Categoria de columna: País Valencià

Anticatalanisme i folklorització: els deutes de la Generalitat amb Vox

Escrit per Sergi Menero Saborit al 3 de març de 2026.

La Generalitat Valenciana ha realitzat un altre pas en la seua ofensiva contra la llengua. El decret d’adequació curricular elimina les referències a autors catalans i balears del currículum de l’assignatura de Valencià de Batxillerat i les substitueix per una llista que inclou només «autores i autors valencians». El motiu és que, segons diuen, no estaríem parlant del mateix marc lingüístic i històric. El Consell ha aprovat aquesta decisió i la Conselleria d’Educació l’ha defensat com una mesura que «reforça la denominació estatutària de la llengua», a més de suprimir les referències al nom de català per la denominació valencià amb l’objectiu de reforçar «la identitat lingüística pròpia».

Aquesta nova ofensiva contra la llengua no és un fet aïllat. Igual que altres iniciatives de caràcter blaver i reaccionari impulsades els darrers mesos, s’emmarca en una correlació de forces cada vegada més favorable a Vox dins del Consell. El PP ha estès massa xecs polítics a l’extrema dreta i, amb un govern tocat pels escàndols de la DANA, la corrupció i la mala gestió, es veu obligat a pagar-los en forma de concessions ideològiques que alimenten la guerra cultural i la fragmentació social.

La mesura ha alarmat els sindicats i entitats com STEPV o Plataforma per la Llengua o l’AVL, ja que denuncien la pèrdua del context històric del valencià i la censura explícita d’un corpus lingüístic i literari compartit per raons polititzades. No només això, també ha oferit més motius a les mobilitzacions i vagues educatives convocades al País Valencià per les condicions laborals del professor i contra la llei educativa.

No entrarem, ni cal, a debatre les tesis lingüístiques i històriques que justifiquen aquesta decisió (de coherència científica més que qüestionable i contràries al consens acadèmic). Tampoc sembla importar molt ni les raons ni la llengua ni l’assignatura a qui ha pres aquesta iniciativa. Malgrat les últimes aparents reculades, que deixen la decisió final en la llibertat de càtedra del mestre, emmarcarem aquesta voluntat dins d’un procés més ampli: la folklorització de la llengua i la cultura valencianes i la seua instrumentalització, com a conseqüència de l’espanyolisme i de l’auge reaccionari actual.

Per folklorització s’entén el procés pel qual una llengua o una cultura, que per naturalesa és històricament heterogènia i està en constant canvi, es redueix a una imatge homogènia, fixa i descontextualitzada. Açò implica triar certes pràctiques, símbols o formes culturals, sovint simplificades i/o idealitzades, fossilitzar-les, fixar-les i mostrar-les com l’expressió autèntica d’una identitat col·lectiva d’una comunitat. El resultat és que el contingut social i crític de la llengua i la cultura es buida i es converteix en una tradició inofensiva o en un producte de consum.

Al final, la llengua queda reduïda al folklore com un vestit tradicional que només s’exhibeix en festes com a element identitari o marca turística, però allunyada de qualsevol ús social i quotidià. I és així que queda desconnectada de les condicions materials de vida de la classe que la parla i pot esdevindre un instrument útil per a partits polítics que s’alimenten electoralment de la crispació i de la fragmentació de la classe treballadora en adscripcions nacionals.

En aquest procés d’instrumentalització, un paper central al País Valencià l’ha tingut el blaverisme. El blaverisme és una ideologia que representa una forma de regionalisme dins de l’espanyolisme valencià. Es tracta d’una ideologia amb una base nacionalista espanyola que rebutja la unitat entre la llengua catalana i valenciana i mostra una actitud catalanòfoba, i això fa que es vincule la identitat valenciana només i exclusivament al context polític, històric i cultural de l’Estat espanyol, reforçant el nacionalisme de l’Estat i la seua narració fundacional. Lluny de defensar un desenvolupament lliure i autònom de la llengua, ha contribuït a reduir-la a un símbol regional inofensiu, plenament compatible i encaixat dins del projecte nacional espanyol dominant. El blaverisme ha contribuït a augmentar les files de la dreta i l’extrema dreta i l’ha beneficiat electoralment, sent emprat diverses vegades en situacions en què era necessari desviar l’atenció.

