Marxisme i immigració

La discussió al voltant de la immigració ha arribat per a quedar-se. I, per tant, quan hi ha un debat social d’aquesta magnitud, els marxistes tenim el deure ineludible d’exposar la nostra posició per tal d’avançar en la lluita de classes.

Dit això, és important saber diferenciar com analitzem un fenomen, és a dir, la comprensió científica de les causes que el provoquen, de la manera en què orientem la nostra pràctica política per a donar-li una resposta. Posteriorment, ho desenvoluparé, però abans voldria fer un parell de consideracions prèvies: desconfieu de totes aquelles forces polítiques que parlen d’immigració sense parlar d’imperialisme i colonialisme. Combateu sense miraments totes aquelles que parlen dels immigrants, però no parlen de com organitzar-se políticament amb ells.

Aquestes vulgars consideracions les podríem utilitzar per a estudiar les posicions de tot l’espectre de forces polítiques de la burgesia, les de dretes i les d’esquerres. En el cas d’aquesta breu columna ens centrarem en les d’esquerres –siguin nacionalistes catalanes o no–, ja que es veu menys clar perquè estan equivocades.

Les podríem dividir en dos tipus: aquelles que encara tenen una aproximació progressista, és a dir, les que intenten convèncer a la societat que els immigrants són intrínsecament bones persones i s’han d’integrar, com podria ser ERC, una majoria de la CUP i els Comuns. I aquelles que a poc a poc, van assumint el discurs reaccionari de què la immigració és un problema, que està vinculada a la inseguretat o a la destrucció de la identitat autòctona, com podria ser Alhora de Jordi Graupera i Júlia Ojeda, o fins i tot determinats càrrecs de la CUP vinculats a la seva línia més nacionalista. Els primers fan una aproximació moral al fenomen, i per tant impotent. Els segons hi fan una aproximació política, però conservadora i contraproduent. En els dos casos, la falta d’una anàlisi pròpia els empeny a intervenir sense tenir molt clares les causes d’aquest fenomen. Acaben sent subalterns a les idees de les forces reaccionàries, que sí que tenen una anàlisi desenvolupada, i conseqüentment han tingut la capacitat d’imposar un marc polític a la resta de forces.

Tal com comentava més amunt, pel que fa a l’anàlisi, la nostra primera tasca és trencar el marc de comprensió burgès. Nosaltres, comunistes, sabem que no podem analitzar una tendència històrica i global buscant les raons i les solucions en un petit país sense estat com el nostre: Catalunya. La nostra responsabilitat exigeix tenir un punt de vista internacional, superar les visions que no saben mirar més lluny de la mateixa nació, no només perquè són limitades, sinó perquè són profundament estèrils.

El naixement del capitalisme es caracteritza per una revolució dels mitjans de producció i de transport, especialment en l’àmbit tecnològic, i per una tendència a l’expansió global. Aquesta tendència a la globalització es concreta en determinades regions en forma de règim colonial en què la burgesia, per mitjà de la guerra de conquesta i l’exportació i importació de mercaderies a gran escala, obté beneficis extraordinaris i un poder de comandament mai vist fins aleshores: aquests processos empenyen grans transformacions que deixen enrere completament el feudalisme a altres formes precapitalistes, concretant-se en despossessió de terres, destrucció de l’economia local (i, per tant, creació de dependència cap al poder colonial) i migracions en massa, tant del camp a les noves ciutats, com específicament cap a la metròpoli. Així, s’intensifica la migració com a fenomen massiu entre el nou proletariat, i fins i tot, en els casos més extrems, els desplaçaments de la població es produeixen sota criteris esclavistes. Sigui quin sigui el cas, es consolida una lògica de desplaçament global de mà d’obra, que anirà tenint diferents especificitats regionals o històriques.

Aquesta constant no ha parat d’accelerar-se durant el segle XX i el XXI, i continuarà incrementant-se per tres principals raons: en primer lloc, perquè la crisi climàtica farà cada cop menys habitable vastes regions del planeta; en segon lloc, perquè el reordenament imperialista comporta cada cop més guerres i aquestes són causa de desplaçaments massius de la població; en tercer lloc, perquè el mateix procés d’acumulació de capital necessita una mà d’obra devaluada en els principals països capitalistes que no pot ser proporcionada únicament pel proletariat autòcton. En conclusió, la immigració no tindrà fre, s’accentuarà a Occident, i seran molt il·lusos aquells que creguin que per mitjà de les polítiques d’un estat burgès es podrà donar una solució a un fenomen històric d’abast mundial.

A Catalunya podem observar com la població ha passat en vint anys de 6 milions a 8 milions, però perquè això ha de ser necessàriament dolent? Per què la migració de 2 milions de persones majoritàriament proletàries al nostre país -que si fem les tasques correctes poden augmentar el poder de la nostra classe- és una mala notícia? El nostre objectiu és conservar la Catalunya de Pujol o construir un moviment proletari de masses a Europa?

Aquest debat no és nou, tal com explica Chris Ealham a «La lluita per Barcelona» mentre la CNT i la FAI tenien com a premissa organitzar a tot proletari arribat d’Andalusia, Extremadura o Múrcia en sindicats i grups d’acció, la Generalitat de Macià omplia trens per organitzar deportacions massives. També ho podem veure durant la Transició, en què el PSUC hissava la bandera «un sol poble» amb cert èxit i això ens porta a l’actualitat a un context, en què els “hereus” polítics del PSUC encara tenen implantació a l’Àrea metropolitana de Barcelona, pel treball fet amb el proletariat castellanoparlant, i ERC i la CUP encara tenen moltes limitacions per a arrelar-hi.

