El marxisme clàssic i la vaga
L’11 de novembre, després de catorze anys, hi ha convocada al conjunt de l’Estat espanyol una vaga general. Les massives mobilitzacions al voltant de la qüestió de l’habitatge, la incapacitat parlamentària del govern del PSOE-Sumar de fer efectius uns decrets que no arribaven ni a ser de mínims per enfrontar el problema i la convocatòria d’eleccions generals pel 29 de novembre han saquejat la política espanyola de dalt a baix. Això ha fet que les dues grans centrals sindicals del país, Comissions Obreres i la UGT, hagin decidit acordar amb el Sindicato de Inquilinas una aturada general de 24 hores abans de la cita electoral.
A la ja agitada situació política se l’ha de sumar, per tant, aquesta convocatòria de vaga general que té com a principal reivindicació la intervenció sobre la qüestió de l’habitatge per fer-ho més accessible per la població. En aquesta vaga, de totes maneres, no existeix una lectura compartida per totes les organitzacions que la secunden de què ha de ser, existint una divisió més o menys clara entre els que volen una jornada de suport al govern progressista per enfortir-lo abans de les eleccions i els que volen una jornada de lluita contra els rendistes, empresaris i aquest mateix govern. A més, altres interrogants s’obren al seu voltant, com el significat mateix de la vaga, el tipus d’aturada que es planteja i els resultats que es poden esperar.
L’objectiu d’aquest article, però, no és ni donar una resposta tancada a aquestes qüestions ni tampoc plantejar els interrogants que hi ha al voltant de la vaga general de l’11 de novembre. L’objectiu, en realitat, és revisitar les reflexions del marxisme revolucionari clàssic envers les vagues i extreure elements que serveixin per orientar avui als comunistes i comprendre, en un sentit general, les potencialitats i els límits de les vagues per una estratègia revolucionària.
Malgrat que la llista podria ampliar-se, per tal de sintetitzar, l’article se centra a recuperar només algunes aportacions centrals sobre les vagues. Aquestes contribucions son resultat de l’anàlisi de diverses conjuntures que, encara que no directament extrapolables, aporten elements per una comprensió teòrica més general d’aquesta eina. Concretament, s’atendrà a les aportacions de Marx respecte al tradeunionisme de la Primera Internacional, la lectura d’Engels de l’ús dels anarquistes de la vaga general durant la Primera República espanyola i les interpretacions de Lenin i Luxemburg sobre el rol de les vagues generals en el context de la Revolució Russa de 1905.
La vaga com a escola de lluita pel proletariat
La primera idea que convé recordar que els clàssics del marxisme han coincidit a assenyalar és que les vagues suposen autèntiques “escoles de guerra” per la classe treballadora. Marx explicava que els treballadors, de manera gairebé natural, es resisteixen a les accions del capital que empitjoren les seves condicions de vida, com ara la intensificació de la jornada, l’allargament del temps de feina o les formes més o menys explícites de reducció dels salaris. D’aquesta manera, les primeres passes dels obrers en la seva lluita contra els patrons prenen una forma purament defensiva, orientada a mantenir el valor de la força de treball. Això és cert fins i tot quan es demanden millores, ja que aquestes acostumen a ser respostes a atacs previs dels capitalistes sobre les condicions de vida dels treballadors.
Aquests enfrontaments tendeixen a prendre forma de vaga, a vegades sense claredat sobre el que es vol aconseguir, però suposen, com va explicar Lenin, “el començament de la lluita de classes”1. És important entendre que aquest començament és doble. Primer, en un sentit històric, relatiu a l’evolució del moviment obrer i a les seves primeres lluites durant la conformació del capitalisme, la classe treballadora va utilitzar l’eina de la vaga, de manera més o menys encertada, per tal de resistir els abusos patronals. I segon, en relació amb les experiències pròpies de cada treballador, que, per norma general, tenen en les vagues als seus centres de treball les primeres experiències de lluita i de presa de consciència. És perfectament normal que, als estadis inicials, la vaga destaqui per la seva desorganització, manca de planificació, corporativisme o falta de claredat respecte als objectius, entre d’altres. És tasca dels sectors més avançats políticament de la classe treballadora de, progressivament, aprofitar el context de lluita per transformar aquestes mancances en consciència i organització revolucionàries.
