Són dies intensos. Només la setmana passada vam veure com dimarts es produïa el desnonament de l’Antiga Massana i aquella mateixa tarda 10.000 persones es mobilitzaven per manifestar-s’hi en contra. I, a finals de setmana, el Sindicat de Llogateres era capaç de posar al centre la problemàtica del desnonament amb una gran projecció comunicativa i capacitat de mobilització.
Dimarts, l’Antiga Massana; dijous i divendres, Casa Orsola. I, enmig d’aquests, s’anunciava la creació d’una plataforma liderada per sindicats com CCOO i UGT, amb el suport d’una part del Moviment per l’Habitatge. Una plataforma que pretén “ser un espai per convocar mobilitzacions en defensa del dret a l’habitatge”.
CCOO i UGT han estat, durant anys, absents en aquesta lluita, i ara, en una etapa decisiva de la problemàtica de l’habitatge, intervenen i intenten capitalitzar la mobilització creixent. Ja ho vam veure durant la mobilització del 23N, res de nou. Aquesta ha sigut la seva funció les darreres dècades: canalitzar el descontentament social cap al marc de la conciliació d’interessos de classe, anul·lant la potència política del moviment obrer i consolidant la via reformista com a opció política desitjable pel proletariat.
La sorpresa per a moltes no ha estat el moviment de CCOO i UGT, sinó el fet que, dins d’aquesta nova plataforma, també hi formi part el Sindicat de Llogateres i aquest és el tema principal que vull abordar avui.
Des de les grans manifestacions de la tardor que la conjuntura presenta símptomes d’obertura d’un possible nou cicle de mobilitzacions. La crisi d’habitatge és la principal preocupació social i els agents del Moviment per l’Habitatge en l’àmbit estatal ho hem d’aprofitar per guanyar referencialitat i estendre socialment la nostra anàlisi de la situació i la nostra resposta: canalitzar políticament aquest descontentament, dirigir-lo cap a posicions que ens permetin trencar amb la lògica de mobilització-institucionalització que ha caracteritzat aquesta lluita.
Per a nosaltres, és important clarificar les tasques que tenim les revolucionàries que participem en el Moviment per l’Habitatge en moments de centralitat com aquest.
D’una banda, fer passos per convertir la lluita per l’habitatge en una lluita de masses. Això implica aconseguir que la centralitat actual del problema de l’habitatge es tradueixi en una organització efectiva. D’altra banda, que aquesta reforci aquells sindicats que no siguin assimilables pel programa de l’esquerra institucional i que comencin a caminar cap a la construcció d’una alternativa política revolucionària.
Es tracta d’aprofitar el protagonisme actual de l’habitatge dins d’un procés general d’acumulació de forces, en què les tasques d’avui ens permetin construir un terreny més favorable per a les del demà.
Aquest paper de l’habitatge és paral·lel a un Moviment per l’Habitatge català que es troba en procés de rearticulació. El Sindicat de Llogateres ha afiançat la seva posició central, mentre que el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya es troba en un moment d’expansió i consolidació en el seu primer any de vida. A la vegada s’està impulsant una confederació sindical que es formalitzarà després del II Congrés d’Habitatge de Catalunya. Un Congrés en què també es referendarà la creació d’una Taula Sindical que permeti coordinar aquests agents nacionals i constitueixi l’espai unitari del sindicalisme d’habitatge català. Aquestes organitzacions s’enfronten a un context de crisi d’habitatge i de creixent mobilització, però també han de fer front a l’apropiació oportunista per part de plataformes externes, des de sindicats com CCOO i UGT, fins a partits polítics parlamentaris.
Centralitat en augment, procés de rearticulació i intents de cooptació per part del reformisme. Aquesta és la situació amb què hem de treballar les revolucionàries ara mateix. Com a mínim, tots els agents que en formem part hauríem d’establir un cordó sanitari contra la influència de l’esquerra parlamentària i les burocràcies sindicals, per tal de referenciar i defensar el potencial de les coordenades revolucionàries des de les quals sectors importants del Moviment per l’Habitatge català fa anys que treballem.
Si hi ha una tasca sindical imprescindible, és la creació d’alternatives reals a la trituradora d’esperances revolucionàries que avui representen sindicats com CCOO i UGT. Cal doncs, evitar caure en tacticismes que, tot i semblar efectius a curt termini, sempre acaben passant factura. I, en aquest cas, l’aliança amb aquests actors és una línia que no hauríem de creuar si compartim la voluntat que el sindicalisme contribueixi a fer avançar posicions en la lluita de classes.
Al cap i a la fi, la insistència en la necessitat de treballar amb independència política pren més importància que mai en moments com aquest. Perquè quan no hi ha una estratègia clara, quan les estratègies són difuses, la visibilitat mediàtica pot ser el millor aliat de l’oportunisme. I això, no té res a veure amb refusar aquest protagonisme i amb això cal ser clars: necessitem sindicats de masses, i això ha de passar indubtablement per tenir centralitat mediàtica. Una centralitat, però, que ha de combinar les dosis exactes d’entusiasme i paciència revolucionària.
I no, això no és una defensa de romandre en la marginalitat per salvaguardar una mena de puresa ideològica. Això és una defensa de la premissa per la qual els mitjans han de ser coherents amb els fins. És una defensa de la tasca històrica que les revolucionàries hem de dur a terme en les lluites econòmiques: convertir-les en escoles polítiques que mobilitzin als sectors més amplis possibles de la classe treballadora, sota un programa de superació del sistema capitalista. Ras i curt.
Per nosaltres pren vital importància que les revolucionàries que participem del sindicalisme d’habitatge situem amb claredat en quines coordenades volem emmarcar la centralitat que avui se’ns presenta. I veiem perillós que Llogateres l’intenti aprofitar per bascular de forma tacticista entre plataformes amb UGT/CCOO i convenis amb la confederació que sortirà del II Congrés.
Per tant, el que cal preguntar a Llogateres, és: què fa avançar més, avui, la lluita de classes? Convertir aquesta rellevància que té avui l’habitatge en un camí que trenqui amb la dependència dels partits i sindicats socialdemòcrates que ha marcat els últims anys, o, en canvi, intentar intervenir en un espai liderat per sindicats com CCOO i UGT per aconseguir, encara que sigui de manera molt limitada, radicalitzar alguna mesura? Per nosaltres, la resposta és clara.
Si alguna cosa ha estat de consens en els debats generats durant el procés del II Congrés, és la impossibilitat de superar el problema de l’habitatge sense superar el capitalisme. Per nosaltres, compartir aquest objectiu final no és sinònim de compartir les tasques que se’ns presenten avui per arribar-hi. El que sí que tenim clar, però, és que les coordenades en què s’ha mogut una part rellevant del Moviment per l’Habitatge aquests últims anys són genuïnament revolucionàries i que caldrà que aquestes es mantinguin fermes quan el temporal mediàtic faci ballar les certeses que ens han fet avançar fins aquí.
