Xantal Gabarró: “Jo el que vull és que la classe obrera estiguem fent processos teatrals i processos i productes artístics. Al final el que hem fet és pujar nosaltres, la classe obrera, a un teatre.”

Del 7 a l’11 de juny es va estrenar l’obra de teatre “Jenin feat. Raval” al Teatre Tantarantana de Barcelona, una producció de la companyia La Material Teatre. Aquesta peça teatral explica la història de cinc dones, tres del Raval i dues palestines, i ha estat fruit de la col·laboració entre La Material Teatre i la companyia Freedom Theatre de Palestina. Parlem amb la Xantal Gabarró, encarregada de la dramatúrgia i la direcció de l’obra, del teatre polític, de la necessitat que les condicions del proletariat entrin als teatres burgesos i de la potencialitat del teatre com a procés polític i per a generar consciència.
Consell editor: Explica’ns qui és la Xantal i d’on et ve l’interès pel teatre.

Xantal: Sóc la Xantal Gabarró i em dedico a les arts escèniques. Vaig estudiar interpretació a l’Institut del Teatre. Després, bé, milito en moviments polítics des dels 16 anys. Les meves ganes sempre havien sigut de traspassar les inquietuds polítiques que tenia a les arts escèniques, perquè per mi, al final les arts escèniques són una espècie d’altar comunicatiu i una eina de transformació molt potent. Des de molt d’hora em vaig començar a interessar per diferents eines i metodologies de teatre més polític. Vaig acabar l’Institut del Teatre anant a Londres amb Erasmus en pràctiques amb Cardboard Citizens, que són una companyia que fa teatre de l’oprimit amb persones sense sostre. I a partir d’aquí, la meva trajectòria professional ha acabat anant més cap al teatre per la transformació social que no pas cap a la interpretació, per infinits motius. Ara mateix, plena de contradiccions, treballo al Centre Penitenciari de Brians 2 com a professora de teatre. I bé, ara m’he demanat un permís de sis mesos per poder fer aquest espectacle.

CE: Ens podries explicar una mica què és La Material?

X: La Material és una manera d’englobar tot allò que vull fer a partir d’ara. Sempre intento fer projectes que tinguin a veure amb les arts escèniques per a la transformació social i vaig prendre la decisió de que, a partir d’ara, tot el que el que faci sigui des d’aquí. Per mi la definició de La Material o el que vull que sigui, és tan una eina de transformació com de debat, o sigui utilitzar les arts escèniques com a eina per debatre, per formar-nos. Per una banda faig tallers de teatre de l’oprimit per adolescents amb perspectiva de gènere, o amb dones que han patit violència. I per altra, hi ha la vessant de la creació des d’una perspectiva política. Polític no només en l’exhibició, sinó en tot el procés de creació, com seria el cas de “Jenin feat. Raval”.

CE: D’on ha sortit “Jenin feat. Raval”, d’on surt la idea? I com ha sigut el procés creatiu?

X: La proposta va ser un encàrrec del Servei Civil Internacional (SCI). En un dels projecte que presentaven a una subvenció, van voler incloure alguna cosa que fos d’arts escèniques relacionada amb Palestina. Van anar a parar a mi perquè sabien que em dedicava a les arts escèniques i que havia estat a Palestina un parell de vegades. A partir d’aquí, vaig començar a donar-li voltes a com fer-ho. Primer em vaig trobar amb el dubte de com hi podia aportar jo. Com ho plantejo? La línia de la legitimitat és difusa, jo penso que podem parlar de les coses que vulguem, però si que havia de pensar què podia aportar que fos interessant per aquí i per Palestina, perquè al final qualsevol cosa que facis aquí en relació amb Palestina també és oportú que tingui un interès per la lluita palestina. Llavors primer vaig decidir que ho havia de vincular amb algun projecte d’allà, i se’m va acudir això de relacionar-ho amb la realitat d’aquí, del Raval. Per això, vaig contactar amb el Freedom Theatre, que és un projecte de teatre polític i comunitari potentíssim, i per la meva sorpresa em van dir que sí de seguida.

CE: I com vas trobar les actrius que protagonitzen l’obra?

I és que jo el que vull és que la classe obrera estiguem fent processos teatrals i processos artístics i productes artístics. Al final el que hem fet és pujar nosaltres, la classe obrera, a un teatre que és una cosa que normalment no fem. I per mi això era important.

