… Mais il est bien court le temps des cerises.
Jean Baptiste Clément
“La Comuna ha sigut proclamada!”1 escrivia el periodista Jules Vallès a Le Cri du Peuple el 30 de març de 1871 sense saber que, 155 anys després, els dies que van seguir a aquesta proclama seguirien sent un dels esdeveniments més rellevants de la història contemporània. Per què tornar-hi, tants anys després? Per què tornar al 18 de març de 1871? Per què revisitar aquells setanta-dos dies que van accelerar el transcurs de la història i que, malauradament, la maquinària burgesa es va encarregar de fer desaparèixer tan ràpidament com va poder? La resposta és senzilla: “l’existència fàctica de la Comuna va ser la seva major virtut” (Karl Marx). Partim d’aquí, doncs, de la possibilitat d’existir; de la possibilitat d’invertir les jerarquies i divisions socials arrelades històricament a les societats, de transgredir la divisió treball manual – treball intel·lectual, d’articular nous processos polítics que canviarien les relacions socials preexistents: “Quan se supera aquesta divisió, com va succeir a la Comuna […], el que importa -més que cap de les imatges generades, lleis aprovades o institucions fundades-, són les capacitats posades en marxa” (Kristin Ross).
En aquest article ens centrarem en la Comuna de París i intentarem fer un repàs de la dimensió artística i cultural dels setanta-dos dies que va durar el primer estat obrer de la història: el temps de les cireres i els communards, el temps dels partidaris de la democràcia directa contra les politiciens, dels treballadors contra els patrons, dels explotats contra els explotadors. El temps dels qui van començar a construir les bases d’un nou món contra aquells qui els condemnaven a una vida estàtica lligada als interessos del capital. I també, per què no, el temps d’un art deslligat de l’Estat i l’Església i supeditat a un procés emancipador que defugia l’art elitista i burgès.
A l’hora de fer una anàlisi de la dimensió artístico-cultural d’una experiència revolucionària concreta considerem que allò realment rellevant és descriure quina relació guarda l’art amb el transcurs de la història i, per tant, quina funció social ha complert, compleix i complirà. Sota aquesta premissa, entenem que les expressions artístiques no apareixen de forma espontània i aïllades del seu context sinó que expressen les necessitats, conflictes i estructures de poder de les societats que les generen. És a dir, que l’art no és un mer fenomen estètic que acompanya l’experiència humana sinó un producte íntimament lligat a les condicions socials, econòmiques i ideològiques de cada època. En aquest sentit, l’anàlisi exhaustiva de la genealogia de cada revolució i el desplegament de capacitats humanes i polítiques de cada moment històric segueix sent -també en la dimensió artístico-cultural- un deure per als comunistes del segle XXI.
Sense voler-nos estendre innecessàriament, i recorrent de puntetes els segles que ens precedeixen, veiem la funció social que ha complert l’art en cada moment històric: des de l’art com a ritual d’expressió de mites col·lectius a les societats primitives (art antic), passant per l’Antiga Roma amb l’exaltació d’emperadors i triomfs de guerra (art monumental) fins a l’Edat Mitjana, on les obres representaven -i perpetuaven- l’hegemonia inamovible del poder eclesiàstic i la visió teocentrista i jeràrquica de la societat feudal. Anys més tard, al Renaixement, l’exaltació de l’espiritualitat i la individualitat reflecteixen l’humanisme burgès emergent, fins arribar a les societats del capitalisme desenvolupat actuals, on l’art burgès ha esdevingut una mercaderia de masses. Així doncs, l’art -prengui la forma que prengui- mai és ahistòric. Com a branca específica de la producció social que és, està determinat pels fenòmens socials i les condicions materials de cada interval històric i, per tant, directa o indirectament, reflecteix el model de societat i la classe social dominant del moment.
Sota aquesta premissa, les línies que segueixen a continuació sintetitzen una revisió de la dimensió artístico-cultural de la Comuna per provar de resseguir el fil roig de la funció social de l’art durant l’anomenat temps des cerises i destriar quins aprenentatges ens enduem tots aquells qui seguim revisitant amb curiositat aquells dies buscant-hi solucions als problemes actuals.
