Endgame: Les finances i la fi del sistema de mercat

Nota del Consell Editor: Aquest article és publicat amb finalitats formatives. El Consell Editor no necessàriament subscriu totes les idees expressades, però considera que el contingut pot aportar elements valuosos per a la reflexió i el debat. 

Text publicat en anglès a The Brooklyn Rail, el març de 2022. 

Una deïtat metàl·lica corona un monòlit de pedra que arriba a mig camí dels núvols: Ceres, la deessa romana de la collita i la fertilitat, brilla des del cim del temple. La seva pell d’alumini contrasta amb el revestiment de pedra calcària de l’edifici; les seves línies verticals ressonen al seu ascens cap al cel. A l’antiguitat, vigilava un passatge inferior entre els morts i els vius, el mundus cerialus, on els seus devots oferien gra com a tribut. Ara, brillant dalt del Chicago Board of Trade, apareix recta, impassible i austera, com un distingit ídol modern. Simbolitza el comerç de gra que fou central per la història de Chicago, també podria ser la patrona de l’alquímia: el mercat original de derivats va emergir aquí amb la fundació del mercat a termini¹ del Board el 1848, el qual fou possible per fluxos torrencials de blat, el producte dels agricultors del Midwest, fluint cap a la ciutat. A finals del segle XX el Board acolliria innovacions al mercat de derivats que, eventualment, acabarien conquerint el món.

Avui en dia, Ceres manté la seva guaita sobre l’alterat passatge als baixos regnes. Els ròdols (trading pit, en anglès), abans plens de veus humanes, ara romanen en silenci a excepció de la remor dels ordinadors —un estrany i modern mundus cerialus sota una ciutadella financera. La deessa ara guarda una porta al més enllà de la producció, on la fonedissa vida de l’economia capitalista apareix en els números ascendents, pampalluguejant a través de les pantalles de plataformes de comerç automatitzades.

L’última cerca de l’ordre

Vivim, com alguns han suggerit, en un interregne entre un règim agonitzant i un successor desconegut. La Gran Crisi Financera del 2008 va destruir la credibilitat i la confiança del que havia estat el model neoliberal de govern financer, trencant-se les il·lusions de tota una generació de tecnòcrates. Durant moltes dècades, els responsables polítics dels EUA havien assumit que, si els deixaven al seu lliure albir, els mercats financers es regularien sols. Si romanien al marge de la intervenció governamental, segons ells, els bancs i les altres institucions financeres assignarien adequadament els recursos econòmics i garantirien la prosperitat per a tothom. Tot el que es requeria dels responsables polítics era una mà, tova i constant, cosa que en la pràctica es traduïa a deixar-ho a càrrec dels banquers; aquests banquers que tenien la seva millor personificació en el deixeble d’Ayn Rand, Alan Greens. Les seves ingènues faules de seguidor de Greenspan sobre l’eficiència del mercat van fer-li guanyar el sobrenom de «The Maestro» a Wall Street.

El gran enfonsament del 2008 i les seves interminables seqüeles van acabar amb els conceptes reconfortants del laissez faire. Des d’aleshores, una nova dècada de regulació financera i d’experiments amb polítiques monetàries no ha guarit la malaltia de l’estancament econòmic als EUA. Han ajudat, de fet, a incrementar els beneficis de les empreses fins a nous rècords, obrint un forat constant per la recompra d’accions, retallades de plantilla, pagaments de dividends i l’especulació comercial en els mercats financers². Però no només no han incentivat el creixement generalitzat, ni millorat la taxa d’inversions empresarials de les quals depèn. Com demostra un estudi recent, «El sector no-financer nord-americà és rendible, però no inverteix».³

Lluny d’estar confinada als EUA aquesta tendència és completament global. Abans de la pandèmia de la COVID-19, l’economia mundial ja es dirigia cap a la recessió, liderada per un continu deteriorament del creixement del PIB en els països de rendes més altes des de 2010.⁴ Quan la pandèmia va colpejar, va donar el tret de sortida a un frenesí de despesa pública d’emergència en països on, si prenem els G7 com a mostra, tal despesa ja es trobava entre el 38 i 50% del PIB⁵. No obstant això, la recuperació mai no acaba d’arribar, tot i que les veus oficials es reafirmin constantment que està a tocar. Una certa simpatia per la perestroika s’ha instal·lat a les ments dels millors i més brillants nord-americans, mentre que economistes, responsables polítics i apparatchiks dels mitjans cerquen reformes que puguin revifar el creixement i establir de nou el sistema sobre fonaments sòlids.

L’estat d’estancament econòmic ha esperonat un nombre creixent de crides a una major responsabilitat fiscal dels governs nacionals. Aquestes han vingut de llocs inusuals. El Fons Monetari Internacional, durant molt de temps un dels més entusiastes apologetes de les polítiques neoliberals, porta des de 2013 demanant una política fiscal amb major direcció per part de l’Estat. L’economista clintonià i antic secretari del Tresor dels EUA, Lawrence Summers, i l’estrella, també graduat a Harvard, Aetna Professor of the Practice of Economic Policy⁶, Jason Furman, han plantejat inequívocament que, «una política fiscal activa és essencial per a maximitzar l’ocupació i mantenir l’estabilitat financera»⁷. Aquesta visió és compartida pel Council of Economic Advisors de l’administració Biden, que estan menys preocupats per les limitacions pressupostàries que els típics economistes reclutats pels presidents demòcrates.⁸

Més a l’esquerra, economistes progressistes exigeixen respostes més ambicioses. A Mission Economy, Mariana Mazzucato fa una crida a un retorn a la política industrial basada en «inversions públiques a llarg termini, amb visió i ben orientades» per a restaurar un creixement ampli i equitatiu. Això acabaria amb la capacitat del sector financer d’imposar les seves necessitats a curt termini de rendiments especulatius a costa de la societat, de manera que «les finances serveixen a l’economia, en lloc que l’economia serveixi a les finances»⁹. Així, els governs haurien de passar d’assumir l’eficiència inqüestionable dels mercats no-intervinguts a modelar aquests per aconseguir objectius de progrés social; amb un sector públic actiu, es podria donar una nova oportunitat al capitalisme competitiu.

