Categoria de columna: Habitatge

El 5 d’abril milers de persones van eixir als carrers de València per a exigir la fi del negoci de l’habitatge en una manifestació. Impulsada a nivell estatal i a la ciutat organitzada per València no està en venda, una plataforma que aglutina diferents organitzacions de la ciutat. En aquesta mobilització, únicament el Sindicat d’Habitatge de València feia una aposta ferma pel sindicalisme de classe en el front de l’habitatge. Aquesta manifestació es va celebrar en un context marcat per les onades mobilitzatòries que exigeixen la dimissió del president de la Generalitat Carlos Mazón, per la seua negligent gestió de la Dana, en octubre de l’any passat.

A la manifestació va participar tot el moviment per l’habitatge de la ciutat, que està format per diferents col·lectius i associacions veïnals principalment centrades en la defensa del territori i el dret a la ciutat, la defensa del decreixement turístic i de consum, la defensa del petit comerç i les relacions veïnals i comunitàries. Aquestes propostes desplacen l’eina sindical al mateix temps que mantenen una perspectiva interclassista que anul·la la necessitat d’aglutinar els diferents sectors de la classe treballadora sota un projecte independent a les classes mitjanes. També desplacen la integració de diferents capes de la classe treballadora al moviment per l’habitatge a la ciutat de València.

Al SHV desenvolupem l’eina sindical amb l’objectiu d’arribar a totes les capes de la classe treballadora, perquè estem convençudes de què hem de lluitar per millorar la vida de les persones que pateixen problemes amb l’habitatge i organitzar col·lectivament una autodefensa contra els abusos dels rendistes i especuladors.

Després de la manifestació, el SHV va convocar dos desnonaments a la ciutat: un al barri de Benimaclet –organitzat per la PAH València i altres col·lectius com el Sindicat d’Habitatge- i l’altre al poble de Xirivella. La coordinació en la lluita sindical obre possibilitats a explorar en el futur, amb l’objectiu comú d’enfortir el sindicalisme en el moviment per l’habitatge.

El moviment per l’habitatge, si es vol considerar efectiu, ha de partir de la següent premissa: qui té un problema amb l’habitatge no són les persones hipotecades, no són les llogateres ni són les ocupes, és el conjunt divers de la classe treballadora. Per tant, el sindicalisme ha d’apostar per la unitat de classe, sense posar el focus en la forma en la qual estem accedint a l’habitatge sinó en el fet que no podem accedir a ell.

Ens arriben problemes entorn l’habitatge molt diversos: desnonaments, espoli a través del lloguer i hipoteques, impossibilitat de joves per emancipar-se, mala qualitat dels habitatges o expulsió de treballadors de barris venuts a la indústria turística. Si els problemes al voltant de l’habitatge són diferents, les eines sindicals també han de ser diverses: hem d’encetar cada vegada més conflictes col·lectius, organitzar blocs de persones afectades per una mateixa propietat, estendre espais d’assessorament per tota la ciutat i aconseguir que cada conflicte siga un altaveu per socialitzar la necessitat d’un habitatge universal, gratuït i de qualitat.

El nostre fi és que tot el món tinga un sostre on viure, i en el món que vivim, es fa evident que açò mai serà possible dins del sistema capitalista, que genera i protegeix aquestes relacions de propietat. A aquesta conclusió vam arribar fa temps al Sindicat d’Habitatge de València, adonant-nos de les nostres limitacions en la lluita contra el capitalisme. Per això, en la III Plenària del Sindicat, al febrer, vam decidir majoritàriament aportar a l’estratègia del procés socialista i posar l’eina sindical a disposició d’aquest procés polític més ample, amb capacitat de superar aquest sistema i plantejar una altra societat. Aquest era un pas necessari, ja que entenem que ​​​​​​les institucions protegeixen el negoci de l’habitatge i tenen un paper de garants de la propietat privada que els incapacita per a resoldre el problema. És a dir, que no podem acudir a elles per a resoldre la problemàtica de l’habitatge, és la nostra pròpia lluita i organització la que ens ha de capacitar per resoldre-la. 

Tot i això, estem assistint a una lluita partidista entre els quatre partits amb representació política: Compromís, PSPV-PSOE, PP i VOX. PP i Vox van anunciar la creació d’una oficina de desocupació a finals de març i Compromís i PSPV-PSOE es volen mostrar com a agents que treballen per a garantir el dret a l’habitatge. Compromís per exemple ha arribat a crear una pàgina web específica sobre habitatge, on plantegen el problema, les causes i les solucions i obren un espai de denúncia de pisos turístics il·legals al País Valencià, que ja arriben als 4.000. La mateixa setmana passada, cinc dies després de la manifestació, el partit va anunciar la creació d’una Mesa de l’Habitatge en Castelló, en un clar intent de treure rèdit polític de la mobilització que van convocar a la ciutat diferents organitzacions i col·lectius socials.