Le temps des cerises: artistes i la Revolució
La Comuna de París es consolida en un moment històric molt concret i suposa la canalització del descontentament del proletariat parisenc en una nova forma social d’organització: “la forma política finalment descoberta per dur a terme dins d’ella l’emancipació econòmica del treball” (Karl Marx)2. Després del cop d’estat de Napoleó Bonaparte III i la instauració del Segon Imperi Francès, el 4 de setembre de 1870 es proclama la 3a República i s’instaura un govern provisional presidit per Adolphe Thiers qui, adonant-se del perill que suposava que les armes estiguessin en mans obreres, el 18 de març de 1871 n’ordena la seva entrega. Els obrers, però, s’hi neguen i es declaren en contra del Govern francès: “aquell dia no hi va haver trets de fusell, ni bassals de sang vessada rere les barricades. Els governants es van eclipsar davant del poble armat, que sortia al carrer: la tropa va evacuar la ciutat, els funcionaris es van afanyar a fugir cap a Versalles enduent-se tot allò que es van poder endur. El govern es va evaporar, com un toll d’aigua pútrida amb l’alè d’un vent de primavera i, al segle XIX, París, sense haver vessat gairebé ni una gota de la sang dels seus fills, es va trobar lliure de la contaminació que empestava la gran ciutat” (P. Kropotkin). D’aquesta manera neix la Comuna de París.
El panorama artístico-cultural a la França immediatament anterior a la proclamació de la Comuna està regit, especialment durant el Segon Imperi, per l’exaltació, la grandiloqüència i l’escenificació abstracta, amb un art eclèctic i sense estil propi on la figura de l’artista és la d’un deixeble que reprodueix mecànicament la moral triomfadora i hipòcrita del període històric en què s’inscriu: l’art elitista, l’art com a fi en si mateix, l’Art pour l’Art. No obstant això, en el període comprès entre setembre de 1870 i març de 1871 es comencen a viure experiències puntuals de politització gradual (Gustave Courbet, futur President de la Federació d’Artistes de París, ja exercia un cert lideratge en entorns de poder) i els ciments polítics -però també artístics i culturals- de la Comuna es comencen a gestar.
Art i educació
Abans d’entrar en els aspectes estrictament artístics de la Comuna, una de les dimensions que cal revisar i descriure -per la profunda relació que existeix entre elles- és la de l’educació, sabent que el grau d’intervenció i transformació que es va assolir en aquesta durant la Comuna va ser molt més alt que no pas en l’art.
De la mà d’Édourd Vaillant, Jean Baptiste Clément, Louise Michel i Auguste Verdure -entre d’altres-, la instauració de la Comuna comporta, en primer lloc, una secularització radical de l’ensenyament a través de l’abolició del pressupost anteriorment destinat a l’Església, amb l’objectiu de reduir de forma dràstica la influència religiosa a les escoles. Es retiren tots els elements religiosos de les aules i s’impulsa l’educació obligatòria també per a les nenes, així com la igualtat de salaris entre professors i professores. Sota el govern de la Comuna, l’educació seria lliure, gratuïta, universal i laica.
En la mateixa línia, es fomenta la creació de llars d’infants a prop de les fàbriques dels barris obrers (Marie Verdure i Charles Élie Decoudray), es reobren les biblioteques públiques i es crea la primera Escola Professional d’Art Industrial per a noies a l’antiga Escola de Belles Arts reocupada. La consigna era clara: començar a desenvolupar un model d’educació integral-composta que entrelligués el desenvolupament intel·lectual, tècnic, cultural i artístic dels infants; una “formació politècnica que superés la divisió entre treball manual i intel·lectual i aspirés a fer d’ells individus complets i harmònics” (Eugène Pottier, Charles Fourier).
Art i Comuna: la Federació d’Artistes de París
Havent revisat alguns dels aspectes referents a l’educació i els objectius polítics que s’amagaven darrere les diferents iniciatives implementades podem passar a revisar la dimensió artística de la Comuna. El 5 d’abril de 1871, Gustave Courbet fa una crida a tots els artistes de la ciutat (sobretot escriptors, pintors i escultors) per instar-los a adherir-se a la Comuna. És important remarcar aquest gest, pocs dies abans de la conformació de la coneguda Federació d’Artistes de París, perquè en aquells moments el pensament anti-communard està àmpliament estès entre la majoria dels artistes parisencs: Théophile Gautier, Leconte de Lisle, George Sand i Gustave Flaubert, entre d’altres. La defensa a ultrança d’un art aristòcrata i elitista allunyat de la realitat social convulsa de l’època i la por a perdre els privilegis adquirits durant els anys previs -pels quals els artistes podien dedicar la seva vida a l’art sense cap altra preocupació-, els condueixen a adoptar cegament el pensament anti-communard, dirigint el seu odi cap a la figura de Gustave Courbet, a qui identifiquen com a últim responsable del triomf de la Comuna, fins al punt de desitjar veure’l “engrillonat i mort de fam dins una gàbia de ferro als peus de la Columna Vendôme” (Jules Barbey d’Aurévilly).