I és en aquest punt en què l’eliminació d’autors catalans i balears revela tot el seu propòsit polític. La delimitació del currículum en un contingut estrictament valencià construeix un valencianisme regionalista i anticatalanista que presenta el País Valencià com una realitat cultural tancada i desconnectada d’un marc històric més ampli compartit. Aquesta decisió interromp la continuïtat històrica, literària i lingüística i contribueix a forjar una imatge que defensa el «valencià de poble» exclusiu com un element vinculat només al folklore, la tradició local i una identitat ruralitzada i allunyada del context polític.

Un dels objectius és desvincular el País Valencià d’altres territoris amb una trajectòria marcada per conflictes nacionals i per una tradició reivindicativa dins de l’Estat, com és el cas de Catalunya, fet que facilita la seua integració com a particularisme subordinat dins del relat nacional espanyol. En altres paraules, el regionalisme folkloritzat no posa en dubte el projecte nacional estatal, sinó que el reforça.

No obstant, aquesta instrumentalització no només té aquest propòsit ideològic i simbòlic. En aquest cas concret, l’eliminació d’autors no només respon a una qüestió d’identitat, sinó que també s’utilitza com a cortina de fum. La mesura es dona en un context marcat per escàndols i polèmiques relacionades amb la gestió de la Generalitat Valenciana, com els que van sorgir arran de la DANA i l’adjudicació de HPOs entre alts càrrecs d’ajuntaments del PP. En aquest escenari, la guerra cultural es fa servir per a traslladar el debat públic cap a qüestions identitàries i separar-lo de les responsabilitats polítiques específiques relacionades amb la gestió i el desmantellament de l’estat del benestar.

En context de crisi, serveix per a reafirmar el replegament nacional dins d’un escenari d’auge reaccionari, reforçant un nacionalisme espanyolista que legitima la presència i el progressiu autoritarisme de l’Estat i divideix la classe treballadora en identitats nacionals.

En resum, l’eliminació d’autors representa una eina clara de folklorització, ja que consisteix a buidar la llengua del seu contingut històric i crític per convertir-la en un conjunt d’imatges considerades «autèntiques» o «exòtiques» d’un suposat poble, com la paella, la mascletà, les Falles o l’esmorzaret. Des de les institucions i dels sectors afins es reivindica «un valencià autèntic de poble» i exclusivament valencià, que aparentment defensa la identitat popular, però que en realitat consolida una identitat buida, subordinada i fàcilment instrumentalitzable per reforçar nacionalismes excloents, fragmentar la societat i construir cortines de fum que amaguen la mala gestió de la Generalitat.

El nostre paper, llavors, és estar preparats per afrontar els atacs a la llengua i defensar el valencià com una eina material de comunicació i d’organització social al servei del lliure desenvolupament de la classe treballadora, així com del dret a conèixer-lo i comprendre’l en la seua dimensió històrica i literària. Defensem el dret efectiu a estudiar en valencià i a organitzar-se en aquesta llengua, però sense convertir-la en un mecanisme de distinció identitària buida ni en un instrument de competència.

Aquesta defensa no pot quedar atrapada en una lògica purament identitària, interclassista o folkloritzadora. No es tracta d’alinear-se acríticament amb projectes nacionalistes ni de disputar símbols dins dels límits del mateix Estat-nació, sinó d’integrar la qüestió lingüística en una estratègia de classe més ampla que assenyale les arrels materials de la seua subordinació i instrumentalització.

Jornades contra la guerra i el feixisme: un pas més en la construcció d’una resposta de classe contra la barbàrie

Escrit per Clara Ballester al 28 de febrer de 2026.

Els dies 18 i 19 d’abril celebrarem unes jornades dedicades a analitzar la conjuntura actual i a debatre quina resposta política pot donar-hi la classe treballadora. No es tracta d’un exercici acadèmic ni d’un espai de reflexió abstracta. Aquesta iniciativa naix d’una necessitat urgent: comprendre què està passant al món i cap a on hem de dirigir les nostres forces. Llegir les notícies cada dia és submergir-se en una successió de fenòmens límit que avancen sovint més ràpid del que podem processar. Guerres obertes i tensions militars permanents. Disputes comercials globals. Augment vertiginós dels pressupostos de defensa. Reforçament dels cossos policials. Enduriment de les polítiques migratòries. Encariment generalitzat de la vida. Desmantellament dels serveis públics. Crisi estructural d’accés a l’habitatge. Catàstrofes ecològiques cada vegada més freqüents. Creixement electoral de l’extrema dreta i proliferació de grups feixistes de carrer. El món està catastròficament sumit en una deriva d’escalada bèl·lica, autoritarisme estatal i auge reaccionari. La sensació cada vegada més generalitzada és que ens trobem en un moment històric d’inflexió, en l’antesala d’un esclat mundial que, tot i encara difícil d’imaginar, resulta impossible negar.