X: Primer de tot vaig decidir que volia treballar amb gent no professional. L’interès no era tant que fos gent no professional, al final la Mariam i l’Amanda són dues noies que ja havien fet teatre, sinó que m’interessava sobretot que fos algú que pogués explicar les problemàtiques en primera persona, algú que pogués aportar des de l’experiència. Amb això no vull dir que estigués defensant una mena de busca de “la veritat a l’escena” o que pensi que els actors no puguin representar coses que no han viscut, ni molt menys, al cap i a la fi la feina de l’actor és aquesta, encarnar històries que no són les teves pròpies. Però si que volia que el projecte fos un procés polític des d’inici a fi. Això comportava no només extreure històries interessants de les dones que estan en situacions on el conflicte de classes es fa molt evident, com és la situació del Raval o la ocupació nazi-israeliana de Palestina. Sinó que volia que aquestes dones poguessin culminar també el procés polític. I és que jo el que vull és que la classe obrera estiguem fent processos teatrals i processos artístics i productes artístics. Al final el que hem fet és pujar nosaltres, la classe obrera, a un teatre que és una cosa que normalment no fem. No vull que s’entengui que estic dient que no hi ha gent de classe obrera fent teatre, això no és així, però sí que és cert que hi ha una realitat que és que, en aquesta part de la cultura que són les arts escèniques, no hi està participant, ni des de la posició d’espectadors i encara menys des de la posició de producció, la gran majoria de la classe treballadora. Aquí hi ha una bretxa de classe molt important, per moltes raons, i no és només el preu de les entrades de teatre. L’accés a la cultura, als estudis culturals, el capital cultural que tenim, està derivat majoritàriament del capital econòmic de les nostres famílies i dels llocs on creixem. Per tant, pretendre que fer teatre polític sigui parlar d’alguna moguda més o menys política a un teatre amb entrades a 25 euros on hi va la burgesia catalana majoritàriament, o la gent que té un interès especial en la cultura, ja sigui de classe burgesa o gent de classe treballadora que ens hem interessat per aquest món i al final ens hem especialitzat en això, doncs no crec que sigui això. El teatre polític és també poder produir nosaltres les arts escèniques, i això no és una cosa que passi molt. I repeteixo, no estic dient que tots els meus companys de professió siguin burgesos, però sí que és cert que hi ha una part important de la classe treballadora que el seu accés a segons quina cultura és irrisori. Per aquest motiu, jo no volia agafar unes històries d’aquí i d’allà i fer una obra amb actrius professionals, sinó que el que vull és que aquestes dones culminin també aquest procés artístic i polític. Se’m va acudir això, de relacionar els dos territoris i veure què en podíem treure d’aquesta relació i d’aquest diàleg. Que no comparació, aquest és un altre capítol que ha sigut un dels reptes més grans que amb els que m’he trobat aquí com a dramaturga. El que volia és que fos un espectacle que es pogués fer als dos territoris, el mateix espectacle, però interpretat per les dones locals en cada lloc. Això es presentarà al festival de teatre feminista de Jenin el setembre, i serà exactament el mateix espectacle amb els mateixos audiovisuals, però amb actrius diferents.

CE: Aquí són tres dones presents a l’escenari.

X: Quan havia de pensar en els personatges, tenia molts dubtes. Havia de triar dones que representessin la diversitat d’un barri com el Raval, i només amb dues persones. L’Ana era una cara que em venia al cap tota l’estona quan pensava en l’obra, em va venir molt ràpidament la seva cara, més que la seva història. I ella s’hi va avenir de seguida. I la Mariam crec que és una figura molt ravalera, una persona nascuda aquí d’aquí amb pares migrats del món àrab. Per mi un dels encerts va ser posar també a l’Amanda. Si només hagués posat a dues persones d’origen estranger em semblava que podia acabar sent una caricatura: la llatina i la marroquina. La figura de l’Amanda és molt interessant en aquest sentit. De les tres, és la que més ha viscut el Raval, o sigui, la que hi ha crescut, i és una manera d’explicar que aquí hi ha gent blanca també, i que molta ha hagut de marxar del barri perquè no ha pogut pagar-se el lloguer. El trio que ha quedat per mi al final ha sigut molt representatiu del Raval.