Aquest pensament anti-communard estès en el si de les capes benestants de la França de 1871 es cristal·litza, en termes artístico-culturals, en la defensa radical de l’Art pour l’Art com a únic horitzó desitjable. Segons aquests artistes -autodenominats com “ouvriers de luxe” per Gustave Flaubert-, el desenvolupament estètic i intel·lectual de les societats només es pot aconseguir sota un govern d’elits nobles d’ideologia aristòcrata, i no sota una “dictadura de mandrosos, sabaters i bandits que no tenen res a perdre” (l’ús despectiu de la paraula sabaters que fa servir aquí Auguste Vidieu per referir-se als treballadors d’origen humil que van participar de la Federació és recurrent entres els artistes aristòcrates del moment). Prova d’això és el quadre “L’Apothéose de la canaille”, on Louis Maurice Boutet de Monvel descriu la Comuna com el triomf de la barbàrie sobre l’ordre i la intel·lectualitat.
En aquesta França convulsa de març de 1871, la creació de la Federació només és possible gràcies a la valentia i determinació d’aquells artistes qui, tot i veient perillar el seu estatus social i econòmic, aposten per una solució col·lectiva al seu malestar individual. D’aquesta manera, el 14 d’abril d’aquell mateix any més de quatre-centes persones es congreguen a l’amfiteatre de l’Escola de Medicina de la Sorbona, on Eugène Pottier llegeix en veu alta el Manifest de la Federació d’Artistes de París. Aquest, firmat per pintors, escultors, caricaturistes, gravadors, arquitectes, fusters, sabaters, fotògrafs, escriptors… (toutes les intelligences artistiques) recull l’objectiu final de la Federació: la “lliure expressió de l’art, alliberat de tota supervisió governamental i de tots els privilegis dels artistes”. D’aquesta manera, i sota la màxima de l’autonomia de l’art i els artistes davant l’Estat, se suspèn l’atorgament de subsidis estatals a determinats artistes -pràctica molt estesa durant el Segon Imperi- entenent que aquests ajuts econòmics, lluny de promoure la llibertat creativa dels artistes, l’anul·len. Aquesta mesura, sumada a la creació de centres d’art on s’ensenyarà filosofia, ètica i història de l’art, serà clau per posar fi a la idea d’un estil “oficial” o “acadèmic” únic, vigent fins al moment.
Pocs dies després de la conformació de la Federació, la Biblioteca Nacional (sota la direcció d’Élisée Reclus) i la Biblioteca Mazarine reprenen la seva activitat. De la mateixa manera, museus com el de Luxemburg o el d’Història Natural reobren i ofereixen cursos a la població, i es destinen membres de la Federació per supervisar l’ensenyança artística a les escoles.
Els informes de treball intern, les actes de les reunions, les resolucions preses i les iniciatives i diferents pràctiques artístiques de la Federació es publiquen a l’“Officiel des Arts” (diari de la Federació d’Artistes de París, independent de l’Estat), en un exercici de transparència i democratització.
Sota el propòsit de “reconstruir la societat sobre les bases d’un sentit estètic de l’existència”, la dimensió artístico-cultural pren un protagonisme mai abans vist. Durant els setanta-dos dies que va durar la Comuna, les iniciatives impulsades des de la Federació -sumades als canvis en l’àmbit educatiu mencionats anteriorment- van permetre començar a desdibuixar l’essència elitista i academicista apuntalada durant els anys previs.
