Els comunistes i les mobilitzacions per Palestina

L’última onada de mobilitzacions contra el genocidi palestí ha entrat en una fase descendent després de l’«alto al foc» anunciat a bombo i platerets per Donald Trump. Aquest «acord històric», que no ha estat més que l’obligació de fer escollir a l’heroica resistència palestina, entre la cadena perpètua i la pena de mort per a tot un poble, ha apaivagat l’onada de protestes que s’estava estenent arreu d’Europa. Tot i així, aquest pacte circumstancial no ens ha de fer oblidar que les execucions, la tortura, les mutilacions, la destrucció, l’ocupació colonial i, en definitiva, la barbàrie capitalista, continuaran sent el pa de cada dia per a la població palestina. Per molt que els líders polítics mundials, amb un somriure d’orella a orella, ens vulguin fer creure que la guerra s’ha acabat.

Arribats a aquest punt i després de pràcticament un mes i mig de mobilitzacions amb una forta incidència social és el moment de fer balanç. Començant pel boicot a la Vuelta, seguint amb la jornada de lluita del 18S, l’assalt a la Flotilla i la vaga estudiantil del 3O, per arribar a la manifestació del 4O i la vaga general del 15O, creiem que fa falta fer algunes valoracions que ens permetin adquirir aprenentatges per a futurs cicles mobilitzadors. En termes generals des de la nostra perspectiva crec que podem destacar dos reflexions:

En primer lloc, que la forma d’aturar l’onada reaccionària mundial, no consisteix a desmentir punt per punt perquè no sofrim una invasió migratòria o perquè no estem sent substituïts ètnicament. Sinó en proposar un programa de lluita per a la classe treballadora. Un programa que connecti amb una sensibilitat social que permeti canviar les claus del debat polític general, situant uns temes de discussió més fèrtils per a l’extensió de les idees i la tàctica socialista. Una passió, com el pànic a la immigració, només pot ser combatuda i arraconada per una passió més forta: l’horror contra la guerra i el genocidi. 

Per exemple, durant les últimes setmanes hem aconseguit discutir sobre internacionalisme, és a dir, sobre si tenia sentit mobilitzar-se contra un genocidi que està succeint a milers de quilòmetres, sobre la legitimitat de fer vaga, sobre que és l’imperialisme i què implica la pertinença a l’OTAN, així com sobre la viabilitat del fi de l’ocupació colonial i la destrucció de l’estat sionista d’Israel. 

Els partits d’extrema dreta com VOX i Aliança Catalana s’han vist totalment desorientats i a la defensiva, sense capacitat per a marcar l’agenda política. Argumentant que això no era tècnicament un genocidi, que tots els palestins són potencialment terroristes, que la flotilla gastava molta benzina o preguntant-nos per què no ens mobilitzem per defensar el dret a l’habitatge, a l’educació o a la sanitat. En definitiva, la lluita contra el genocidi del poble palestí, no ha servit només complir el deure moral d’aportar el nostre granet de sorra contra la barbàrie televisada. Sinó que ens ha servit també per millorar les condicions de lluita als països occidentals, invertint el relat i assenyalant que l’enemic també és a casa, que el genocidi només és possible si els governs i les empreses sostenen el negoci de la guerra.

En segon lloc, i per tal de complementar la reflexió del paràgraf anterior, crec que és important remarcar que res del que ha passat ha tingut capacitat per perforar l’hegemonia que té ara mateix el govern Pedro Sánchez respecte a la denúncia del genocidi. Una vegada més, el PSOE ha sabut dir el que la gent volia sentir per poder anar a dormir tranquil·la. Gesticulacions darrere gesticulacions, sense cap mesura d’un mínim impacte econòmic o polític -com podria ser retirar ambaixadors o tallar relacions comercials-, han convertit a Pedro Sánchez en el far de les bases socials progressistes d’Europa. La subalternitat de l’esquerra parlamentària (ERC, Comuns, CUP, Sumar, Podemos, BNG, Compromís, EH Bildu, etc) s’ha mostrat una vegada més de forma indiscutible. Tot i que aquests partits, han començat ja a preparar el terreny per als futurs cicles electorals, com s’ha vist clarament amb el característic oportunisme d’Ada Colau.

Tenint en compte aquestes consideracions més generals, crec que ara és important entrar en el pla en el qual ens movem actualment. Més concretament, en com s’ha donat la lluita de classes a Catalunya durant les últimes setmanes en l’àmbit extraparlamentari.

Per primera vegada des de la pandèmia, s’han donat unes mobilitzacions massives, sostingudes en el temps i amb un cert nivell de combativitat. Que han demostrat que, tot i la situació de desmobilització general, les bones tradicions no s’obliden. Joves encaputxats fent justícia per milers de famílies que són escanyades per interessos hipotecaris abusius rebentant oficines bancàries, enfrontaments amb la policia per tal d’evidenciar que no són més que un cos armat per defensar la gran propietat, talls de carretera amenitzats per barricades en flames, que han situat audaçment el bloqueig com un instrument polític de primer ordre. I així com tot un seguit de fets, que han tornat a recordar al proletariat de Barcelona i de la resta de Catalunya el paper que ha de tenir en la lluita de classes.

L’assaig mobilitzador del que hem participat els diferents agents polítics durant les últimes setmanes, ens mostra el camí per a futures protestes, però té moltes coses a millorar. Ja que tal com hem pogut veure, no ha permès una profundització del conflicte que arribes a desbordar mínimament el govern del PSOE. En la seva vessant concreta i en relació al treball unitari, algunes d’elles són: la falta d’un programa mínim de reivindicacions que ens permeti tenir una posició independent, uns mètodes organitzatius artesanals que impossibiliten una major eficàcia en la presa i execució de decisions, una mínima planificació centralitzada de les diferents protestes del territori, un previsible esquema de mobilitzacions ancorat en ocasions en la pràctica del 15M i el Procés, una falta de vincle entre unes direccions polititzades dels sindicats i una afiliació que sovint tendeix a mantenir-se aliena a qualsevol conflicte que no sigui el del seu lloc de feina i que no permet utilitzar el potencial d’organitzacions de classe amb milers d’afiliats, entre d’altres.

Totes aquestes qüestions, i probablement moltes més que no surten aquí reflectides, són els deures que ens hem d’emportar els comunistes, i en definitiva tots els revolucionaris, per articular correctament un nou cicle mobilitzador en els pròxims temps. Però creiem que una cosa ha d’estar clara, si tot aquest treball i esforç en la millora tècnica i tàctica no va acompanyat d’un nou enfocament estratègic, aquesta i les futures dinàmiques mobilitzadores acabaran sent la submisa i impotent base electoral de les candidatures de l’esquerra parlamentària. Que com podem veure els últims dies, ja s’estan preparant de cara al pròxim cicle electoral que -si la tremolor de cames de Junts no l’anticipa- s’iniciarà el 2027.

Si volem que això no passi, si volem evitar ser fagocitats una vegada més per una nova fornada d’arribistes de la política professional, és necessari per tots els mitjans construir una alternativa política per a la classe treballadora. Que amb les seves discrepàncies i disputes, resoltes en base al debat racional, ha d’avançar en la construcció d’un programa per a la conquesta del poder polític per part del proletariat revolucionari.