Després d’un any marcat per les grans mobilitzacions per l’habitatge, hem començat el nou curs amb tots els messies de l’arc parlamentari utilitzant la crisi d’habitatge com a vehicle electoral. Aquesta qüestió, central en l’empobriment actual de la classe treballadora, ha servit als oportunistes de torn per vendre’ns grans solucions màgiques a canvi de més confiança en propers comicis.
Els governs de PSC i PSOE, per la seva banda, han llançat una gran ofensiva propagandística per blanquejar la seva gestió política de la crisi. Per exemple, amb anuncis de grans i ambiciosos plans de construcció d’habitatge i la promoció de l’endeutament de la classe treballadora, com el Pla d’Habitatge de Salvador Illa per fer més de 200.000 nous habitatges. No està de més preguntar-se amb quins fons s’impulsa aquest nou cicle de construcció massiu (espòiler: amb diners públics) o a qui beneficiarà (segon espòiler: a empreses promotores i constructores). Total, perquè la proporció d’habitatge públic que es preveu construir, la suposada gran panacea, mantingui uns preus que a dia d’avui ja resulten impagables per aquells treballadors exclosos del mercat de l’habitatge. Mentre ens prometen resoldre la crisi amb pisos que trigaran anys a arribar i que no podrem pagar, el lobby immobiliari continuarà cobrant. I qui dia passa, any empeny. Així entenem la promesa d’Illa d’estudiar prohibir la compra especulativa d’habitatge, o la promesa de Collboni de prohibir tots els pisos turístics al 2028: promeses al vent, que donaran com a resultat accions molt menys ambicioses que les projectades i que mentrestant els fa guanyar temps per mantenir-se en el poder.
Tot aquest escenari ens ha de marcar un primer repte clar per aquest curs als sindicats d’habitatge: no aturar la crítica a les mesures impulsades des de l’arc parlamentari. Per inoperatives, per parcials, per desmobilitzadores, per ser conciliadores amb els interessos de la burgesia immobiliària. Per no estar significant un canvi real en les condicions de misèria en augment de la nostra classe. Ben al contrari, de fet. I els sindicats d’habitatge som els que ho sabem millor perquè ho veiem cada dia: preus impagables i en augment; proliferació de l’infrahabitatge; abusos constants i impunes per part del rendisme; desnonaments i desallotjaments massius cada cop més imparables com el desnonament més gran de Catalunya al B9 de Badalona, el de les barraques de Vallcarca o el del càmping de Mataró; l’erosió progressiva dels nostres drets polítics a través de la repressió al sindicalisme, amb detencions de militants com la de dijous passat a Granollers cada cop més habituals. Cal seguir denunciant que l’acció de govern no té per objectiu resoldre la crisi de l’habitatge, sinó que l’habitatge segueixi sent un negoci rendible.
Hem de saber destriar bé quines són les mesures que ens permeten millorar les nostres condicions d’accés a un habitatge de qualitat, de forma generalitzada com a classe treballadora. No ens deixem acomplexar pels límits de la política socialdemòcrata i tinguem clares les nostres necessitats com a classe. El nostre avenç només podrà ser a costa del guany del lobby immobiliari. Si ells perden diners, nosaltres guanyarem en condicions de vida. Això és així. Que no ens la coli l’esquerra parlamentària amb mitges tintes. De forma immediata necessitem una baixada dràstica de preus i necessitem que tot l’habitatge buit i amb usos no residencials passi a mans de la classe treballadora que necessita una llar. Necessitem acabar amb l’habitatge com a negoci.
És més important que mai tenir-ho clar, perquè amb un nou cicle electoral a l’horitzó i a l’ombra de l’ascens de l’extrema dreta, l’esquerra a l’oposició radicalitzarà tant com pugui el seu discurs per fer-nos oblidar tots els cops que ho ha promès tot i no ha estat capaç de canviar absolutament res quan ha arribat al poder. D’exemple, alguns moments d’autèntica vergonya aliena amb els nostres oportunistes de referència passejant-se per platós de televisió. L’Ada Colau, al programa Al cielo con ella, sense que se li caigués la cara de vergonya deia que «cal voluntat política» per resoldre la crisi d’habitatge. Ella, ex-alcaldessa per dues legislatures de Barcelona, una de les ciutats on la situació més ha empitjorat els darrers anys. O unes setmanes abans, Gabriel Rufián a la Revuelta onejant l’eslògan d’«una família, una casa» tot i pertànyer a un partit que governant Catalunya no va evitar que milers de famílies fossin desnonades i que fins i tot es va personar com a acusació particular al cas del Bloc Llavors, la causa repressiva més gran fins ara contra el Moviment per l’Habitatge. En fi, veure per creure.
En coherència al que he exposat, aquest curs polític el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya tenim un segon repte: seguir treballant per tenir una estructura sindical prou forta per disputar aquesta lluita com a classe. Això vol dir enfortir una alternativa política i social en el procés d’aconseguir millores i no entregant els nostres esforços a un arc parlamentari que d’esquerra a dreta està treballant per mantenir els beneficis del lobby immobiliari a tota costa. Necessitem sindicats d’habitatge amb objectius de classe ben orientats, amb una acció sindical ambiciosa i a l’ofensiva, i amb una base d’afiliació àmplia i consolidada que doti de forces, recursos i independència tota l’estructura. Com a classe treballadora necessitem declarar la batalla a la burgesia immobiliària amb garanties. I per fer-ho cal esmolar l’eina de l’afiliació, una de les expressions essencials del suport mutu obrer, que permet col·lectivitzar part dels nostres salaris per enfortir aquestes capacitats col·lectives de lluita. Consolidem l’afiliació al Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya i apuntem amb més força que mai al cap i la butxaca dels nostres enemics!
