En el 89è aniversari de la fundació del POUM

Tal dia com avui de 1935, en situació de clandestinitat obligada i en una conjuntura marcada pel fracàs dels partits de la petita burgesia i el perill de l’auge feixista, tenia lloc a Barcelona la fundació del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), fruit de la fusió del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i la Izquierda Comunista de España (ICE). Vuitanta-nou anys després, retornem a les aportacions d’aquest partit, en un context històric molt diferent dels anys trenta, però que tanmateix hi guarda alguns paral·lelismes.

Ens situem en els anys de la Segona República (1931-1936), en un període d’intensa activitat del moviment obrer, el qual anhelava una profunda transformació de les penoses condicions socials, polítiques i econòmiques que les dècades de restauració borbònica i la dictadura de Primo de Rivera no havien fet més que reproduir. L’anarcosindicalisme, a través de la CNT, era la força política amb més implantació a Astúries i Catalunya, dos dels principals centres d’agitació i conflicte social –essent Catalunya on es concentrava vora el 40% del proletariat de tot l’Estat. L’altre gran pol que influïa en el moviment obrer era el PSOE (estretament vinculat a la UGT), un partit ja aleshores reformista que s’havia quedat encallat en els postulats de la Segona Internacional. Pel que fa al comunisme, es trobava lluny de ser una força predominant a Espanya, i la seva organització oficial, el PCE, havia vingut experimentant un procés de burocratització i desaparició de la democràcia interna a imatge de la doctrina estalinista.

És aquí on cal situar el sorgiment d’un moviment comunista dissident que, al llarg dels anys vint i trenta, s’aniria consolidant a Catalunya a través de la Federació Comunista Catalano-Balear (FCCB) i, posteriorment, el BOC i el POUM, tot desenvolupant el que l’historiador Andy Durgan ha anomenat “l’única vertadera escola de pensament marxista que hi va haver a Espanya abans de la guerra civil”¹.

Aquest article no busca fer una exposició exhaustiva de la curta trajectòria del POUM (1935-1937), ni tampoc encetar un debat historiogràfic sobre els seus encerts o errors tàctics. Ens limitarem a recordar alguns dels aspectes que van vertebrar la seva lectura i pràctica polítiques, i que ens resulten interessants de tornar a posar sobre la taula, justament en la mesura que poden ser exemples d’anàlisi o crítica formulats des de la independència política, alhora que il·lustren alguns dels principis fonamentals del marxisme.

“Sense partit revolucionari no hi ha revolució triomfant”

El primer element que val la pena recordar és el mateix que va motivar la creació d’aquest partit. Com hem apuntat més amunt, el POUM va néixer en una conjuntura molt concreta, conseqüència d’una doble constatació.

Per una banda, l’Estat espanyol de 1935 encara es trobava marcat per un seguit de transformacions pendents, que històricament havien de formar part d’un període de revolució democràtica. De forma resumida, parlem d’un país endarrerit industrialment, amb una estructura agrícola antiquada i un model prou centralista incapaç de donar solució a la qüestió nacional. Els governs de coalició republicana-socialista havien estat incapaços de culminar la reforma agrària, i els efectes de la crisi de 1929 condemnaven bona part del proletariat a l’atur forçós i a la misèria. Per a Joaquim Maurín –qui fou el principal dirigent del BOC i del POUM fins el juliol de 1936– el balanç de l’experiència republicana era clar: la petita burgesia s’havia demostrat impotent a l’hora d’impulsar els canvis que històricament li pertocaven, mancada de la capacitat de dur a terme la revolució democràtica que havia d’afrontar el país. Més concisament, la tesi es formulava de la següent manera: la burgesia havia deixat de ser una classe revolucionària. Així, l’única classe capaç de culminar una revolució era el proletariat, i tal cosa demanava necessàriament la seva presa del poder².

D’altra banda, els futurs líders del POUM observaven com el fracàs de la democràcia burgesa aplanava el camí perquè un feixisme autòcton pogués trobar arrelament entre unes classes mitjanes en procés de proletarització. I com ja havia assenyalat Andreu Nin el 1934, la situació era irresoluble des del marc de la mateixa democràcia burgesa³. Al feixisme, que era l’expressió d’un règim petitburgès en declivi, no s’hi podia oposar la democràcia burgesa, de la mateixa manera que un foc no s’apaga amb gasolina. El dilema s’havia de plantejar en els termes de “feixisme o socialisme”, i el triomf del segon escenari estava subordinat a l’acció política revolucionària del proletariat.