La pregunta és inevitable: tot això és producte de l’atzarosa i brutal natura humana, i per tant no en podem fer res al respecte, o respon a una lògica històrica susceptible de ser compresa i modificada? Estem condemnats a aquesta espiral destructiva o hi ha motius per a l’esperança?

Les jornades que convoquem parteixen d’una hipòtesi clara: aquests fenòmens no són crisis separades, casualitats històriques o un tràgic destí, sinó manifestacions d’un mateix procés històric en què la classe treballadora encara tenim molt a dir. Tractar de fer palpable aquesta possibilitat (i necessitat) de la nostra classe d’esdevindre un actor amb veu pròpia és l’objectiu principal de les Jornades Polítiques de l’OJS.

Aquesta aposta del Moviment Socialista no és significativa només per al mateix moviment, sinó en general per a la resta de revolucionàries del nostre territori. En un context com el valencià en què el teixit organitzatiu és tan reduït en relació amb el grau de despolitització existent, i on aquesta feblesa resulta encara més alarmant si tenim en compte la dimensió dels seus grans nuclis de població, que una organització independent plantege una lectura de conjuntura i un full de ruta concret al marge dels interessos de la política professionalitzada i les classes mitjanes, és una bona notícia per a totes. Més encara si aquesta proposta s’encarna en una trobada de dos dies en què centenars de joves tindran la possibilitat de compartir anàlisis i experiències i teixir els llaços militants que han de bastir eixa necessària resposta de classe a la barbàrie capitalista.

L’agonia del capital en crisi i l’agenda de les oligarquies

Com ja s’ha dit -i justificat- en moltes ocasions, hui el capitalisme es troba immers en una crisi crònica provocada pel seu propi desenvolupament. La seua fase històrica expansiva ha culminat i ha entrat en declivi. Durant segles, la competència ha impulsat la innovació tecnològica i la productivitat. Però el resultat no ha sigut una societat d’abundància compartida, sinó una contradicció estructural: com més tecnificada és la producció, més difícil resulta mantindre altes taxes de guany. Per mantindre els guanys, el capital només té tres grans vies.

«La resposta comunista no es planteja com una simple oposició moral al feixisme, sinó com una alternativa històrica al sistema que el produeix»

La primera és intensificar l’explotació del treball: reducció salarial directa o indirecta, precarització, retallada de drets socials, transferència massiva de riquesa des del treball cap al capital. La segona és desplaçar la inversió cap a l’especulació financera i immobiliària. La bombolla financera global no és una anomalia, sinó una fugida estructural cap a espais de rendibilitat immediata. La tercera és la competència geopolítica per recursos, mercats i rutes comercials, que alimenta tensions comercials, militarització i guerra.

El que veiem, per tant, no és desordre. És el funcionament normal d’un sistema en declivi que necessita reorganitzar el món per a continuar existint. Aquest procés no es dona en el buit, sinó que té agents concrets. El poder econòmic mundial s’ha concentrat fins a nivells històricament inèdits. Les oligarquies —financeres, productives i mediàtiques— operen a escala supraestatal i condicionen les polítiques nacionals mitjançant el crèdit, el deute i el control monetari. Amb això no ens estem referint a una espècie de conspiració homogènia capitanejada per uns supermalvats, sinó al fet que l’ofensiva burgesa actual és dirigida per un bloc social, amb les seues contradiccions i descoordinacions internes, però que personifica un conjunt d’interessos amb capacitat real d’impulsar una agenda econòmica, política i ideològica global.

En l’àmbit econòmic, aquesta agenda implica una transferència constant de riquesa cap amunt, la financerització massiva i el buidatge progressiu de la capacitat reguladora dels estats. En política exterior, implica el rearmament generalitzat i l’escalada de tensions entre blocs imperialistes. En política interior, el reforçament autoritari dels estats per gestionar societats cada vegada més desiguals i inestables. L’autoritarisme, per tant, no és una dèria de la dreta parlamentària, sinó la forma política adequada al capitalisme quan deixa de poder comprar estabilitat social, i a la que es veuen abocades totes les forces polítiques parlamentàries.

