Bèlgica afronta una de les seves onades de mobilització social més grans en els últims anys. El govern federal liderat per Bart De Wever (N-VA) i la seva coalició de dretes Arizona ha anunciat retallades pressupostàries d’uns 10.000 milions d’euros fins al 2029. Argumenten que així reduiran un dèficit que voreja el 5,2% del PIB.
Per aconseguir-ho, el govern ha posat sobre la taula mesures que ataquen directament les condicions de vida de la classe treballadora: la revisió de la indexació automàtica dels salaris, l’augment de l’IVA, l’anualització del temps de treball, com també retallades en sanitat i pensions. Ara bé, les negociacions parlamentàries estan bloquejades i el mateix De Wever ha hagut de cancel·lar el discurs de l’estat de la Unió per la manca d’acord intern.
Els sindicats pressionen el govern belga
En aquest context, la resposta de la classe treballadora ha estat contundent. Els dos grans sindicats belgues, la FGTB/ABVV (aliat del Partit Socialista) i la CSC/ACV (cristià), van convocar una jornada de vaga el passat 9 d’octubre. Prop de 50.000 persones van sortir als carrers de Brussel·les sota el lema «Les mans fora de les nostres butxaques».
Les centrals sindicals han marcat línies vermelles clares. No acceptaran canvis en la indexació automàtica dels salaris, ni les pujades de l’IVA, ni l’anualització del temps de treball. Si el govern travessa aquestes línies, han anunciat una vaga general a partir de la setmana del 23 de novembre.
Els sindicats no només s’oposen a les retallades, sinó que han presentat una alternativa fiscal: gravar les grans fortunes, el capital i els beneficis empresarials, cosa que permetria recaptar fins a 21.000 milions d’euros sense tocar l’estat del benestar.
Revolta i repressió a Bèlgica
Les manifestacions, que ja han generat alguns episodis de combativitat, han estat utilitzades pel govern per justificar una forta repressió policial. El 9 d’octubre, desenes de persones van ser detingudes a Brussel·les, la major part dels quals, menors d’edat. Aquesta tendència també es dona a les revoltes als estats francès i italià.
Tanmateix, la policia va fer servir canons d’aigua i gasos lacrimògens contra els manifestants, mentre es cancel·laven més de 100 vols i es paralitzava el transport públic. El 17 d’octubre, coincidint amb l’esclat social a l’estat francès, les protestes estudiantils contra l’augment de les taxes educatives i la manca de recursos a la comunitat francòfona (històricament més empobrida que la flamenca) es van saldar amb prop de 150 detencions a Brussel·les i 45 a Lieja.
El ministre de l’Interior, Bernard Quintin va declarar que «el que passa a Brussel·les ja no és una simple protesta». Quintin va prometre fer servir «tots els mitjans necessaris per restablir l’ordre» contra el que anomena grups de joves «encaputxats» per deslegitimar un moviment social de fons que exigeix una redistribució de la riquesa.
Protestes arreu d’Europa
D’altra banda, la lluita obrera a Bèlgica és una altra cara d’una crisi econòmica europea més àmplia. Les protestes contra el cost de la vida i les retallades s’estenen per França, Itàlia, Albània, Espanya, Portugal, Grècia i altres estats, mentre els governs apliquen polítiques d’austeritat per acontentar els inversors i les normes fiscals dictades per la Unió Europea.
A Bèlgica, el règim de De Wever exigeix «mesures doloroses» per «evitar una espiral de deute», però espera que paguin els de sempre. Els treballadors i els estudiants responen que no pagaran una crisi que no han causat. L’amenaça de la vaga general i l’extensió de les mobilitzacions estudiantils intensifiquen les perspectives de lluita a Europa.