El PSPV-PSOE també s’atreveix a disputar el benefici polític, amb propostes que passen per la construcció de més habitatge, per a fer-lo d’ús públic i protegit, o les acusacions a l’actual govern per no aplicar la Llei de Tanteig i Retracte. Aquesta llei, que atorga preferència a la institució en l’adquisició d’habitatge, es va aplicar en molt poques ocasions durant el govern del Botànic i, en els casos de compra pública, es van mostrar moltes limitacions i impediments en la formalització de lloguers socials.

Cal recordar que amb el govern del Botànic aquests partits polítics van mostrar la seua incapacitat per a garantir l’accés a l’habitatge després de huit anys de mandat. El moviment per l’habitatge ha d’estar alerta davant aquests intents d’aprofitament per part dels partits polítics i tindre fresc el record de la seua incapacitat política.

De res ens servirà mobilitzar milers de persones un dia si no tenim clar que el nostre objectiu final per fer efectiu el dret a l’habitatge és acabar amb el sistema que el vulnera constantment: el mode de producció capitalista.  El moviment per l’habitatge ha de fugir de l’assimilació dels partits de l’esquerra parlamentària, perquè si no, tota aquesta força quedarà integrada en el parlamentarisme tradicional i continuarem endarrerint la construcció d’un poder polític propi que realment puga acabar amb el negoci de l’habitatge. En aquest sentit, des del Sindicat d’Habitatge de València veiem necessari començar a debatre amb els altres agents de la ciutat, de forma honesta i sincera, sobre quines estratègies polítiques emprem per a evitar aquesta absorció parlamentària i quina proposta política duem a terme per a garantir un habitatge universal per a tothom.

Tindre el nostre objectiu final clar ha de facilitar la nostra tasca en el present: per a poder acabar amb el negoci de l’habitatge en el futur, la nostra tasca immediata és ampliar l’eina sindical per cada racó on hi haja potencial per organitzar la classe treballadora, cal que arribem a tots els barris de la ciutat i expandim els espais d’assessorament per als afectats per la problemàtica de l’habitatge.

Duguem molts anys treballant en el sindicalisme, i si un dels nostres objectius amb aquesta lluita és mostrar les contradiccions del capitalisme i aconseguir la politització a àmplies capes de la població, l’experiència ens ha demostrat que l’assessorament en un cas concret no és font de politització directa ni suficient. Hem d’explorar noves vies que arrosseguen a cada vegada més sectors de la nostra classe a lluitar i militar. La nostra tasca és caminar cap al sindicalisme de masses i, per a aquest propòsit, veiem la necessitat d’encetar conflictes col·lectius que siguen un altaveu i mostren de manera més extensa aquestes contradiccions. La lluita contra els grans propietaris serà el nostre gran repte i allò que ens permeta demostrar el desplegament de la nostra força com a classe organitzada, al mateix temps que prenem la responsabilitat de difondre la necessitat d’acabar amb la societat de classes per tal d’assegurar un accés a l’habitatge per a totes les persones.

En les mobilitzacions sobre l’habitatge que vindran hem de recordar que hem de construir una força que ens permeta plantar-nos quan els rendistes vulguen tirar-nos de les nostres cases, però que al mateix temps ens permeta contribuir a lluitar per un món sense crisis cícliques d’habitatge, sense desnonaments i sense pisos buits. Que pose sobre la taula que ja no creiem que les institucions van a donar resposta a un problema que elles mateixes perpetuen. Que l’única via per a aconseguir un món on totes les cases estiguen sota el control de les treballadores és hui enfortir el sindicalisme de classe i ampliar les seues estratègies des d’una perspectiva revolucionària.

Demà una mobilització a escala estatal tornarà a posar el focus mediàtic al descontentament social ocasionat per la crisi d’habitatge que es pateix a Catalunya i a l’Estat espanyol. Una crisi que per paradigmàtica ha ocupat titulars internacionals, sent una bona mostra de la misèria que produeix una economia estatal venuda per dècades al totxo. No perdem de vista, de tota manera, que les crisis d’habitatge han estat una constant a la història del capitalisme, i que ara mateix és una tendència global que les condicions d’accés a l’habitatge empitjorin.

En el cas concret espanyol, ens trobem en un punt que sembla d’inflexió. Lloguers als seus màxims històrics, preus de compra que tampoc s’han quedat pas enrere, estancament dels salaris, una sagnia de desnonaments que no s’atura i enduriment de protocols judicials i policials per executar-los, proliferació d’organitzacions feixistes de desokupació… Ens trobem, en totes les modalitats d’accés a l’habitatge, en un dels moments més crítics dels últims anys. En conseqüència, els ànims es caldegen i el sindicalisme d’habitatge aconseguim una capacitat per intervenir socialment que fa temps que no teníem.

La pregunta aquí és: com els diferents agents del moviment per l’habitatge aprofitarem aquest moment de crisi? Com entenem la funció d’aquestes mobilitzacions? Per a què volem utilitzar l’altaveu mediàtic que la conjuntura ens està donant?

Existeix un consens en què és urgent millorar de forma generalitzada i substancial les condicions de vida amb l’enfortiment d’eines sindicals. Ara bé, la qüestió no només és si aconseguim millorar les condicions de vida, sinó com s’aconsegueixen aquestes conquestes i cap a on ens permeten caminar. És aquí on situem la qüestió central.

