Durant la darrera setmana, al Pròxim Orient, hem presenciat una escalada de tensió entre Iran i Israel, amb una successió d’atacs i contraatacs. En aquest últim episodi d’aquesta creixent tensió hem vist com per primera vegada l’Iran ha atacat directament territori israelià, fent d’aquesta una situació històrica. Sota el nom d’Operació Promesa Verdadera, Iran va respondre el passat 13 d’abril a l’atac que va patir unes setmanes abans per part d’Israel al seu consolat a Damasc (Síria). En aquest atac van morir tretze persones, entre elles Mohamed Zahedi, alt comandament de la Guàrdia Revolucionària iraniana i principal enllaç dels aiatol·làs amb la milícia xiïta Hizbullah.
L’Operació Promesa Verdadera va comptar amb aproximadament 170 drons, 120 míssils balístics i 30 míssils de creuer. Tot i això, sembla que la major part van ser interceptats per les defenses antiaèries israelianes i pel suport proporcionat pels Estats Units, el Regne Unit i Jordània en matèria de defensa. En aquest sentit, la posició dels Estats Units en el conflicte és crucial: no intervé directament, ja que no pot sostenir més fronts oberts i sembla que no s’ho pot permetre de cara a les pròximes eleccions.
En aquest context, la resposta d’Israel va arribar a finals de la setmana passada i va consistir en el llançament de diversos míssils contra la província d’Isfahán, on està ubicada una de les instal·lacions nuclears de l’Iran, la qual cosa va obligar l’Iran a activar les seves defenses aèries.
En aquests mesos hem vist com els únics suports rebuts pels palestins provenen del món àrab amb moviments com el del Iemen, Hezbol·là i ara l’Iran. En aquest sentit, però, tot i que l’atac de l’Iran pot representar un debilitament i un punt d’inflexió en el conflicte, cal situar-lo en el marc des d’interessos particulars del país a la regió, D’altra banda, els països europeus actualment estan canviant la retòrica buida al voltant del conflicte, per un discurs que, de nou, presenta Israel com a víctima de la situació.
