Contra la reacció i el feixisme
Les nostres converses diàries cada vegada és més freqüent que estiguin monopolitzades per temes com: feixisme, auge reaccionari, masclisme, extrema dreta, racisme, discursos d’odi… I també per com fer-li front: antifeixisme, cordó sanitari, front democràtic, etc. Però fins al moment, ni la forma de conceptualitzar-ho, ni la forma de donar-li resposta estan aconseguint el seu objectiu: frenar l’avenç de les posicions reaccionàries en la societat.
Els comunistes davant de la situació actual tenim tres tasques:
1. Explicar no només allò que passa, perquè això ho pot veure qualsevol, sinó explicar per què passa.
2. Explicar allò que sembla que pot veure qualsevol d’una manera que aporti més claredat i no més confusió.
3. Donar una resposta que permeti transformar la situació actual, és a dir, dotar al proletariat de les eines necessàries per combatre.
Intentem fer aquest exercici i comencem per veure les causes de l’auge reaccionari.
L’element fonamental per a comprendre el perquè de l’auge reaccionari és la crisi històrica del capitalisme. És d’aquest declivi del qual la burgesia intenta escapar impulsant nous cicles d’acumulació cada vegada més curts, cosa que l’ha obligat a emprendre una nova agenda política reaccionària per a provar de mantenir l’actual ordre social.
A Europa, amb unes taxes de creixement irrisòries, amb un proletariat totalment desarticulat des de fa dècades i sense l’amenaça soviètica, la classe dominant no té la capacitat però tampoc la voluntat de mantenir el fonament del seu domini durant el darrer període: l’estat del benestar. Les diferents faccions estan entrant en contradicció: la política, els acords i el model econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial -que serviren per transformar el proletariat en un subjecte dòcil i obedient- estan iniciant progressivament la fase de desintegració. Els temps canvien i el consens es transforma en coerció. Si les condicions econòmiques actuals no permeten generar els beneficis desitjats per mantenir unes taxes de creixement competitives, les promeses redistributives de la socialdemocràcia cauen ràpidament en el descrèdit fomentant l’antipolítica.
Mentrestant, el parasitisme burgès, més voraç i improductiu que mai, sap que aquests beneficis s’hauran d’obtenir del saqueig de les butxaques dels treballadors. Però això que és molt senzill de dir, no és tan fàcil de fer. Principalment perquè l’habitual és que si tu li intentes prendre alguna cosa a algú, aquest es resisteixi amb ungles i dents. En conseqüència, la millor manera d’afrontar el procés de proletarització, que està polvoritzant les condicions de vida de la classe treballadora, és dividint-la i convencent-la que s’està empobrint perquè hi ha una allau d’immigrants que els hi prenen la feina, ocupen pisos, roben mòbils, col·lapsen la sanitat pública i reben ajudes socials. Divide et impera.
L’impuls d’una guerra cultural a gran escala per mitjà de l’agenda reaccionària té com a objectiu que als treballadors no se’ls pugui passar pel cap la idea d’unir-se per respondre i, que en aquest conflicte, puguin prendre consciència de la seva posició de classe. La burgesia sí que té memòria i impulsa una guerra preventiva perquè el comunisme no torni a ser el fantasma que recorre Europa.
Explicades breument les causes, ara és necessari entendre exactament a què ens enfrontem. Per a això, és necessari aclarir un fet. Per molt que es repeteixi als carrers, als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, que el perill immediat és el feixisme, els comunistes hem de ser clars: això no és cert.
En quin sentit diem que l’amenaça feixista no és imminent? Si observem històricament com van ascendir el feixisme italià o el nazisme alemany, veurem que en ambdós casos va coincidir una crisi de tal magnitud que la burgesia els va convidar a ocupar els aparells de l’Estat. Avui trobem similituds, però també diferències: la burgesia pot sostenir el seu domini sense utilitzar la via del terrorisme antiproletari i la supressió total de drets polítics i sufragi universal, apostant per la creació d’un clima social que els permeti una actualització autoritària de l’Estat. L’extrema dreta, en alguns contextos, ja apareix a ulls de l’oligarquia com la millor opció per posar ordre en el caos que assola les democràcies capitalistes, però les mesures autoritàries són aplicades de manera cada vegada més clara per totes les faccions del Partit de l’Ordre, que inclou tant la dreta com l’esquerra. I això té profundes implicacions polítiques.