Malgrat que difereixen en els detalls, tots els remeis per a la situació present són variables del manual keynesià: en absència d’un sector privat disposat a fer la feina, els governs han de fer una passa endavant amb un compromís renovat per activar el creixement econòmic de «l’economia real» d’inversió, productivitat i ocupació. Si l’era neoliberal fou definida pel domini de les finances sobre la societat, llavors la seva successora serà definida per una readmissió dels mercats financers en la societat, posant-los a treballar pel bé comú. «Quan el desenvolupament del capital d’un país esdevé el subproducte de les activitats d’un casino», com J. M. Keynes mateix digué, «és probable que aquest es realitzi malament».¹⁰

De totes maneres, aquesta és la idea. La narrativa neokeynesiana es basa en l’enteniment que l’economia americana, en el seu detriment, ha esdevingut «financeritzada». Tal com l’autora d’un llibre força reconegut sobre la matèria, la sociòloga Greta Krippner, ho descriu, la «financerització» es refereix a «la tendència a obtenir beneficis de l’economia es dona cada cop més a través dels canals financers en lloc de per mitjà de les activitats productives».¹¹ L’anorreadora distribució a l’alça de la riquesa cap a les elits financeres flueix des de la seva proporció desmesurada de beneficis empresarials des de 1980 i el seu conseqüent ascens al cim de l’ordre econòmic. Els governs nacionals tenen la responsabilitat d’aprendre dels experiments fallits del neoliberalisme per a desfinanceritzar l’economia de forma efectiva, en nom de l’interès públic i el bé comú, com a marc per a la política. La premissa no escrita és la possibilitat de revifar el col·laboracionisme de classes nacional entre treballadors i capitalistes, influint en el poder del govern perquè hi hagi una major taxa d’inversió privada que aixequi la productivitat, estimuli els beneficis i generi uns salaris alts en tots els sectors econòmics. Assumint que el govern dels EUA pot reviure antigues formes de compromís de classe per a fer néixer una nova democràcia social, el nacionalisme fiscal idealitza una forma de vida morta per confrontar un present radicalment diferent.

Invocar fantasmes del passat no ajuda a entendre el present, i menys a transformar-lo. Allò que els keynesians imaginen com «l’interès públic» no té, de fet, massa a veure amb les pràctiques actuals dels agents estatals, que tracten la financerització no com un problema, o com un paràsit de l’economia real del qual cal desfer-se, sinó com el paradigma de governança establert, la infraestructura de conceptes i pràctiques requerides pel creixement en les condicions actuals. Sota la pressió d’una economia mundial en què els processos de producció cada cop es concentren més en menys zones i menys empreses, la força de treball mundial gairebé ha deixat de créixer, la riquesa es concentra a les mans d’una classe global de propietaris i gestors d’actius i les oportunitats per a inversions rendibles estan esgotant-se, els estats capitalistes capdavanters es veuen empesos a involucrar-se ells mateixos, encara més, en la mecànica del sistema financer.¹²

Com més estreta és la fusió entre govern i finances, més redundants esdevenen els mercats com a mecanisme per assignar recursos, atès que aquests són reemplaçats gradualment per les operacions financeres governamentals. El resultat condueix a un doble moviment intensificat en què les finances són governamentalitzades i els governs financeritzats, un règim cripto-planificat que no s’atreveix a pronunciar el seu propi nom. En una inversió del destí de la Unió Soviètica, la societat nord-americana es desfà a si mateixa —no a través de la cerca de mesures liberals per reviure una economia planificada moribunda— sinó liquidant silenciosament les institucions liberals en el si de la seva legitimitat ideològica i la seva vitalitat econòmica, les quals al capdavall són les del capitalisme mateix.

L’anatomia de les finances

La teoria de la financerització s’abstreu de la producció per centrar-se en la distribució. És a dir, s’abstreu d’un conflicte en constant evolució pel que fa a l’organització i el control del temps: d’una banda, els esforços a través dels quals les empreses tracten de forçar els seus empleats a treballar més i més dur per menys; de l’altra, les incomptables maneres amb què els treballadors s’hi resisteixen, incloent-hi els intents d’exercir el control sobre les tècniques i les formes del mateix procés de treball. El combat diari inherent a la reproducció de la societat a través de les relacions capitalistes de producció té el seu propi impuls i un rumb canviant en la batalla que reflecteix l’equilibri de la correlació de forces entre les classes no només en l’àmbit nacional, sinó global. La teoria de la financerització, i les polítiques socialdemòcrates que aquesta promou, redefineixen tot això com una funció tècnica econòmica de produir i comerciar amb mercaderies, com en la definició convencional de Krippner. Comparteixen aquesta premissa amb el pensament financer, el qual similarment s’abstreu de la producció per analitzar les dades econòmiques com fluxos intercanviables de fons de capitals.

La seguretat és la peça fonamental de les finances. Què és la seguretat?  Ras i curt, és qualsevol dret  legal sobre qualsevol futur benefici. Alguns tipus de seguretats, com els bons i les accions tenen segles d’antiguitat; altres, com els contractes de deutes, són encara més antics, anant mil·lennis enrere. Però la forma moderna de seguretat financera com a forma general de la riquesa en què tota propietat apareix com actius que poden crear beneficis —com reclamacions abstractes i intercanviables d’un flux de pagaments en comptes d’una activitat particular connectada amb temps, llocs i personalitats concretes— va emergir amb les transformacions socials del capital industrial en el segle XIX.¹³ L’enorme desemborsament i els llargs temps de facturació de la inversió industrial de gran escala significaren una expansió massiva de les finances bancàries, la fusió de les quals amb el sistema industrial va redefinir la riquesa en termes financers com la possessió d’actius i passius. Però l’expansió de la indústria també va engegar una nova i explosiva dinàmica: la incorporació de milions d’assalariats i desposseïts a la producció industrialitzada en massa en una escala sense precedents.

