Centres educatius i lluita de classes (II)

Segona part: crítica al moviment estudiantil. Centres educatius i lluita de classes
El paper de l’educació en la producció de la força de treball i el manteniment de l’estatus quo és quelcom que hem tractat en l’anterior article. En aquest nou text volem tractar l’educació com a espai de la lluita de classes i per tant espai on l’organització de la classe treballadora és necessària. Per una banda, cal que ens organitzem als centres educatius per tal de millorar les condicions d’estudi i vida de la classe treballadora, és a dir, augmentar les potencialitats polítiques del proletariat alhora que defensem els seus interessos immediats. D’altra banda, hem d’influir el màxim possible en el procés  educatiu, apuntant al progressiu control proletari del mateix. Això és bàsicament estendre la lluita de classes a l’àmbit educatiu i organitzar-hi la nostra incidència a partir de l’estratègia del procés socialista.
Fer política proletària implica, necessàriament, trencar amb la política entesa des del punt de vista burgés. Amb això no ens referim a que tota política duta a terme pel proletariat siga política proletària, almenys entesa des del punt de vista comunista. Pel contrari, ens referim a aquella manera de fer política que trenca amb les mistificacions capitalistes que presenten la política com la disputa per la gestió de l’aparell estatal burgés. Aquesta concepció és una mistificació en tant que oculta el caràcter classista d’aquell mateix aparell, eina de dominació de la classe burgesa. La política proletària  no ha d’aspirar a guanyar el joc burgés sinó, precisament, a trencar amb les regles del joc. Aquest trencament es tradueix en fer política com a classe conscient, rebutjant la pacificació i ocultament del conflicte classista que es dona a través de la política socialdemòcrata i establint un horitzó de presa del poder que acabi amb la mateixa existència de les classes. Aquestes línies són tan certes  per a la lluita de classes en general, com per a la lluita dins de l’esfera educativa. Fent bandera de l’educació pública s’estan naturalitzant i mistificant les formes de domini de la burgesia -independentment que aquestes prenguin la forma de servei públic- i s’amaga l’antagonisme de classe. Per a superar totes aquestes limitacions polítiques, cal l’organització independent del proletariat als centres educatius. Així doncs, la tasca actual és la de replantejar el model de militància del moviment estudiantil per tal de desfer-nos d’aquelles formes que s’han demostrat incapaces.

