El fang de l’electoralisme a un any de la DANA

Quan el 29 d’octubre de 2024 la DANA va colpejar el País Valencià, deixant més de dues-centes víctimes mortals i un territori devastat, les institucions capitalistes van mostrar la seua veritable naturalesa: la d’un poder que només actua quan la seua pròpia legitimitat i interessos perillen. La catàstrofe no fou simplement una desgràcia natural, sinó la conseqüència d’anys d’especulació, abandó institucional, destrucció ecològica i submissió als interessos del capital. L’escenari que s’obrí a partir d’aquell moment ha marcat el darrer any de la política valenciana.

De la solidaritat espontània a la impotència col·lectiva

Les primeres setmanes després de la dana van evidenciar una realitat contradictòria. Davant la paràlisi institucional, les xarxes d’ajuda mútua i les assemblees veïnals van esdevenir un primer salvavides per a les poblacions afectades. Aquella autoorganització va nàixer de la necessitat immediata i va marcar la diferència per a moltíssimes afectades entre estar totalment soles o poder iniciar el camí de tornada a la normalitat.

Tanmateix, aquesta mateixa experiència va posar de manifest fins a quin punt la classe treballadora es troba desarticulada políticament. Les formes d’autoorganització espontànies, per molt valuoses que siguen, no poden superar per si mateixes la impotència general d’una societat on la iniciativa col·lectiva ha estat segrestada per dècades de burocratització i d’electoralisme. Allò que hauria pogut ser l’embrió d’una resposta política independent va quedar ràpidament reduït a l’assistencialisme i a la gestió desesperada de l’emergència, sense capacitat d’orientar-se cap a una estratègia pròpia. Aquesta manca d’estratègia va ser aprofitada per una esquerra parlamentària debilitada, que va veure en aquest context una situació idònia per fer campanya electoral i inclinar la correlació de forces a favor seu.

L’Acord Social Valencià: conciliació sense independència

Amb la implicació dels sindicats combatius i dels CLERS, l’Acord Social Valencià va voler donar continuïtat a la mobilització sota la forma d’una plataforma estable que agrupara les reivindicacions dels agents tant dispars que hi participaven. L’Acord, tot i plantejar uns objectius legítims (reconstrucció i prevenció), naix des del començament com un espai de conciliació d’interessos entre diferents segments socials de la població afectada. Era un espai que pretenia representar des de les famílies treballadores que havien perdut les seues cases fins als empresaris locals que havien vist afectat el seu capital. Com no podia ser d’altra manera, aquesta plataforma no estava en disposició de dur a terme una crítica a l’oportunisme socialdemòcrata que havia liderat la Plataforma Mazón Dimissió, caient en les mateixes dinàmiques seguidistes de l’esquerra institucional que Acció Cultural del PV (entorn de Compromís) havia imprès a aquell primer espai.

Conseqüentment, en lloc de consolidar una política independent, l’Acord ha servit com a vàlvula d’escapament per canalitzar la frustració popular dins de marges compatibles amb l’ordre institucional i ha reproduït la mateixa lògica que ens manté impotents: la submissió al calendari electoral i la renúncia a la confrontació directa amb el poder polític i empresarial. El seu paper, en definitiva, ha estat el de canalitzar pacíficament més que no pas expandir la força acumulada al carrer.

La vaga i el seu doble balanç

Amb el pas dels mesos i la davallada en el número d’assistents a les manifestacions mensuals, va sorgir la necessitat de nous mètodes de lluita. La vaga del 29 de març de 2025 va ser l’intent del sindicalisme combatiu per escalar la situació. Molts anys després de l’última vaga general, centenars de treballadors i treballadores van reprendre una eina de lluita que el sindicalisme majoritari havia convertit en un ritual buit.

La vaga va ser positiva en tant que va recuperar la idea que el conflicte laboral pot ser una via d’intervenció política per a la classe treballadora. Però, al mateix temps, cal ser honestos: no va aconseguir aturar la producció ni alterar de manera significativa el funcionament econòmic del país. La seua força va ser més simbòlica que material. I això ha de convidar-nos a la prudència.

No podem fer de la vaga un instrument d’agitació generalitzada sense capacitat real de pressió. Emprar-la com a gest testimonial o com a recurs comunicatiu, és buidar-la del seu contingut de classe i allunyar encara més l’horitzó en què la classe treballadora torne a exercir-la amb tota la seua potència. Si volem recuperar la vaga com a arma revolucionària, cal reconstruir abans les condicions materials i organitzatives que la facen efectiva: consciència, coordinació, poder de negociació i d’autoprotecció i independència política.

Un moviment travessat per l’electoralisme

Aquest cicle de mobilitzacions ha deixat al descobert no sols les misèries del règim capitalista, sinó també la manca d’alternatives que ens manté sotmesos a aquesta banda d’assassins i negligents. Un any després, allò que semblava una situació insalvable per al règim polític s’ha convertit en una mostra més del seu cinisme: la catàstrofe s’ha transformat en matèria de propaganda per part dels mateixos partits que en són responsables.

