És en aquesta conjuntura que hem d'ubicar l'auge dels discursos reaccionaris, que no són cap altra cosa que la personificació d'interessos concrets de sectors socials en lluita per la seua supervivència. En aquesta lluita per la supervivència dins del sistema capitalista les diferents faccions del capital augmenten la virulència, el pastís a repartir és cada vegada més menut i el risc de la proletarització, més real. Per la seua banda, la classe treballadora, amb serioses dificultats de mantindre's productiva dins del mercat de força de treball en el centre imperialista, aguditza la dinàmica competencial que la fracciona i l'enfronta entre si. En definitiva, la crisi general del capitalisme està trencant el pacte social del cicle anterior, de manera que s'inicia un període procliu al conflicte i a la guerra del penúltim contra l'últim.

El capital nacional depenent de l'Estat pugna contra els capitals transnacionals, que ja són capaços de condicionar les polítiques estatals per tal de doblegar-les al seu arbitri. L'aristocràcia obrera blanca veu com una amenaça la mà d'obra migrant, disposada a acceptar pitjors condicions pel que fa al salari directe i clara competidora per la redistribució del salari indirecte. La força de treball masculina veu amenaçats certs privilegis a partir de la integració al mercat laboral de força de treball femenina, procés típic en situacions de crisi capitalista. En conclusió, la competència interna a la classe treballadora aguditzada pel procés de proletarització dona lloc a respostes corporativistes que nodrixen els projectes de les distintes fraccions del capital.

Aquest augment de les tendències reaccionàries no podria explicar-se sense el fracàs de la socialdemocràcia —tant l'antiga com la nova— que en l'actualitat és incapaç d'integrar una bona part dels sectors que anteriorment han conformat les classes mitjanes. El pastís és cada vegada més menut i les porcions es compren cares. La dinàmica de competència arriba a afectar, fins i tot, els sectors que pugnen per introduir les seues demandes dins de la via institucional, de manera que es produeixen trencaments i enfrontaments que deixen entreveure el xoc d'interessos. La transfòbia de cert feminisme i l'obrerisme de certa esquerra han de veure's com la reacció d'unes fraccions determinades en contra del repartiment de quotes de representació. Aquest fenomen arriba al punt de fer virar cap a la dreta tot l'espectre polític, inclosa la socialdemocràcia que, en tant que estratègia política d'integració de la força de treball dins de la dinàmica capitalista, no pot fer res més que replegar-se en la defensa dels interessos dels sectors més ben posicionats del seu electorat.

La impotència de l'esquerra burgesa, incapaç ni tan sols de paliar els efectes de la crisi en el proletariat, així com la seua progressiva dissolució i similitud amb expressions polítiques clarament reaccionàries, fa necessària la generació d'un marc basat en la por per tal d'obtenir els vots suficients. Ens referim al famós "vot antifeixista". Sota la façana de l'antifeixisme s'han ocultat les misèries d'un govern anti-proletari, que manté la llei mordassa, que trau les tanquetes contra els vaguistes, que ens infiltra policies en els nostres moviments i que finança i alimenta el genocidi del poble palestí. Tota lluita contra el feixisme que no partisca de la necessitat imperiosa de construir un moviment revolucionari capaç d'enfonsar fins el ciments la societat capitalista estarà condemnat a ser el parapet de l'esquerra burgesa en la seua fase decadent.

I justament aquest és el punt de partida que planteja l'Organització Juvenil Socialista en la seua proposta per combatre l'auge reaccionari en la conjuntura actual: reconstruir la potència política del proletariat organitzat per ell mateix. Aquesta serà l'única garantia per a desenvolupar un subjecte polític que puga fer front als monstres que crea el capitalisme perquè s'hi enfronta de manera radical, com a totalitat, i no atacant el fenomen del feixisme com si fora possible erradicar-lo sense acabar primer amb el mode de producció capitalista. Això passa per articular-nos políticament de manera independent als interessos de sectors socials que el que busquen és una certa quota de representació dins de les institucions, tribuns de la plebs que instrumentalitzen la classe treballadora legislatura rere legislatura. Així doncs, passa per entendre la lluita contra la reacció i a favor dels drets polítics del proletariat com un procés d’acumulació de forces que ens faça avançar en la lluita de classes, avançar en el control progressiu del procés social per part de la nostra classe.

I, com véiem, en aquest clarobscur que és la crisi naixen els monstres. Però igual que sorgeixen els monstres de la reacció, també poden nàixer les noves onades que preparen el terreny per a les batalles que decidiran el futur. Xicotetes llums que nosaltres assumim el compromís de fer créixer. 

Tenim el deure de tornar a reconfigurar una força que farà front a la barbàrie capitalista. Una força independent. Sense dependre de la voluntat de polítics professionals que ni són capaços de fer front a la crisi capitalista actual ni mai defensaran els interessos de la classe treballadora.

L'Organització Juvenil Socialista és el primer pas en aquest procés de recomposició. És l'eina que ens permetrà començar a articular-nos com a classe conscient i independent, una classe organitzada amb capacitat de confrontar aquest auge reaccionari. Una organització per donar resposta a la misèria, per combatre qui ens explota i oprimeix. 

La llum que acabarà amb els monstres. La força que acabarà amb la reacció.