La Federació d’Artistes de París, doncs, no pot ser entesa com un conjunt de jutges o àrbitres estètics/morals que dictaminen la pràctica artística desenvolupada durant la Comuna, sinó més aviat com una força motriu aglutinadora que vetlla per la llibertat dels seus membres i, per extensió, de la societat sencera. No té un interès directe en l’art en si sinó en els mecanismes que el fan possible, i busca l’ampliació de les condicions materials necessàries per a la creació artística dels individus. Així doncs, no és d’estranyar que alguns dels objectius d’aquest conglomerat de “totes les intel·ligències artístiques” sigui la superació de la divisió entre treball manual i treball intel·lectual, o entre les “Belles Arts” i les “arts industrials”. En aquest sentit, tot art és considerat artesanal i qualificat per la seva producció i la socialització dels seus creadors. Els membres de la Federació no defensen cap corrent, estil o moviment estètic particular, sinó que entenen aquest organisme com una “font de regeneració artística” que té per objectiu “augmentar el número d’aquells qui poden ser considerats artistes”.
La Federació, reunida regularment de forma pública en places i amfiteatres, compta amb membres de totes les disciplines. Començant per Gustave Courbet, membre del Consell de la Comuna i de la Comissió d’Educació qui, en el moment de ser nomenat President de la Federació d’Artistes de París afirma amb convicció “no ser només socialista sinó també demòcrata i republicà, partidari de tota revolució”. Altres membres destacats són Eugène Pottier -ja mencionat anteriorment pel seu rol en els canvis en l’àmbit educatiu- qui el juny de 1871, durant les terribles execucions dels communards, escriurà la lletra de La Internacional; Arthur Rimbaud, poeta francès que amb només setze anys es desplaça a París, autor de L’orgie parisenne, on descriurà el retorn dels representants del poder burgès a la ciutat; Honoré Daumier, caricaturista fill d’un humil vidrier; Louise Michel -mencionada també anteriorment-, membre del Comitè de Dones i amb un paper clau en la instauració d’escoles laiques; i Francisco Salvador-Daniel, encarregat de dirigir el Conservatori i les disciplines musicals.
Caiguda de la Comuna
Podríem parlar hores i hores de la Comuna. Però abans de tancar aquesta breu revisió de la seva dimensió artístico-cultural, considerem oportú destacar un dels fets històrics més coneguts -per la seva importància política i pel simbolisme que l’acompanya- i que han motivat més producció artística coetània i posterior. El 16 de maig de 1871, ja a la recta final dels setanta-dos dies on “París va renunciar a ser la capital de França” per esdevenir l’epicentre d’un dels períodes històrics més interessants de la història contemporània, la columna de la Place Vendôme és enderrocada. En paraules de Gustave Courbet, encara President de la Federació d’Artistes de París i principal instigador de la gesta: “Prenent en consideració el fet que la columna imperial de la Place Vendôme és un monument a la barbàrie, un símbol de violència brutal i de falsa glòria, un himne al militarisme, […] un insult permanent, […] la columna de la Place Vendôme ha de ser destruïda”.
Com s’ha mencionat anteriorment, nombroses expressions artístiques han descrit aquest moment. Una d’elles, publicada el 16 de novembre de 1888 al número 141 de la revista “El Socialista” diu així: “El cap de Bonaparte va rodolar per terra i el seu braç parricida quedà separat del tronc. Una immensa aclamació, com la d’un poble alliberat, sorgí de milers de pits. Saludada amb clams entusiastes, la bandera roja onejà damunt el pedestal purificat, que aquell dia fou convertit en altar del gènere humà. […] Els individus del Consell de la Comuna presents a l’acte van cometre l’error d’impedir que el poble es repartís les restes de la columna. Set dies després els versallesos les van recollir, i un dels primers actes de la burgesia victoriosa va ser erigir novament aquell enorme cucurutxo, símbol de la seva sobirania. Per enlairar Napoleó I sobre el seu pedestal calgué una bastida de 30.000 cadàvers. De la mateixa manera que les mares del Primer Imperi, les mares d’avui no podran mirar mai aquell baldó de bronze sense vessar llàgrimes”.
L’enderrocament de la columna de la Place Vendôme -erigida en homenatge a la victòria de Napoleó a Austerlitz- va ser el preludi del final de la Comuna, conegut per tots. La xifra de morts, presoners i exiliats és incommensurable. El mateix Courbet, a qui els artistes anti-communards mai no van perdonar la seva implicació política amb la Comuna, va ser condemnat a sis mesos de presó i diverses multes econòmiques i va morir el 31 de desembre de 1877 exiliat a Suïssa. La massacre de Thiers, els cent quaranta-set communards afusellats al tristement cèlebre Mur des Fédérés del cementiri de Père-Lachaise, la Semaine Sanglante i, en definitiva, la institucionalització de la venjança, van esborrar del mapa tot allò que el primer estat obrer de la història hauria pogut arribar a ser. La valentia i determinació d’aquells qui van resistir fins al final, però, és indiscutible: “28 de maig, la batalla estava a punt d’acabar. Els canons, cansats, pregonaven la nostra agonia, però en algun lloc encara hi havia una bandera vermella sagnant sobre piles de llambordes” (Jules Vallès).
