En les últimes setmanes, la impotència s’ha convertit en ràbia i grans sectors s’han mobilitzat en contra del genocidi a Palestina, tant a Catalunya com en altres països occidentals. Amb l’impuls de la iniciativa de la Flotilla, i sense ser frenats per un “pla de pau” que no es creu ningú, s’han tornat a donar a casa nostra múltiples formes de lluita que suposen un salt important respecte als últims anys. Conscients que som lluny -molt lluny- d’on voldríem ser, és lògicament una bona notícia l’activació política de diferents sectors i haver recuperat formes de lluita que feia temps que no vèiem.
És en aquest sentit que cal destacar la resposta que s’ha donat des de les universitats d’arreu del territori. Si les acampades per Palestina van despertar de nou l’organització de les estudiants després d’anys de desarticulació política, les vagues estudiantils del 3 i del 15 d’octubre han estat un cop sobre la taula; s’ha aconseguit mobilitzar els estudiants com feia anys que no vèiem, recordant-nos que les universitats poden ser espais de politització massiva per les properes generacions d’estudiants. No s’ha aconseguit poca cosa: durant aquestes dues jornades, s’han tancat universitats com la UAB, la UB Raval, la UB Central, l’ETSEIB (UPC), la Universitat de Girona o l’ESMUC; s’ha aturat l’activitat lectiva a la Universitat de Lleida i a moltes facultats de la UB (Mundet, Física i Química, Belles Arts, Economia i Empresa…); s’han fet passa-classes arreu, agitacions de tot tipus i mobilitzacions que han agrupat milers d’estudiants.
La valoració d’aquestes experiències recents ens ha de donar pistes sobre com seguir impulsant la lluita als centres educatius. Conscients que encara hi ha preguntes importants sense resposta, perquè venim d’anys de desert polític, veiem important remarcar tres elements sobre aquestes jornades, especialment centrats en el paper de les vagues estudiantils:
1) El caràcter massiu de les mobilitzacions i les vagues estudiantils ens recorden del gran potencial polític que té organitzar la lluita als centres educatius i a les universitats. Això ens porta a destacar dues idees: per una banda, a la importància que l’enfocament que tinguin els mètodes de lluita, com ara les vagues estudiantils, tinguin un caràcter de masses. És a dir: que busquin apel·lar cada cop més estudiants, fent-los partícips de les dinàmiques polítiques que duem a terme. I, per altra banda, de la importància no només de mobilitzar-los en un dia puntual, sinó de generar dinàmiques permanents en el temps. Això és, en realitat, fomentar l’organització política: aquella que ens permet acumular experiències i coneixements, que dona claredat sobre el moment i les tasques corresponents, i que assegura que els nostres esforços s’orientin en una mateixa direcció.
D’aquesta manera, posant-ho en el context d’una vaga estudiantil, cal que les enfoquem com un procés polititzador, que tingui com a resultat del procés que siguem més, millor organitzats i amb més consciència de com seguir avançant. Aquests dies hem vist imatges que apunten en la bona direcció respecte al que ha de ser una vaga estudiantil: universitats amb les parets plenes de cartells i pintades, càntics omplint els passadissos de les facultats, assemblees obertes massives, passa-classes on els estudiants es comptin per centenars. Tot d’aules buides perquè els seus estudiants són fora organitzant un piquet, assistint a les convocatòries i mobilitzacions. Aquesta és la vaga estudiantil per la qual hem de treballar.
2) Aquest enfocament de la vaga té un contrast molt gran amb la forma de treballar de sobretot un agent: el Sindicat d’Estudiants (SE). La vaga convocada pel 2 d’octubre és un exemple clar de la seva forma d’intervenció: sense cap feina prèvia amb la resta d’organitzacions i estudiants, convoca una vaga sense tampoc assegurar treball posterior perquè funcioni. Perquè el SE redueix les vagues a una tramitació legal, obviant o rebutjant directament tot el que implica assegurar el seguiment d’una vaga centre per centre. Així, amb aquest modus operandi, es va deslegitimant l’eina de la vaga estudiantil com a forma de lluita, educant en la despolitització dels conflictes i en la passivitat i no en la lluita; exactament el contrari del que hauríem de fer. És per això que un dels reptes que tenim des de les organitzacions que treballem en les universitats ha de ser deslegitimar cada cop més aquesta manera de fer i desfer la referència social del SE.
3) La nit prèvia a la vaga del 15 d’octubre, allà on el moviment estudiantil pretenia tancar una facultat, la Universitat de Barcelona anunciava al cap de poc que “a causa de les mobilitzacions d’aquell vespre, per raons de seguretat la Facultat romandria tancada el 15 d’octubre”. La UB va fer aquest moviment a les facultats de Raval, Central, Belles Arts, Física i Química i Economia i Empresa. Tot i que hem d’entendre això des de l’excepcionalitat del genocidi a Palestina, que ha estat rebutjat àmpliament a nivell social i ha permès a la UB fer aquest moviment sense conseqüències, això pot marcar un precedent per pretendre desactivar l’eina de la vaga estudiantil. Al cap i a la fi, aquest mecanisme el que buscava és estalviar-se la imatge de piquets i barricades a les portes de les facultats, alhora que ho podien vendre com una mostra de solidaritat amb la vaga general. Una solidaritat, per cert, falsa; cal recordar que la UB no ha trencat completament les seves relacions amb Israel. Aquesta pràctica, que de fet recorda a un “tancament patronal”, ens posa un repte al moviment estudiantil: trobar mecanismes per avançar-nos i continuar desenvolupant formes de lluita que garanteixin les nostres pràctiques militants durant un dia de vaga estudiantil. Perquè tornant al que ja comentàvem: el més important no és que les aules estiguin buides, sinó que els estudiants estiguin mobilitzats.
En definitiva, i com a conclusió: hem de treballar perquè la resposta que s’ha donat durant aquestes setmanes no hagi estat una anècdota, sinó que es converteixi en la norma, fent que tot conflicte social i polític ressoni amb força als centres educatius i a les universitats. Per fer-ho, com apuntàvem, serà necessari també construir grans referents polítics legitimats entre els estudiants, que encertin en com respondre a cada conjuntura i que siguin capaços d’incloure en dinàmiques de lluita a cada cop més estudiants. Convertint, així, les universitats en espais de politització massius, en escoles de militància que eduquin en lluita a les següents generacions d’estudiants. Aquest és el camí que cada cop més joves hem d’emprendre. I que molts ja hem començat.