CE: Com és dirigir una obra amb actrius no professionals?

X: Jo escric l’obra sabent amb qui treballo, hi estic acostumada a treballar amb gent no professional, i sé que és possible trobar la manera de fer coses boniques amb les especificitats de cadascú. Crec, a més, que fer teatre amb persones no professionals o amb col·lectius amb voluntat política, no ens ha de fer renunciar a l’excel·lència. Per mi és important que la gent ho vegi com una cosa professional, que no ho consideri d’un nivell inferior. És important buscar l’excel·lència, i no perquè l’excel·lència artística sigui el més rellevant, sinó perquè tenim dret a fer coses boniques. Sempre dic que no m’agrada fer pornografia emocional, però sí que intento explicar qüestions estructurals a través d’històries personals. Al final no estic parlant d’aquestes cinc històries,
estic parlant de l’ocupació israeliana, estic parlant de la lluita de classes a través de coses que m’han donat les seves experiències. Ara bé, el repte és com fer això sense fer pornografia emocional, sense fer peneta.

CE: Sense fer tampoc un míting polític.

X: Exacte. Per mi el teatre és social i és polític de forma intrínseca. O sigui, el teatre és un diàleg amb la societat, amb una gent que et ve a veure, i per això és social. I és polític encara que no sigui intencionadament, perquè transmet uns valors i unes idees, les que siguin. Tu prens una decisió política quan decideixes què explicaràs, quan decideixes com ho explicaràs, quan decideixes on ho explicaràs, quan decideixes amb qui ho explicaràs. Però és veritat que parlar del Sindicat d’Habitatge del Raval, de la gentrificació, de l’ocupació israeliana sense que sembli un pamflet polític, és difícil.

CE: I en aquest sentit com has intervingut en la dramatúrgia?

X: Dons això, intentant no fer pena, tampoc volent fer essencialismes. Jo m’he sentit molt còmode utilitzant paraules o situacions que, no sempre o no de la mateixa manera, però també a mi em són molt pròpies. Per exemple, quan li faig dir a l’Amanda “a casa som pobres” i tota la reflexió política que fa al voltant d’aquest terme. Jo no sabia com ho viuria ella, ho escrivia més pensant en mi. Jo vaig estar molts anys de la meva vida dormint amb un “plegatín” amb la meva mare i la meva germana al costat, a la mateixa habitació de casa els meus avis. Em sentia còmode escrivint coses dels altres però que jo també les podia passar molt des de l’experiència. Per escriure la part de les palestines, també he compartit el text amb col·legues que tenen molt vincle amb Palestina i al mateix Freedom Theatre. Al final és ser conscient que tu el que expliques és una petitíssima part, i sobretot pel que fa a Palestina que és una cosa complexíssima. El que pots fer és explicar una situació a partir d’unes històries, fer una foto general de la situació allà. A través d’aquestes petites històries es pot explicar molt de l’estructural. També el que comentava abans de que la intenció no era comparar, em passava per exemple, amb l’escena de la l’Amanda que parla d’Urquinaona.

CE: Si, amb allò del conflicte.

X: Clar, quan diu que el conflicte conviu amb que la vida continuï. Era perillosa la comparació. Al final tot va de la pertinença i de com s’estructura la pertinença, com s’estructura a través dels espais i a través de la comunitat. De quina manera expliques, sense comparar-les, la sensació de pertinença que té l’Ana, que s’ha passat la vida voltant migrant per raons econòmiques, a la que té per exemple, algú que viu en un camp de refugiats des de que els van fer fora de casa seva fa setanta cinc anys. És molt interessant fer dialogar tot això.
CE: Anant una mica més enllà de la obra. El teatre polític és aquell que vol fer visible el poder i les relacions socials capitalistes. Com veus tu la potencialitat del teatre, i la seva funció alhora de transmetre idees o com a eina de propaganda.

