Aquest divendres ens trobarem a Ripoll per plantar cara a Aliança Catalana i el seu discus d’odi —magnificat pels mitjans i trolls de twitter— que obre la porta a la intensificació de la reacció a casa nostra. Després de la manifesta censura de la propaganda política i la prohibició encoberta de l’acte en contra de l’ascens del feixisme i en suport a la resistència palestina portada a terme per l’Ajuntament dirigit per la Silvia Orriols, toca demostrar que la joventut comunista no s’arronsa.
Ho demostrarem de la mateixa manera que fa dues setmanes a Sant Joan de les Abadesses, constatant que el Ripollès i la seva gent no serem còmplices de l’auge del feixisme ni tolerarem que des del nostre territori es doni suport al genocidi sionista a Palestina.
Perquè tenim el convenciment que és el projecte comunista l’únic capaç d’aturar el gir reaccionari social i polític del qual Aliança Catalana n’és el màxim exponent actualment a Catalunya. Això només ho podem fer trencant amb l’oposició impotent de la política d’ “esquerres” de les diverses faccions del Partit del capital. Aquesta és l’única via perquè, per una banda, aquest sector ens condemna a moure’ns entre la denúncia impotent i la passivitat provocada per la desorientació amagada sota la idea de “no caure en provocacions”; i per altra banda, sigui per acció, sigui per omissió, és el responsable de les condicions que han fet possible el seu sorgiment.
El discurs d’Aliança no és pas nou, ho sabem. Un partit més del sistema, de polítics professionals, que ven falses promeses de millora social en busca d’una cadireta, el nínxol electoral del qual és el de la desídia i la frustració que capitalitza a través de l’odi. El mateix que el de VOX, Albiol o —tot i que més camuflat— el que sosté el Pla Endreça de Batlle a Barcelona: ser forts amb el feble i febles amb el fort, per tal de protegir els interessos d’uns pocs. Ara, però, veiem com aquest discurs feixista revestit d’una adscripció nacional catalanista, que havia sigut completament residual fins al moment (UNC, MIC, etc.), està sent capaç de desplegar-se a nivell social i ocupar un paper dirigent marcant l’agenda i virant la centralitat política cap a la dreta.
Això és possible després del desengany provocat arran del Procés i la farsa representada per part dels polítics i les diverses organitzacions que el lideraven. Alhora, això ve impulsat per una descomposció prolongada de l’estat del benestar, la societat de classes mitjanes i una proletarització generalitzada. En un moment de crisi on la socialdemocràcia es demostra impotent de complir amb el seu programa redistributiu, d’integració i pacificació social, el feixisme emergeix justament culpant de l’empitjorament de les condicions de vida i del desmantellament de l’estat del benestar a un altre, a un element extern (el que els vagi bé en cada moment) hostil als interessos de la classe mitjana nacional.
Així doncs, és evident que hi ha alguna cosa per consolidar en el fet d’externalitzar les culpes de les condicions de vida a les quals ens trobem sotmeses el conjunt de la classe treballadora a un element disruptor que ho hauria provocat, que s’ho hauria carregat tot. Ara són els àrabs, però fa un segle aquests discurs tenia el seu boc expiatori en els jueus.
I és aquest pas de la marginalitat a constituir-se en força social reaccionària, sigui capaç o no de culminar en uns hipotètics bons resultats electorals, allò que fa que sigui urgent i necessari plantar cara a la SIlvia Orriols i Aliança Catalana. Cal evitar la normalització del seus discursos en l’esfera social i confrontar la seva hipocresia i falsedat perquè suposen l’avançada d’una de les expressions més clares de l’ofensiva capitalista: el reforçament autoritari de l’estat. En un primer moment, això provoca exclusió i criminalització d’un col·lectiu concret, però ràpidament generalitza les condicions que ha normalitzat de forma parcial al conjunt de la classe treballadora.
A falta d’un projecte polític fort que el contraposi, el feixisme va arrelant en la consciència dels desemparats pel sistema enfrontant-nos els uns contra els altres. Alimentat pels mitjans, els polítics professionals i aquells que aplaudirien un canvi de règim, tot perquè no canvïi res. És aquí on el Moviment Socialista apuntem. És imperatiu problematitzar i confrontar aquestes formes polítiques que aguditzen el retrocés de drets polítics i llibertats així com també l’empobriment. Hi apuntem sent conscients de les nostres capacitats i límits, però responent al deure i la urgència del repte.
Com deia el company Àxel a la seva columna, hem de construir “Una força política que ha de tenir l’audàcia de fer el procés contrari, revertir el sentit comú de l’època, cavalcar el procés de proletarització de la classe mitjana, invertir la direcció on es busquen els culpables de l’empobriment general. És a dir, assenyalar la burgesia i els seus gossos de presa que fan de guardians de les seves propietats”
Desplegant la unitat de classe, no com a mera consigna, sinó com la forma amb la qual responem a qualsevol atac de polítics i empresaris contra la nostra classe.