Manifest de la Federació d’Artistes de París3
Els artistes de París, adherint-se als principis de la República Comunal, es constitueixen en federació. Aquesta unió de tots els talents artístics es basarà en:
- La lliure expansió de l'art, alliberat de qualsevol control i privilegis governamentals.
- La igualtat de drets entre tots els membres de la federació.
- La independència i la dignitat de cada artista, salvaguardades per tots mitjançant la creació d'un comitè elegit per sufragi universal dels artistes.
Aquest comitè enforteix els vincles de solidaritat i aconsegueix la unitat d'acció.
Composició del Comitè
El comitè està format per 47 membres que representen les diverses disciplines, és a dir:
- 16 pintors
- 10 escultors
- 5 arquitectes
- 6 gravadors
- 10 membres que representen les arts decoratives, mal anomenades arts industrials.
Són nomenats per votació de llista i per votació secreta.
Tenen dret a vot els ciutadans i ciutadanes que poden demostrar la seva condició d'artistes, ja sigui mitjançant el reconeixement de la seva obra, una targeta d'expositor o un aval escrit de dos patrocinadors.
Els membres del comitè són elegits per un mandat d'un any.
Al final del mandat, quinze membres, escollits per votació secreta del comitè, ocuparan el càrrec durant l'any següent, mentre que els trenta-dos membres restants seran substituïts.
Els membres sortints només podran ser reelegits després d'un interval d'un any.
Es podrà exercir el dret de destituir un membre que incompleixi el seu mandat. Aquesta destitució només es podrà pronunciar un mes després que s'hagi fet la sol·licitud i si s'aprova per votació a l'assemblea general, per majoria de dos terços dels presents.
Determinació del mandat
Aquesta governança del món de l'art per part dels artistes té la missió següent:
- La preservació dels tresors del passat.
- La implementació i la posada en relleu de tots els aspectes del present.
- La regeneració del futur a través de l'educació.
Monuments, museus
Els monuments, des d'un punt de vista artístic, els museus i les institucions de París que contenen galeries, col·leccions i biblioteques d'obres d'art, que no pertanyen a particulars, es confien a la preservació i la supervisió administrativa del comitè que:
- Elabora, manté, corregeix i completa els plànols, inventaris, registres i catàlegs.
- Els posa a disposició del públic per fomentar l'estudi i satisfer la curiositat dels visitants.
- Avalua l'estat de conservació dels edificis, informa de les reparacions urgents i presenta freqüentment a la Comuna informes de la feina feta.
- Després d'examinar la seva capacitat i investigar la seva moralitat, nomena administradors, un secretari, arxivers i conserges per garantir les necessitats operatives d'aquestes institucions i de les exposicions, que es tractaran més endavant.
Exposicions
El comitè organitza exposicions municipals, nacionals i internacionals que se celebren a París.
Per a exposicions nacionals o internacionals que no se celebrin a París, delega una comissió per representar els interessos dels artistes parisencs.
Només admet obres signades pels autors, creacions originals o traduccions d'una forma d'art a una altra, com ara gravats que tradueixen pintures, etc.
Rebutja absolutament qualsevol exposició comercial que pretengui substituir el nom de l'editor o del fabricant pel de l’autèntic creador.
No s'atorguen premis.
Els encàrrecs ordinaris de la Comuna es distribuiran entre els artistes escollits per votació de tots els expositors.
Els encàrrecs extraordinaris s'atorguen mitjançant un concurs.
Educació
El comitè supervisa l'ensenyament del dibuix i el modelatge a les escoles primàries i professionals municipals, els professors de les quals són nomenats mitjançant un concurs. Promou la introducció de mètodes atractius i lògics, avala models i identifica les persones en què es revela un geni superior, els estudis de les quals s'han de completar a càrrec de la Comuna.
Fomenta i encoratja la construcció de grans aules per a l'educació superior, per a conferències sobre estètica, història i filosofia de l'art.
Publicitat
Es crearà un òrgan de publicitat anomenat "Officiel des Arts".