En una vaga general, malgrat que l’organització i la planificació es troben més desenvolupades que en aquestes primeres reaccions dels obrers als atacs empresarials, l’acció pròpia de la classe treballadora continua sent central. Les organitzacions sindicals i polítiques juguen un paper important, però el pes decisiu està en els treballadors, estiguin organitzats o no. Aquesta idea és la que vertebra les reflexions de Luxemburg al voltant de la vaga general durant la Revolució Russa de 1905: la vaga general no es decreta, sinó que és resultat d’unes condicions socials i històriques que porten a la seva emergència2.
Així, la mateixa Luxemburg desenvolupa una concepció de la vaga general contrària a la que assenyala mecànicament que primer la classe treballadora s’organitza i agafa força i després lluita. Segons aquesta lectura, iniciar una vaga general només té sentit quan una gran majoria de la classe treballadora està organitzada en sindicats i partits. Evidentment, com més i més ben preparada estigui la classe treballadora, en millors condicions marxarà cap a la lluita. Malgrat el moment de veritat que captura aquesta interpretació, la realitat es demostra més complexa, com explica Luxemburg agafant els esdeveniments a Rússia que porten a la Revolució de 1905. Allà, la relació entre organització i lluita, precisament amb les vagues generals com eina predilecta, és diferent: l’extensió de les vagues va ser el ferment pel naixement de nous i poderosos sindicats obrers.
D’aquesta manera, les vagues no són només eines perquè la classe treballadora aprengui a lluitar, sinó també perquè aprengui a organitzar-se segons els seus propis interessos. L’extensió de la vaga apropa als treballadors desmobilitzats a la realitat de la lluita per defensar les seves condicions de vida i de l’organització amb altres treballadors, una realitat que fins aquell moment era aliena per ells.
El caràcter educatiu de les vagues per al proletariat no s’esgota en aprendre la importància de la lluita i de l’organització, sinó que també porta a lliçons polítiques de la màxima importància. Lenin apuntava a diversos aprenentatges que podien extreure els treballadors de les vagues que es poden resumir en quatre grans lliçons:
La primera seria agafar consciència de pertànyer a la classe treballadora. Mitjançant les vagues, els treballadors experimenten de manera pràctica que no estan sols davant del capital, que hi ha molts més patint els abusos i atacs dels patrons. El resultat és que un fragment dels treballadors compren per primera vegada que son part d’un tot, d’una classe social, i que la pràctica de la solidaritat és clau per defensar-se dels atacs capitalistes.
El segon aprenentatge, directament relacionat amb el primer, és entendre qui s’oposa a l’èxit de la classe treballadora. Més enllà dels capitalistes, que poden resultar més o menys obvis per la seva relació més directa amb els treballadors, les vagues permeten identificar també el paper dels governs i les lleis. Malgrat que acostumen a presentar-se com a neutrals davant del conflicte o fins i tot com aliats dels treballadors, el seu control de la força armada revela la seva vertadera orientació. Quan arriba el moment, la policia, les lleis, els jutges, les presons i l’exèrcit fan costat als capitalistes i reprimeixen als treballadors. A les vagues, el caràcter de classe de l’Estat, per tant, és revelat davant dels ulls de la classe treballadora.
La tercera lliçó que extreuen els treballadors a les vagues està en el fet que comencen a pensar estratègicament per tal d’aconseguir els seus objectius. La noció de la correlació de forces emergeix al seu vocabulari tot avaluant quina força tenen els patrons i quina força tenen els obrers. En alguns casos més desenvolupats, aquesta anàlisi adopta un caràcter general i es pensa en la correlació de forces a escala de classes socials, i no només dins d’un conflicte aïllat o sectorial.