El govern autonòmic de Carlos Mazón, sostingut per Vox, ha fet de la reconstrucció un escenari de campanya permanent. La seua gestió, basada en el victimisme i la foto fàcil, ha deixat sense resposta les necessitats més bàsiques de les famílies afectades. Les obres continuen aturades, les ajudes es reparteixen amb criteris opacs i els municipis més colpejats veuen com el seu futur depèn de l’interès mediàtic del moment. Mentrestant, el PSOE —que governa des de Madrid i manté el control de les Confederacions Hidrogràfiques— utilitza la mateixa tragèdia per desgastar el seu adversari. El govern de l’Estat substitueix subvencions per préstecs, allibera partides pressupostàries amb comptagotes i bloqueja qualsevol intent d’assumir responsabilitats polítiques, començant per la compareixença de Pedro Sánchez a la comissió d’investigació. En definitiva, cap dels dos partits que han governat durant dècades ha estat capaç —ni ha volgut— posar la vida i la seguretat de la gent per damunt dels seus càlculs electorals. Cap govern, ni autonòmic ni estatal, ha garantit que una dana com la del 2024 no puga tornar a arrasar el nostre territori amb conseqüències similars.

Per la seua banda, Compromís s’ha presentat com a portaveu del descontentament popular. No obstant, com és lògic dins dels paràmetres de la política socialdemòcrata, la seua crítica s’ha reduït a un «Mazón dimissió» que no qüestiona en cap moment la responsabilitat del PSOE ni el model econòmic i territorial que ha fet possible aquesta catàstrofe. La seua lleialtat al govern progressista de Madrid confirma que l’esquerra socialdemòcrata actual no aspira més que a ser una crossa del socioliberalisme i que cap projecte que pretenga governar dins del sistema pot ser realment transformador.

L’electoralisme ha actuat com a corrent de fons que tot ho arrossega: la dreta l’ha utilitzat per fer propaganda sobre les ruïnes; el PSOE, per desgastar l’adversari; i l’esquerra institucional, per apropiar-se de la ràbia social i transformar-la en expectativa electoral.

Però l’electoralisme no és només una tàctica dels partits: és un hàbit cultural, una manera de pensar la política com a gestió delegada, i no com a acció col·lectiva i lluita de classes. I mentre no anem enderrocant aquestes lògiques, cap moviment, per ampli que siga, podrà convertir-se en una força realment transformadora. La prova és que, tot i la magnitud de les mobilitzacions, el règim ha sobreviscut sense grans fissures. Les institucions continuen intactes, i l’ordre capitalista ha sabut assimilar el conflicte com una part més del seu funcionament normal.

Trencar el cicle

La tasca que tenim davant és, per tant, doble. D’una banda, cal preservar la memòria d’aquest any de lluita com una experiència d’aprenentatge col·lectiu. De l’altra, cal extreure’n conclusions per a no repetir errors: sense organització política independent, sense una línia clara i sense una orientació de classe, la mobilització popular tendeix a esgotar-se o a ser absorbida pel sistema.

Des de l’Organització Juvenil Socialista del País Valencià entenem que trencar el cercle de l’electoralisme no vol dir menysprear la lluita immediata, sinó donar-li sentit estratègic. Les assemblees locals, els comités de barri, els col·lectius juvenils i els espais de treball han de ser escoles de poder obrer, no prolongacions d’una esquerra institucional que viu del cicle electoral. Per això, el repte ara va més enllà de mantenir la mobilització per la mobilització, cal també i com a condició indispensable construir una continuïtat política independent. Només així podrem passar de la resistència dispersa a una ofensiva organitzada. Trencar el cercle de l’electoralisme no significa ignorar la política, sinó retornar-li el seu sentit original: la capacitat d’actuar col·lectivament com a classe i plantejar una vertadera alternativa social. 

El balanç d’aquest cicle és, doncs, ambigu: hem vist la millor i la pitjor cara de la situació actual de la nostra classe. La millor, en la solidaritat espontània i en la voluntat de resistir. La pitjor, en la dificultat de transformar aquesta força moral en poder polític real. Però d’aquesta tensió també naix la possibilitat d’un nou camí, d’una batalla oberta entre dues maneres d’entendre la política: la que viu del vot i la que es construeix des de la classe. La primera continuarà prometent solucions sense tocar l’arrel del problema. La segona sap que, mentre el capital decidisca sobre les nostres vides, no hi haurà futur digne.

Si som capaços de mantindre viva aquesta força, d’enllaçar la memòria de la dana amb una perspectiva socialista i revolucionària, haurem fet un pas decisiu per trencar l’hegemonia de l’electoralisme i començar a construir una alternativa al seu món de misèria.