Per dir-ho clar: no ens conformarem amb engrunes per part de l’Estat, perquè sabem que la seva contrapart necessària és la subordinació a l’esquerra parlamentària i la canalització del conflicte social per vies institucionals, neutralitzant d’aquesta manera tota la seva potencialitat transformadora. Aquesta és una via morta en què portem atrapats massa temps, sotmesos al xantatge del mal menor o de les mesures miraculoses (que mai ho són). La situació crítica d’avui és el resultat de no haver generat les condicions per arrancar mesures més enllà dels límits immediats de la política burgesa.

Per això, per als sindicats amb orientació de classe, com el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, la tasca davant de l’actual conjuntura s’ha de concretar en dos objectius. Aquests objectius han d’acompanyar al creixement del sindicalisme d’habitatge per donar-li un caràcter qualitatiu, més enllà del creixement corporatiu d’un sindicat o l’altre. En primer lloc, l’objectiu de fer bascular la protesta a una posició d’oposició al règim capitalista en la seva totalitat a la majoria dels sectors de la classe treballadora afectada per la problemàtica. En segon lloc, l’objectiu de vincular aquesta creixent posició d’oposició amb una sèrie de mètodes de lluita sindicals que siguin eficients per l’autodefensa i la conquesta de drets polítics, i a la vegada coherents políticament amb la idea d’una societat sense classes.

Sobre el primer objectiu, de nosaltres depèn aconseguir donar als sectors que es tornen a mobilitzar un projecte i una orientació que pugui casar amb la posició generalitzada de sospita i ressentiment contra una política professional -i en especial la de l’esquerra- que fa 15 anys que ven falses solucions o directament col·labora de forma activa en l’ofensiva sobre drets i condicions de vida. Aquesta és, per nosaltres, una orientació socialista. Lemes com “acabem amb el negoci immobiliari” poden anar més enllà d’un lema, poden servir per imprimir a escala social que la solució no és fàcil: a diferència del que ha promogut l’esquerra i la política professional acabar amb el negoci immobiliari està necessàriament lligat a la presa del poder per part de la classe treballadora i l’expropiació de la burgesia. Al mateix temps, cal aprofitar intel·ligentment la possible mobilització ascendent d’alguns sectors i la centralitat mediàtica que susciten per activar políticament al proletariat exclòs, absent i mancat de representació i veu. Perquè ens entenguem: Casa Orsola ha de servir per catalitzar políticament la ràbia silenciosa de les perifèries degradades de l’àrea metropolitana on s’ha imposat el desnonament fàcil, ràpid i barat.

Però per donar una orientació, per plantejar l’alternativa revolucionària, perquè el socialisme arreli com a perspectiva creïble, aquesta ha d’anar aparellada a un pla de lluita operatiu. I això remet al segon objectiu: significa poder vincular correctament mètode i contingut de les lluites. En alguns casos això significarà fer el millor i més eficient, en d’altres significarà fer el més encertat políticament i en d’altres una combinació d’ambdós. El moviment per l’habitatge fa anys que afina els mecanismes sindicals i tota aportació és benvinguda: del porta a porta i l’organització col·lectiva de blocs, passant per les demandes col·lectives, la reformulació de la relació entre assemblees polítiques i assessories, a la generació de teixit de base i associatiu… Nosaltres creiem que la conjunció d’eficiència en el mètode i avenç polític la marquen els següents indicadors: si es desplaça o no el corporativisme de grup o sector de classe en pro de demandes i mètodes que tendeixin a la universalitat, si s’aconsegueix o no més capacitat de control i decisió democràtica de la classe sobre les cases i el territori, si permet o no assenyalar, davant de la classe en general, a l’Estat i les seves institucions i partits fidels als rendistes i als capitalistes, desplaçant la seva neutralitat.

Dissortadament, no existeixen solucions màgiques. Aquesta és una lluita a llarg termini, un fet molt evident per tothom qui analitzi l’origen i les característiques de la crisi d’habitatge. Per tant, motiu encara més de pes per no caure en l’oportunisme i perdre l’horitzó de vista quan som al centre de la conjuntura. La nostra acció sindical ha de respondre a les necessitats i interessos actuals de la classe treballadora amb problemes d’habitatge, però això no pot convertir-se en promoure falses solucions per aquests problemes ni en deixar de fer pedagogia política. No podem incentivar un nou cicle de construcció d’habitatge, que seguirem sense poder pagar, en un Estat amb prop de 4 milions d’habitatges buits. No podem idealitzar un model d’habitatge públic que és igualment impagable pels sectors del proletariat exclosos del mercat immobiliari i que acaba responent igualment a la lògica del benefici (sinó, que preguntin als veïns del Bloc Pasqual de Mataró). No podem permetre bonificacions fiscals i subvencions públiques a rendistes i lobby immobiliari que deixin intactes els seus beneficis mentre patim un espoli constant als nostres sous i estalvis (qui els tingui). I per acabar, hem de posar una línia vermella claríssima al gir reaccionari del discurs polític, amb la defensa de la propietat privada i la criminalització de l’ocupació com a estendards.

