí és sí o trans) com per l’ús interessat dels espais per a escalar políticament en diferents partits de la reforma.
Tot i això, alguns col·lectius han sigut sempre reticents a treballar directament amb aquests partits. Aquests ens porten a una tercera conclusió, que és la desmobilització deguda al fer per fer, a convocar per a diades o fets conjunturals concrets i a fer actes que no avancen en el seu contingut. Hem sigut partícips d’aquesta dinàmica, i realment ho fèiem perquè crèiem que era la millor forma de contribuir a la lluita. Però el desenvolupament ideològic i organitzatiu es trobava amb un topall encara major: la manca d’una perspectiva estratègica a llarg termini.
Aquesta manca de perspectiva ideològica, organitzativa i estratègica ens portava a, precisament, voler trobar-la, però en moltes ocasions xocàvem amb una despolitització colpidora. Una despolitització que no és casual, sinó que ens porta a una darrera conclusió política rellevant, la que ens va portar a superar les formes autònomes d’organització: la desesperança, l’esgotament, el desgast que veiem de manera generalitzada en els col·lectius LGBTI i trans portava a cobrir allò més immediat, la necessitat de trobar-nos i identificar-nos amb altres persones per a simplement afirmar la nostra condició oprimida. Entenem que les formes organitzatives que hem construït fins ara no eren suficients per a tractar la nostra realitat als diferents àmbits de la nostra vida. La lluita LGBTI s’ha limitat a seguir la tendència socialdemòcrata de separar allò polític d’allò econòmic. I nosaltres, com agent polític, hem seguit aquesta forma en la nostra praxi: hem limitat la lluita del col·lectiu al reconeixement de drets identitaris i no a la transformació de les nostres condicions materials de vida.
El problema és que afirmar aquesta realitat immediata estava esdevenint el fi en si mateix, i no la condició de possibilitat per a trobar noves formes d’organitzar-nos, no com a identitats aïllades, sinó com a part d’un proletariat que necessita unir-se com a classe per a esdevenir subjecte revolucionari. En moltes ocasions no es desenvolupava aquest procés perquè, simplement, es deia que feia mandra, que no ho havíem de fer nosaltres sinó que ho havien de fer organitzacions polítiques de caire més estratègic, com el partit polític de torn, l’Esquerra Independentista o altres.
Tirar aquestes pilotes enfora xocava amb una altra cara de la moneda que impedia la politització: la transfòbia i LGBTIfòbia imperants en moltes d’aquestes organitzacions, condició gairebé constitutiva del Moviment Comunista de l’Estat espanyol (sent el PCTE el màxim exponent) i del Moviment Català d’Alliberament Nacional (sent l’Esquerra Independentista el màxim exponent). Aleshores, què se suposava que havíem de fer? Si nosaltres no érem qui havíem de desenvolupar una política de classe que tingués en compte la problemàtica trans i LGBTI com a problemàtica determinada per la lògica del capital, i qui ho havia de fer tendia a la LGBTIfòbia i la transfòbia, qui havia de desenvolupar una proposta que ens dirigís cap a l’alliberament sexual i de gènere?
Proposta socialista per a l’alliberament sexual i de gènere
Arribant al final de l’article i a mode de resum, des de la lluita feminista i LGTBI de l’últim cicle ens vam trobar amb dues opcions no excloents: fer demandes a les institucions i generar una comunitat forta. Aquesta comunitat forta ens havia de permetre organitzar-nos, més endavant, contra el capital. Avui, l’opció de la reforma es troba en decadència, i ningú no ens garanteix que mantinguem els nostres drets. Alhora, aquesta organització futura no existeix i la xarxa creada segueix sense que puguem garantir l’autodefensa efectiva envers l’ofensiva reaccionària.
Des dels moviments socials fem autocrítica i analitzem les limitacions per tal de superar-les. La parcialització de les lluites i la falta d’una estratègia totalitzant genera una activitat política poc honesta amb el context real del jovent LGTBI proletari. Part del problema d’aquestes limitacions es troba en la despolitització generalitzada del proletariat, que inclou al proletariat LGTBI. Això, alhora, és fruit de la conjuntura de derrota històrica del comunisme, però no fem aquesta anàlisi per naturalitzar les relacions socials actuals en el jovent.
Les necessitats de les joves trans i LGTBI, com la seguretat al carrer o una bona assistència sanitària, hem vist que no les pot garantir la socialdemocràcia. Per això, cal tenir presents les demandes històriques al voltant d’aquestes dues problemàtiques per a poder superar el reformisme imperant en aquestes. Cal desenvolupar, doncs, les condicions de lluita perquè aquestes no siguin absorbides per la institució burgesa, sinó que serveixin al desenvolupament del procés revolucionari. Aquest desenvolupament ha a de tenir en compte que la dreta ja ha promès desfer part del camí fet en l’assoliment d’aquests drets formals.