Forçats en massa al procés de treball industrial per la por a la fam o l’empresonament, els exèrcits de desposseïts van fer de la seva capacitat de treball una força política des de l’inici, polititzant el temps en la lluita per la jornada de 8 hores, la setmana laboral de cinc dies, un ritme de treball més lent i la qüestió general de qui controla el ritme i l’espai del treball. Aquesta qüestió sempre apareix, perquè tots els treballadors se n’adonen intuïtivament, perquè els propietaris dels negocis ho fan evident cada dia, empenyent constantment els seus treballadors a treballar més temps i amb més intensitat, aprofitant-se de la força de treball, de l’habilitat humana, de l’esforç i de l’enginy per produir més valor del que consumeixen. Aquesta plusvàlua creada pel treball, però apropiada pel capitalista és efectivament temps de treball no pagat, una porció del treball diària que el treballador dona al capitalista debades. En el cor de la producció, aquest terreny temporal de conflicte social en què les classes es fan, desfan i refan, desapareix de la vista en la relació salarial, on el treballador sembla ser simplement pagat pel seu treball de la forma que qualsevol altre posseïdor de mercaderies és pagat per aquestes.¹⁴

Des de la perspectiva de l’inversor capitalista, el treball és merament una aportació que produeix un resultat com qualsevol altre factor de la producció, una part d’un procés en el qual els diners es transformen en mercaderies que després són venudes altra vegada per diners. Aquest és el circuit general del capital, il·lustrat per Marx com D-M-D (diners-mercaderia-diners). El capitalista monetari és un tipus específic d’inversor que proveeix diners a altres perquè el facin servir per produir. Per a aquesta figura, els diners produeixen diners en la forma d’interès pagat pel deutor: M-M’. Aquest interès es paga amb els beneficis d’inversions productives. Però per al capitalista monetari, només importa la constant de beneficis pels interessos amb el pas del temps. El procés de producció no deixa cap empremta en la ment de l’inversor financer qui, aparentment desvinculat de l’activitat material, simplement avança diners per rebre’n més en algun moment futur. El pas del temps tout court sembla ser la font de la rendibilitat de la inversió. Aquesta abstracció fonamenta un dels principis nuclears de les finances, el valor temporal dels diners: ja que es pot invertir per aconseguir beneficis, una suma de diners a les mans ara sempre és més valuosa que la mateixa suma en el futur. Entès no com una construcció entre éssers humans en la seva activitat històricament concreta, sinó com a funció dels diners, el temps és automatitzat. Una abstracció extrema que oculta la seva fonamentació en el circuit del capital (i, a un nivell més profund, en la forma salari), el valor temporal dels diners és el fetitxe al cor de la seguretat financera moderna.¹⁵

Els bons i les accions són la forma bàsica de la seguretat, les bases d’un calidoscopi giratori de tipus secundaris: contractes de futur, contractes de termini o forwards, permutes financeres o swaps, warrants, opcions, swaptions, CDO, CDS. Tots els derivats, per molt exòtics que puguin ser, es basen en una seguretat subjacent, en una reclamació dels futurs pagaments. Atès que el dòlar avui dia és més valuós que el dòlar demà, el preu d’aquestes reclamacions s’ajusta, o «descompta», per indicar el valor actual dels pagaments que es rebrà més endavant. En efecte, les seguretats financeres invoquen el futur en el present; donen a les expectatives de futur una realitat en l’ara.

Imaginem una empresa organitzant una oferta pública inicial (IPO) d’accions per a ser comercialitzades públicament en un intercanvi d’accions. Els propietaris originals hauran invertit capital en edificis, equipament, software, material, salaris i altres, però aquesta suma —la seva «equitat»— podria no tenir gens a veure amb el preu que assoliran les accions. Aquest serà determinat pel judici dels agents del mercat calculant els potencials beneficis de l’empresa, la possible demanda per les seves accions, el seu nivell de deute, els tipus d’interès predominants, etc. Si l’empresa sembla rendible i els tipus d’interès són baixos, el valor de les seves accions pot tenir una magnitud molt més gran que la suma inicial de capital. El preu dels valors (securities, en anglès), la riquesa capitalitzada, representen, per tant, una forma fictícia de capital, en el sentit que pot representar una expansió dramàtica del valor basada purament en el pagament esperat dels interessos. Aquesta és l’alquímia al cor de les finances.

Un exemple simplificat mostra com funciona això: si el tipus d’interès és del cinc per cent i una acció determinada paga un dividend de deu dòlars, el valor de la participació és de dos-cents dòlars, la quantitat que generaria aquest retorn a aquest tipus d’interès, sent altres iguals. Si el tipus d’interès caigués al dos per cent, el preu augmentaria fins als cinc-cents dòlars, la suma necessària per obtenir deu dòlars al dos per cent. Els càlculs reals per a qualsevol valor són molt més complicats, però en general la relació inversa entre els tipus d’interès i els preus dels valors solen mantenir-se.

La lògica és la mateixa amb altres tipus de valors, com els bons de l’Estat, només que en aquest cas no hi ha un capital invertit originalment, només la capacitat del govern de pagar els seus deutes a través del cobrament d’impostos i altres préstecs. Els tipus d’interès d’alguns bons tenen un paper especial en el sistema financer, ja que funcionen com «taxes sense risc», o com a retorns que, de base, poden ser guanyats amb cap risc o amb un risc mínim. En el sistema basat en el dòlar, aquest paper normalment és ocupat pels tipus d’interès dels valors de la Tresoreria dels EUA. En general, si els beneficis d’una inversió potencial semblen incapaços de superar la taxa sense risc no val la pena invertir-hi; si ho fan, la diferència és el teu benefici efectiu. El benefici esdevé una funció de la volatilitat dels preus dels valors, la correlació entre el risc i la rendibilitat de la inversió.¹⁶

Per tant, la seguretat financera és una cosa força estranya. En el món dels valors, els actius esdevenen riquesa a través de la màgia de la capitalització, la creació de capital fictici. El benefici, el producte-valor del treball no remunerat, sembla ser només un altre tipus d’ingrés de capital, sense diferències de cap mena dels interessos, de la renda o dels dividends. En realitat, des de Chicago fins a Shenzhen, des de Santiago fins a Seul, les empreses del sistema global de producció intenten cada dia forçar els treballadors a treballar més i més intensament per generar beneficis suficients perquè el sistema pugui continuar ranquejat. A través d’aquesta coordinació global, els treballadors inevitablement resisteixen, defensant la seva força de treball, atacant, sabotejant, deixant la feina en massa. Empesos pels seus desitjos, somnis, malsons i la ràbia de centenars de milions de persones, la lluita de classes fa que la producció de beneficis es converteixi en un terreny mal·leable d’impugnació permanent. Els actius capitalitzats representen el resultat d’aquests conflictes com una cosa calculable i previsible.

