Gaza: massa tard, més endavant, mai?

A un any de l’ofensiva d’Al-Aqsa, la nostra capacitat d’interpretar i de mobilitzar el significat de la qüestió a Palestina està encapsulada entre l’atròfia i el sobreestímul. Velocitat i lentitud es combinen: assassinant de Nasrallah, expansió del front al Líban i entrada al terreny de joc d’Iran. Fets d’abast històric i amb greus conseqüències ens inunden en pocs dies, urgint-nos a actuar o a entendre ben bé que està passant, mentre que atrocitats permanentment televisades s’allarguen en el temps, fent-se recurrents.  L’apatia i el cansament són comprensibles, humans. La hiperactivitat movimentista, també. Però cap de les dos té visos per captar el moment, com a molt per consolar-nos-hi. La qüestió és que no ens podem conformar amb el consol mentre forces emancipadores es deixen la pell en les pitjors condicions per lluitar contra l’imperialisme a altres llocs del món. I menys encara quan aquests xocs i conflictes poden repercutir de manera determinant en l’estabilitat de les nostres societats occidentals. Cal entendre on som i actuar en conseqüència. Cal fer balanç.

El primer a dir és que la situació a Gaza marca un canvi d’època. Des de l’octubre del 2023 s’han precipitat una sèrie de processos històrics pesants: es dissol l’hegemonia ideològica de la doctrina “de la lluita contra terrorisme” i de la seguretat global administrada pels EUA i està en crisi completa l’estat sionista d’Israel. Res de tot això vol dir que l’imperialisme hagi estat vençut, sinó que està mutant, reordenant-se l’ordre mundial i que estem en un moment d’acceleració on es poden obrir escletxes i oportunitats per qui les capti i actuï en conseqüència.

La fugida endavant de Netanyahu no és una mera pulsió de mort irracional: és un intent d’agafar les millors posicions per arrossegar els Estats Units a una guerra regional amb l’Iran. L’expansionisme del projecte sionista, el caràcter del seu estat de base militar de l’OTAN a la zona i les pretensions de l’imperialisme ianqui sobre una de les regions geoestratègiques més cobdiciades mundialment són factors històrics decisius per explicar els darrers esdeveniments. Però no són els únics, cal observar-ne de més conjunturals i recents, però no per això menys rellevants. Primer, el fet que l’estat sionista d’Israel estigui en decadència accelerada des de l’ofensiva d’Al-aqsa, tal com argumenta convincentment Illan Pappé¹. Les contradiccions han madurat de tal manera que l’entitat sionista afronta una tessitura de tot o res: aventura bèl·lica amb l’intent d’establir la dominació militar total sobre la zona de l’Orient Mitjà, o dissolució. Segon, no està del tot clar que aquesta evolució de la guerra regional en curs a la zona sigui quelcom desitjable per uns EUA tensats per la seva pròpia inestabilitat interna, per les exigències d’altres dos fronts bèl·lics: Ucraïna i i la situació latent a l’Indopacífic. 

Resumidament: el poble palestí, a qui semblava que la història havia condemnat a ésser anihilat de manera silenciosa i lenta, ha aconseguit alguna cosa més que resistir. Ha catalitzat alguns dels processos lligats a la decadència del lideratge imperial dels Estats Units i l’adveniment d’un nou ordre global multipolar. Un món que ha canviat i continuarà canviant a marxes forçades, fins ara sense un comunisme posat a l’ordre del dia per afrontar-ho. El poble palestí ha aconseguit també posar davant del mirall els revolucionaris del món occidental: quines prioritats ens dóna aquesta conjuntura canviant aquí?