La nostra tasca principal consisteix a assenyalar una tesi que pot semblar molt contradictòria, però que és clau. La burgesia té clares les mesures que ha d’executar per garantir el seu guany, però té un fort debat intern sobre quina és la millor manera de fer-ho. És a dir, sobre si ha de ser una forma més clara i descarnada, o d’una forma més subtil i progressiva. Nosaltres no ens podem alinear amb el sector que diu que les mesures antiproletàries s’han d’aplicar d’una manera més gradual i indolora. Els comunistes hem de construir un front que ataqui les bases del seu domini, i això passa per trencar amb la comprensió burgesa de com trobar una sortida a la situació actual.
Ara mateix, això implica comprendre que situar al feixisme com el problema principal és la forma que té el sector de la burgesia que utilitza el PSOE per governar, per conservar el seu poder, construint un front democràtic baix el seu lideratge. Perquè si el problema és el feixisme, la solució és la democràcia burgesa. Si el problema és el feixisme, ens hem d’unir tots contra la barbàrie. I quan totes les forces polítiques s’uneixen s’imposa el criteri de la més forta: el PSOE. Així progressivament es va construint el front democràtic, que atrapa tots els partits de les classes mitjanes que estan a la seva esquerra, des de Podemos/Sumar a la CUP, passant per ERC, Compromís, BNG i Bildu. I evidentment, i per moltes dosis de radicalisme que vulguin aparentar amb antifeixisme de carrer, les joventuts d’aquests partits no són més que la façana radical d’aquesta aliança. Per molt que reneguin d’això, cap dels que hem anomenat no té una proposta alternativa a la de Pedro Sánchez, i aquesta és: que no governi PP i VOX. Per tant, el problema immediat no és el feixisme, és l’auge reaccionari que impregna totes les forces polítiques, on els partits d’extrema dreta tenen un paper dirigent i els grupuscles feixistes juguen un paper de radicalització.
Tenim la tasca de proporcionar les eines més efectives perquè el proletariat pugui estar a l’altura dels combats del moment, ja que en cap cas pot esperar aconseguir res radicalitzant les tesis dels responsables d’haver arribat a la situació actual. Proposem les següents:
1. Deixar d’assumir els marcs polítics de la reacció. No podem combatre l’extrema dreta i el feixisme, si ens passem el dia discutint sobre els temes que ells proposen, tal com fa l’esquerra parlamentària, que acaba assumint els seus marcs, justificant-se i contribuint a l’auge reaccionari. No es pot posar el focus només en intentar demostrar amb dades que el que diuen és mentida o equivocat, perquè la política no interpel·la només en base a la raó sinó també a la passió. Hem de ficar tots els mitjans possibles per despertar una pulsió més forta entre els treballadors que la que generen dels nostres enemics de classe, hem de desplaçar els temes de debat públic situant a la burgesia en lloc dels immigrants com a culpable del procés d’empobriment generalitzat. Els hem de forçar a discutir de temes com l’elevat preu de l’habitatge, el genocidi de Palestina, el rebuig a la guerra imperialista, la reducció de la jornada laboral, etc. I hem de fer-ho des del punt de vista del marxisme i la lluita de classes.
2. Deixar en evidència la inutilitat de l’esquerra parlamentària i la seva estratègia d’apel·lar a la moral com a mur de contenció a les forces reaccionàries. Després que l’home més ric del món –Elon Musk– hagi fet la salutació feixista, hem d’assumir que és inútil pensar que algú sentirà vergonya només pel fet que l’assenyalem com a feixista. D’acord amb això, els cordons sanitaris i l’apel·lació als discursos d’odi demostren la impotència de les esquerres parlamentàries, que es refugien en la superioritat moral per falta d’una proposta política eficaç. Hem d’assenyalar davant dels seus votants com la seva incapacitat i les seves falses promeses no fan més que alimentar a la reacció.
3. Realitzar demostracions de força de cara a la societat –com la manifestació de l’OJS de Catalunya el 7 de juny– on aglutinar des de la perspectiva del socialisme a tots aquells sectors que se senten amenaçats per l’auge reaccionari, amb un treball colze a colze amb militància dels diferents col·lectius de base, sindicats laborals i sectors del proletariat que veuen més empitjorades les seves condicions de vida, com el jovent, les dones, les persones LGTBI i els migrants.
L’onada reaccionària ha arribat per a quedar-se, necessitarem una tàctica política sòlida per a combatre de forma efectiva a la burgesia durant els pròxims anys. I això comença per no ser atrapats a l’òrbita del front democràtic que en última instància és el responsable d’haver-nos portat a aquesta situació desastrosa. Deixant via lliure a les forces reaccionàries per a mostrar-se com l’única alternativa possible a la decadència actual. Hem de ser nosaltres, els comunistes, els qui estem a primera línia en el combat contra la reacció, els qui convertim el socialisme en una alternativa política de masses.
