Aquesta fam de protagonisme és quelcom habitual en la relació entre les agressions feixistes i la socialdemocràcia. Aquesta última no serà mai vista en els cordons de seguretat, ni en els col·lectius a peu de carrer, però sempre apareix en moments de ressò mediàtic per presentar-se a si mateixa com l'única alternativa a la dreta. El que és greu és que, mentre no s'organitze un espai polític independent a l'Estat i la pròpia socialdemocràcia, un espai revolucionari amb un projecte que lluite contra totes les misèries d'aquest món, aquesta banda de trepes tindrà raó, son l'única (falsa) alternativa. Aquesta és una realitat molt dura i preocupant, i requereix ser afrontada amb serenitat i determinació.

La lluita contra el feixisme és —i serà en els pròxims temps— una de les principals tasques de les comunistes. Si volem construir un poder proletari que lluite per la revolució i que s'enfronte a la burgesia i l'Estat de tu a tu, combatre el feixisme serà condició sine qua non. Per tal de dur a terme aquesta tasca, primer cal haver ajustat comptes amb les pràctiques polítiques prèvies i amb el nostre mode anterior d'organitzar-nos contra la reacció. Aquestes pràctiques polítiques prèvies presenten limitacions que permeten a Compromís, entre altres, erigir-se en defensors de la causa antifeixista havent estat partit de govern i mostrant-se inútils contra l'ascens del feixisme en el nostre país.

De limitacions en podem trobar vàries, en part molt semblants a les de la resta d'espais dels moviments socials en què hem militat molts durant la darrera dècada. Localisme, parcialitat, inestabilitat dels projectes, daltabaixos, guetització dels espais militants, incapacitat de trencar el cercle militant i expandir-se cap a la resta de la societat, fàcil cooptació per part de les forces socialdemòcrates amb necessitats electoralistes... En el cas de l'antifeixsime ens ha passat una cosa més greu si cap, i és que la socialdemocràcia decadent, davant de l'auge de la dreta, ha enaltit els símbols de la lluita contra el feixisme per a segrestar la nostra voluntat política, per a obtindre el nostre vot. Parle del famós vot antifeixista, el vot pel mal menor, que és l'últim argument que li queda a una esquerra ineficaç, quan no directament còmplice, davant la barbàrie social que vivim actualment.

Al nostre parer, totes aquestes limitacions que comentava més amunt tenen una arrel comuna: la falta de definició d'un projecte polític per a l'antifeixisme. Amb això no diem en absolut que l'antifeixisme haja estat buit de contingut polític. No obstant això, sí que ha estat un tret definitori d'aquest espai militant el fet de comprendre's a si mateix com un lloc de confluència de diferents projectes dispars entre ells. La lògica era la d'apartar les diferències en favor d'una tasca major i més urgent: aturar el feixisme. Aquesta dinàmica tenia sentit en el cicle anterior, ja que calia donar una resposta ràpida i eficient i, en canvi, ningú estava en disposició de proposar un projecte que articulara les forces del proletariat a una escala superior. El problema que té aquesta indefinició és que concep la lluita antifeixista com un moment separat de la lluita contra el sistema capitalista: primer aturem el feixisme i després fem la revolució; primer la lluita de carrer i després la lluita política (i cadascú segons l'estratègia que vulga). En definitiva, aquesta perspectiva cau en concebre que podríem acabar amb el feixisme sense acabar amb el capital, o que acabarem amb tots dos junts però sense saber ben bé com unificar ambdues lluites.

Nosaltres no tenim una fórmula màgica i acabada, però sí la forta convicció de no repetir errades del passat. Necessitem un antifeixisme que mire cap a fora de si mateix, que parle a la societat i que propose una alternativa civilitzatòria al món fosc i tenebrós que ens promet la reacció. Per a poder fer això, cal articular la classe treballadora al voltant d'un projecte polític que lluite contra el sistema en totes les seues vessants, que entenga la lluita contra el feixisme com una part indispensable de l'estratègia revolucionària. En aquest sentit s'han de transvasar les pràctiques i els aprenentatges dels diferents espais que han donat la cara els darrers temps, aportant des de totes les direccions per tal de bastir una comunitat política el més potent i efectiva possible.

Les paraules que escrivim ací en absolut provenen de cap superioritat ni de cap menyspreu per les lluites que ens han precedit, i de les quals hem format part unes quantes. Al contrari, aquesta valoració crítica de les estratègies passades considerem que és el major honor que podem rendir a aquelles que ho sacrificaren tot, inclosa la vida, per a què hui continuem lluitant per un món nou. Aquesta crítica, per tant, no consisteix a fer un exercici de cara a l'exterior. No és criticar l'altre i no fixar-se en les errades pròpies. Per a la militància comunista i compromesa, la crítica sempre té un component d'autocrítica, és a dir, no consisteix a renunciar a les pròpies responsabilitats, sinó en definir-les i situar-s'hi. Aquell qui fa crítica s'imposa a si mateix responsabilitats concretes, adquireix un comrpomís i determina els límits de la seua pràctica per a després ser conseqüent. Així, estem determinats a assumir aquesta responsabilitat, especialment pel que fa a la lluita contra el feixisme, perquè la millor manera de retre homenatge als màrtirs és construir un món en què no puguen haver-n'hi més.