El campisme i el tercermundisme més obtusos s’han vist alimentats per aquesta sèrie d’esdeveniments. Però això no varia en essència els seus principals defectes: intentar passar per sobre de la seva petitesa, pal·liar el seu complex d’inferioritat somiant en la capacitat bèl·lica i les grans estructures burocràtiques de règims tant autoritaris com capitalistes com ara Rússia, la Xina o Iran, tot per estalviar-se l’esforç d’ignorar la seva realitat més immediata o actualitzar les explicacions de l’actual sistema-món. Tanmateix, tampoc ens pot servir com actitud la prudència tèbia dels qui creuen que per solidaritzar-se amb Palestina és poc rellevant entendre la configuració global de l’ordre burgès actual i treure’n traduccions polítiques. O que es pot obviar, passar per sobre o fer una mena de tria selectiva dels atributs que ens són agradables com a occidentals, descartant els que no, de forces polítiques com Hamàs, Hezbollah o Asnar Allah a la zona. Forces que cal entendre, des de la nostra posició comunista, com referències polítiques pels oprimits de la regió, aixecades justament en la dissolució i absència del comunisme com a força global emancipadora. Aquí, els companys de Samidoun a Catalunya ens han donat lliçons importants durant aquest darrer any amb la seva defensa conseqüent –i marcada per la repressió selectiva i intensiva–  de la resistència armada palestina i la diversitat d’actors que la conformen. Un contrast que s’ha fet evident amb amb altres expressions de la causa solidària amb Palestina, més ambivalents en aquests termes.

La situació, en qualsevol dels casos, ens obliga a revisitar i reformular una teoria de l’imperialisme actualitzada i articulada políticament, així com una doctrina revolucionària de la guerra en curs que incorpori tots els avenços i canvis en el caràcter contemporani dels conflictes bèl·lics en marxa i per venir. Fa gairebé vint anys, Mike Davis –a Planeta de Ciudades Miseria–ja explicava l’èmfasi que la intel·ligència militar havia posat en l’estudi de la Franja de Gaza com a gran zona urbana hiperdegradada i focus per l’elaboració d’una nova doctrina de contrainsurgència. Vint anys després, en un món de grans megaurbs que han consolidat el seu creixement econòmic nul i envoltades pel massiu proletariat excedent de la perifèria global, sembla que tots els estudis i intel·ligència militar acumulats han estat incapaços de donar claus efectives a les IDF, que ni tant sols amb una ofensiva d’aniquilament total continuada durant un any han pogut doblegar els milicians palestins.

En segon lloc, la coherència amb totes aquestes prioritats interpretatives no és la paràlisi pràctica, és correspondre de manera encertada al reclam d’un nou internacionalisme. És a dir, l’exigència estratègica que la nostra activitat política al centre occidental esdevingui una rereguarda útil a les formes de resistència que els pobles oprimits de la perifèria global estan practicant. Això ens porta al judici conseqüent de la forma i l’abast que la causa solidària amb Palestina ha pres durant l’últim any, intentant respondre a aquests requeriments històrics. Es tracta de l’exigència pràctica d’actuar contra la nostra pròpia burgesia, d’assenyalar l’ensulsiada moral de l’esquerra institucional còmplice i de generar una força social capaç d’atemorir els sionistes que obertament defensen el genocidi. És una tasca política de primer ordre fer entendre a tots aquests sectors que la seva participació més o menys explícita a la guerra en curs a Gaza i l’Orient Mitjà, no els sortirà impune.

Aquí, l’anàlisi més esmolat d’aquesta tasca ha estat el balanç que Brais Fernández ha proposat en un breu article² publicat fa uns dies.

En termes generals, és encertada la tesi que ens proposa: un any després, els límits forts en les protestes propalestines a occident no són tant l’hiperactivisme movimentista o el cansament apàtic, sinó el pes material d’un consens colonial en què un majoria social s’alinea amb els seus governants, prioritzant l’estabilitat econòmica i política de les nostres societats per sobre de l’horror que pugui causar la barbàrie a Gaza. La indignació moral, sense massa conseqüències polítiques, fa de vàlvula d’escapament a aquesta contradicció. En base a això, les consignes o les demandes a l’estat del moviment propalestina són menys rellevants que la seva aportació a la construcció d’un força política i social realment efectiva contra la guerra, que seria un procés a llarg termini. Se li poden conferir molts noms, nosaltres hem anomenat a la nostra hipòtesi Partit Comunista de Masses i projectem a construir-lo a escala europea.

