El marxisme davant de les eleccions i la vaga general

Ha canviat el context?

La situació s’ha accelerat molt en les últimes setmanes. Després de diversos anys a la defensiva, amenaçats per l’avenç imparable de les forces reaccionàries, pot semblar que la situació s’ha capgirat. El moviment de masses que s’està generant al voltant de la problemàtica d’habitatge i l’horitzó de la vaga general té un valor incalculable en el moment actual, però és necessari continuar sent extremadament prudents perquè la dinàmica de fons no ha canviat.

Ara mateix, és necessari aixecar la mirada per no deixar que l’arbre ens tapi el bosc. Què vol dir això? Doncs que la batalla política que es planteja en termes generals continua sent la mateixa que abans que esclatés aquesta dinàmica mobilitzadora a conseqüència del desnonament de la Maricarmen a Madrid. 

I aquesta batalla política ve determinada per un context internacional, d’ofensiva salvatge de les oligarquies, que volen fer pagar a la classe treballadora la crisi capitalista, retallant drets i llibertats polítiques per posteriorment saquejar salaris. Aquesta ofensiva, que han dut a terme governs de totes les tendències polítiques burgeses, s’està accelerant en els últims anys. I l’element que ho certifica és la victòria electoral, en cada cop més països, de les forces reaccionàries. 

Només en el pròxim mes viurem la segona volta de les eleccions presidencials al Brasil, les eleccions legislatives a Israel i les eleccions de mig mandat als EUA per concloure amb les eleccions legislatives a Espanya. Inserida plenament en aquest context, apareix la pregunta decisiva, que al marge de tot el que ha passat les últimes setmanes, jerarquitza i ordena en termes socials tot el debat públic: governarà a Espanya el bloc reaccionari format per PP-VOX després de les eleccions?

Davant d’aquesta pregunta tan binària, que no hem escollit nosaltres, però que està present en qualsevol conversa a la feina, a l’institut o a la universitat, amb la família o els amics, els marxistes hem de tindre una resposta clara i contundent. No ens podem anar per les branques.

Com ens posicionem respecte a les eleccions generals?

En un moment d’agitació política i social com l’actual, podem veure com les grans protestes als carrers han fet que la influència del marxisme no s’estigui circumscrivint exclusivament a l’esfera dels moviments socials i el debat amb l’esquerra reformista. A poc a poc, alguns dels elements i conceptes centrals de la lluita de classes comencen a penetrar en el debat polític general. Aquesta novetat, ens ha d’empènyer a fer-nos càrrec de la situació, a ser conscients de la nostra responsabilitat i fer-nos més comprensibles que mai a ulls de públic general. 

D’acord amb això, creiem que és important assenyalar algunes qüestions que ens han de permetre expressar una posició intel·ligible en relació a les eleccions generals:

1. La situació és molt greu. El que està en joc no és un canvi de govern tal com ho hem viscut en les últimes legislatures, sinó l’acceleració sense precedents de la dinàmica de supressió dels drets i les llibertats polítiques, aconseguides per la classe treballadora en la lluita contra la dictadura franquista. La victòria del bloc reaccionari no significa que immediatament viurem en una dictadura, però podríem entrar en una fase de transició de règim.

2. No es pot donar la batalla per perduda. Tot i les dificultats del moment, encara hi ha una part important de la classe treballadora que no ha tirat la tovallola i està disposada a combatre. Per tant, no ens podem saltar etapes. Ara, allò principal és donar una explicació i una orientació per al període actual, és a dir, des d’ara mateix fins a les eleccions generals. No podem adoptar una actitud derrotista que es prepari exclusivament per a quan governi la reacció. El moment de combatre és ara i és un crim contra la nostra classe defugir-lo.

3. Hi ha un alt grau de polarització. Socialment, només existeixen dos blocs polítics: el bloc progressista i el bloc reaccionari. Els marxistes no podem negar aquesta realitat, l’hem de comprendre si realment volem generar les condicions perquè emergeixi un tercer bloc, un bloc de classe revolucionari.

4. El govern progressista, com a govern que representa l’aliança de l’oligarquia europeista, amb la petita i mitjana burgesia, i els sectors acomodats de la classe treballadora, ha aplicat polítiques antiproletàries, que han generat un gran empobriment a amplis sectors del proletariat a conseqüència de l’increment del cost de la vida. No ha derogat tampoc la reforma laboral ni la llei mordassa, ha mantingut una política criminal a la frontera, i ha impedit la resolució de la qüestió nacional catalana. Tot això hem d’assenyalar-ho i criticar-ho sense contemplacions, però no podem dir que és el mateix que un govern reaccionari format per PP i VOX. És un greu error fer antipolítica dient que tots són iguals.