Tot i això també necessitem alternatives habitacionals, també necessitem poder realitzar i acabar uns estudis, també necessitem un salari que ens permeti reproduir-nos. I sobretot, volem un món més enllà d’aquestes necessitats immediates que ens mantenen ancorades a la dominació capitalista, un món on l’organització dels espais, l’estudi i el treball s’orienti a satisfer les necessitats de totes les persones. Per això, no ens podem quedar en les necessitats tal com se’ns presenten, sinó que hem de superar-les. És a dir, entenem que en la pròpia militància comunista trobarem de quina manera garantir la reproducció de la nostra vida a través de noves formes d’organització social que encara són una mera prefiguració: com s’organitzarà l’habitatge en el comunisme? De quina forma ens educarem? Com desenvoluparem l’oci, l’abastiment d’aliments o la roba? Preguntes que ara no ens imaginem fora del paradigma capitalista, però que hem de tenir sempre presents per a començar a construir el nou món. Arrel d’aquestes incògnites, les companyes que hem estat treballant des de Sororitrans per aconseguir drets com a persones trans o com a persones del col·lectiu, hem fet el pas d’adherir-nos a les files del recent Moviment Socialista.
En aquest sentit, veiem la necessitat de generar un sentit comú comunista en el jovent proletari LGBTI: on poguem evidenciar com a realitat la incapacitat de la socialdemocràcia per a garantir els nostres drets; on l’extrema dreta pot amenaçar amb treure’ns el que hem aconseguit després d’anys de lluita; on el reforçament autoritari de l’Estat ens limita la nostra praxi política, i cronifica la nostra precarietat com a part devaluada de la classe treballadora; i on entenem que les nostres necessitats no es limiten a drets identitaris. La nostra realitat no es troba separada de la resta de la classe treballadora. L’assimilació de persones i col·lectius trans i LGBTI al parlamentarisme burgès naturalitza i legitima l’explotació de la majoria sota el fals ideari capitalista aspiracionista d’ascensor social. Si les nostres condicions materials de vida actuals són resultat d’unes relacions socials capitalistes, només podrem superar aquestes relacions organitzant-nos amb la resta del proletariat. Per això entenem la fragmentació del subjecte revolucionari com una realitat, i la unitat de classe com una necessitat. Això és, vinculant la nostra praxi al procés socialista i sota el programa comunista.
Vinculem la necessitat d’acabar amb la marginalitat del jovent trans, part del treball per assolir l’alliberament sexual i de gènere i la necessitat d’organitzar-nos políticament amb el desenvolupament del control proletari dels nostres habitatges i els nostres espais. Perquè només així tenim la garantia d’emancipar-nos de famílies que ens subjuguen de manera generalitzada, d’independitzar-nos com a joves treballadores, de tenir espais propis per a organitzar-nos encara amb l’extrema dreta al poder, i de construir unes relacions socials que pretenguin transformar totes les formes naturalitzades de dominació capitalista en casals i altres espais juvenils, com per exemple caus i esplais.
En la mateixa línia, el procés socialista també ha d’extreure les potencialitats revolucionàries del lleure, situant-lo en les noves relacions socials com aquest espai on la classe treballadora educa a la pròpia classe treballadora, on la sexualitat i el gènere han de poder desenvolupar-se lliurement, on puguem establir una nova forma de viure i de relacionar-nos que sigui intransigent amb totes les expressions de violència de gènere a totes les edats, des que som infants fins la nostra joventut.
Per a possibilitar aquesta transformació, hem de desenvolupar el concepte de la unitat de classe de manera teòrica alhora que pràctica, com la unificació de totes les lluites de la classe treballadora dins de la estratègia del procés socialista, amb un moviment propi i sota el programa comunista. Un moviment que entengui les particularitats trans i LGBTI d’aquestes problemàtiques, però que sobretot tingui en compte que són d’interès general en el proletariat.
Un moviment que no només respongui a interessos com l’habitatge, l’espai, l’educació o el lleure. Un moviment que també possibiliti la militància trans, històricament exclosa de les organitzacions comunistes, a través d’espais on poder expressar-nos lliurement amb companyes de classe trans i on establir unes noves relacions socials segures i intransigents vers la violència de gènere.
Aquestes lluites són limitades, però entenem que, en tant que procés, la transformació de la totalitat de les relacions socials capitalistes han de començar per aquells espais on tenim la possibilitat i la capacitat de transformar. Fa uns mesos era impensable parlar en aquests termes, i ha sigut ara que podem desenvolupar l’autocrítica al moviment trans i LGBTI.
Per acabar, la unitat de la classe treballadora entenem que parteix de la seva fragmentació en subjectivitats, però ha de trobar les mediacions per a poder esdevenir precisament aquesta unitat. Perquè la dicotomia està entre l’aïllament i la institucionalització de la lluita LGBTI, o l’organització independent de la nostra classe. I més ara que, front el reforçament autoritari de l’Estat, es fan més urgents que mai que les formes organitzatives de les quals venim ens adherim a una estratègia conjunta per acumular forces. Cap tutela de cap partit del capital ens garantirà els drets a llarg termini front aquest reforçament. És només a través de la centralització de les nostres capacitats, de l’establiment d’un moviment revolucionari i totalitzant, que podrem combatre unides, amb el conjunt del proletariat, contra la dominació capitalista.