La condició necessària per acabar amb el negoci de l’habitatge és impugnar i derrotar el poder polític existent, és un procés polític revolucionari. La tasca que ens marquem al Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya és avançar en aquest llarg camí mentre aturem desnonaments, renovem contractes de lloguer o aturem l’adjudicació de llicències turístiques. Un camí en què anem guanyant a poc a poc força sindical, capacitat comunicativa, referencialitat social i capil·laritat organitzativa entre la classe treballadora: aquest 5 d’abril només té sentit com un moment d’enfortiment en aquest pla i així enfoquem la jornada de demà. Ens veiem a Plaça Espanya!

Són dies intensos. Només la setmana passada vam veure com dimarts es produïa el desnonament de l’Antiga Massana i aquella mateixa tarda 10.000 persones es mobilitzaven per manifestar-s’hi en contra. I, a finals de setmana, el Sindicat de Llogateres era capaç de posar al centre la problemàtica del desnonament amb una gran projecció comunicativa i capacitat de mobilització.

Dimarts, l’Antiga Massana; dijous i divendres, Casa Orsola. I, enmig d’aquests, s’anunciava la creació d’una plataforma liderada per sindicats com CCOO i UGT, amb el suport d’una part del Moviment per l’Habitatge. Una plataforma que pretén “ser un espai per convocar mobilitzacions en defensa del dret a l’habitatge”.

CCOO i UGT han estat, durant anys, absents en aquesta lluita, i ara, en una etapa decisiva de la problemàtica de l’habitatge, intervenen i intenten capitalitzar la mobilització creixent. Ja ho vam veure durant la mobilització del 23N, res de nou. Aquesta ha sigut la seva funció les darreres dècades: canalitzar el descontentament social cap al marc de la conciliació d’interessos de classe, anul·lant la potència política del moviment obrer i consolidant la via reformista com a opció política desitjable pel proletariat.

La sorpresa per a moltes no ha estat el moviment de CCOO i UGT, sinó el fet que, dins d’aquesta nova plataforma, també hi formi part el Sindicat de Llogateres i aquest és el tema principal que vull abordar avui.

Des de les grans manifestacions de la tardor que la conjuntura presenta símptomes d’obertura d’un possible nou cicle de mobilitzacions. La crisi d’habitatge és la principal preocupació social i els agents del Moviment per l’Habitatge en l’àmbit estatal ho hem d’aprofitar per guanyar referencialitat i estendre socialment la nostra anàlisi de la situació i la nostra resposta: canalitzar políticament aquest descontentament, dirigir-lo cap a posicions que ens permetin trencar amb la lògica de mobilització-institucionalització que ha caracteritzat aquesta lluita.

Per a nosaltres, és important clarificar les tasques que tenim les revolucionàries que participem en el Moviment per l’Habitatge en moments de centralitat com aquest.

D’una banda, fer passos per convertir la lluita per l’habitatge en una lluita de masses. Això implica aconseguir que la centralitat actual del problema de l’habitatge es tradueixi en una organització efectiva. D’altra banda, que aquesta reforci aquells sindicats que no siguin assimilables pel programa de l’esquerra institucional i que comencin a caminar cap a la construcció d’una alternativa política revolucionària.

Es tracta d’aprofitar el protagonisme actual de l’habitatge dins d’un procés general d’acumulació de forces, en què les tasques d’avui ens permetin construir un terreny més favorable per a les del demà.

Aquest paper de l’habitatge és paral·lel a un Moviment per l’Habitatge català que es troba en procés de rearticulació. El Sindicat de Llogateres ha afiançat la seva posició central, mentre que el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya es troba en un moment d’expansió i consolidació en el seu primer any de vida. A la vegada s’està impulsant una confederació sindical que es formalitzarà després del II Congrés d’Habitatge de Catalunya. Un Congrés en què també es referendarà la creació d’una Taula Sindical que permeti coordinar aquests agents nacionals i constitueixi l’espai unitari del sindicalisme d’habitatge català. Aquestes organitzacions s’enfronten a un context de crisi d’habitatge i de creixent mobilització, però també han de fer front a l’apropiació oportunista per part de plataformes externes, des de sindicats com CCOO i UGT, fins a partits polítics parlamentaris.

Centralitat en augment, procés de rearticulació i intents de cooptació per part del reformisme. Aquesta és la situació amb què hem de treballar les revolucionàries ara mateix. Com a mínim, tots els agents que en formem part hauríem d’establir un cordó sanitari contra la influència de l’esquerra parlamentària i les burocràcies sindicals, per tal de referenciar i defensar el potencial de les coordenades revolucionàries des de les quals sectors importants del Moviment per l’Habitatge català fa anys que treballem.

Si hi ha una tasca sindical imprescindible, és la creació d’alternatives reals a la trituradora d’esperances revolucionàries que avui representen sindicats com CCOO i UGT. Cal doncs, evitar caure en tacticismes que, tot i semblar efectius a curt termini, sempre acaben passant factura. I, en aquest cas, l’aliança amb aquests actors és una línia que no hauríem de creuar si compartim la voluntat que el sindicalisme contribueixi a fer avançar posicions en la lluita de classes.