Tot plegat convergia en una conclusió que es tornava aplastant, sobretot després dels Fets d’Octubre de 1934. Aquells dies, la classe treballadora havia protagonitzat una insurrecció, motivada sobretot per l’acció reaccionària del govern conservador. La insurrecció, especialment viva a Astúries i Catalunya, havia resultat ofegada. D’entre les diverses causes de la derrota, totes tenien un denominador comú elemental: la classe treballadora revoltada s’havia trobat desemparada, sense un partit revolucionari fort i capaç de conduir la insurrecció en un sentit revolucionari. La lliçó que n’extreien tant Maurín com Nin apuntava en aquesta mateixa direcció, essent el segon qui la formulava d’una manera més explícita: “sense partit revolucionari no hi ha revolució triomfant. Aquesta és l’única i vertadera causa de la derrota de la insurrecció d’octubre”⁴.

L’abans i després que constitueix l’existència d’un partit revolucionari va ser determinant l’octubre de 1934, i ho continuarà sent mentre es presenti la necessitat de la superació revolucionària del règim capitalista.

La qüestió de la unitat

És en aquestes coordenades que cal situar la creació del POUM, un partit que porta inscrita al nom la consigna de la unitat marxista. “Front Únic! Sindicat Únic! Partit Únic!”, reivindicava Maurín el març de 1935⁵. Reflex d’aquesta voluntat, en els primers mesos de 1935 el BOC havia impulsat un seguit de converses amb diversos grups marxistes per caminar cap a la unificació sobre unes mateixes bases estratègiques⁶. Al final només hi quedà la ICE d’Andreu Nin, i la fusió d’aquests dos grups va resultar en el POUM.

Tanmateix, seria un error entendre la unitat com una consigna abstracta que calia enarborar a qualsevol preu. A propòsit de la creació del POUM, el mateix Nin assenyalava que el camí a seguir “no és el de la unificació per la unificació, sinó [aquell] sobre la base ferma d’una coincidència absoluta en els principis i tàctiques fonamentals”⁷. Així mateix, el febrer de 1936, en un pamflet on el POUM desenvolupava la seva proposta política, es recalcava que “la unificació marxista revolucionària –que res té a veure amb un absurd amuntegament de tipus laborista– es prepara per mitjà d’una clarificació prèvia de postures”⁸. És raonable comprendre que aquestes apreciacions, avui encara vigents, es tradueixen en la necessitat del debat racional sobre la base del socialisme científic. Això tanca la porta a l’eclecticisme i demana una adhesió ortodoxa al marxisme, entès aquest com a mètode d’anàlisi⁹. Tot plegat és la reformulació de la famosa dita que sense teoria revolucionària no hi pot haver pràctica revolucionària. La pràctica revolucionària és la presa del poder (amb tot el corol·lari d’accions que la complementen) i la teoria revolucionària no es pot basar en un seguit d’empescades o adaptacions ocurrents del marxisme.

En relació amb l’anterior, també es pot fer alguna precisió respecte de la postura del POUM envers la idea de front únic, una consigna que cobra sentit en el seu moment històric concret –caracteritzat per un moviment obrer en plena efervescència i per l’existència de grans organitzacions obreres de masses– força diferent de l’actual, on la tasca més immediata que se’ns imposa és la recomposició política del projecte comunista i, per tant, la ruptura tant amb el movimentisme com amb l’oportunisme que han dominat el cicle anterior.

Val a dir que el 1933 el BOC havia estat l’impulsor de les Aliances Obreres, les quals van tenir un paper clau durant la insurrecció d’octubre de 1934. El POUM les reivindicava; entenia que estaven cridades a jugar el mateix paper que els soviets a Rússia, i és per això que la consigna de l’Aliança Obrera es conceptualitzava en tres fases: 1) òrgan de front únic; 2) instrument insurreccional; 3) òrgan de poder. Tot i així, un cop més, es necessitava de la presència d’un partit marxista revolucionari. Deien els del POUM: “un front únic, per ampli que sigui, sense un eix central que el mogui és una eina feta malbé. […] Sense un partit dotat de teoria revolucionària, l’Aliança Obrera podria convertir-se en un pedestal perquè s’hi formés un Front Popular republicà-obrer-reformista”¹⁰.

