El veritable repte post-Mazón

Amb la proclamació de Juan Francisco Pérez Llorca com a nou candidat del PP, els populars aconsegueixen blindar la legislatura després d’una època d’efervescència mobilitzadora contra la seua gestió criminal de la DANA. El full de ruta del tàndem PP-Vox continua inalterat i, de fet, tot el cicle ha acabat sent especialment beneficiós per a Vox, que aprofita la crisi per reforçar el seu ascens electoral i imposar agenda sobre un PP debilitat, en sintonia amb l’ofensiva reaccionària global. Mentre, l’esquerra institucional encara arrossega la ressaca del “Mazón dimissió”, com pot ser que, davant una catàstrofe que semblava amenaçar de mort el govern de dretes —fins i tot fer trontollar durant uns primers moments les institucions capitalistes—, tot seguisca igual?

Una primera raó és evident: no existeix una alternativa d’esquerres mínimament consolidada al govern del PP i Vox. I la pregunta és inevitable: per què l’oposició dels carrers no ha cristal·litzat en una alternativa electoral capaç d’intentar forçar eleccions i desallotjar la dreta?

Després d’un any sencer evitant presentar-se com a una vertadera alternativa, el PSPV proposa Diana Morant com a possible presidenta del Consell, un perfil que si ha destacat els últims anys ha estat per la seua irrellevància. Però el PSOE mai no ha volgut entrar a fons en el debat sobre la gestió de la DANA ni assumir responsabilitats, i encara menys ara que s’ha perdut la figura que acumulava totes les crítiques. A nivell estatal tampoc hi ha cap interès a obrir un front electoral basat en el repartiment de culpes. Per això la candidatura del PSPV continua en la línia de l’últim any: perfil baix i discurs insípid. No és una alternativa sòlida, i tampoc pretén ser-ho.

D’altra banda, Compromís (i satèl·lits com EUPV), conscients que només en unes eleccions immediates podrien recollir els fruits del seu discurs d’aquest últim any, sí està disposat a pressionar una mica més, però amb un límit claríssim: no perjudicar el PSOE ni el govern central. Com ja s’ha dit en altres ocasions, Compromís ha renunciat a qualsevol altra cosa que no siga ser una crossa regionalista de Sánchez.

Que, després de la dimissió de Mazón, el lema de la base social de Compromís passe de “Mazón dimissió” a “Mazón a presó” parla per si sol: la nova socialdemocràcia no pot anar més enllà del límit establert pel PSOE; la responsabilitat de la gestió de la DANA i la posterior reconstrucció ha de limitar-se al Consell. Per molt que vulga exercir d’oposició, l’assalt a la Generalitat depèn que el PSPV articule una alternativa pròpia a la qual poder “sumar-se críticament”. Amb el PSPV nugat de mans i peus, Compromís es queda sense proposta creïble i sense capacitat real de forçar eleccions. Només li queda continuar assenyalant Mazón i desgastant el PP mentre espera pacientment les pròximes eleccions.

Aquesta disjuntiva —entre una esquerra totalment venuda, una dreta impune i una deriva general reaccionària de tot l’espectre politicoinstitucional— aguditza encara més la impotència dels moviments socials. Hi ha una desconfiança creixent en la possibilitat que una alternativa d’esquerres aporte un canvi de paradigma real en un context marcat per l’autoritarisme i la reacció, però la manca d’un projecte propi els manté hostatges de les anades i vingudes de l’esquerra parlamentària.

En realitat, fora de la base de Compromís, ningú sembla entusiasmat amb unes eleccions. Ni tan sols els sectors més crítics del moviment popular, conscients que un govern d’esquerres estaria profundament limitat. És ací on es veu la feblesa de la lògica demandista que sovint s’ha assumit: segons aquest plantejament, sense pressió sostinguda des del carrer les institucions no farien res, i per això calia empènyer-les amb consignes simples com “Mazón dimissió”. Però aquesta lectura, tan estesa com insuficient, ha conduït a un error clar: si l’objectiu era reforçar l’organització popular, per què centrar un cicle mobilitzador en una consigna condemnada a desunflar-se en el moment mateix que Mazón dimitira? És exactament el que ha passat: un cicle mobilitzador centrat en una dimissió només pot punxar quan aquesta arriba.

Cap força de l’esquerra institucional ha plantejat una lectura que qüestione les causes profundes de la tragèdia de la DANA: les institucions al servei del benefici privat, el model capitalista que alimenta el canvi climàtic, la necessitat d’una organització racional i col·lectiva dels recursos socials. Però és que tampoc hi podia haver una altra cosa: les forces de l’esquerra institucional estan constituïdes per mantenir el capitalisme, no per qüestionar-lo. No poden transformar les institucions perquè són part del seu engranatge.

Els moviments socials, malgrat la seua crítica a les institucions i al capitalisme, tampoc han sigut coherents amb les conseqüències polítiques que se’n deriven d’aquesta: la impossibilitat del reformisme, la necessitat d’articular un projecte polític de classe i revolucionari i, per tant, la necessitat de trencar amb el servilisme de la socialdemocràcia i amb la lògica de delegar la política a les urnes.

L’única alternativa real sols pot vindre de la recomposició política de la classe treballadora, de la construcció d’organitzacions independents, de masses, capaces de desplegar una pràctica revolucionària amb estratègia socialista.

Ara, amb Pérez Llorca com a substitut —i continuador— de Mazón i amb Vox en plena ofensiva, el repte és clar: com aprofitar la (minvant) onada mobilitzadora del País Valencià per impulsar un projecte emancipador i no una nova reedició del Botànic, tan limitat com desacreditat? Com ens preparem per a un context d’auge de l’extrema dreta, de l’autoritarisme i d’escalada bèl·lica? Continuarem confiant en els que ens han traït tantes voltes, el fracàs dels quals ens ha deixat uns carrers totalment pacificats i desarticulats políticament?

Són interrogants que, com a classe treballadora, no podem deixar en mans d’altres. Hui per hui, no existeix una alternativa institucional creïble ni a la gestió criminal de PP i Vox ni a la hipòcrita i xantatgista posició de la socialdemocràcia local. Les institucions capitalistes són incapaces de donar resposta a la crisi.

És per això que els comunistes assumim l’obligació de construir una alternativa política de i per a la classe treballadora: una alternativa amb una tàctica cultural coherent i una estratègia destinada a crear organitzacions fortes, capaces de disputar l’hegemonia a la burgesia. Aquest projecte de fons no és en absolut contradictori amb les tasques de reconstrucció “des de baix” i d’organització de les persones afectades, sinó que és precisament l’única manera de donar-los continuïtat i sentit polític. Només lligant aquests processos d’autoorganització amb un projecte capaç de superar els límits, les il·lusions i les derrotes pròpies de la via institucional és possible construir una alternativa que no torne a reproduir allò que critiquem. I, a més, és l’única manera de tallar els tentacles que uneixen l’extrema dreta amb la classe treballadora a través del sentit comú antipolític.

Sabem que no hi ha dreceres per a la revolució; que assaltar les institucions capitalistes sense haver dut a terme les tasques polítiques necessàries per a la recomposició del subjecte proletari només ens durà a col·laborar amb els nostres propis explotadors. I aquesta afirmació, tan maximalista per als oportunistes contemporanis, només pretén actualitzar el principi elemental del socialisme revolucionari: que l’alliberament de les treballadores només pot ser dut a terme per les treballadores mateixes.