La governança financera intenta posar ordre en les institucions, la reproducció de les quals depèn del no reconeixement de les condicions de la seva existència mateixa. Quan els bancs centrals duen a terme «operacions de mercat obert», per exemple, en les quals comercien valors amb inversors privats, intenten ajustar els tipus d’interès a l’alça o cap a la baixa, per encoratjar o desencoratjar la inversió. Per crear un medi saludable pels beneficis els preus han de ser estables i els retorns financers atractius i predictibles. Les condicions de mercat han de romandre líquides, o fàcils de navegar, sense grans moviments en el preu dels actius comprats i venuts. En altres paraules, els bancs centrals comparteixen la creença dels inversors financers que la seva existència econòmica només depèn del retorn dels actius, divorciada de la seva font última d’uns beneficis extrets a través del curs impredictible de la guerra de classes. Aquesta assumpció no és un error mental, sinó que es deriva de les pràctiques i polítiques necessàries per sostenir el creixement a través de l’acumulació financera. Com més fràgil esdevé l’edifici de l’acumulació financera, més gran és la pressió sobre l’Estat per sostenir el fetitxisme de la liquiditat que fa que tot continuï girant.¹⁷

Sostracció

Les finances, tant com a tècnica de valoració, com a mode de governança econòmica, s’abstreuen radicalment de l’imperatiu de generar beneficis en el regne de la producció. El seu ascens cap a la prominència econòmica acompanya una abstracció subjacent de les dinàmiques històriques del capitalisme mateix, en la qual el temps de treball sobrant, la font dels beneficis, gradualment s’evapora com a resultat de l’impuls capitalista bàsic de la cerca de la productivitat. Conceptualment i econòmicament, les finances són una expressió de la tendència de la indústria capitalista d’esdevenir cada cop més centralitzada i concentrada en menys mans i localitzacions, de fer-se més densa perquè els capitalistes busquen l’eficiència substituint la força de treball per mitjans de producció.

Els negocis individuals cerquen una major productivitat racionalitzant les seves operacions, afegint i millorant màquines en el procés productiu mentre es desfan dels humans. La reducció de despeses a través d’una major eficiència de tècniques mecanitzades fa possible guanyar un avantatge sobre els competidors a través de debilitar-los amb preus de venda més baixos. Atès que el capitalisme és un sistema global de producció, l’excedent de valor generat per cada inversió flueix cap a un fons global de capital monetari, la font del sistema financer, supervisada per bancs gegants i empreses de gestió d’actius. Aquest fons serveix com a font de crèdit pel conjunt de la classe capitalista, de la mateixa manera que empreses individuals necessiten institucions financeres per finançar les seves inversions, expandir-se, adquirir altres actius i més. De retruc, les empreses productives i comercials paguen interessos pels seus préstecs, els quals es capitalitzen en increïbles quantitats de capital fictici en els llibres de comptes de les firmes financeres. Els inversors financers també fan diners prestant-se els uns als altres, és clar. Però la font original del benefici financer és l’interès pagat per les altres formes del capital; les finances no produeixen cap valor per si mateixes, només se n’apropien del valor que ja s’ha produït en altres llocs. Per tant, aquests pagaments es dedueixen, en última instància, dels beneficis de la indústria.

En la forma de crèdit, el flux de capital monetari facilita -sobre manera- la mecanització i expansió dels sectors productius, estimulant els beneficis a través de majors taxes de producció. Per als primers innovadors que substitueixen la força de treball per màquines, els beneficis són notables, permetent-los apropiar-se d’una major part de la plusvàlua global en forma de beneficis. Però l’avantatge que aquesta innovació confereix només pot ser temporal. A mesura que certes tècniques mecanitzades s’expandeixen i esdevenen la norma general que els capitalistes a tot arreu es veuen forçats a adoptar, la font de plusvàlua en treball no pagat va assecant-se, a mesura que la part de la producció realitzada pels treballadors explotats disminueix en relació amb les despeses totals dels negocis privats. El fons global de la plusvàlua disponible per a la redistribució en beneficis s’enfonsa en relació amb el total de capital invertit globalment. Amb el temps, això pressiona a la baixa la taxa de guany per a tots els capitals productius, i els força a revolucionar encara més la producció, a retallar encara més despeses a través d’innovacions tècniques. El cicle es reinicia, però aquesta vegada sobre una taxa de productivitat base més gran. En conseqüència, el resultat general en l’àmbit del sistema productiu en conjunt és un estat permanent de sobreproducció, ja que la mecanització exerceix pressió a la baixa sobre la taxa general de guany, que només reclama una major mecanització addicional com a remei.¹⁸ L’arena del mercat mundial és on es representa el drama, però la batalla competitiva del treball és un escenari secundari de les majors pressions causades per la lògica contradictòria del mateix sistema productiu. Aquesta dinàmica d’autoreforçament és el motor central de l’economia global, un patró en espiral que és, en efecte, un cercle viciós arrelat en el cor del capitalisme.

Incapaços d’adaptar-se a la nova norma de producció, algunes empreses s’ensorren o són absorbides per més grans. Els beneficis es redistribueixen, augmentant temporalment la taxa de guany per als supervivents. Molts negocis fallits, tanmateix, aconsegueixen continuar funcionant a través de crèdits dels bancs —incloent banc centrals— els quals solen apostar per mantenir negocis obsolets vius per tal de protegir els seus interessos. El rescat financer federal massiu del 2009, per exemple, és l’única raó per la qual les grans empreses automobilístiques dels EUA, General Motors i Chrysler, encara existeixen. Alguns dels més grans fabricants també busquen les seves pròpies fonts d’ingressos financers per sobreviure, difuminant la distinció entre firmes «financeres» i «no-financeres». Apple n’és un exemple perfecte: nominalment una empresa de manufactures, no posseeix cap fàbrica, sinó que té un enorme braç financer sis vegades més gran que els seus «actius» productius; aquest vaixell insígnia del capitalisme nord-americà comercia amb valors, cerca adquisicions, compra de nou les seves accions i busca per altres mitjans ingressos financers en lloc d’invertir o innovar en el seu supòsit principal, la producció.¹⁹ Quan el negoci financer més desplaça la producció, les finances es converteixen un poderós motor de desindustrialització. La riquesa financera creix mentre que el capital productiu, la font ulterior de beneficis, s’evapora, un procés que òbviament té un límit intrínsec.