Mentre que l’Aliança Obrera va esdevenir una realitat, el Partit marxista únic encara estava per construir-se, i és clar que el POUM només podia ser un primer pas en aquesta empresa.

Un Front Popular?

Si pel POUM la unitat acrítica no era una opció, la idea del Front Popular, de caràcter interclassista i essencialment diferent al concepte de front únic obrer, suposava un problema afegit. Amb aquest no només es practicava una política incapaç d’atènyer les transformacions revolucionàries que la classe treballadora necessitava, sinó que la seva incapacitat venia a afavorir la descomposició del règim democràtic-burgès en benefici de les possibilitats del feixisme.

La crítica de Nin a aquesta fórmula política roman intacta: mentre que per als demòcrates petitburgesos es tractava d’un govern popular antifeixista, “situat per sobre de les classes”, i a la consolidació del qual calia contribuir des del carrer, els marxistes revolucionaris havien d’entendre que un govern frontpopulista continuaria sent un govern burgès “pel seu contingut de classe i per la seva política, en tant que aspira, com a molt, a reformar el sistema capitalista, no a destruir-lo”¹¹. Nin, que havia estat especialment insistent en la crítica a un antifeixisme abstracte, es preocupava per imprimir-li sempre un sentit netament socialista. L’únic antifeixisme eficaç i coherent amb els seus propòsits no era altre que la revolució proletària.

Se’ns objectarà, però, que el POUM va acabar firmant el pacte pel Front Popular, finalment, el gener de 1936. Això és veritat, si bé, com es va argumentar des del partit, aquesta decisió responia a un posicionament tàctic puntual, que tenia com a objectiu principal aconseguir l’amnistia per als obrers que encara omplien les presons d’ençà de l’octubre de 1934. El cert és que el POUM va desenvolupar la seva campanya amb plena independència, oposant al feixisme no la democràcia burgesa, sinó la dictadura del proletariat¹². La posició del partit envers el Front Popular segueix sent inequívoca: es tracta d’una política que arrossega unes limitacions intrínseques i per mitjà de la qual “es perden totalment les diferències de classe i es provoca, per tant, una etzibada a la lluita de classes, que és la pedra angular del marxisme”¹³.

Participació al Parlament

Amb tot, el Front Popular es va imposar a les eleccions de febrer de 1936, i el POUM va acabar obtenint un diputat a les corts parlamentàries. Aquesta tasca va ser assumida per Joaquim Maurín, en un cas exemplar de com intervenir en les institucions burgeses a la manera comunista. Maurín, que havia estat el primer en assenyalar el cretinisme parlamentari (sic.) del PSOE¹⁴, va ser conseqüent a l’hora d’entendre que no es podien dipositar les esperances de canvi en la reforma parlamentària; les seves intervencions al Congrés dels diputats, en clau propagandística i agitativa, es dirigien a la classe treballadora per recordar-los que la solució no arribaria amb les polítiques d’un govern de Front Popular, sinó que era necessària la presa del poder per part de la classe treballadora¹⁵.

D’una manera similar, el POUM s’havia presentat a la campanya electoral de gener-febrer amb un ampli programa de reformes socials, polítiques i econòmiques que, tanmateix, tampoc són cap indicador d’un reformisme inconfés. Com ha assenyalat encertadament Andy Durgan, “resulta poc probable que el POUM cregués que el seu únic representant a les Corts podria imposar aquest programa”¹⁶. Per contra, caldria llegir el programa com un intent agitatiu de diferenciar-se de la resta de partits del Front Popular. Hi ha una distància abismal entre una tàctica com aquesta i la que podria presentar un partit parlamentari de signe socialdemòcrata: en el cas del POUM, ni sembraven perspectives històriques falses, plenes d’il·lusions democràtiques, ni tampoc s’oblidaven d’enunciar els objectius finals del socialisme, allà cap on calia anar –un cop més, la presa del poder, la revolució socialista¹⁷.