Aquesta revista publicarà, sota el control i la responsabilitat del comitè, informació relativa al món de l'art i informació útil per als artistes.
Publicarà els informes de treball del comitè, les actes de les reunions, el pressupost d'ingressos i despeses, i tots els treballs estadístics que aportin claredat i afavoreixin l’ordre.
La secció literària, dedicada a dissertacions sobre estètica, serà un espai neutral obert a totes les opinions i a tots els sistemes.
Progressista, independent, digne i sincer, l’”Officiel des Arts” serà el testimoni més seriós de la nostra renovació.
Arbitratge
Per a totes les disputes controvertides relacionades amb les arts, el comitè, a petició de les parts interessades, artistes o altres, nomena àrbitres conciliadors.
En assumptes de principi i d'interès general, el comitè actua com a consell d'arbitratge, i les seves decisions es publiquen a l’”Officiel des Arts”
Iniciativa individual
El comitè convida tots els ciutadans a presentar qualsevol proposta, projecte, memoràndum o dictamen destinat al progrés de l'art, l'emancipació moral o intel·lectual dels artistes o la millora material de la seva sort.
Informa la Comuna i presta suport moral i col·laboració a tot allò que considera factible.
Demana a l'opinió pública que sancioni tota temptativa d’aturar el progrés i farà públiques aquestes propostes a l’”Officiel des arts”.
Finalment, a través de les paraules, la ploma i el llapis, a través de la reproducció popular d'obres mestres, a través de les imatges intel·ligents i moralitzadores que es poden difondre en abundància i exhibir als ajuntaments fins i tot dels municipis més humils de França, el comitè contribuirà a la nostra regeneració, a l’esclat del luxe comunal, a l’esplendor del futur i a la República universal.»
A mode de conclusió: la insurrecció contra la inèrcia
A 155 anys de la caiguda de la Comuna de París, en un moment on la correlació de forces entre la classe treballadora i la burgesia dista molt de la dels communards respecte el govern de Thiers a la França de 1871, queda justificada la necessitat de revisitar experiències revolucionàries passades per provar d’entendre el moment actual de retrocés i descomposició del proletariat en el qual ens trobem immersos.
Perquè sí: lluny del “luxe comunal i l’esplendor del futur” que augurava Pottier al Manifest de la Federació d’Artistes de París, un segle i mig després ens trobem immersos en l’enèsima crisi econòmica i social de les societats del capitalisme desenvolupat. Aquest breu article, doncs, responia a això: a la necessitat d’una revisió històrica del passat per provar d’entendre el present i el futur.
Le temps des cerises va ser curt, efectivament. El seu truncament precoç i la impossibilitat de veure l’impacte a llarg termini dels canvis implementats durant els setanta-dos dies posteriors a l’assalt als cels en limiten la seva anàlisi, però sí que podem intuir l’efecte que van generar i l’empremta que van deixar en les experiències revolucionàries posteriors: “Per grans que hagin estat els sacrificis de la Comuna, la seva importància per a la lluita general del proletariat els ha compensat: la Comuna va animar el moviment socialista arreu d’Europa, va mostrar la força de la guerra civil, va dissipar les il·lusions patriòtiques i va acabar amb la fe ingènua en els esforços de la burgesia per assolir objectius nacionals comuns” (V.I. Lenin).
Sota la nova forma social d’organització resultant de la presa de poder dels communards, La Comuna suposa la culminació d’un procés històric d’aglutinació de forces organitzades progressivament des del fracàs de 1848 fins al març de 1871.
Entenent la Comuna com un “laboratori d’intervenció política i social”, al llarg d’aquest article l’anàlisi de la seva dimensió artístico-cultural s’ha centrat, en primer lloc, en el caràcter de classe que s’amaga darrere la postura anticommunard, mantinguda per aquells artistes qui, lluny de buscar una sortida col·lectiva a un moment convuls, van optar pel manteniment de l’status quo, condemnant tot aquell art que s’allunyés de l’elitisme. En oposició a això, la conformació de la Federació d’Artistes compleix un objectiu diametralment oposat: transferir la iniciativa creadora d’una minoria elitista a tota la classe treballadora i vetllar per l’ampliació constant de les condicions materials necessàries per la creació artística. Només així es pot alliberar la pràctica artística del jou de la burgesia i articular el seu potencial revolucionari: “En l’experiència de la Comuna hi trobem evidències d’això, així com també claus per al futur: la no-separació entre les anomenades “Belles Arts” i els altres camps artístics, l’accés universal al coneixement cultural i artístic i el desenvolupament de la funció social de l’art conjuntament amb el de les altres disciplines” (Ekida).