Aquestes dinàmiques expliquen l’aparent paradoxa dels beneficis financers astronòmics i la disminució de la productivitat econòmica. Des d’inicis de la dècada de 1980, l’ascens dels beneficis financers ha seguit de prop els indicadors macroeconòmics d’estancament o davallada als EUA, com les taxes d’inversió i la productivitat laboral.²⁰ Com que l’economia nord-americana s’ha vist minvada per la desindustrialització, l’increment de la productivitat laboral ha tendit a la baixa, passant d’una taxa mitjana de creixement del 3,5 i el 4% anual en la postguerra a oscil·lar entre el 0 i l’1,5% en el període comprès entre el 2011 i el 2019.²¹ Encara més eloqüents són les taxes anèmiques del creixement net de les corporacions «no-financers», les quals, prenent els mateixos períodes, han patit una davallada d’una mitjana del 8 o 9% al voltant d’un 1 o 2% anual. Potser el més significatiu és que l’esgotament de l’economia capitalista apareix com una supernova de deute empresarial, un reflex de l’escassetat d’inversions rendibles i de la creixent participació dels beneficis financers en els balanços corporatius de les empreses. El 2019, la ràtio deute-excedent pels negocis no-financers dels EUA va assolir el 9,5, el que significa que el deute per a l’empresa nord-americana mitjana és 9,5 vegades la seva taxa de benefici —i això fou abans de la pandèmia de la COVID-19.²²

Disjunció

Des de principis de la dècada de 1980, els governs de tot el món s’han hagut d’endeutar i gastar cada vegada més per mantenir taxes ja minses d’inversió de capital privat. Això ha portat els governs a involucrar-se més intricadament en els mecanismes bàsics del sistema financer. En diferent mesura, això és cert al Japó, la Xina, el Regne Unit i la Unió Europea, tots poders financers en el seu dret, però és especialment cert per als Estats Units, el destí dels quals està lligat a l’ordre capitalista internacional fet a la seva imatge, i el centre del qual és.

Els EUA exerceixen aquest rol a través de les seves institucions governamentals, sobretot la Reserva Federal i el Departament del Tresor. En efecte, el deute del govern dels EUA és la matèria primera del sistema de finances mundial. En una subhasta de bons, el Tresor ven el deute als principals inversors, un nucli dur aproximadament dues dotzenes de bancs d’inversió amb noms familiars, com Citigroup, Bank of America i JPMorgan Chase.²³ Aquests inversors creen, doncs, el mercat del deute públic nord-americà venent els valors a altres parts a tot el sistema, que normalment estan contents de mantenir els actius més segurs disponibles per a una rendibilitat modesta. D’aquesta manera, els bons del Tresor dels EUA funcionen com a estabilitzadors, proporcionant una inversió segura quan els riscos estan augmentant. També serveixen com a garantia més segura per a l’endeutament, és a dir, per a la creació de crèdit. Això passa principalment a través d’acords de recompra (en anglès, repo). Els contractes repo permeten als titulars d’actius segurs, com el deute dels Estats Units, intercanviar-los com a garantia de seguretat en un crash a curt termini; l’empresa o fons que assumeix el risc pot llavors, de retruc, revendre’ls per aconseguir líquid extra i alimentar la creació de crèdit a través del sistema financer. El fons federal fa servir els contractes repo constantment per gestionar els equilibris de líquid en el sistema, tal com ho fan empreses de tota mena per gestionar les seves necessitats financeres i de liquiditat. Els mercats monetaris globals necessiten una provisió regular d’actius segurs per continuar creixent. A causa del seu paper indispensable com a «fàbrica col·lateral» per a aquest sistema de creixement dilatat, el deute del govern dels EUA continuarà augmentant precipitadament, independentment de la ideologia amb què s’adscriguin els polítics o economistes en un determinat moment.²⁴

Per expandir la quantitat de líquid en el sistema els bancs centrals compren bons dels bancs, comerciants i ara més directament de corporacions «no-financeres», així que les treuen de la circulació. Des de 2008 la Reserva Federal ha vessat al voltant de set bilions de dòlars de nous dòlars creats als llibres de comptes privats a canvi de bons de corporacions i de l’Estat.²⁵ Només des de l’abril de 2020, el balanç financer dels països del G10 ha ascendit per sobre els 8 bilions de dòlars. A través dels seus programes de «compra d’actius a gran escala» —un eufemisme per referir-se, simplement, a la introducció de diners acabats d’imprimir en bancs i empreses— els bancs centrals mantenen el sistema sencer funcionant a través d’expandir els seus llibres de comptes tant com ho necessiten— «whatever it takes», en paraules de l’antic president del Banc central europeu, Mario Draghi.

L’empremta de les institucions públiques en el sistema financer «privat» ha esdevingut tan gran que inclús els bancs centrals mateixos han estat forçats a reconèixer el seu paper creixent. Tradicionalment, actuaven com a prestadors d’últim recurs, gestionant el pànic financer ocasional en condicions altrament habituals. Però davant del mal funcionament normalitzat del mercat, Andrew Hauser del Banc central d’Anglaterra argumenta, que han d’abraçar el paper de creadors de mercat d’últim recurs, i han de treballar constantment per mantenir un sector privat que ja no es pot mantenir dret sobre els seus peus. La tendència general és clara. L’abast dels mercats com a mecanisme de distribució està estretint-se, les seves funcions cada cop són més redundants en tant que són desplaçades per les decisions administratives d’agències governamentals. A còpia de la força de la necessitat, els bancs centrals nacionals i els departaments de tresoreria eutanasien el mercat per preservar un ordre social que ja ha caducat.

L’estructura de les finances privades en si mateixa ha disminuït la necessitat dels mecanismes de mercat. Considerem els fons indexats, vehicles d’inversió passiva amb una cartera construïda automàticament per imitar el rendiment d’un determinat índex de mercat, tal com el S&P 500. Des de 2008, la part dels actius patrimonials gestionats per fons indexats ha crescut un 450%, superant de lluny els fons tradicionals, gestionats activament i superant-los en líquid obtingut el 2019.²⁶ No és cap coincidència que aquest ràpid creixement hagi coincidit exactament amb la política expansionista dels bancs centrals des de la Gran Crisi Financera. Els beneficis de la inversió passiva depenen del valor total de tot el mercat que sempre puja, la qual cosa al seu torn depèn de l’erradicació d’un risc sistèmic. Això és precisament el que pretén fer l’expansió administrativa de les institucions governamentals, particularment la Reserva Federal.