Després de juliol de 1936

Finalment, la temptativa de cop d’estat militar-feixista el juliol de 1936 va donar peu a un esclat revolucionari sense precedents a Catalunya i part de l’Estat espanyol, sent la classe treballadora qui va constituir-ne l’autèntic motor. En aquest nou escenari que s’obria, marcat per les col·lectivitzacions i la creació dels comitès antifeixistes, hi trobem encara un parell de fets a desgranar, els quals giren al voltant de 1) la importància d’una flexibilitat tàctica i 2) les tasques de la classe treballadora envers l’Estat en la revolució. Tots dos punts, en realitat, parteixen dels principis leninistes.

Pel que fa al primer punt (la qüestió de la flexibilitat tàctica), la postura del POUM envers el Front Popular vista més amunt constitueix ja un exemple d’actuació amb independència política i conseqüent amb els fins estratègics. Tot i així, en plena guerra civil es produeix un nou cas de participació a les institucions que val la pena analitzar. Parlem de l’entrada del POUM al govern de la Generalitat el setembre de 1936 amb Andreu Nin com a Conseller de Justícia.

Sobre la possible entrada d’un socialista en el govern burgès, deia Rosa Luxemburg que tal escenari suposava una situació radicalment diferent a la participació parlamentària. Mentre que al parlament es podia organitzar una actitud d’oposició i educar les masses en la necessitat de la presa del poder (com havia fet Maurín), un ministre socialista es veuria forçat a actuar sobre la base de l’ordre existent, “col·laborant en les funcions diàries requerides per al manteniment i funcionament de la màquina estatal”, és a dir, deixaria d’actuar com a socialista, quedant subordinat a la política burgesa¹⁸.

Això últim segueix sent cert per a la gran majoria de casos, encara que l’entrada del POUM al govern podria ser entesa sota unes condicions que la mateixa Rosa Luxemburg reconeixia com excepcionals: “sens dubte, hi pot haver, en l’evolució o decadència de la societat burgesa, moments finals en què la presa del poder per part del proletariat no és encara possible i on, tanmateix, la seva participació en el govern burgès apareix com a necessària”¹⁹. La situació a Catalunya el setembre de 1936 era clarament revolucionària, fins al punt que Nin, en un rampell d’optimisme, dies abans del seu aterratge a la Conselleria havia arribat a afirmar que la dictadura del proletariat era ja una realitat²⁰. La decisió del POUM d’entrar al govern de la Generalitat, d’altra banda, no suposava un objectiu en si mateix, sinó que, novament, responia a una conjuntura concreta i partia d’uns requisits ben clars i explícits: que el govern estigués format per una majoria obrera i que aquest emprengués immediatament una obra socialista²¹. Una posició potser coherent, aquesta, amb l’advertència de Rosa Luxemburg que la participació d’un socialista en un govern burgès “s’ha de practicar en formes que no deixin a la burgesia ni a la gent el més petit dubte sobre el caràcter passatger i l’objectiu exclusiu de la seva acció”²².

El segon punt que esmentàvem més amunt ve a significar un nou exemple d’una actuació amb independència política de classe. Quan Rosa Luxemburg parlava de “no deixar el més petit dubte sobre el caràcter passatger de la participació en el govern”, el POUM responia amb la consigna d’un govern obrer i camperol que exclogués definitivament els partits petitburgesos²³ i afirmava que l’única fórmula factible era la culminació de la presa del poder. Sense oblidar les tasques de la classe treballadora descrites per Lenin a L’Estat i la Revolució, el POUM sostenia la necessitat d’avançar en el procés revolucionari i de destruir l’Estat burgès, fet que quedava sintetitzat en la consigna llençada per Jordi Arquer el novembre de 1936: “Cal dissoldre la carraca inútil del Parlament de Catalunya”²⁴.

No obstant l’anterior, els esforços del POUM no van aconseguir anar més enllà. D’una banda, és evident que la participació en el govern va demostrar les seves limitacions, alhora que de retruc va contribuir al redreçament institucional de la Generalitat, tot ajudant a reproduir les estructures de poder que més endavant permetrien el gir contrarevolucionari i la repressió contra el POUM. En aquest sentit, el militant poumista Josep Rebull va ser una de les veus més crítiques dins del partit i no es va estar de qüestionar la línia seguida pel POUM sobretot des de l’inici de la guerra civil. Segons Rebull, el govern de la Generalitat, malgrat que va incorporar figures revolucionàries, no deixava de basar-se en el vell aparell estatal burgès que tenia per objectiu l’assimilació i la posterior desactivació d’aquells elements revolucionaris²⁵.