Al cap i a la fi, la insistència en la necessitat de treballar amb independència política pren més importància que mai en moments com aquest. Perquè quan no hi ha una estratègia clara, quan les estratègies són difuses, la visibilitat mediàtica pot ser el millor aliat de l’oportunisme. I això, no té res a veure amb refusar aquest protagonisme i amb això cal ser clars: necessitem sindicats de masses, i això ha de passar indubtablement per tenir centralitat mediàtica. Una centralitat, però, que ha de combinar les dosis exactes d’entusiasme i paciència revolucionària.

I no, això no és una defensa de romandre en la marginalitat per salvaguardar una mena de puresa ideològica. Això és una defensa de la premissa per la qual els mitjans han de ser coherents amb els fins. És una defensa de la tasca històrica que les revolucionàries hem de dur a terme en les lluites econòmiques: convertir-les en escoles polítiques que mobilitzin als sectors més amplis possibles de la classe treballadora, sota un programa de superació del sistema capitalista. Ras i curt.

Per nosaltres pren vital importància que les revolucionàries que participem del sindicalisme d’habitatge situem amb claredat en quines coordenades volem emmarcar la centralitat que avui se’ns presenta. I veiem perillós que Llogateres l’intenti aprofitar per bascular de forma tacticista entre plataformes amb UGT/CCOO i convenis amb la confederació que sortirà del II Congrés.

Per tant, el que cal preguntar a Llogateres, és: què fa avançar més, avui, la lluita de classes? Convertir aquesta rellevància que té avui l’habitatge en un camí que trenqui amb la dependència dels partits i sindicats socialdemòcrates que ha marcat els últims anys, o, en canvi, intentar intervenir en un espai liderat per sindicats com CCOO i UGT per aconseguir, encara que sigui de manera molt limitada, radicalitzar alguna mesura? Per nosaltres, la resposta és clara.

Si alguna cosa ha estat de consens en els debats generats durant el procés del II Congrés, és la impossibilitat de superar el problema de l’habitatge sense superar el capitalisme. Per nosaltres, compartir aquest objectiu final no és sinònim de compartir les tasques que se’ns presenten avui per arribar-hi. El que sí que tenim clar, però, és que les coordenades en què s’ha mogut una part rellevant del Moviment per l’Habitatge aquests últims anys són genuïnament revolucionàries i que caldrà que aquestes es mantinguin fermes quan el temporal mediàtic faci ballar les certeses que ens han fet avançar fins aquí.

Primer el PP i, després el PSOE, s’han afanyat aquest inici de setmana a presentar els seus plans d’habitatge. Una desena de mesures, en cada cas, que estan utilitzant per escenificar una batalla ideològica. Tradicionalment identificats com els dos pols oposats de la política espanyola, les seves picabaralles busquen atraure el suport d’una opinió pública cada cop més preocupada per la qüestió de l’habitatge, que ja és el segon problema que més preocupa a la societat segons l’última enquesta del CIS (només per darrere de la política). Però tot plegat, teatro del bueno.

La construcció d’habitatge i els incentius fiscals a propietaris són les mesures estrella d’aquests plans. El PSOE, concretament, promet una excempció del 100% en l’IRPF als propietaris que lloguin per preus dins l’índex de referència. És a dir, a més d’estar extraient rendes enormes pels històrics preus del lloguer, els rendistes no pagaran impostos. Una altra mesura ben cridanera, la de limitar la compra d’habitatge als estrangers extracomunitaris no residents a Espanya, té nombrosos forats que la invaliden: primer, no afecta als compradors de països de dins la Unió Europea, que constitueixen un percentatge significatiu dels compradors, com ara alemanys i francesos; segon, no afecta en gran mesura a empreses, també una part significativa dels compradors, que poden operar a través de filials espanyoles.

Però no ens centrem en les mesures concretes. Si bé existeixen diferències entre els dos plans d’habitatge, comparant els dos paquets de mesures identifiquem una qüestió de fons que cap dels dos toquen, el consens inalterable: la rendibilitat del negoci immobiliari. En cap de les mesures presentades es posa en qüestió que els rendistes puguin continuar extraient grans rendibilitats del seu patrimoni. Tot al contrari. Cada petita engruna concedida a petits sectors de la classe mitjana empobrida de l’Estat espanyol es compensa de seguida amb tones de rebaixes fiscals, subvencions directes i legislacions que aporten major protecció als propietaris.

I això és el que fa impotents els plans de les dues forces polítiques. Es tracta, més aviat, d’una performance política que els permet disputar-se les intencions de vot de la població, i no de plantejar solucions reals i efectives al problema de l’habitatge. I és que pagar una llar és un calvari per cada cop més sectors de la classe treballadora del país, i aquest problema no començarà a resoldre’s fins que hi hagi una baixada dràstica dels preus (tant de compra, com de lloguer). Una cosa que no comportarà cap dels dos paquets de mesures presentats. Perquè no, per molt que el govern PSOE-Sumar així ho vengui, l’habitatge de protecció oficial no és assequible. Segueix estant fora de l’abast de la classe treballadora amb les rendes més baixes. I, de fet, aquesta és la més afectada pel problema de l’habitatge, especialment les llars més joves i les formades per persones migrants. Són les més afectades per una devaluació salarial galopant que ens fa més pobres ara que abans de la crisi del totxo, amb uns preus de consum (inclòs el de l’habitatge) que han augmentat molt més que el que ho han fet les nòmines. Concretament, els lloguers han pujat 23 vegades més que els sous els darrers 10 anys.