És des d’aquest prisma que hem interpretat i actuat en l’onada global de protestes estudiantils propalestines i en les seves concrecions immediates, i que vam aportar des d’universitats i instituts a la vaga general del 27S. En la mateixa línia, estem mirant d’entendre les claus de l’activació política que la causa palestina ha catalitzat a les comunitats migrants àrabs, més concretament del proletariat marroquí a l’estat espanyol, per nosaltres, una de les columnes socials indispensables per una futura força revolucionària rellevant a casa nostra. Si alguna oportunitat ens dona la situació a Palestina, és la d’apropar-nos a una de les claus estratègiques del segle XXI: aconseguir connectar dues novetats globals rellevants, la nova onada de lluites i resistències del proletariat de la perifèria mundial i el fet que majories socials significatives ja no trobin en el capitalisme un ordre social i polític satisfactori al món occidental.

Clar com l’aigua: arribem massa tard per estar del tot a l’alçada del que ens demana la històrica resistència a Palestina, estem massa desarmats d’artefactes polítics capaços de trencar el sostre de vidre que ens imposen els consensos colonials a les nostres societats de centre imperialista. Des d’aquí, la vessant estratègica de la causa propalestina està en un més endavant, és a dir, en entendre com ens dona pistes o prefigura la connexió estratègica entre la resistència a la perifèria global i la creació d’un bloc polític de la classe treballadora revolucionària aquí, per exemple, amb l’enquadrament i apropament al socialisme revolucionari de sectors del proletariat àrab migrant a Europa. D’acord. Però qui dubta massa o deixa un terreny massa ambigu entre el massa tard i el més endavant, s’arrisca a acabar assumint implícitament el mai. Ser conseqüents amb la tasca de propulsar el naixement i socialització de noves concepcions del món a partir de grans esdeveniments històrics ens demana un esforç de major precisió.

El que vull dir és que si les nostres burgesies assumeixen la consigna de l’OTAN de guerra total, assumeixen també uns efectes de desestabilització imprevistos desencadenats per la seva mateixa iniciativa. Nosaltres també hem de saber quan això, en la conjuntura immediata, ens dóna l’oportunitat de doblar l’aposta i tenir una resposta social massiva: intensificació de les mobilitzacions i les accions –tant audaces com puguin ser– i radicalització de les demandes. És a dir, les demandes importen: durant els propers mesos caldrà entendre bé quina és l’escletxa entre el massa tard i el més endavant. Caldrà copsar i intuir si hi ha un momentum on la consigna de “trencament de tota relació amb Israel i sortida de l’OTAN o caiguda del govern”, propulsada per l’onada expansiva de la guerra imperialista, pot efectivament catalitzar una força social capaç de fer trontollar aquest govern, trencant el consens colonial de fons. Amb tot el que implica: que el govern més progressista de la història no pugui seguir actuant com una vàlvula d’escapament moral de la indignació, que en tots els sectors que es mobilitzin contra la guerra creixi encara més el descrèdit contra la socialdemocràcia governant i còmplice. I per descomptat, sense descuidar-nos que tots els sionistes declarats tinguin por de perdre la seva posició privilegiada i de ser sotmesos al més dur dels judicis.

En una època d’alta volatilitat, el debat estratègic no pot imposar-se o cobrir la manca d’una encertada doctrina de conjuntura. Un encert així ens faria avançar mil cops més en la construcció del futur Partit Comunista de Masses que mil programes. El sacrifici a Gaza –a Cisjordània i a Beirut– continua posant-nos davant de la història.

Referències

1. https://www.elsaltodiario.com/sidecar/colapso-del-sionismo

2. https://vientosur.info/palestina-y-nosotros-un-intento-de-sintesis/