D’altra banda, les reticències de la CNT envers el POUM, a més de les creixents tensions amb els comunistes oficials, que veien en els comunistes dissidents un enemic a neutralitzar, van convergir en un seguit de fites que marcaren un aïllament progressiu del partit, el qual va acabar culminant amb el cessament d’Andreu Nin de la Conselleria de Justícia, el desembre de 1936. Les condicions per a l’eliminació del partit, després dels Fets de Maig de 1937, quedaven preparades.

Per acabar

El POUM va ser el partit dels comunistes dissidents, crítics amb l’estalinisme. Al llarg de la seva brevíssima vida (i, és clar, bevent de les tesis ja desenvolupades pel BOC i la ICE) va contribuir amb serioses aportacions a l’estudi de la realitat catalana i del conjunt de l’Estat espanyol, des del marxisme. La conceptualització del caràcter democràtic-socialista de la revolució és un senyal de la complexitat d’una anàlisi que defugia simplificacions, i que intentava dibuixar la pràctica política partint d’un estudi rigorós de la conjuntura. Tant és així, que el gener de 1937, en plena guerra, el partit encara barrinava la creació de l’Institut Maurín, un centre d’investigació i preparació teòrica de la militància²⁶.

Altrament, la conclusió de la necessitat d’un partit revolucionari, la defensa d’una unitat basada només sobre la racionalitat, l’estudi de la naturalesa del feixisme o l’assenyalament de les limitacions del frontpopulisme són exemples que conserven el seu interès encara avui. En aquest article hem mirat de recuperar algunes mostres que permeten parlar d’una teoria i una pràctica basades en la independència política de classe –principi rector irrenunciable.

Fins i tot la qüestió de les aliances, que no ha estat prou desenvolupada en aquest article²⁷, segueix adherida a aquest principi. D’acord amb la doctrina leninista, el POUM no rebutjava a priori els pactes i aliances amb la petita burgesia, però entenia que aquests havien de respondre sempre a necessitats concretes i circumstancials. En paraules de Nin (deia el març de 1931), la victòria demanava de l’adopció d’un programa propi i de la creació d’un puixant partit comunista, cervell i guia de la revolució. “Només d’aquesta manera, sense demanar prestada la bandera a d’altres, sinó presentant-se amb la bandera pròpia desplegada al vent, el proletariat tindrà lloc en el viatge, i evitarà que la crisi, en lloc de resoldre’s en una revolució, acabi resultant en un avortament”²⁸.

Per al POUM, el partit revolucionari de masses havia d’aconseguir atreure no només la classe treballadora, sinó també els camperols i les classes mitjanes, que en presència d’una revolució democràtica truncada havien de veure en el proletariat el seu far, la punta de llança de les transformacions socials. En altres paraules, calia conquerir una hegemonia. Allò irrenunciable, però, seguia sent el programa propi, és a dir, la subordinació de tots ells al programa socialista, amb els seus objectius invariables, els quals constitueixen la veritable superació revolucionària del capitalisme. I aquest punt –la necessitat d’un programa i bandera propis– encara conserva validesa avui, especialment en un context de derrota històrica del comunisme en què, des de fa dècades, el programa reformista de la socialdemocràcia sovint s’ha presentat com una (falsa) alternativa.

Sobre això últim, deia Maurín que la manera d’acabar amb les il·lusions reformistes era fent ràpidament l’experiència reformista, això és, a través de la constatació pràctica que el reformisme és efectivament una via morta i de conseqüències nefastes. Quasi noranta anys després, l’experiència reformista ha estat més que feta i refeta en diversos períodes històrics i de diverses maneres i colors, i el resultat segueix sent el mateix. Ressona aquí la frase de Josep Rebull, l’abril de 1937: “dins del domini de les institucions burgeses no hi pot haver més que solucions burgeses”²⁹. L’alternativa revolucionària ha de trobar el seu camí, amb el socialisme com a fi innegociable i orientar-se des de la independència política de classe. Aquests i altres elements travessen la curta història del POUM, i avui els recuperem en el 89è aniversari de la fundació del partit.