Operada principalment per uns pocs gestors de fons d’inversió gegants que posseeixen la meitat dels actius de capital als EUA, la inversió passiva se’n fot del concepte d’innovació competitiva.²⁷ No només acaba amb la necessitat de tenir traça a l’hora d’invertir, fent de la inversió un treball no qualificat, sinó que també infon incentius per suprimir la competitivitat entre empreses. Les empreses de gestió d’actius Blackrock, Vanguard i State Street Advisors són els principals accionistes individuals en 9 de cada 10 empreses de l’S&P 500 i, de mitjana, posseeixen més del 20% de les accions de cada empresa de l’índex, de manera que és natural que tinguin interès a desincentivar qualsevol competència que pugui reduir els beneficis.²⁸ Això ha conduït a algunes empreses liberals a queixar-se que els fons indexats són fins i tot «pitjors que el marxisme».²⁹ Blackrock, el més gran dels tres grans, avui dia serveix com a soci de govern essencial de la Reserva Federal i del Tresor dels EUA, la qual va encarregar a l’empresa la realització de compres estatals de valors hipotecaris i bons corporatius durant les crisis del 2008 i del 2020, respectivament.³⁰

Els grans gestors d’actius mateixos són el resultat de llargues dècades de centralització, en la qual les empreses i les llars de tot el món han agrupat els seus estalvis col·lectius en una reserva gegantina de riquesa financera. Fons de pensions, asseguradores, reserves de beneficis empresarials, dotacions universitàries, fons sobirans —inversors institucionals massius com aquests són la font d’allò que Michael Howell anomena la «liquiditat global».³¹ A través dels mercats monetaris impulsats per operacions repo del sistema financer, aquesta reserva serveix alhora com a font de finançament per empreses privades i governs, la supervivència de les quals depèn menys de sobreposar-se als reptes competitius del mercat que de la disponibilitat de fons i la voluntat dels prestadors per prorrogar els seus deutes pendents un dia més.

Les finances, a mesura que el nexe de l’administració governamental amb la gestió privada d’actius funciona cada cop més com un sistema d’administració global, eixamplant el seu abast i poder a mesura que el mercat de competidors esdevé obsolet. La seva evolució cap a un aparell governamental ha estat possible per la centralització en la propietat i el control dels diners; s’ha fet necessari assegurar que el producte excedent col·lectiu d’una força de treball global en disminució es  continuï extraient en mans privades en forma de benefici, especialment les mans dels bancs i empreses nord-americanes.³² Això no és perquè els funcionaris de la Reserva Federal i el Tresor siguin lacais dels grans brancs, malgrat que, per descomptat, ho són. En tot cas, és així perquè interpreten un paper que és necessari interpretar per a ells: mantenir, davant d’una base per al benefici que va erosionant-se, un aparell de suport vital per al sistema privat basat en el mercat del qual depèn la supervivència i la legitimitat política dels mateixos EUA.

Sota la pressió d’una crisi polvoritzadora rere altra, aquesta fusió público-privada ha evolucionat incondicionalment per recolzar l’augment del preu dels actius per sobre de tota la resta, perquè si el crèdit deixa de fluir, i els preus deixen d’augmentar, s’acaba el joc. La devaluació resultant de les inversions anteriorment rendibles seria en una escala difícilment imaginable, despatxant centenars de bilions d’actius del balanç de la nit al dia. Els funcionaris del govern ho saben i ho temen, així que continuen rescatant empreses en fallida, emetent deute estatal i injectant dòlars al sistema financer per bilions. Tècnicament, això pot continuar tant com els inversors de security s’ofereixin voluntàriament a invertir en bons del govern dels EUA. Però socialment, les conseqüències són enormes. Tot deute és, en última instància, una reclamació de beneficis futurs que encara no s’han produït. A mesura que els governs es veuen obligats a hipotecar una part cada vegada més gran del producte social a les necessitats del sistema de crèdit, a mesura que el deute total augmenti mentre que el benefici total cau, hi haurà cada vegada menys riquesa social disponible per proporcionar els recursos bàsics que la societat necessita per reproduir-se. La desigualtat de riquesa entre qui posseeix actius i els que no, ja alarmant, continuarà creixent. L’accelerada concentració de la riquesa, el creixement d’una població excedentària sense lloc a l’economia, la descomposició de la política en psicosi de masses enfrontades, l’escalada de malestar, la inassequibilitat general de la vida—en última instància, els costos socials i polítics del creixement de l’economia d’actius arribarà en un punt crític. És només una qüestió de temps.

Com a país capitalista capdavanter, els EUA assumeixen essencialment els costos creixents de reproduir les condicions deteriorades de la producció capitalista global, les quals apareixen com una explosió en el balanç de la Reserva Federal i el deute nacional. Al mateix temps, l’expansió de la governança en finances privades i de les finances cap al govern, erosiona la base de la funció competitiva del mercat. Com més progressa aquesta dinàmica, més s’enfonsa l’abast del mercat; com més s’enfonsa el mercat, la producció esdevé menys rendible en relació amb els retorns aconseguits a través de les finances; com menys rendible esdevé la producció privada, més s’esgota l’acumulació de capital, cosa que fa necessària una intervenció més dràstica de l’estat perquè el seu cor continuï bategant, i això erosiona encara més les bases per al mercat. Tradicionalment, es considera que alguna forma d’economia planificada és l’alternativa a les institucions de mercat, però no hi ha gaire planificació en aquest cas. Més aviat, això és una cosa nova: l’abolició del mercat sense planificació.

Irònicament, l’efecte general d’aquestes mesures pal·liatives és bloquejar l’esclerosi profunda del sistema de producció mundial que les fa necessàries, en primer lloc, atrapant els EUA en una espiral descendent d’una decreixent productivitat laboral, paràlisi política i acceleració de la desintegració social. Forçat a sostenir un sistema global, la supervivència del qual depèn del deteriorament de la seva pròpia economia domèstica, l’estat nord-americà és esquinçat des de dins, la seva classe dominant està desorganitzada i confosa, la seva classe política aparentment incapaç de comprendre l’origen d’aquesta crisi, molt menys d’actuar per fer-hi front. El treball de Sísif de la governança postneoliberal perllonga la vida d’una economia global estancada a costa de condemnar els EUA a un lent desenllaç d’una societat sense futur.