Finalment, la quarta qüestió que impliquen les vagues és que els treballadors agafen consciència de la necessitat de l’emancipació obrera i es posa sobre la taula la idea del socialisme. Malgrat això, no tota vaga, ni fins i tot una vaga general, porta mecànicament a aquest escenari, però representen una oportunitat perquè, com a escola de lluita pel proletariat, aquesta classe agafi consciència de la seva missió històrica i cada vegada més sectors del proletariat coneguin, pensin i discuteixin sobre el socialisme.
Aprofitar aquesta oportunitat passa per connectar les reivindicacions immediates amb reivindicacions de caràcter més general i, eventualment, desbordar la lluita econòmica fins a convertir-la simultàniament en una lluita política. És a dir, aconseguir que en una vaga es connectin demandes que apuntin a un millorament directe i immediat de les condicions de vida dels treballadors amb el conjunt de la vida política d’un país. A una vaga general, per tant, aquesta qüestió agafa més claredat, ja que, pel tipus de vaga que és, combina ja un moment de lluita econòmica amb un de lluita política.
Els límits de la vaga
Si fins ara s’ha atès el caràcter educatiu de les vagues pel proletariat per experimentar la lluita, comprendre la importància de l’organització i agafar consciència de la seva existència i objectius com a classe, a continuació s’explicaran els principals límits de les vagues que els marxistes han identificat. Tot parteix de reconèixer que la vaga (i, òbviament, la vaga general també) és una eina de lluita del proletariat, no una fi en si mateixa.
El primer límit i probablement el més obvi té a veure amb l’elevació del conflicte en un procés de vaga. Marx, a més d’assenyalar el component educatiu de les vagues, va apuntar a com s’havien d’orientar les organitzacions obreres per excel·lència, els sindicats, en aquestes lluites. Segons la seva opinió, no haurien de limitar-se a reproduir eternament la “inevitable guerra de guerrilles” entre capital i treball (les vagues en serien una expressió), sinó que els sindicats haurien de constituir-se en una “palanca” per l’emancipació del proletariat.
Això implica que una part del potencial que té una vaga seria malgastat si, en el seu desenvolupament, no s’orienta a augmentar el nivell de consciència de la classe treballadora i es manté en una reivindicació que mai es vincula a l’emancipació obrera. Per això, a una vaga la intervenció dels comunistes és central, ja que, a més de treballar per la seva extensió i el seu èxit, han de treballar per, progressivament, imprimir-hi objectius que connectin les reivindicacions immediates amb la necessitat de la superació del mode de producció capitalista. És per això que Marx anotava també la idea que s’ha de substituir el lema “conservador” de “Un salari just per una jornada de treball justa!” pel lema “revolucionari” de “Abolició del sistema de treball assalariat!”3.
Al que apunten aquestes reflexions és a la superació de l’economicisme, per tal de progressivament orientar les lluites obreres més enllà dels límits de la integració capitalista. I no per algun tipus de revolucionarisme abstracte, sinó perquè mentre perduri el sistema capitalista, perdurarà d’una forma o d’una altra l’explotació, l’opressió i la misèria de la classe treballadora.
El segon límit estaria vinculat a un cas radicalment contrari. Si l’economicisme planteja el problema de rebaixar les possibilitats de la vaga, el segon límit, propi de l’insurreccionalisme, situa immediatament en la vaga la possibilitat d’abolir el capitalisme. La forma insurreccionalista d’encarar una vaga es relaciona amb l’exemple històric de l’anarquisme i la seva certa fetitxització de la vaga (de la vaga general, més concretament) com a palanca suficient per a desencadenar una revolució social. Qualsevol marxista, en canvi, apuntaria en un sentit diferent i recordaria que la vaga és una eina de lluita i, per tant, per si sola no té la capacitat d’enderrocar al capitalisme. Simplificant, la vaga general, en conseqüència, ni és la revolució ni acabarà per si sola amb tots els problemes de la classe treballadora. Aquesta és, en essència, la crítica que fa Engels a Bakunin i als bakuninistes que durant la Primera República Espanyola (1873-1874) van promoure la vaga general com a solució a la crisi econòmica i política. Posteriorment, aquesta orientació de la vaga general va ser assumida i reproduïda per diferents organitzacions anarquistes en altres llocs i moments.