És per això que les comunistes del segle XXI tenim el deure d’analitzar l’art en la seva totalitat: no només la forma, el contingut o el discurs que adopta, sinó el context històric on s’inscriu. En aquest sentit, l’intent conscient de presa del poder polític dels communards i el desmantellament de la burocràcia estatal, sumat als canvis en l’àmbit educatiu i les mesures aplicades per la Federació d’Artistes de París, dibuixen la constel·lació necessària sota la qual es va obrir pas amb èxit la temuda “Revolució dels Sabaters”4.
De la Comuna no ens enduem grans monuments de guerra, palaus o castells, sinó barricades com el més humil dels monuments i una nova forma social d’organització que va dinamitar l’ordre social vigent fins llavors. També la determinació d’aquells qui, tot i les adversitats del moment convuls que els havia tocat viure, van optar per alçar una Federació d’Artistes sòlida, ambiciosa i variada (toutes les intelligences artistiques!) per, des de la parcialitat de l’art, catapultar la força de la classe treballadora organitzada, conscients que l’emancipació real de la dimensió artística només és possible sota la bandera roja de la llibertat.
Esperem que aquest text, tot i les limitacions que segurament té, hagi complert l’objectiu de resseguir el fil roig de la funció social de l’art durant els setanta-dos dies més curts -i alhora més llargs- de la història contemporània. No podíem concloure aquestes línies, però, sense llançar un avís a tots aquells que heu arribat fins aquí: igual d’important és conèixer i estudiar la creació artística de cada experiència revolucionària com defugir el romanticisme nostàlgic i la reproducció mecànica de fórmules estàtiques que avui en dia probablement ja no tenen sentit. No n’hi ha prou amb revisitar-les: cal fer un balanç crític de les experiències passades per destriar-ne allò realment valuós i dotar-nos de les eines necessàries per seguir fent més gran aquest llarg camí d’insurrecció contra la inèrcia.
De nosaltres depèn. Que visquin els dies de la Comuna! Que visqui la bandera roja de la llibertat!
Bibliografia
– Hauser, A. (1968). Historia social de la literatura y el arte. Madrid: Guadarrama.
– Hadjinikolaou, N. (1980). Historia del arte y lucha de clases. Madrid: Siglo veintiuno editores.
– Ross, K. (2016). Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París. Madrid: Akal.
– Marx, K. (2003). La guerra civil en Francia. Madrid: Fundación Federico Engels.
– Romero, M. y Gutiérrez-Álvarez, P. (2016). Arte y Revolución en la Comuna de París. Jaén: Piedra Papel Libros.
– Vallès, J. (1886). L’Insurgé. Paris: Charpentier.
– Lidsky, P. (2016). Los escritores contra la Comuna. Madrid: Dirección Única. Barcelona.
– Jellinek, F. (1937). The Paris Commune of 1871. Londres: Gollancz.
– Marx, K., Engels, F., Lenin, V.I (2010). La Comuna de Paris. Madrid: AKAL.
– Choury, M. (1975). Los poetas de la Comuna. Barcelona: Los libros de la Frontera.
– EKIDA (2021). El lugar del arte y de la cultura en la Comuna de París. Arteka. Disponible a: https://gedar.eus/es/arteka/artearen-eta-kulturaren-lekua-parisko-komunan
– Diversos autors (1871). Manifeste de la Fédération des Artistes de Paris. Journal Officiel de la Commune de Paris. Disponible en castellà i anglès a:
https://comunizar.com.ar/manifesto-la-federacion-artistas-paris-15-abril-1871/
https://www.marxists.org/history/france/paris-commune/documents/artists.htm
- La majoria de cites en català que apareixen a l’article són traducció de l’autor ja sigui del francès, l’anglès o el castellà. ↩︎
- Definició emprada per Karl Marx al Manifest del Consell General de Treballadors el 30 de maig de 1871 -només dos dies després de la caiguda de la Comuna de París- per referir-se a la nova forma social. ↩︎
- Traducció pròpia. Publicat el 16 d’abril de 1871 al Journal Officiel de la Commune de Paris. ↩︎
- Terme utilitzat per Frank Jellinek a The Paris Commune of 1871. ↩︎