5. La pregunta determinant que s’està fent tot treballador de tendència progressista o d’esquerres és: «estic profundament desencantat, què faig? A qui voto a les pròximes eleccions?» I nosaltres, davant d’això no podem tenir una actitud esquerranosa o antipolítica. No és un problema que tots aquests treballadors que se senten orfes d’un projecte polític proletari acabin votant als partits d’esquerres; no ho hem d’impedir, ni els hem de desanimar, sinó que els hem de saber explicar que això és pa per avui i fam per demà. L’ofensiva actual de les oligarquies només es podrà frenar de forma definitiva –i no només ficant pedaços temporals– si a mitjà termini tenim la capacitat perquè emergeixi un partit que representi els interessos del proletariat i lluiti per una societat socialista i democràtica.

6. En el panorama actual, hem de poder dir sense embuts que, per a la classe treballadora, és preferible la continuïtat del govern de Sánchez sense que això vulgui dir que defensem les polítiques del govern de Sánchez. Els marxistes no podem posicionar-nos a ulls del proletariat a favor d’un canvi de govern que significarà una intensificació de l’ofensiva contra els drets i les condicions de vida de la nostra classe, especialment de les dones i dels immigrants. I que impulsarà un assalt contra els drets i llibertats nacionals de Catalunya i el País Basc. Ser oportunistes en aquest període, creient que és millor que guanyi la reacció, per a posteriorment intentar capitalitzar l’oposició política, és un error fatal que quedarà gravat en la retina de la classe treballadora durant anys.

7. No defensem a Sánchez, ni al seu govern, el que defensem són uns drets i llibertats polítiques guanyades per la classe treballadora en la lluita contra la dictadura. Unes condicions que, si perdem, dificultaran -però no impediran– la construcció d’una alternativa política per als treballadors.

8. El govern de Sánchez ha estat sustentat durant les dues últimes legislatures per un bloc progressista i plurinacional, aquest bloc està un bloc conformat en part per sectors de la classe treballadora que genuïnament volen canvis socials i són contraris a un govern reaccionari. D’altra banda, hi ha una bossa creixent d’abstencionisme i antipolítica entre la classe treballadora, que viu amb fàstic i ràbia la situació actual i que, en alguns casos, s’està desplaçant cap a VOX i Aliança Catalana. Aquests dos sectors del proletariat, els que donen suport al govern de Sánchez però volen canvis substancials i els que conformen les files de l’abstencionisme i són susceptibles d’alinear-se amb l’extrema dreta com a vot protesta perquè no hi ha cap altra alternativa, són els que, si fem correctament la nostra tasca -tot i que encara estem en una fase molt inicial– poden acabar formant part d’un partit proletari de masses en el futur.

9. En el cas de victòria electoral del bloc reaccionari, hem d’assenyalar al PSOE i als partits d’esquerres com a màxims responsables d’aquesta situació davant del proletariat. Durant vuit anys, la seua incapacitat d’impulsar cap de les transformacions estructurals necessàries per a garantir unes mínimes condicions de vida per als treballadors ha adobat el terreny a les forces reaccionàries. Tot govern necessita conformar i sostenir-se sobre una base social que li és fidel perquè ha millorat les seues condicions de vida, com també els seus drets i llibertats. L’element cohesionador de la base social d’aquest govern ha estat la por a l’extrema dreta, i això és un crim oportunista contra el proletariat.

10. El govern del PSOE mereix ser derrocat per la classe treballadora, no per un govern més reaccionari. Ara mateix això no és possible, perquè no existeix una alternativa política revolucionària que pugui organitzar i dirigir a la classe treballadora cap a la conquesta del poder. Construir aquesta alternativa revolucionària és la nostra principal tasca en termes estratègics.

Com actuem davant de la convocatòria de vaga general?

Després d’assenyalar aquestes qüestions de caràcter general, és necessari orientar-nos correctament en la batalla política que s’ha obert a partir de les protestes d’habitatge i la convocatòria de vaga general. En aquest àmbit concret, en aquesta batalla que es juga dia a dia, és necessari tenir una tàctica clara i esmolada que permeti aprofitar al màxim el parèntesi que s’ha obert de forma inesperada.

D’acord amb això, farem algunes consideracions al respecte:

1. Tothom ha vist que es tracta d’una vaga general de caràcter oportunista que han convocat CCOO, UGT i el PSOE amb fins electorals. Aquest és la reflexió que fa qualsevol treballador quan li preguntes si farà vaga l’11 de novembre. Però quan això passa, li hem de saber explicar que, al marge de qui l’hagi convocat i dels interessos que hi ha darrere, és una gran oportunitat perquè la classe treballadora fem sentir la nostra veu, en defensa de les nostres condicions de vida. Com també és una gran oportunitat per assenyalar al PSOE i les burocràcies sindicals de CCOO-UGT i iniciar el desplaçament de la seua tutela sobre el moviment obrer.

