S’ensorra l’esquerra electoral
Ja no hi ha pal·liatius ni matisos, les últimes eleccions a Catalunya certifiquen que s’ha ensorrat l’esquerra electoral. S’ensorra en resultats i s’ensorra també en plantejaments: les tesis fortes que havien sostingut en els moments més àlgids han anat degenerant en la inèrcia. Si comparem aquests plantejaments en la seva puresa, en els seus termes forts, amb la realitat política i social d’avui, es fa evident com d’enterrades estan tals tesis, més enllà de la discussió dels errors de fons que contenen. La nova socialdemocràcia populista, l’anticapitalisme abstracte, el sobiranisme d’esquerres o la unitat popular estan en un punt d’eminent derrota política: davant dels enemics polítics que havien postulat combatre han quedat vençuts, minoritzats, desplaçats. Davant d’aquells a qui havien pretès mobilitzar han quedat desacreditats. O bé, directament, s’han assimilat als primers -als enemics i contrincants polítics- quedant doblement desacreditats de cara als segons.
La fórmula del poble català o les classes populars com a universal va tenir certa tirada electoral i hegemònica, fins que va acabar servint per subordinar els drets nacionals de la classe treballadora als objectius particulars de la petita burgesia catalana. L’enemic difús de les elits especuladores que postulava l’esquerra aliada dels moviments socials desplegats pels efectes de la crisi econòmica es va acabar difuminant del tot i al final va resultar ser el proletariat, l’enemic. Enemic i cap de turc dels pànics morals d’una classe mitjana rendista que l’esprem, llençada ara als braços de Collboni i Illa com a garants de seguretat i estabilitat per mantenir el flux del mercat i el guany capitalistes sota la mirada aprovadora de la gran burgesia. Fins aquí ens ha portat la socialdemocràcia radical.
Però com bé diu el company1, són mals temps per l’autocrítica, que estarà en boca de tothom i de ningú alhora: per autocrítica voldran dir assumir cert error, però tirar-se tan ràpid com puguin a repetir-lo una vegada més. O és un eufemisme per encobrir el cinisme i la deserció. Avui, l’ensorrament de l’esquerra electoral no és només social i electoral, sinó que va minant les seves pròpies bases i minories militants.
Els escenaris que s’obren després d’aquests resultats són diversos. Entre ara i el 10 de juny com a termini màxim s’ha de constituir el parlament amb unes eleccions europees pel mig. A finals de juny cal haver investit un nou president o es torna a eleccions. Què passarà? Un tripartit liderat pel PSC més antiproletari i espanyolista? El PSC governant amb geometria variable i fent gala de ser els perfectes buròcrates autoritaris que Catalunya i la seva burgesia necessiten? Noves martingales processistes, un pacte segellat a Madrid per fer a Puigdemont president del renovat ordre autonòmic? Una repetició electoral? Diversos, però cap dels casos augura un pronòstic diferent de la conclusió actual: s’ensorra l’esquerra electoral en resultats i plantejaments i tot apunta que continuarà fent-ho. Es reforcen les opcions d’ordre.
Però el cas és que l’esquerra electoral i els seus postulats també han estat part de l’opció d’ordre, del que s’anomena Partit de l’Ordre. N’han estat una part més que funcional en temps d’inestabilitat, on han agitat, promès i canalitzat en la via parlamentària les passions i ràbia del descontentament social, apagant els carrers. Tot just van arribar a representar amb coherència les ínfules de la classe mitjana radicalitzada per la crisi. Però com les esquerres electorals no estaven o bé disposades o prou equipades per tocar els consensos fonamentals de l’estat de les coses profund, el resultat ha estat aplanar el camí cap al retorn a l’ordre, si s’escau, més dur i autoritari. Així, les aigües s’encarrilen de nou i de la classe mitjana el que en queda és el camí dels pànics morals i la reacció: les fraccions que han sobreviscut econòmicament retornen a una posició propietarista i reaccionària sense escletxes, i les fraccions desclassades o proletaritzades, s’enfonsen en el magma de la frustració i el ressentiment, també reaccionaris. En cap cas necessiten ja les esquerres electorals. Tot havia de canviar perquè res no canviés, sembla. Però la història no és un joc de suma zero. L’ordre no torna a la casella de sortida i per poc que agradi a nostàlgics d’un color o l’altre, no som als noranta. Ho podem dir perquè tenim una certesa de fons teòrica i de conjuntura sobre les proporcions de la crisi històrica en curs. La restauració de l’estabilitat política conservadora a Catalunya descansa sobre unes bases molt volàtils i no hi ha tombarelles en l’aritmètica parlamentària que puguin passar per sobre d’aquesta realitat de fons: el procés de proletarització, combinat amb l’allunyament i desinterès per la política de cada vegada més sectors de la classe treballadora.