Abaixar dràsticament els preus de l’habitatge és una mesura que el govern, sigui quin sigui el seu signe polític, no pot realitzar. I això és així perquè per molt que intentin mostrar-se com a pols polítics oposats, PSOE i PP formen part del mateix partit: el del capital, el dels propietaris, el dels amos de les grans constructores. I les seves mesures polítiques estaran dissenyades sempre des d’una premissa, que és la de fer de l’habitatge un negoci robust pels seus inversors. Un negoci que, de fet, alimenta també les arques de l’Estat i que en constitueix un dels seus majors pilars.

Sumar és perfectament conscient de tot plegat i hi participa (igual que tot el bloc de legislatura, incloent ERC, Podemos o Bildu). Des de la incapacitat de promoure una baixada palpable de preus, Yolanda Díaz performa grans gesticulacions perquè els confonguem per oposició i oblidem que són Govern. Així, manté viva la perillosa il·lusió que, amb les mesures d’aquest govern tan progressista acabarà el problema, i de pas, es mantenen un temps més al poder. Aquesta és la funció de l’actual ala esquerra del partit del capital a l’Estat: a través de la instrumentalització de les demandes dels agents socials i la desactivació del conflicte, estabilitzar un govern que està aplicant mesures regressives.

Faríem bé, doncs, de prendre’ns les seves disputes com part del circ electoral que tenen muntat, per poder veure que al final, un cop més, aquest partit, el del capital, no té res per a nosaltres, per a la classe treballadora. Una classe que necessitem, urgentment, que el preu de l’habitatge caigui, a diferència dels altres, que necessiten, urgentment també, protegir les seves inversions i augmentar-ne la rendibilitat. Un estira i arronsa que fa totalment incompatible l’habitatge com a dret i com a negoci. Dos interessos contraposats, irreconciliables.

I aquí el principal problema és que mentre ells tenen el seu partit, que els protegeix i els representa, que d’una forma o una altra treballa incansablement des de la política professional per procurar l’escenari més adequat, nosaltres no en tenim pas de partit. Estem venuts a una gent que ens diu representar a través d’engrunes mentre aproven lleis que acceleren desnonaments, apuntalen preus en màxims històrics i subvencionen al capital privat amb models públic-privats de construcció.

Arriba un 2025 amb noves pujades de preu, amb un problema d’habitatge ja no només a nivell espanyol, sinó europeu, i amb Barcelona i Madrid entre les ciutats del món on més esforç comporta pagar un lloguer. En aquest context, el seu partit, el del capital, no acabarà amb el negoci immobiliari, tot al contrari: el salvaguardarà al màxim. Només ens convé a nosaltres acabar amb ell, per avançar cap a un habitatge universal, gratuït i de qualitat, amb tot el que això implica.

Que, com a classe, ens desfem d’aquesta suplantació d’interessos, dels nostres pels seus, és potser la contribució més important que podem fer des del sindicalisme d’habitatge durant els propers mesos. Haurem d’aprofitar la centralitat mediàtica de la qüestió i les noves mobilitzacions per desemmascarar l’arrel del problema, enfortir els sindicats d’habitatge, el nostre poder i les eines de negociació i, especialment, deixar clar que encara queda joc i que no podem coexistir: o ells o nosaltres.

La mobilització d’ahir a Barcelona, amb més de 126.000 persones al carrer, va ser un èxit històric. Un desbordament que demostra que el conflicte amb l’habitatge marca novament la conjuntura, que aquest afecta grans capes de la població i es converteix en una de les preocupacions principals, i que ens obliga al sindicalisme d’habitatge a respondre una pregunta difícil: i ara, què? Què ens toca fer un cop estem al centre de l’huracà, quan per fi hem aconseguit que se’ns escolti massivament i quan per fi sectors significatius de la classe treballadora estan disposats altre cop a mobilitzar-se al respecte?

Hi ha una cosa que compartim els diferents sectors del moviment per l’habitatge català: veiem com l’oportunitat d’una millora de les nostres condicions de vida es troba en les nostres mans i comença, en part, per la nostra capacitat sindical. Sabem que necessitem ser nosaltres mateixes, les que patim el problema de primera mà, les que haurem de resoldre’l. Però aquesta convicció no està tan estesa a nivell social, encara que el descrèdit dels polítics professionals sigui total. Encara falta picar molta pedra, començant per convèncer a tothom que es va mobilitzar ahir de la necessitat d’afiliar-se a un sindicat d’habitatge i confiar en l’associació i la solidaritat de classe per resoldre els diversos problemes d’habitatge que vivim. 

