Encarem un Sant Jordi emmarcat en l’alarma generalitzada per la pèrdua de parlants del català a ritmes accelerats. Fa poc es publicava la dada que només el 31% el té com a llengua habitual a Catalunya, i menys del 25% al País Valencià i les Balears. Els últims informes publicats mostren una regressió alarmant en l’ús social del català, especialment en els àmbits urbans i entre les generacions més joves, que cada cop el fan servir menys al pati de l’escola, al carrer o a les xarxes socials.
Aquesta decadència no és casual i està en boca de tothom:
Els elements més espanyolistes i reaccionaris de la burgesia es freguen les mans i preparen els següents embats. Mentre observen el resultat de dècades, o més ben dit, de segles, de polítiques estatals centralitzadores que han afavorit la minorització lingüística del català, cullen els fruits en forma de creixement del sentit comú reaccionari de sectors nacionalment espanyols. Així, es tanquen files i la classe mitjana en descomposició i sectors de la classe treballadora, en comptes d’aixecar protesta per l’empobriment i la crisi, s’alineen dins d’aquest sentit comú reaccionari i espanyolista.
El PSC d’ordre fa simulacres de consens i suposades concessions a la problemàtica lingüística, mentre que paral·lelament aplica la política de desnacionalització i espanyolisme banal, que compleix a la perfecció el seu rol en la correlació de forces polítiques actual de l’estat. Els partits del procés corren a intentar respondre al seu electorat, amb qui no només arrosseguen el deute de la fallida estratègica de l’octubre del 2017 i el que va seguir, sinó que ara es demostra la incapacitat manifesta d’aquests partits en poder protegir amb efectivitat el català.
Ni el llegat del pujolisme, ni el dels tripartits, ni molt menys el del govern fallit d’ERC a la Generalitat postprocés, van generar una institucionalitat i una fortalesa suficient en l’àmbit lingüístic per a assegurar els mínims murs de contenció a l’actual situació de diglòssia política i social amb el castellà. I aquí, entra en joc la deriva reaccionària del nacionalisme català, on Aliança Catalana, amb despreocupació i desconeixement absolut, acusa a la immigració de ser el principal problema del català.
Les explicacions dels que ens han portat fins aquí, difícilment poden ser una resposta pràctica per tots aquells sectors de la classe treballadora que veiem com retrocedeixen els nostres drets lingüístics i gradualment es nega el dret a existir de la nostra llengua.
No podem reduir el conflicte nacional i la problemàtica lingüística a un xoc de nacions o una qüestió de minories oprimides, sinó a la mateixa estructura de classe de l’estat espanyol, la seva història i el seu present. La situació actual s’explica per una continuïtat històrica de les polítiques estatals d’una burgesia que ha afavorit el castellà com a llengua dominant per estructurar el seu projecte polític d’estat, que han neutralitzat el caràcter disruptiu dels nacionalismes perifèrics, i els ha reduït a una expressió cultural de les classes mitjanes. Una llengua de poder imposada històricament, el castellà, una sèrie de mecanismes històrics de negociació i compensació entre la burgesia central, la de les nacions perifèriques i les seves classes mitjanes que han tendit a fer del factor nacional un vector de subjugació política del proletariat a les seves respectives burgesies. I una tendència reaccionària que s’escampa a cavall de la crisi i la frustració i el ressentiment derivats dels fracassos del cicle anterior, que alineen les respectives classes mitjanes i a parts del proletariat nacional entorn de la ideologia reaccionària del xoc de nacions i menyspreu o discriminació d’aquell que és un Altre al cos de la nació, siguin els migrants o siguin les nacionalitats perifèriques.
I així, mentre la dreta espanyolista clama falsament que el castellà està “discriminat” a Catalunya, els partits de la burgesia catalana defensen el català com una concessió als sectors de la classe mitjana nacionalment catalana que veuen perillar la seva identitat, però en cap cas com a llengua útil pel lliure desenvolupament de la classe treballadora. Les polítiques lingüístiques dels anomenats “partits del procés” s’han reduït a monedes canvi en l’equilibri de poder del progressisme sanchista, per això les seves polítiques es redueixen a subvencions culturals, certificats de coneixement per a funcionaris i lleis d’oficialitat sense aplicació real. Són mesures incapaces d’afrontar amb garanties la situació de diglòssia en àmbits claus, com per exemple, el sistema educatiu. En l’àmbit educatiu, a banda de l’erosió tendencial lligada a la retallada de recursos, s’hi han concentrat part de les ofensives contra els drets lingüístics de la classe treballadora catalana. Així, es fa patent any rere any la impotència estructural de l’ensenyament públic en català per evitar l’allunyament d’aquesta llengua dels que haurien de ser els seus nous parlants. A poc a poc, el català es va convertint en la llengua de la institució, dels professionals liberals i dels funcionaris però no del conjunt del proletariat.
Amb això no pretenc reforçar el tòpic que els proletaris no parlen català, que és un exemple més de l’espanyolisme banal, sinó descriure una situació social on importants capes de la classe treballadora nacionalment catalana veuen com la seva llengua retrocedeix, així com les noves generacions de proletaris cada cop veuen menys atractiu en el seu ús social. Una part important del proletariat no nacionalment català, ja siguin migrants actuals o fills de les generacions migrants dels 60, cada cop més veu el català com una llengua inútil, com una imposició d’estatus o com una trava burocràtica. Per contra, la burgesia nacionalment catalana i les classes mitjanes que s’aferren encara a cert poder adquisitiu, poden comptar amb institucions privades per mantenir el català com un patrimoni identitari elitista a transmetre als seus fills. Escudada en aquesta assegurança de poder mantenir com a patrimoni elitista el català si ho desitgen, la dreta catalana, presenta el proletariat migrant com a responsable de la situació del català, i oculta que el veritable problema és la manca d’arrelament en la vida quotidiana dels treballadors i l’abandonament de la política lingüística.
Davant de tot això, constatem que la lluita per la llengua ha d’anar lligada a un projecte revolucionari que qüestioni el capitalisme i l’Estat-nació. No es tracta només de defensar el català com el patrimoni d’una minoria, sinó com a patrimoni universal de la humanitat, i això només pot realitzar-se revolucionant les condicions materials que el marginen. Cal vincular la llengua al proletariat, combatre l’espanyolisme, i garantir el seu aprenentatge però sobretot, el seu ús.
El català viurà malgrat els atacs de l’estat espanyol, malgrat el racisme banal dels qui canvien al castellà pel color de pell, malgrat la degradació i desmuntatge de l’ensenyament públic, malgrat que la burgesia no tingui cap interès a defensar-lo. El futur del català no depèn exclusivament de les lleis, ni de les normes gramaticals, sinó del seu grau d’arrelament entre la classe treballadora. Només una lluita que uneixi la defensa de la llengua amb l’abolició del sistema que ens oprimeix en garantirà la supervivència.
En aquest context, el català no lluita només contra la diglòssia, sinó contra un sistema que necessita convertir les llengües en productes de consum: folklore per al turista, certificats per al funcionari, hashtags per a la classe mitjana progressista. Les llengües no moren per manca de gramàtica, sinó perquè el poder les desarrela dels qui les podrien fer viure. I avui, el català s’enfronta a una disjuntiva clara: o es converteix en la llengua de les places, dels sindicats, i dels treballadors d’Amazon, o acabarà sent una relíquia museística, un codi privat de les elits culturals.