X: És de les coses que més penso. M’ha costat molt trobar un terme amb el que em pugui sentir identificada com a etiqueta, i al final el que acabo utilitzant més és el de teatre per la transformació social, encara que no m’acaba d’agradar del tot. Però no m’he sentit mai còmode amb el terme teatre social, em sembla una xorrada de terme. Crec que hi han etiquetes que han sigut molt vàlides, però al final, com que la realitat muta i el context està en moviment constant, segons quines etiquetes també se’m fa difícil traslladar-les en el moment actual. Jo crec que faig teatre polític, però al final el teatre és polític per si mateix, com et deia abans. Però si, encara que tota expressió artística sigui política, jo faig teatre volgudament polític, en el sentit de que té una intenció de transformar. Els últims anys s’ha posat de moda fer espectacles que parlin de coses així més polítiques. Però clar, per mi que el teatre pugui transformar va molt més enllà, perquè al final és el que et deia abans, tenir gent fent teatre pretesament polític a teatres grans o petits on només hi va la burgesia catalana… jo he anat a veure Brecht en un dels grans teatres del país, i al final el que explicaven al públic era que aquesta obra parla de la bondat, i això no és així. L’obra no parla de si és possible ser bo o no. Aquesta obra parla de les putes condicions materials d’existència i de com això condiciona el que podem fer, el que podem donar als altres. No fotem. A mi tot això també em fa voler encara més que siguem la classe obrera, que pugem a l’escenari i fem una producció nostra pròpia. I parlem de nosaltres. Perquè podríem parlar de qualsevol altra cosa, però com que no en tenim presència normalment als teatres d’aquest país, doncs parlarem de nosaltres.

CE: També hi ha una tendència a relegar a certs sectors un tipus de teatre que, no dic que no sigui interessant, però que no deixa de ser teatre com a eina pedagògica, com per exemple el teatre de l’oprimit. I clar, això està molt bé però també hem de poder fer teatre polític de masses, i que arribi quan a més llocs millor.

X: Totalment, totalment. La Material, per a mi, té aquestes dues vessants que et comentava, pedagògica i d’intervenció i la de creació artística. El teatre de l’oprimit és una eina potentíssima i l’Augusto Boal ho va pensar amb una voluntat política molt clara. Jo crec que aquesta és una tasca que s’ha de fer i que hem de fer des dels moviments polítics i que, per revertir aquesta situació, hem d’apropar-nos a aquesta part de la cultura que són les arts escèniques. Ens hem de començar a creure nosaltres també, és important que utilitzem aquestes eines, que utilitzem el teatre, nosaltres, que tinguem grups de teatre, que en les nostres formacions a fem servir aquestes eines.

Això és molt important per despertar entre nosaltres, amb la nostra pròpia classe, l’interès cap a una eina que és potent i que si estiguéssim en una societat comunista, doncs tindríem claríssim que la cultura i la creació artística i literària han de ser el pal de paller de la nostra societat. No, no estem en aquest punt, però sí que crec que hem de començar a crear una cultura pròpia en aquest sentit. Jo sé que no canviarà res aquesta obra, però en fi, és un procés polític del qual estic molt orgullosa, que hem viscut 10 persones. Òbviament no li trec la potencialitat transformadora, al final, molta gent el Sindicat d’Habitatge del Raval ha vingut al teatre a veure la seva pròpia història. Però amb això no acabarem amb res, vull dir, això és molt important i és una de les coses que jo crec que hem de tenir clares, que les nostres organitzacions, que els nostres moviments, han de començar a apostar per aquí des de fa temps. Però tinguem clar que no acabarem amb el capitalisme perquè un artista es dediqui a fer una obra amb més o menys contingut polític o a dir moltes coses a Twitter. La militància on ha d’estar és al carrer, jo no estic fent militància en aquest espectacle. Si no hagués sortit la subvenció si que hauria sigut absoluta i pura militància. Però aquest és el meu ofici i m’agradaria poder-ne viure, cosa que sé que no passarà, no podré mai viure d’això i ja està, ho tinc assumit. Crec que és molt necessari que fem processos artístics que també siguin processos polítics però, els artistes, no ens podem pensar que per posicionar-nos o per fer uns tuits i un Brecht, ja estem fent alguna cosa.

CE: Podrem veure “Jenin feat. Raval” en alguna altra ocasió?

X: Ho intentarem però és difícil perquè les temporades a la majoria de teatres ja estan tancades. Si que intentarem poder muntar una mini gira, potser més endavant. A mi m’encantaria poder-la fer al TNC. Seria brutal que la penya dels nostres barris pugues veure “Jenin feat. Raval” per 10 euros al TNC.