Les afirmacions d’Engels4, molt orientades a qüestionar la vaga general, no impliquen una negació de la seva utilitat o pertinència. Malgrat no fer-ho explícit al text on critica el bakuninisme, Engels entén la vaga en un sentit equivalent a l’ala marxista de la Primera Internacional, com una “escola de guerra” pel proletariat i com una eina per aconseguir defensar i millorar les condicions de vida. Això implica que, com resolia l’Associació Internacional de Treballadors l’any 1868, les vagues “s’han de sotmetre a certes regles d’organització, oportunitat i legitimitat”. Una vaga mal organitzada, que no tingui capacitat de mostrar a la classe treballadora que la lluita pot portar a victòries o que pel seu plantejament la desorienta de la seva missió històrica, pot resultar més perjudicial que beneficiosa. La crítica d’Engels al bakuninisme es fa des d’aquesta necessària cautela.
Dins de les aportacions dels marxistes sobre les vagues es pot identificar un tercer límit que seria específic de les vagues generals i que es relaciona plenament amb la conjuntura actual i els dilemes que es dibuixen al voltant de l’11 de novembre. Es tracta del risc de retallar l’abast històric de la vaga general i reduir-la a un apèndix del parlamentarisme, com pretenien alguns líders socialdemòcrates alemanys abans de la Primera Guerra Mundial.
Malgrat que la major part de l’ala reformista de la socialdemocràcia rebutjava donar suport a una vaga general per por de no poder controlar-la, hi havia una part d’aquest sector de l’SPD que defensava aquesta eina. En la seva lectura, però, la vaga general es plantejava com un ressort a activar en un moment d’esgotament de les possibilitats de pactes al parlament amb les diferents faccions burgeses.
Luxemburg feia una crítica molt severa d’ambdues orientacions, però és especialment interessant la seva valoració de l’ús de la vaga dins d’una estratègia parlamentària. Una estratègia d’aquest tipus estaria centrada a aconseguir millores parcials per la classe treballadora mitjançant els equilibris amb altres organitzacions als parlaments i orientada a obtenir una representació nombrosa a les institucions per tal de tenir una millor posició negociadora davant les altres forces. Al seu entendre, plantejar una vaga general des d’aquesta òptica implicava que seria un fracàs fins i tot abans de començar.
Una vaga així fracassaria perquè desorienta als treballadors respecte als seus objectius, tant en un sentit particular com en un sentit general. En un sentit particular, faria que la vaga general estigués orientada a facilitar pactes parlamentaris, limitant l’abast d’aquesta eina que, en el seu desenvolupament, pot plantejar reptes al poder capitalista que inicialment no estaven sobre la taula. És a dir, retalla el poder de la vaga, confinant-la a simple eina auxiliar dels polítics professionals per dur a terme els seus pactes polítics.
Més greu pels treballadors és la implicació general que té, que és la de confondre’ls sobre qui és aliat i qui enemic de la classe treballadora. Utilitzar la vaga general per restablir pactes parlamentaris amb faccions burgeses, com pretenien alguns socialdemòcrates alemanys de principis del segle XX, pot desdibuixar o fins i tot trencar amb alguns dels aprenentatges dels treballadors que s’esmentaven amb anterioritat, com ara prendre consciència de la pertinença a una classe, entendre qui són els enemics o assimilar quina és la missió històrica del proletariat.
Vaga general i estratègia revolucionària
El marxisme clàssic no ha sigut aliè a l’anàlisi de les vagues i autors com Marx, Engels, Lenin o Luxemburg ens han deixat valuoses lliçons pel present a partir de l’estudi de les seves conjuntures a l’hora d’entendre aquesta eina del proletariat. Les vagues, han evidenciat els marxistes, són una “escola de guerra” pels treballadors, ja que suposen experiències pràctiques de la lluita contra el capital, contribueixen a enfortir les organitzacions de la classe treballadora i són processos que eleven la consciència de la classe. La vaga, a més, és una eina, i com a tal, pot presentar una sèrie de limitacions en la seva aplicació, com els riscos esmentats de l’economicisme, l’insurreccionalisme o la subordinació al parlamentarisme.