2. Ara o mai. És el moment de ficar tota la carn a la graella, la vaga general ens brinda una oportunitat que ni ens haguéssim pogut imaginar far uns mesos. Tots ens hem de posar a treballar perquè la vaga general signifiqui un pas endavant en l’organització de classe als centres de treball, als barris i als pobles, al marge del PSOE i l’esquerra parlamentària. Que possibiliti generar les condicions per en un futur construir una alternativa política proletària que ens situí en una millor correlació de forces per als combats que vindran.

3. En un escenari de continuïtat del govern progressista necessitem que la vaga sigui un pas endavant de l’organització de classe. Aquest govern només podrà continuar si durant el pròxim mes i mig es genera un gran moviment de masses que el PSOE i l’esquerra reformista intentaran capitalitzar i sobre el qual necessitaran recolzar-se. Això significa que, en un nou govern progressista, l’ala dreta sobre la qual s’ha recolzat l’última legislatura haurà quedat debilitada. Com a conseqüència, s’haurà de sostenir en part, en el moviment generat al voltant de la vaga general i, per tant, serà més influenciable als interessos de la classe treballadora.

4. En un escenari de nou govern reaccionari també necessitem que la vaga sigui un pas endavant de l’organització de classe. Perquè el moviment de masses que es generi al voltant de la vaga, si s’estructura correctament i es dota d’un programa propi de classe i un calendari de lluita, pot fer que el govern reaccionari comenci a contrapeu. És a dir, que sigui un govern que comenci sense iniciativa, i que s’hagi de preocupar principalment de reprimir les protestes al carrer, amb el cost que això suposarà.

5. El moviment de masses que es generi al voltant de la vaga ha de tenir un caràcter unitari i de classe que permeti la seua expansió. La dispersió i la fragmentació el faran fracassar. Per tant, és necessari que totes les organitzacions siguem responsables, no fem primar els nostres interessos corporativistes i evitem cometre errors innecessaris per pur tacticisme que facin descarrilar el moviment. Aquest risc l’hem viscut durant les últimes setmanes i és necessari combatre’l sense contemplacions.

6. El moviment que s’està generant al voltant de la vaga general viurà alts i baixos de mobilització. Quan escali a una ciutat, descendirà en una altra i a l’inrevés, perquè no podem pretendre que sigui una mobilització constant i permanent. La qüestió fonamental aquí és com fem que totes les lluites locals i particulars s’elevin a disputa política general, i això passarà si sabem vincular, per una banda, tot conflicte concret a una lluita per la millora de les condicions de vida de la classe treballadora a costa del benefici dels capitalistes i, per l’altra, si sabem situar al mateix temps que això només serà possible si els treballadors construïm una alternativa política que representi els nostres interessos de classe.

7. Perquè la vaga sigui un pas endavant de l’organització de classe haurà de saber combinar la paralització dels centres de treball amb el bloqueig de les principals infraestructures estratègiques. L’estat d’arrelament, combativitat i grau de consciència als centres de treball per part del sindicalisme és baix ara mateix, i aquestes són les condicions amb les quals hem de plantar batalla, no podem idealitzar les vagues del passat. Tot i això, hem de fer tot el possible perquè quan aquesta vaga finalitzi, més sectors de la classe treballadora s’hagin convençut que és una ferramenta útil per a combatre contra la patronal i contra el govern.

8. Un procés de preparació de la vaga que signifiqui un pas endavant de l’organització de classe, que situï a la classe treballadora al centre del debat, i que culmini amb una vaga que sacsegi a la patronal i al govern, obligarà les forces d’extrema dreta a mostrar el seu caràcter capitalista i propatronal, desposseint-los del seu caràcter antisistema i antiestablishment, que atrau tants treballadors.

Perquè la vaga pugui aconseguir aquests objectius, ha de tenir un alt nivell d’organització i un fort arrelament. Els comitès de vaga als centres de treball, centres d’estudi, als barris i als pobles han de ser els òrgans unitaris amb què compta el proletariat per organitzar-se, centralitzar les seues forces i preparar-se per a la vaga. Aquests òrgans han de ser oberts, intentar aglutinar al màxim de sectors de la classe treballadora i fomentar el debat polític entre diferents tendències. Només s’han de mostrar totalment intransigents davant dels intents per part dels partits de l’esquerra reformista i de les burocràcies sindicals d’imposar el seu programa interclassista.

