L’Ajuntament de Barcelona vol «reimpulsar» el districte de Ciutat Vella des d’ara i fins al 2035, connectant el Raval amb el mar. Concretament, planteja fer un eix paral·lel a la Rambla, des de la plaça de la Universitat fins a l’estàtua de Colom, passant per la rambla del Raval i l’avinguda de les Drassanes. Per implementar aquesta mesura, l’Ajuntament ha creat el «Pacte de Ciutat Vella», amb Ivan Pera al capdavant. Aquest és un espai institucional que pretén legitimar l’estratègia urbanística del districte mitjançant la promoció d’una «participació ciutadana».
Un pla urbanístic històric
Aquest pla, tot i tenir novetats, respecte altres, no és nou. Des dels anys vuitanta, els diferents ajuntaments de Barcelona han anat incorporant polítiques de reforma de l’urbanisme del districte, a través dels PERI (Plans Especials de Reforma Interior). L’objectiu a les diferents estratègies sempre ha estat el mateix: la transformació urbanística dels barris històrics per fer-los més atractius al turisme.
De fet, el PERI de 1985 va suposar la construcció de la rambla del Raval, enderrocant-se edificis sencers i generant grans eixos interiors. Aquesta revaloració del barri va suposar l’expulsió de molts residents, apel·lant a l’obertura d’«espais públics», «ordenar i unificar zones» o «reduir densitat».
Procés de gentrificació impulsat per l’Ajuntament
Aquest procés de gentrificació, impulsat per les institucions, es dona arreu. La transformació del barri de Ciutat Vella no és gaire diferent de, per exemple, el canal de Gorg a Badalona. Espais històrics o industrials fins ara «marginals» s’estan convertint en un lloc d’inversió i construcció d’habitatges de luxe, a través dels quals empresaris trauran rèdit. Aquest procés també suposa la privatització de més espais, com l’atac que pateix l’Àgora de Juan Andrés al Raval. La revalorització suposa l’augment encara més dels preus de l’habitatge i, conseqüentment, degradació de les condicions de la classe treballadora i la seva expulsió.
A més, en el cas de Barcelona, l’oferta d’habitatge en el mercat és principalment de temporada i propietat vertical, principalment en mans de fons voltor. I, arreu de la ciutat, la pràctica especulativa de compra d’un bloc sencer i expulsió de les veïnes, divisió dels pisos i lloguer d’habitacions és cada cop més habitual.
Mentre polítics i empresaris impulsen aquest projecte, els lloguers arriben a màxims històrics absorbint el 100% del salari de moltes famílies. Aquesta asfíxia se suma amb l’encariment de la vida i la pèrdua generalitzada de poder adquisitiu. El sensellarisme creix en ciutats amb milers de pisos buits i la resposta institucional oscil·la entre la inacció i la repressió.