Gairebé la meitat de la població catalana no ha anat a votar, enmig d’una realitat d’inflació econòmica i d’habitatge, educació, sanitat i transport públic caminant cap a la fallida. Això sense comptar tots aquells sectors de la classe treballadora a qui es nega el vot en democràcies liberals com la nostra. Mentrestant, els poders europeus i atlantistes han dictat amb claredat la consigna davant la cronificació de la crisi a escala europea: austeritat renovada i guerra. Les eleccions europees venen per acabar de legitimar allò que la burgesia financera de Brussel·les sap que està fora de discussió, i conseqüentment, tindran quotes encara més altes d’abstenció.
Aquest restabliment de l’ordre, per tant, està tacat de desordre i inestabilitat. I més amb una guerra a escala europea a les portes i el redoblament de la crisi, aquest ressentiment pot revertir-se en qualsevol moment de forma explosiva. Els qui es preocupen pel gir a la dreta, semblen obviar el fet que a la UE, austeritat, guerra i estat d’excepció permanent pel proletariat migrant són consensos compartits des de l’esquerra a l’extrema dreta. Que el gir a la dreta no és més que una garantia de governabilitat d’unes democràcies occidentals cada cop més conscients d’estar descansant sobre el volcà de la lluita de classes.
La qüestió és: si l’esquerra electoral s’ha enfonsat, qui està plantejant un pla de contingència que canalitzi tota aquest potencial volcà per confrontar el dictamen de guerra i austeritat? Qui està plantejant una política que basteixi un mur real davant del feixisme en auge?
Els companys d’Anticapitalistes2 apunten en la seva sempre afinada lectura a un factor interessant: ho podrà fer qui tingui vincles orgànics amb la classe i estiri les seves preocupacions quotidianes fins a disputes estructurals. D’acord. Jo hi afegiria una consigna més, que potser els ha quedat oblidada pel seu suport recent a la campanya de la CUP, la ressaca dels vincles amb Podemos o l’eurodiputat que tot just perdran: cal enterrar l’esquerra i plantejar una nova polaritat. Si no, sempre som a temps de revifar les opcions electorals que ens han portat fins aquí i que s’han evidenciat com annexes als partits de la burgesia i l’ordre. Això significa constituir-se en una força independent no de la dreta, sinó de tot l’arc parlamentari actual, i en general, de totes les institucions de la burgesia. Els vincles orgànics amb la classe treballadora són necessaris per fer-ho, però per si sols no suficients. O dit millor, sense una posició política independent dels interessos de la resta de classes, aquests vincles sempre seran febles: la classe treballadora identifica l’esquerra i l’activisme amb el desengany i el desinterès. Cal aportar quelcom de nou a la vella i provada tàctica, dit amb el llenguatge de la II Internacional.
Com constituir tal força independent? Un exemple pràctic: Jessica Albiach dels Comuns dedicava el seu minut d’or del debat electoral a l’enèsima promesa de resoldre la problemàtica de l’habitatge, de la qual el seu partit ha estat part activa des del Govern de l’Estat. El Moviment Socialista li responem amb la creació d’un Sindicat d’Habitatge a nivell nacional que parteix de 3 premisses destil·lades de l’experiència, anys de lluita i organicitat amb la classe: 1) Ser una eina sindical de defensa útil a tota la classe treballadora, 2) Independència de classe, no ser assimilable per les institucions de la burgesia ni pels partits de dretes o esquerres, 3) Lluitar des de la perspectiva de què la problemàtica per l’habitatge només la pot resoldre completament una alternativa socialista que expropiï a la burgesia. Es presenta el pròxim el 25 de maig.
Referències
1. https://twitter.com/lutevv/status/1790445735990768025
2. https://vientosur.info/eleccions-12m-una-nova-fase-politica-a-catalunya/