Mitjanit a Amèrica

L’efígie sense ulls de Ceres brillant sobre la torre del número 121 del West Jackson Boulevard a Chicago és, per tant, un apte avatar de les finances. Com aquestes, sembla veure-ho tot i alhora no veure res, l’algorítmic i impersonal rostre del que ha esdevingut el capitalisme. Fa temps, va supervisar l’adveniment del coneixement financer que eventualment donà al capitalisme nord-americà un nou impuls vital a l’alba de l’era neoliberal. Potser ara, a la fi d’aquesta era, tal com havia fet a la societat antiga, tancarà el cicle de la vida i la mort, un enterrador que guia el seu amo mort a l’inframon dels imperis passats.

Al final, la crítica de la financerització no clissa el punt crucial. Lluny d’un fracàs polític reversible, la financerització s’ha consolidat en el paradigma de la governança postneoliberal, un no-pla improvisat per a una era desesperada. No es pot derogar, així com la història no es pot rebobinar, sinó que només es pot travessar, desentranyar, en primer lloc, la contradicció que la fa necessària: una organització transnacional del treball la rendibilitat decreixent de la qual és el motor ranquejant d’una economia global que es recolza en l’expansió de beneficis per continuar creixent.

Tot i això, el somni nacionalista financer costa de fer desaparèixer. Si almenys les elits es posessin les piles, si de veritat decidissin actuar per l’interès públic, si poguéssim suspendre les nostres disfuncions polítiques en nom d’una causa comuna, si poguéssim triar càrrecs intel·ligents amb les idees correctes, una nova era de prosperitat i poder esperaria els Estats Units. Però la disfunció política és més que un símptoma d’una malaltia econòmica subjacent. Per tant, no hi haurà cap solució política als problemes que afronta Amèrica —i el món—, perquè tal solució, almenys en l’àmbit nacional, no existeix. Però, és clar, per a això existeix la guerra.

