La lluita per l’habitatge i la vaga general: reflexions de conjuntura
Durant els darrers dies el problema de l’habitatge ha encès una mobilització de masses que s’ha iniciat a Madrid i s’està escampant arreu de l’Estat. Ahir dissabte es van produir mobilitzacions multitudinàries a Girona, Lleida, Palma i València, on els manifestants es van enfrontar amb valentia als cossos policials sota les ordres del govern progressista.
Aquesta mobilització, oberta amb l’acampada massiva a la Plaza del Sol de la ciutat de Madrid com a protesta pel desnonament de la Maricarmen, que va tenir lloc pocs dies després del suïcidi de l’Olga a l’Hospitalet de Llobregat, està aguditzant la crisi d’un govern extremadament debilitat i situat a la defensiva, davant l’avenç del bloc reaccionari i l’extrema dreta.
Arran de l’esclat social, el Govern va presentar dos decrets llei, que malgrat incloure sobre el paper algunes mesures pal·liatives com la moratòria sobre els desnonaments o la regulació dels lloguers de temporada, en essència continua aprofundint en la dinàmica de protegir i premiar el rendisme, sense imposar cap mesura realment encaminada a revertir aquesta situació insostenible ni atacar l’arrel del problema: els beneficis capitalistes entorn el negoci de l’habitatge.
Aquests decrets, bàsicament dissenyats per instrumentalitzar en clau electoral la conjuntura i el malestar desfermat, van ser tombats divendres pel vot negatiu de Junts per Catalunya, un partit en caiguda lliure que necessita demostrar que els seus set diputats al Congreso respondran fidelment als interessos d’aquells sectors de la burgesia que comencen a mirar amb interès l’ascendent d’Aliança Catalana sobre els votants de l’espai tradicional convergent. El naufragi dels decrets ha desembocat, finalment, en la possible convocatòria d’unes eleccions generals anticipades, dins un cicle electoral a escala global en el qual està en joc el col·lapse dels partits tradicionals, les bases socials dels quals estan virant cap a opcions d’extrema dreta davant la destrucció gradual de les seves condicions de vida i la falta de resposta per part de l’esquerra.
Més enllà del vergonyós espectacle del fangar parlamentari, la protesta continua escampant-se i radicalitzant-se als carrers, i ja hi ha sobre la taula la proposta d’una Vaga General. Però abans d’entrar a parlar d’aquesta proposta, cal aturar-se a analitzar el particular desenvolupament de la protesta a Catalunya, i més concretament a Barcelona.
Per què a Catalunya, que lidera el rànquing estatal de desnonaments, i per què a Barcelona, que és l’epicentre d’aquesta crisi d’habitatge i duplica el volum d’execucions de Madrid, la mobilització ha tingut des de l’inici una traducció molt menys intensa? Catalunya s’ha conformat històricament com un marc particular i diferenciat de la lluita de classes, i el seu proletariat té experiències comunes, però també diferents respecte el proletariat espanyol, basc o gallec, com a resultat, entre d’altres, dels processos polítics i de lluita que ha viscut, que cristal·litzen en una consciència política també diferenciada.
A Barcelona va néixer la PAH i també a Barcelona va governar durant 8 anys la persona que la va fundar i que personificava totes les esperances que aquest moviment representava. A Catalunya es va donar un procés independentista que va mobilitzar enormes masses de treballadors que confiaven a assolir un canvi polític que implicaria també solucions en matèria d’habitatge. A Catalunya ja s’han limitat els preus dels lloguers, ja s’han fet propostes per limitar els pisos turístics i regular el lloguer de temporada i ja s’ha vist, de forma més aguda que a qualsevol altre lloc, la materialització concreta de la moratòria sobre els desnonaments. I la situació que es troben els treballadors després de tots aquests anys i experiències és que la crisi de l’habitatge no s’ha acabat ni s’ha atenuat, s’ha agreujat.
Qualsevol plantejament que no parteixi d’una anàlisi de les condicions concretes d’aquest marc i estat de consciència particulars, serà erroni i no produirà avenços, sinó tot el contrari. Les presses per traduir mecànicament plantejaments i tàctiques, sumades a la improvisació, la fragmentació i la descoordinació que s’han vist aquests dies, desplegades sense una lectura acurada d’aquest marc i aquest estat de consciència que ens indica en quines condicions els treballadors poden estar disposats a comprometre’s, arriscar-se i lluitar, només serviran per acumular més indiferència i frustració i desaprofitar el potencial per avançar posicions en la lluita de classes a partir de la crisi oberta. I aquest és un potencial que no ens podem permetre desaprofitar.