La base social de la reacció i el nou feixisme

Cap agenda política avança sense suport social. I el suport a l’agenda de la reacció es troba, en gran mesura, en la descomposició de la classe mitjana occidental. Durant dècades, la classe mitjana va ser el pilar del pacte social del capitalisme avançat. Però la crisi estructural ha erosionat les bases materials que sustentaven la seua posició a través d’un procés de proletarització que implica per a moltes capes socials la pèrdua del seu estatus anterior o la incapacitat de mantindre’l d’una generació a altra. Davant la degradació de la seua posició social, molts sectors reaccionen buscant protecció o culpables: nacionalisme, racisme, securitarisme, tradicionalisme, meritocràcia punitiva… No són desviacions psicològiques, sinó respostes socials a la inseguretat material. Així es construeix la base de masses de la reacció contemporània, amb una falsa promesa de retorn a un suposat passat idíl·lic. No obstant, nosaltres sabem que la roda de la història mai gira cap a darrere, i que, com ja passà en altres èpoques, les derives reaccionàries només poden oferir més violència, més explotació i més opressió.

En aquest context emergeix el feixisme del segle XXI. No com a ruptura amb l’ordre existent, sinó com a aprofundiment funcional del seu autoritarisme. El nou feixisme porta a l’extrem la cosmovisió reaccionària: ultranacionalisme, purificació social, eliminació de l’alteritat, exaltació d’un ordre natural imaginari… Però a diferència del segle XX, no necessita constituir una força de masses d’oposició oberta a l’Estat liberal per a expandir-se. S’hi integra en aquest, el reforça i el complementa en tots els seus àmbits, des del carrer al parlament, passant per l’esfera mediàtica. El feixisme, a la llum de l’experiència històrica, ja no pot considerar-se una excepcionalitat de contextos passats, sinó una possibilitat estructural del capitalisme en crisi.

La resposta comunista

Si el feixisme no és una anomalia històrica ni un accident polític, sinó una possibilitat estructural del capitalisme en crisi, aleshores combatre’l no pot reduir-se a gestionar-ne els efectes més visibles. Implica necessàriament enfrontar les condicions materials que el fan possible i que el regeneren una vegada i una altra. Per això, un antifeixisme que es limite a defensar l’ordre existent —és a dir, que lluite contra el feixisme en nom de la democràcia liberal— acaba, en última instància, defensant el mateix terreny social i econòmic del qual emergeix la reacció.

Des d’aquesta perspectiva, la resposta comunista no es planteja com una simple oposició moral al feixisme, sinó com una alternativa històrica al sistema que el produeix. I aquesta alternativa només pot obrir-se si la classe treballadora es constitueix com a força política autònoma, capaç d’actuar amb objectius propis i independents de les lògiques de l’ordre existent. Això implica, necessàriament, reconstruir un subjecte de classe que no estiga dissolt en projectes interclassistes, desenvolupar formes d’organització pròpies i articular un bloc proletari que puga resistir alhora el reforçament autoritari de l’Estat i l’expansió social de la reacció. Sense aquesta autonomia política, qualsevol antifeixisme queda condemnat a actuar dins dels límits del sistema que diu combatre i acaba convertint-se, de fet, en una forma de gestió moderada de les misèries morals del capitalisme.

Aquesta dinàmica pot ser transformada, però no desapareixerà per si sola. No hi ha automatismes històrics que resolguen el conflicte en favor de les majories socials, i menys encara en favor d’una opció revolucionària. Qualsevol canvi real exigeix comprensió, organització i intervenció conscient. És precisament des d’aquesta necessitat que convoquem les jornades. No com un espai de reflexió abstracta o de diagnòstic distant, sinó com un lloc des del qual analitzar amb rigor el moment històric que travessem, debatre les estratègies possibles, reconstruir una perspectiva de classe i, sobretot, començar a articular respostes polítiques a l’altura del repte. El que està en joc no és menor. El futur no es decidirà en els debats ni en les declaracions d’intencions, sinó en la capacitat real de construir formes d’organització col·lectiva que transformen les relacions de poder existents. Les jornades que convoquem volen ser, de manera modesta però conscient, un pas en aquesta direcció. Perquè, davant la barbàrie capitalista, l’única resposta racional és construir poder de classe. I fer-ho abans que siga massa tard.