Aquesta manifestació ha significat una passa endavant pels sindicats en aquest sentit. A través de tot el treball previ a la manifestació i la visibilització aconseguida durant la jornada hem reforçat i engrandit la nostra organització. I cal seguir per aquí. És el moment de consolidar les nostres estructures sindicals, d’esmolar la nostra capacitat de negociació envers la propietat i millorar les nostres estratègies comunicatives d’agitació i de propaganda. Continuar avançant cap a la construcció d’un sindicalisme d’habitatge arrelat i estès entre tota la classe treballadora, que convenci i doni confiança a tothom que estigui disposat a actuar enfront aquesta situació insostenible. Hem d’aprofitar bé el moment per consolidar les bases d’un vertader poder obrer.

Però també hi ha una pregunta que responem diferent, això sí, i és; per a què? Cap a on volem anar? Quin és l’horitzó? Quan negociem, què és el que volem? En concret, ens hem de fer molt bé aquesta pregunta per qüestionar-nos l’objectiu d’una de les armes de negociació per excel·lència de la classe treballadora i que ara és més sobre la taula: la vaga. Necessitem capacitar-nos sindicalment per realitzar i guanyar una vaga de lloguers. Sense eines com la vaga o la negociació col·lectiva contra grans propietaris, poc podrà fer el sindicalisme d’habitatge en aquest conflicte, poc es podrà fer si no sortim de la gestió individual cas per cas. I aquestes són eines que no conquerirem amb un decretazo des de dalt, sinó imposant-les amb organització i lluita.

I és tan important treballar des d‘ara mateix per desenvolupar aquesta força, com debatre per a què la volem utilitzar. Donar importància a la tàctica sindical no pot significar posposar el debat estratègic, a risc de començar a caminar i agafar embranzida, però sense trigar gaire a entrebancar-nos. Correm el risc de veure’ns arrossegats per la conjuntura, pels actors que més tirin, pel sentit comú, i que la consigna de la vaga de lloguers s’utilitzi més com un eslògan buit que amenaci i pressioni l’esquerra parlamentària des del carrer, que no com l’objectiu tàctic real que és, que ha de materialitzar-se en un desenvolupament sindical tangible i estès entre la classe treballadora que haurà de dur a terme la vaga si volem que aquesta sigui generalitzada i, per tant, efectiva.

Aquest és un treball de mirada llarga, va a poc a poc, però no podem passar per alt l’acceleració que ha pres la situació, i no podem desaprofitar-la. No podem perdre de vista l’oportunitat que tenim davant dels nassos per fer justament allò que dona sentit a la tasca sindical: esdevenir verdaderes escoles polítiques per totes nosaltres, per tota la classe treballadora. Tenim l’oportunitat d’organitzar-nos a partir d’un conflicte d’època, de masses, per convertir aquest canvi de cicle en la conjuntura d’habitatge en un canvi de cicle polític més profund. Utilitzar l’eina de la vaga de lloguers, entre d’altres, com un moment de la lluita de classes en què acumulem forces en un projecte d’esmena a la totalitat de l’actual model social i econòmic: per passar de la passivitat i l’individualisme enfront del conflicte, a l’organització activa en estructures obreres; per passar de la confiança en la política parlamentària, a l’esperança en la política proletària; per passar de parlar d’unes polítiques d’habitatge alternatives, a parlar d’una alternativa política general i pròpia com a classe treballadora. Al nostre entendre, sense un projecte polític revolucionari estès entre la classe treballadora, sense una vertadera fusió de socialisme i moviment obrer, totes les esperances dipositades es podriran i totes les nostres energies seran utilitzades pels nostres enemics.

Avui es decideix al Congrés dels Diputats si es porta a debat regular la qüestió dels lloguers de temporada i d’habitacions. Al centre de la polèmica, la disputa entre dos blocs parlamentaris: a una cantonada del ring, el bloc socialdemòcrata que aparentment s’ha fet seva la proposta dels Sindicats de Llogateres, liderat per un PSOE que, justament, al maig a Catalunya va tombar el decret de lloguer de temporada i d’habitacions; a la cantonada contrària, el bloc de PP, Junts i PNB, que passen de tirar-se els plats pel cap per l’amnistia a entonar l’«Amigos para siempre» quan es tracta d’evitar qualsevol concessió de drets a la classe treballadora.

Ens encanta el circ, per això les picabaralles del Congrés fan córrer rius de tinta i ens entretenen en tertúlies infinites. En aquest cas, però, m’agradaria posar el focus en una qüestió diferent, tot i que ben relacionada amb aquest circ tan nostre del parlamentarisme a l’estat espanyol.

Parlarem d’habitatge, i parlarem de les condicions d’accés a l’habitatge de la classe treballadora. Per variar! Doncs bé, és una tendència important i prou a la vista per qui estigui buscant pis que cada cop es desvien més lloguers residencials d’ús habitual cap al lloguer d’habitacions o temporal. L’habitatge d’ús turístic que aquest estiu ha omplert titulars és part d’aquesta tendència.