I ara arriben al debat principal del moment. Com hem d’actuar amb el proletariat àrab, subsaharià, sud-americà, asiàtic i de l’est d’Europa que ha arribat a Catalunya durant els últims vint anys? Doncs, en primer lloc, no observar-los com un objecte que s’ha de categoritzar per posteriorment decidir què fem amb ells, sinó comprendre’ls com a part del nostre subjecte, la nostra classe, amb la qual ens hem d’organitzar per combatre la burgesia.

Les forces polítiques de l’esquerra parlamentària que veuen els immigrants com un objecte, en realitat li estan fent la feina bruta als seus futurs explotadors. La burgesia necessita una mà d’obra domesticada i espantada, i ho aconsegueix per mitjà del pal i la pastanaga. L’esquerra, és la pastanaga, que a tot el que aspira és a la integració en la societat burgesa occidental d’aquest proletariat migrant, apostant per la seva domesticació mitjançant tot un seguit d’institucions de caritat com Serveis Socials, les Oficines d’habitatge, ONG, etc., que per mitjà de gimcanes burocràtiques n’exerceixen un control brutal que no garanteix cap possibilitat d’emancipació futura. En definitiva, no res més que donar-los-hi papers en el cas que es portin bé, per a així poder-los explotar legalment. 

I, per altra banda, la dreta, i ara a poc a poc les forces que han assumit el seu marc – com Alhora o altres sectors del nacionalisme català progressista- són el pal, que per mitjà del discurs de la inseguretat i la substitució demogràfica assenten les bases de la retallada de drets polítics, la repressió i en definitiva, la constitucionalització de ciutadans de segona. Ciutadans que poden ser humiliats, agredits, mutilats i assassinats en una tanca fronterera o en un centre de treball sense cap mena de protecció ni garantia jurídica, i amb total impunitat per part dels seus explotadors.

El nostre punt de vista és diametralment oposat. D’acord amb la breu anàlisi que acabem de fer, la resposta política que li hem de donar es resumeix en dues tasques diferenciades: una primera, associada a la lluita cultural, que consisteix a generar un debat públic que fomenti les divisions entre classes, la classe treballadora contra la burgesia, i desplaci tots aquells debats que fomenten les divisions per raó d’origen, religió o ètnia. Com per exemple, la recent mobilització d’habitatge que ha canviat totalment el focus del debat públic. Una segona tasca, de treball polític de base, que consisteix a generar les condicions per a progressivament organitzar el proletariat migrant en àmplies institucions obreres de masses baix els principis del socialisme. La primera tasca ja l’hem desenvolupat en articles anteriors, per tant, ens centrarem en la segona.

És imprescindible un treball polític pacient amb el proletariat de primera i segona generació, que ha de tenir en compte les particularitats de cadascun. El de primera generació, arriba amb la cosmovisió burgesa del seu país d’origen, en unes condicions molt precàries, sense saber l’idioma, sense casa, sense feina i amb la necessitat d’enviar una part del seu salari a la seva família. Amb aquest proletariat serà més complicat fer un treball ideològic des d’un inici, i per tant seran claus les organitzacions d’autodefensa de classe, com els sindicats laborals i d’habitatge per tal d’aproximar-los a la lluita pel socialisme. Els de segona generació, nascuts i socialitzats aquí, amb més estabilitat i amb una experiència molt més similar a la nostra, han de ser en la seva secció juvenil la punta de llança de la lluita per la conquesta del poder polític. El proletariat migrant de segona generació és un factor clau en la construcció del socialisme, principalment perquè seran aquells que podran soldar al proletariat autòcton i el proletariat migrant de primera generació en una sola classe, sent el node central que pot trencar la fragmentació actual.

L’enquadrament de tots aquests treballadors migrants en grans institucions de classe ha de servir principalment per iniciar un procés de debat i formació en les mateixes organitzacions. Per combatre els límits que hem identificat partint de la nostra experiència pràctica, principalment en els sindicats d’habitatge: com les tendències reaccionàries associades a la religió, que permeten el suport mutu entre afectats, però impedeixen l’organització revolucionària. 

Així com, els prejudicis racistes tant del proletariat autòcton contra el migrant, com aquell existent entre els migrants de diferents orígens. En el nostre cas, serà necessari en aquest procés de lluita, debat i formació generar les condicions perquè es pugui donar en una llengua minoritzada com el català. Però tot això només serà possible des de dins de les organitzacions proletàries, lluitant colze a colze contra l’estat i la burgesia, mai de forma individual o utilitzant institucions caritatives o estatals, com creu ingènuament l’esquerra parlamentària.

En conclusió, els marxistes hem d’intervenir en el terreny en el qual ens trobem per transformar-lo, i no serveix de res dir com ens agradarien que fossin les coses, o si abans eren millors o pitjors. Les condicions actuals són les que són, i ara ens trobem en un context que planteja nous reptes però també noves oportunitats. Reptes perquè la classe treballadora a Catalunya ara mateix és més diferent en termes d’origen, llengua i cultura entre ella que mai, però oportunitats perquè també està més acostumada a la diversitat i a les diferències que mai. Si l’objectiu és un projecte nacional català o espanyol que ha de mantenir una essència immutable, pinta molt malament, però si l’objectiu és construir un partit comunista de masses a escala internacional, és el moment de la història que el proletariat està més acostumat a conviure i treballar amb els seus germans de les altres nacions. La vella consigna del Manifest Comunista “Proletaris de tots els països, uniu-vos” és més vigent que mai.