10. Inicialment, la vaga neix amb unes consignes clares i concises al voltant de la baixada del preu de l’habitatge i la pujada dels salaris. És tasca dels marxistes tant en el debat públic, ja sigui a les xarxes socials com als comitès, fer una tasca incasable d’agitació durant aquestes setmanes per a vincular aquestes consignes tan bàsiques, a la necessitat de construcció d’una alternativa política proletària, com a única forma possible de materialitzar-les.

En conclusió

Actualment, estem actuant en dos plànols que estan completament interrelacionats: el plànol general, és a dir, l’avenç de l’ofensiva internacional de les oligarquies, que determina el seu grau de bel·ligerància en funció dels resultats electorals; i el plànol concret, és a dir, les possibilitats que han obert les protestes d’habitatge i la vaga general respecte a l’avenç de l’organització de classe al conjunt de l’estat. Aquests aniran convergint, fins que entren en una nova fase, que s’iniciarà a partir del 29 de novembre, quan sapiguem el resultat electoral i com es conformarà el nou govern.

En el plànol general, i dins de les nostres possibilitats, hem de saber explicar als treballadors d’esquerres d’aquest país totes les limitacions, errors i els atacs que ha comès el govern progressista contra els seus drets, però hem de saber reconèixer que un govern reaccionari significarà una acceleració sense precedents de l’ofensiva contra els drets, les llibertats i les condicions de vida. Per tant, no és un problema a qui votin ara mateix, sinó que la qüestió aquí és com generem les condicions perquè en els pròxims temps, emergeixi una alternativa política de masses que representi els interessos del proletariat i lluiti pel socialisme.

En el plànol concret, respecte a la vaga general, hem de fer agitació contra tots els partits que defensen els interessos capitalistes, que defensen el negoci de l’habitatge. I això significa també contra el govern progressista, responsable de no haver fet res durant els últims vuit anys, així contra les cúpules de buròcrates de CCOO i UGT, però no contra les seues bases.

Durant aquest període, hem de fer tot el possible perquè tots els sectors mobilitzats de la classe treballadora vagin convergint en un front de classe, en defensa dels drets i les llibertats, i de les condicions de vida. Aquest front de classe ha de prendre forma en la jornada de la vaga general com un agent diferenciat als dos principals blocs. És a dir, hem entrat en aquest període de mobilitzacions en una pugna entre dos blocs, el bloc progressista i el bloc reaccionari, i hem d’intentar sortir amb un incipient tercer bloc, que iniciï el llarg procés per a constituir-se com a independent. Els marxistes hem de tenir un paper fonamental a l’hora de donar-li cohesió, unitat i orientació a aquest bloc.

Tancat aquest període, una vegada s’hagi resolt la conformació d’un nou govern a l’estat, entrarem en terreny desconegut. En el cas que continuï governant el bloc progressista, haurem de reproduir una tàctica similar a l’actual, però en un escenari molt més bel·ligerant i violent per part de les forces reaccionàries als carrers. Aquestes, denunciaran les eleccions per fraudulentes, deixaran en un segon pla els processos electorals per a aconseguir el poder, i arengaran encara més als diferents aparells de l’estat per a dur a terme una oposició colpista contra el govern.

Si vencen les forces reaccionàries, s’accelerarà salvatgement l’ofensiva burgesa contra el proletariat. La nostra tàctica haurà de canviar, principalment perquè ens trobarem enmig d’unes mobilitzacions que intentaran ser capitalitzades per un PSOE i una esquerra reformista amb voluntat de convertir-se amb oposició als carrers també. Com a resposta, haurem de fer tot allò possible per evitar que l’embrionari bloc de classe que estarà naixent acabi sent capturat sota aquestes coordenades reformistes. Dotant-lo d’una agenda pròpia, una tàctica i uns continguts, així com agitant al seu interior, sobre la necessitat de la construcció d’una alternativa política per al proletariat.

I no només això, sinó que també haurem de tindre en compte, que és molt possible que l’epicentre de les protestes es traslladi a Catalunya. Iniciant el govern PP-VOX una ofensiva contra els drets i les llibertats nacionals de Catalunya, on la Generalitat, a més, s’erigeixi en la principal institució democràtica de l’oposició. I on hem de tenir clar que la resolució d’aquesta batalla tindrà conseqüències a tot l’estat.

En qualsevol dels casos, la situació és molt incerta, però és el moment d’anar a per totes, per tal d’arribar en una millor correlació de forces en qualsevol dels escenaris possibles. Ha arribat el moment de combatre. Ha arribat el moment que els marxistes fem una passa endavant.