Model de militància
De com ha estat la praxi del moviment estudiantil en els últims anys podem aprendre’n molt sobre política socialdemòcrata. És amplament reconeguda la frustració que moltes militants hem sentit en passar pels sindicats estudiantils i les assemblees universitàries. Molts debats estèrils sobre participació en òrgans universitaris, sobre el subjecte a què apel·lar, sobre els requisits i objectius de les vagues, sobre la pròpia finalitat del propi moviment. Debats que mai es resolien i que esdevenien un crematori de militància que el ràpid relleu generacional ocultava. Com Sísif, el moviment estudiantil sembla condemnat a carregar una llosa obstinada en caure una i altra vegada. Veiem amb més detall la font d’aquesta frustració.
El moviment estudiantil ha anat reproduint un mateix esquema base cada vegada que ha intentat enfrontar qualsevol problemàtica en l’educació: indignació, mediatització i davallada. Com ja va de fensar-se en l’últim article d’aquest mitjà (Accions mediàtiques: el canvi que mai arriba) «un projecte crític amb les conseqüències del mode de producció capitalista, però que no té un pla específic per a superar-lo acaba defensant el programa polític de la classe mitjana. Aquest busca la millora de les condicions de vida mitjançant el marc de l’estat del benestar».
La incapacitat d’inserir la lluita estudiantil dins d’una estratègia revolucionària i un major marc organitzatiu i amb potencial revolucionari ha fet dels sindicats estudiantils simples grups de pressió extra-institucionals per a l’aplicació de reformes sobre problemàtiques concretes. L’acció política queda reduïda a fer una reivindicació en abstracte: “defensem la pública”, “salvem el català”; perquè un agent extern amb la capacitat política de portar a terme aquesta reivindicació (partits social- demòcrates com la CUP, Compromís o Podemos) l’absorbeixi dins del seu programa polític, totalment inserit en el marc polític burgés. L’única manera de fer política que tenen els col·lectius estudiantils és fer demandes a agents externs.
La manera d’elevar aquesta demanda segueix sempre les mateixes pautes: en primer lloc, socialitzar  la problemàtica a través d’accions mediàtiques. Un cop es valora que s’ha dut a terme aquesta socialització, es passa a fer una vaga en el moment clau on l’agent extern ha d’escoltar la demanada (reunions amb rectors, intervencions al parlament, quan entra a debat una llei al parlament, etc.). Després d’aquest punt àlgid, tant és si l’agent extern ha dut a terme la demanada o no, hi ha poca possibilitat de recollir-ho com a victòria pròpia o simplement d’assolir un creixement polític. Finalitzada la finestra de rellevància política que es podia obtenir a través d’accions combatives i mediàtiques, es passa a una altra demanda, tornant de nou a l’inici d’aquest esquema.
En aquest drama que es reprèn cada setembre hi ha un punt àlgid: la vaga estudiantil. Amb aquesta praxi movimentista que hem definit abans, la vaga es presenta com la major eina que té el moviment per mediatitzar una demanda. En tant que no es té la capacitat d’inserir aquesta demanda en un procés d’acumulació de forces al servei de l’organització revolucionària del proletariat i, en la  mesura que simplement es busquen altaveus per elevar demandes a l’Estat, les vagues estudiantils han esdevingut meres diades d’autoafirmació dels sindicats, que han de justificar la seva existència davant de l’estudiantat. El front estudiantil ja no s’articula com un espai privilegiat de desenvolupa- ment de la lluita del proletariat: ha pres una existència autònoma i deslligada de qualsevol projecte emancipador real i això ha d’ocultar-se. Cada setembre s’ha de triar una nova campanya i una data on la vaga tingui alguna possibilitat mediàtica.
Aquesta dinàmica reactiva ha fet al moviment estudiantil perdre la seva capacitat de marcar l’agenda, ni tan sols de manera interna. Quan la primera necessitat és la rellevància pública i la capacitat de fer demandes que siguen tingudes en compte per les autoritats acadèmiques i polítiques, no pots perdre cap oportunitat, l’agenda de l’opinió pública es converteix en l’agenda del moviment. Aquests ritmes desenfrenats que no s’aturen mai ens allunyen de qualsevol posició que permeti agafar perspectiva; així doncs, en aquesta roda els espais formatius, de crítica i debat es poden presentar com un incordi, una qüestió secundària no urgent que traurà temps de la “política real” d’estar als carrers davant de cada polèmica. És així com es consolida un altre dels pilars de la política socialdemòcra ta en el moviment estudiantil: l’escissió irreconciliable entre mitjans i fins. D’una banda es fa una crida en abstracte per a acabar amb el capitalisme, fi últim de l’organització o moviment. Però, d’altra banda, la nostra praxi política quotidiana es basa simplement en l’oportunisme, el tacticisme i l’efectisme. Avaluem les nostres accions en funció del ressò que han adquirit i no en funció de si ens acosten a l’objectiu final. Afirmem la necessitat de la revolució proletària però comprem el marc polític socialdemòcrata i la seva manera de fer política. Volem la revolució però només demanem reformes.
Els darrers anys del moviment estudiantil, totalment desarticulat a l’Estat espanyol i conservant només una presència raquítica a Barcelona, corroboren la veracitat d’aquesta caracterització. En concret, si veiem les darreres campanyes i accions del SEPC, des del lema «Salvem la pública» fins la lluita contra la LOSU, passant pel «Compromís per la crisi educativa», podem comprovar com l’organització estudiantil de l’Esquerra Independentista només pot aspirar a fer pronunciaments al parlament i pressionar per minses reformes que, en la majoria dels casos, no pot aconseguir. No hi ha cap perspectiva d’inserir-se en una estratègia revolucionària que faci un ús pragmàtic de la lluita estudiantil. Sense aquesta perspectiva més ampla allò que ens queda és la defensa acrítica del subjecte estudiantil, carregat de contradiccions i totalment assimilable pel capitalisme, tal i com passa en moltes altres lluites.

L’estratègia: procés socialista i moviment estudiantil
La nostra tasca com a comunistes és actuar segons la identitat de mitjans i fins. No podem, sota cap pretext, permetre’ns la dissociació a què ens obliga la burgesia [1]. Arrel d’aquesta dissociació, principis i praxi se’ns presenten com dos àmbits diferenciats: per una banda, les tasques del dia a dia i totes les qüestions del debat polític públic que requereixen una resposta imminent. Per altra banda, l’horitzó, el nou món que volem construir. L’estratègia del procés socialista és aquella que entén la identitat d’aquells dos àmbits que sota la mistificació capitalista es presenten escindits.
Per tant, la pregunta ara no és (només) què ha de fer el moviment estudiantil per revertir aquesta situació. La pregunta principal és què ha de fer el proletariat revolucionari, l’incipient Moviment Socialista, per tal d’integrar l’àmbit educatiu en l’estratègia general comunista. El primer pas sembla que s’imposa per ell mateix: cal conformar el moviment polític capaç d’estendre els ponts estratègics entre els diferents fronts de la lluita de classes. Els estudiants comunistes tindran el paper, en els pròxims mesos, de conformar, junt amb la resta del jovent comunista, les bases d’un moviment fort, determinat a créixer i desacomplexadament comunista.
La nostra feina, respecte les camarades que encara estan sumides en la desorientació socialdemòcrata, és assenyalar que és possible alguna cosa més enllà del que avui sembla l’horitzó últim de possibilitats. Cal fer un exercici crític per a concebre un més enllà, trobar espais per a la reflexió, negant així subjugar els nostres tempos polítics als tempos imposats pel capitalisme. Allò que ens determini no ha de ser tenir una resposta al moment a cada qüestió que se’ns presenta en la realitat immediata, sinó desenvolupar la capacitat d’intervenir correctament en la realitat. I aquesta és la tasca que tenim al davant en els centres educatius les que ens volem revolucionàries.

Recursos 

[1] Dissociació que té el seu origen en l’esquerda entre l’esfera de la circulació, és a dir, l’àmbit de la ciutadania, la llibertat formal i el dret, i l’esfera de la producció, és a dir, l’àmbit de l’explotació i la servitud.