Referències

1. Andy Durgan. (2016). Comunismo, revolución y movimiento obrero en Cataluña 1920-1936. Los orígenes del POUM. Laertes. 18.

2. Joaquim Maurín. (1935). Hacia la segunda revolución. https://www.marxists.org/espanol/maurin/hacia_la_2a_revolucion.htm

3. Andreu Nin. (2008). La revolución española 1930-1937. El Viejo Topo. 178.

4. Andreu Nin. (1934). Las lecciones de la Insurrección de Octubre. Es necesario un partido revolucionario del proletariado. https://www.marxists.org/espanol/nin/1934/001.htm. Nota: S’han traduït al català totes les cites.

5. Joaquim Maurín. (2023). Les forces motrius de la revolució. Tigre de Paper. 223.

6. Andy Durgan. op. cit. 298.

7. Andreu Nin. (2008). op. cit. 213.

8. Qué es y qué quiere el Partido Obrero de Unificación Marxista. (1936). https://fundanin.net/2020/09/15/queesyquequiereelpoum/. En endavant, totes les referències a aquest document s’adrecen a aquest enllaç.

9. A propòsit de l’ortodòxia, no és sobrer recordar que el POUM va ser un partit marxista ortodox, en la mesura que les seves tesis eren desenvolupades des dels principis més fonamentals del marxisme. Per les seves diferències amb el PCE i posteriorment amb el PSUC, el POUM pot ser llegit com a partit comunista dissident, però no heterodox.

10. Qué es y qué quiere el Partido Obrero de Unificación Marxista…

11. Andreu Nin. (2008). op. cit. 227.

12. Andy Durgan. op. cit. 339.

13. Qué es y qué quiere el Partido Obrero de Unificación Marxista…

14. Joaquim Maurín. (1935). op. cit.

15. La Batalla, 24/04/1936. Vegi’s l’extracte del discurs sencer de Maurín, transcrit per Albert Portillo. https://www.diario.red/articulo/memoria/dilemas-frente-popular/20240914135106035298.html

16. Andy Durgan. op. cit. 340.

17. Parlem aquí de revolució “socialista” per simplificar els termes, encara que la lectura del POUM usava sobretot l’adjectiu “democràtica-socialista”. La qüestió de quin terme fer servir no hauria de ser tampoc una preocupació, ja que en realitat ambdos són sinònims i a partir de 1935 s’utilitzaven indistintament. Sobre la naturalesa de la revolució que es presentava a l’Estat espanyol dels anys trenta, vegi’s Joaquim Maurín. (1936). ¿Revolución democratico-burguesa o revolución democratico-socialista?. https://fundanin.net/2018/11/30/revolucion-democratico-burguesa-o-revolucion-democratico-socialista/

18. Rosa Luxemburg. (1899). Una cuestión de táctica. https://www.marxists.org/espanol/luxem/1899/7/tac.htm

19. Ibíd.

20. Andreu Nin. (1936). El proletariado español ante la revolución en marcha. https://www.marxists.org/espanol/nin/1936/proletariado_espanol_ante_revolucion.htm

21. Andreu Nin. (2008). op. cit. 245.

22. Rosa Luxemburg. op. cit.

23. Andreu Nin. (2008). op. cit. 260, 292.

24. La Batalla, 27/11/1936.

25. Agustín Guillamón. (2017). Josep Rebull o la vía revolucionaria. Ediciones Descontrol. 31. També disponible a https://grupgerminal.org/?q=system/files/2017-rebull-guillamon_1.pdf

26. Andreu Nin. (2008). op. cit. 254

27. Val a dir que tampoc ha estat desenvolupada la postura del POUM envers la qüestió nacional, en la qual trobem elements que ens han de resultar de gran interès, encara avui, en l’articulació d’un projecte revolucionari que doni resposta a l’opressió nacional.

28. Andreu Nin. (1931). Los deberes de la hora y el apoliticismo anarcosindicalista. https://fundanin.net/2019/01/05/los-deberes-de-la-hora-y-el-apoliticismo-anarcosindicalista-andreu-nin-marzo-1931/

29. Agustín Guillamón. op. cit. 19.