La conjuntura és incerta, ja que depèn de múltiples factors, però la lluita per l’habitatge ha de continuar endavant per arrencar victòries concretes, acumular forces, augmentar la confiança, determinació i consciència de la classe treballadora i continuar arraconant les forces reaccionàries en el parèntesi que s’ha obert en una conjuntura marcada pel seu avenç arreu. Les jornades que venen ens han de servir per avançar passos cap a un bloc de classe independent de l’esquerra parlamentària i reformista, capaç d’imposar els seus interessos i barrar el pas a l’extrema dreta i el feixisme, frenant l’amenaça de polítiques encara més lesives i autoritàries que les actuals sense fer-li el joc al govern progressista i els partits a la seva esquerra.
En aquest sentit, hem de tenir clar que una vaga general convocada des de fora dels centres de treball, sense una tasca sistemàtica i generalitzada d’agitació a les seccions sindicals i les plantilles, i sense una aposta real per part dels sindicats de l’Estat actualment hegemònics (que mai faran cap convocatòria que desestabilitzi el govern, sinó que en tot cas la faran per reforçar-lo), no pot ser una vaga exitosa. Una vaga «simbòlica» que no estigui basada en l’organització i el seguiment de les plantilles, corre el risc, a més, de desacreditar els sindicats de classe que honestament i genuïna busquen la manera d’implicar els centres de treball i atorgar-los protagonisme en la lluita sobre tots els problemes que afecten la classe treballadora.
La vaga és una eina i no una finalitat. I és una eina que forma part de l’aprenentatge acumulatiu i l’experiència de la classe treballadora. Per tant, l’ús que se’n faci i el seu resultat condiciona el seu ús en el futur. Quan els treballadors perceben un balanç positiu, validen aquesta eina, la seva confiança surt reforçada, les organitzacions sindicals guanyen referencialitat i prestigi i augmenten les possibilitats que futures convocatòries tinguin un seguiment major. Si, en canvi, els treballadors identifiquen que la vaga no ha aconseguit resultats i que han assumit riscos i costos en va, el que s’esdevé és just l’oposat: es desacredita l’eina de lluita, augmenten els dubtes sobre la pròpia força, les organitzacions convocants reben descrèdit i els treballadors se’n distancien.
Per caminar cap a la convocatòria d’una Vaga General cal treballar perquè es donin les condicions perquè aquesta sigui efectiva, i aquest ha de ser un dels objectius prioritaris en l’actual conjuntura. Els comunistes hem d’aprofitar la mobilització oberta i la centralitat del problema de l’habitatge per introduir la qüestió dins de tots els sectors i plantilles. Hem de desenvolupar una tasca d’agitació i treball polític que serveixi per treure al sindicalisme de l’estretor de la negociació de convenis i conflictes sectorials o d’empresa, lligant la qüestió de l’habitatge amb la qüestió del salari en la síntesi del problema general de les condicions de vida. Un treball que contribueixi a retornar l’organització obrera en l’àmbit de la producció a la centralitat que li correspon, perduda en les darreres dècades.
Finalment, aquests dies s’ha evidenciat la que possiblement serà la lliçó més important que hem d’atendre, i és que la classe dominant té molts partits, però els treballadors no en tenim en cap.
Tots els partits de l’ordre parlamentari han fet intocables, cadascú a la seva manera, els interessos del rendisme. Tots els partits d’esquerres que han governat a Catalunya, bé a escala autonòmica o municipal, han acabat per exercir algun grau de violència immobiliària contra els treballadors.
La lluita per l’habitatge ha de prendre bona nota d’aquesta realitat i superar un model de lluita acotat a les demandes parcials i basat en la dupla carrer-institució, on les mobilitzacions de moviments socials sense cap horitzó polític clar empenyen perquè els partits d’esquerra introdueixin reformes institucionals, en un procés gradual de reforma favorable a aquests moviments. El resultat concret d’aquest model només porta a comprometre’s amb mesures cosmètiques que queden desacreditades per la seva ineficiència, la integració progressiva en el marc polític establert i finalment la desactivació del conflicte i la desafecció. Això és perquè a mesura que el conflicte de l’habitatge passa a un estadi nítidament polític, les estratègies purament sindical-parlamentàries comencen a mostrar el seu esgotament.
Per a sortir d’aquesta roda és necessari desplegar una tasca política respecte al problema de l’habitatge que vinculi aquesta lluita amb la construcció de l’alternativa política que necessitem els treballadors. Una tasca que expliqui obertament que aquest problema no té solució dins l’actual model de societat capitalista, que l’únic horitzó que pot posar l’habitatge al servei de les necessitats humanes és el socialisme i que per caminar cap a aquest horitzó cal construir una majoria social treballadora capaç de fer-se amb el poder polític. En la conjuntura actual, amb la lluita per l’habitatge podem i hem d’arrencar millores immediates per al proletariat, i podem fer d’aquestes victòries un increment en la consciència, organització i força de la nostra classe, però només podrem fer-ho si anem a la lluita amb uns objectius i una estratègia clars i ambiciosos, i no per a reforçar el govern del PSOE a canvi de les enèsimes engrunes.