Aquesta tendència, empesa per l’objectiu d’extreure més rendibilitat al patrimoni immobiliari de tots els rendistes (sí, grans i petits), està tenint com a conseqüència que encara sigui més difícil per les treballadores accedir a un habitatge de qualitat: l’encariment del lloguer, la inestabilitat a mitjà termini i la vulnerabilitat davant la propietat són el nostre pa de cada dia quan busquem una casa per viure.

De raons no en falten, doncs, per formular reformes parlamentàries que busquin frenar una situació que fa massa temps que és totalment insostenible. Ara bé, a l’hora de plantejar solucions, cal ser rigorosos perquè el sindicalisme d’habitatge ja té al darrere una trajectòria prou llarga i nodrida per continuar ensopegant un cop rere l’altre amb la mateixa pedra.

Després dels efectes escassos dels escuts antidesnonaments, la Ley Vivienda i la regulació dels lloguers a Catalunya, és com a mínim fascinant que se segueixi explicant que aquesta mesura resoldrà la situació. Aquí el problema no és pas que pequem d’innocents o optimistes. El problema és que donar esperances per enèsima vegada que aquesta mesura posarà punt i final al problema, quan no serà així, té unes conseqüències polítiques nefastes: la despolitització, la desafecció i la desmobilització de la classe treballadora.

Això no és tot. Si una cosa necessitem els treballadors d’aquest país, si pretenem millorar les nostres condicions de vida, és retirar tota confiança mai dipositada en la política parlamentària, en l’Estat, i posar-la en les nostres mans. Perquè aquí, els únics que no ens han traït mai ni ens trairan són els sindicats d’habitatge. En canvi, no podem dir el mateix de la política professional: que una Ada Colau dels Comuns surti de l’Ajuntament de Barcelona dient que ara s’hi viu genial, mentre que els seus mandats han estat potser els anys en els quals s’ha deteriorat més la vida a la ciutat; que ERC s’ompli la boca d’habitatge digne quan han estat el govern del desnonament ràpid, fàcil i barat; que el govern PSOE-Sumar s’estrenés amb una ministra d’habitatge dient que treballaria pels petits propietaris… Tot són motius per no tornar a fer-nos mai una foto amb ells.

Però això no és una qüestió personal, és una qüestió de classe: la política professional no treballa pels nostres interessos, sinó pels del rendisme, dels propietaris. Són les diverses cares del mateix partit, el de la burgesia. Per això, tirar endavant una campanya centrada en atacar Junts, PNB i PP perquè bloquegen el debat, que permet així que en treguin rèdit electoral les sangoneres que ens governen i que són corresponsables de la situació de misèria que vivim, potser no és la brillant idea que ens pensàvem. Acabem alimentant un tàndem sindicat – partit socialdemòcrata que, encara que no sigui volgut, fa que tot treball de politització que realitzem amb les nostres companyes sigui compatible amb seguir donant suport a PSOE, ERC, Comuns i companyia. Uns partits que ja ens han demostrat per activa i per passiva que només són capaços d’impulsar mesures cosmètiques inútils mentre criminalitzen i endureixen la repressió cap a la classe treballadora. És imperatiu: hem de trencar la roda de pressió al “carrer” que aconsegueix una reforma legislativa que no funciona, la qual cosa provoca que es torni a fer pressió al “carrer”.  Estem en aquesta roda atrapats des de fa més d’una dècada i els resultats són a la vista; els polítics de l’esquerra parlamentària no només no han aconseguit millorar les condicions de vida sinó que a més ens han deixat un marge molt menor per a fer política, ja que aquesta roda va acompanyada d’un reforç progressiu dels ressorts autoritaris de l’Estat. Necessitem sortir d’aquesta trampa mortal.

Però qui dia passa, any empeny, diuen. I aquí estem, presenciant l’enèsima picabaralla entre els que assimilen i desactiven la lluita dels moviments socials, per una banda, i els que volen evitar que els amos dels diners perdin alguns cèntims, per l’altra.

Parlar d’habitatge, parlar de les nostres condicions d’accés a l’habitatge, és parlar de lluita de classes i, en el moment actual, necessitem parlar-ne de forma urgent. Perquè no es pot viure. Perquè vivim en una barbàrie cada cop més profunda i estesa. Necessitem més que mai expropiar totes les cases buides. Necessitem més que mai acabar amb la impunitat dels propietaris. Necessitem més que mai treure’ns de sobre els deutes que ens ofeguen cada mes. Necessitem més que mai que l’habitatge sigui universal, gratuït i de qualitat. Això només som capaços de fer-ho nosaltres, la classe treballadora.

Per tot això és cabdal que la nostra lluita política, també quan passa per aconseguir reformes de la legislació estatal, no estigui desvinculada d’una estratègia general d’acumulació de forces més enllà de la lluita per l’habitatge, d’una estratègia general basada en la construcció del socialisme per acabar amb la societat de classes capitalista i en trencar amb la subordinació política als partits de l’esquerra parlamentària. Necessitem de nou un proletariat revolucionari que passi a l’acció i s’emporti per davant a PSOE, PP, VOX, Junts, ERC, Sumar i tot el que ens pugui quedar de l’esperança que l’Estat ens salvi.

O podem reviure el dia de la marmota. Un cop rere l’altre.