1. Nota dels traductors: Mercat a termini: “Mercat financer constituït pel conjunt de les operacions a termini, segons la classificació de mercats financers basada en la data d’execució de les operacions de compravenda.” (Termcat) ↩︎
2. Jeremy C. Owens, «Coorporate profits are hitting record highs, but earnings expectations may still be too low», MarketWatch, juliol de 2021. ↩︎
3. Germán Gutiérrez i Thomas Philippon, «Investment-less growth: An Empirical Investigation», Brookings Papers on Economic Activity (setembre de 2017) 6. ↩︎
4. GDP growth (annual%), high-income, World Bank Stadistics. Com sempre, les estadístiques registrades com el PIB han de ser examinades críticament com els indicadors parcials que són, però serveixen per a indicar tendències generals macroeconòmiques. ↩︎
5. General government spending, Total, % of GDP, OECD Dara: https://data.oecd.org/gga/general-government-spending.htm ↩︎
6. Un tipus de càrrec concret o càtedra a la Universitat de Harvard. ↩︎
7. «A Reconsideration of Fiscal Policy in the Era of Low Interest Rates», Peterson Institute for International Economics, 9. ↩︎
8. Bryce Covert, «The Progressive Truo Shaping Biden’s Ambitious Economic Policy», The New Republic, 4 de maig de 2021. ↩︎
9. The Mission Economy: A Moonshot Guide to Changing Capitalism, capítol 6. ↩︎
10. The General Theory of Employment, Invest and Money, capítol 12. ↩︎
11. Capitalizing on Crisis: The Political Origins of the Rise of Finance, 4. ↩︎
12. “The average annual growth of the global working-age population has decreased from 1.9 per cent in the period 1990–95 to 1.3 per cent in the period 2013–18; it is projected to fall even further, to 1.1 per cent, by 2030. This slowdown is reflected in a declining labour force growth, with the latter rate falling from 1.8 per cent in 1992 to below 1 per cent in 2018 and beyond (figure 1.2). Employment growth has also decreased over the same period, from an average of 1.5 per cent in the 1990s to below 1 per cent in 2018,” International Labour Organization, 2019 World Social & Employment Outlook, 7 ↩︎
13. Fernand Braudel, Civilization and Capitalism, 15th-18th Century, Vol. II: The Wheels of Commerce, tr. Siân Reynolds (Los Angeles: University of California Press, 1992) 392. ↩︎
14. “For the rest, what is true of all forms of appearance and their hidden background is also true of the form of appearance ‘value and price of labour,’ or ‘wages,’ as contrasted with the essential relation manifested in it, namely the value and price of labour-power. The forms of appearance are reproduced directly and spontaneously, as current and usual modes of thought; the essential relation must first be discovered by science.” Karl Marx, Capital, a Critique of Political Economy, Volume I, tr. Ben Fowkes (London: Penguin Books, 1990), 682. ↩︎
15. Aquest concepte ha creat una enorme confusió en l’anàlisi contemporània de les finances. En lloc d’explicar com el valor temporal dels diners ha sorgit com la forma capitalista dominant de la percepció de la riquesa i les condicions materials que la subjauen en la seva teoria de «capital com a poder» Shimshon Bichler i Jonathan Nitzan simplement l’idealitzen ffins acrear una ontologia completa i tracten d’explicar la resta sobre aquesta base Jonathan Nitzan i Shimshon Bichler, Capital as Power: A Study of Order and Creorder [New York: Routledge, 2009]). En prendre un dels fetitxes bàsics de la percepció capitalista i generalitzar-lo en una teoria sencera, Bichler i Nitzan són un cas paradigmàtic d’allò que Marx considerà l’economia política vulgar. A més, fins i tot en els seus termes, la teoria no prediu ni explica massa. Vegeu: Joseph Baines i Sandy Brian Hager, «Financial Crisis, Inequality, and Capitalist Diversity: a Critique of the Capital as Power Model of the Stock Market», New Political Economy (Vol. 25, gener de 2020) 122-139. ↩︎
16. Aquesta és la base de la variant clau en finances: beta. ↩︎
17. Molta de la teoria social contemporània està fascinada per les finances modernes. Alguns autors fins i tot s’ho miren com el vehicle per a la política d’esquerres. Rober Meister declara que la teoria financera pot «dur al davant la subjectivitat requerida per l’impuls democràtic de la justícia històrica avui dia». En Justice Is an Option, el qual tracta de teoritzar com les finances podrien servir com a vehicle per a una política democràtica radical, Meister tracta de construir una teoria política sencera sobre la base del fetitxisme de la liquiditat. En aquest sentit, l’autocomprensió dels agents financers formalitzada en la teoria financera moderna, particularment en la valoració d’opcions, suposadament oferiria possibilitats per a una esquerra radical o per a una política revolucionària. Aquesta declaració es resumeix en la idea que algun tipus de moviment polític no específic podria balancejar la volatilitat que les finances creen a través d’un activisme polític altament financeritzat per fundar la cerca col·lectiva de justícia que l’autor entén com la redistribució de la riquesa a grups maltractats històricament. Meister simplement accepta la narrativa de les finances convencionals del valor nominal que la fórmula d’opcions de Black-Scholes ho va revolucionar tot. En lloc d’investigar les condicions socials i històriques d’aquesta possibilitat, en primer lloc, com ho faria la crítica de l’economia política, la seva argumentació pren la cosmovisió financera com certa, reescrivint totes les relacions socials i econòmiques en termes d’«opcionalitat». No cal dir que des d’aquest punt de vista, la «crítica» de Marx proposada en el llibre no pot tindre cap sentit. Vegeu Justice Is an Option: a Democratic Theory of Finance for the Twenty-First Century (Chicago: University of Chicago Press, 2021). ↩︎
18. El declivi global de la taxa de guany del capital industrial és, avui dia, una tendència empírica ben documentada. Hi ha diferents mètodes per mesurar-la i els resultats varien lleugerament depenent dels mètodes emprats. Igualment, les estadístiques recollides per les organitzacions empresarials i les agències governamentals no representen directament la relació que Marx va analitzar com a taxa de guany, molt menys els conceptes més fonamentals com plusvàlua, capital variable, capital constant, etc. Tot i aquestes limitacions, la tendència general de mesura contemporània indica clarament una direcció a llarg termini consistent amb allò que es pot predir basat en el dens increment global de la concentració de la producció i una major quantitat de capital en relació amb la quantitat de treball; el que Marx va teoritzar com la composició orgànica del capital. Per a més evidència vegeu: Michael Howell, Capital Wars: the Rise of Global Liquidity (New York: Springer, 2020); Michael Roberts, “A World Rate of Profit – New Evidence,” Brave New Europe, 22 de gener, 2022; Phillip Neel, Global China, Global Crisis: Falling Profitability, Rising Capital Exports, and the Formation of New Territorial Industrial Complexes (tesi doctoral, 2021). ↩︎
19. Per a un bon anàlisi d’Apple vegeu: Tony Norfield, “Apple’s Core: Moribund Capitalism,” Economics of Imperialism, blog, 24 de maig de 2017. ↩︎
20. Aquestes estadístiques estan disponibles obertament al US Bureau of Labor Statistics and the Bureau of Economic Analysis. Cal notar que, fins i tot aquí, el patró d’estancament en les estadístiques del govern dels EUA sobre la inversió d’empreses domèstiques està sobre inflat per un software de processament d’informació que sobreestima a l’hora de mesurar. Aquest problema ha estat extensament documentat. Per a una bona introducció vegeu l’informe de Luke Stewart i Robert D. Atkinson, «The Greater Stagnation: The Decline in Capital Investment is the Real Threat to US Economic Growth», the Information Technology & Innovation Foundation, 2013. ↩︎
21. «Business Sector: Labor Productivity (Output per hour) for All Employed Persons», Federal Reserve Economic Data: https://fred.stlouisfed.org/series/PRS84006092#0 ↩︎
22. «Non-financial corporations debt to surplus ratio», OECD Data: https://data.oecd.org/corporate/non-financial-corporations-debt-to-surplus-ratio.htm ↩︎
23. «Primary Dealers», Federal Reserve Bank of New York: https://www.newyorkfed.org/markets/primarydealers ↩︎
24. Li dec la idea de «fàbrica col·lateral» (collateral factory en l’original en anglès) a Daniela Gabor. Vegeu, entre altres treballs, «Revolution without Revolutionaries: Interrogating the Return of Monetary Financing», Transformative Responses to the Crisis. ↩︎
25. «Recent Balance Sheet Trends», Total Assets of the Federal Reserve: https://www.federalreserve.gov/monetarypolicy/bst_recenttrends.htm ↩︎
26. Dawn Lim, «Inded Funds Are the New Kings of Wall Street», Wall Street Journal, 18, setembre, 2019. ↩︎
27. Julie Segal, «History Made: US Passive AUM Matches Active For First Time», Institutional Investor, 17, maig del 2019. ↩︎
28. Vegeu Benjamin Braun, «Asset Manager Capitalism as a Corporate Governance Regime», maig del 2021. Capítol publicat en Hacker, J. S., Hertel-Fernandez, A., Pierson, P., & Thelen, K. (eds.)., American Political Economy: Politics, Markets, and Power (New York: Cambridge University Press, 2021). ↩︎
29. Una idea irònica, atès que els fons indexats es basen en dues teories fonamentals de les finances capitalistes: la teoria moderna de cartera i la hipòtesi dels mercats eficients. Annie Lowrey, «Could Index Funds Be Worse Than Marxism», The Atlantic, 5, abril de 2021; Scott Hirst i Lucian Bebchuk, «The Specter of the Giant Three», Boston University Law Review (Vol. 99:721) Sahand Moarefy, «The New Power Brokers: Index Funds and the Public Interest», American Affairs, hivern 2020, Vol. IV, número 4. ↩︎
30. Jeanna Smialek, «Top US Officials Consulted with BlackRock as Markets Melted Down», The New York Times, 24 de juny de 2021. ↩︎
31. Howell, Capital Wars. ↩︎
32. «Labor Force Projections to 2024: the labor force is growing, but slowly», US Bureau of Labor Statistics: https://www.bls.gov/opub/mlr/2015/article/labor-force-projections-to-2024.htm; Frank Tang, «China population: workforce to drop by 35 million over next five years as demographic pressure grows», South China Morning Post, 1 de juliol de 2021. ↩︎