Les vagues, i més encara les vagues generals, gràcies al seu caràcter pedagògic pel que fa a la classe treballadora, són moments claus en el procés d’acumulació de forces d’una estratègia revolucionària orientada a la presa del poder polític per part del proletariat. Per això, a diferència de com actuen de vegades les burocràcies sindicals i els reformistes, els comunistes tenen la responsabilitat de treballar per implicar al màxim nombre possible de treballadors, contribuir a fer que les reivindicacions s’aconsegueixen i elevar la consciència de la classe treballadora durant la lluita. Per fer-ho, els comunistes han d’aspirar a allò que assenyalava Luxemburg: dirigir políticament al moviment obrer en lluita. És a dir, els comunistes han d’oferir un pla de lluita al proletariat, desplegar les tàctiques de manera encertada i, llegint adequadament la correlació de forces, intervenir per incrementar el poder del proletariat.
És important recordar també, com deia Lenin, que, malgrat que la vaga és una «escola de guerra», aquesta «no és la guerra mateixa». El marxisme clàssic ha incidit en el rol educatiu de les vagues per la classe treballadora, però aquesta «educació» no existeix en abstracte. És una educació determinada per a assolir uns objectius concrets. Les reflexions assenyalades al text apunten ja a aquesta qüestió, de com els treballadors han d’agafar consciència com a classe, de com lluitar, contra qui i per a què. Aquests aprenentatges, forjats en la lluita (on les vagues són un cas rellevant, per no l’únic), es reforcen amb la intervenció dels comunistes per tal de vincular-la amb un procés revolucionari orientat a l’emancipació del proletariat.
En tot el procés que vincula les vagues com a primeres experiències de lluita dels treballadors amb la lluita pel socialisme, cada passa és important. Els comunistes, així, han de contribuir a la difusió de la consciència socialista, per tal que els treballadors connectin les seves demandes immediates amb la necessitat del socialisme per tal de posar fi a la seva subordinació. Per fer això, els comunistes, com s’ha insistit, han de tenir la capacitat de llegir l’estat de la lluita no per emmotllar-se a ell, sinó per tal d’elevar-lo a un estadi superior, la qual cosa implica comprendre què es juga en cada conflicte i oferir un programa coherent per abordar-lo.
Enteses d’aquesta manera, les vagues generals poden contribuir al procés de fusió del moviment obrer amb el socialisme, cosa que implica, per un costat, la ruptura política dels treballadors amb les organitzacions (partits i/o sindicats) que subordinen els seus interessos als de la classe capitalista, fent emergir una acció política independent del proletariat. Aquesta darrera ha de madurar fins a convertir-se en un partit revolucionari de masses, instrument requerit i adequat per organitzar una lluita política sistemàtica en favor dels seus interessos que, arribat el moment, pugui prendre el poder polític i obrir el pas a la construcció d’una societat socialista.
En la vaga general de l’11 de novembre, una part gens menyspreable dels treballadors acudirà a la seva primera lliçó en l’escola de la lluita de classes. Una altra part les reprendrà després de molt de temps. Els comunistes, seguint el llegat del marxisme revolucionari, caminarem plegats amb la nostra classe per fer d’aquesta vaga un important pas del camí cap a la nostra emancipació. Si la vaga de l’11-N s’ha d’inscriure en aquest procés, ha de contribuir a l’aparició d’un bloc dels treballadors independent i clarament diferenciat tant dels reformistes que volen instrumentalitzar la vaga pels seus interessos electoralistes com dels sindicats grocs que funcionen com la seva corretja de transmissió ideològica als centres de treball. Aquesta vaga general, per tant, ha de servir per continuar regant la llavor que germini en l’alternativa política que necessita la classe treballadora.
