Arantxa Tirado: «l’única cosa que sembla clara a Veneçuela és l’horitzó d’incertesa».

El 2026 es va estrenar amb una notícia d’impacte mundial: el segrest de Nicolás Maduro i Cilia Flores per part dels EUA. Després de mesos d’assetjament militar intensificat, finalment els EUA culminava la seva agressió imperialista enviant el rotund missatge que l’ordre mundial «basat en normes», al menys de cara a la galeria, quedava fulminat. Després del genocidi de Palestina, els interessos imperialistes s’imposen sense floritures. Des del segrest, la situació a Veneçuela és incerta. L’estupefacció inicial ha deixat pas a un bon reguitzell d’interpretacions arran les evidències d’una entesa entre la presidenta Delcy Rodríguez i l’Administració de Trump.

Per tal d’aportar claredat sobre la conjuntura però també incidir en les causes, conversem amb Arantxa Tirado, politòloga i doctora en Relacions Internacionals per la UAB i també en Estudis Llatinoamericans per la UNAM. Autora del llibre «Venezuela: más allá de mentiras y mitos» (Akal, 2019) i especialista en la política exterior veneçolana, on també hi ha residit.

Quina diries que és la situació actual a Veneçuela?

Hi ha sectors que estan amplificant el missatge que tracta d’imposar l’Administració de Trump per desmoralitzar i humiliar el chavisme: la Revolució Bolivariana s’ha acabat, Delcy Rodríguez ha traït Maduro i farà tot el que digui Trump, etc. És cert que alguns elements -no només les declaracions dels EUA- reforcen aquesta imatge, però crec que hem d’anar més enllà de les aparences. Aquestes aparences indiquen que hi ha un diàleg amb els nord-americans que, de fet, no és nou. Sempre hi ha hagut diàleg entre la direcció chavista i els EUA, fins i tot en els moments més crítics de la relació bilateral. Sense anar més lluny, ara fa un any, poc després de a pressa de possessió de Trump, en Richard Grenell (diplomàtic de la Casa Blanca) va visitar Caracas per establir negociacions. Ara, segons Marco Rubio, no només hi ha un diàleg sinó un acord per escrit amb els dirigents chavistes. No sabem si és cert o no perquè, de l’altra banda, no hi ha cap informació al respecte. Així que hem de veure els fets, a banda de les declaracions.

El cert és que, per part del chavisme, des de fa temps s’ha assumit una posició pragmàtica basada en fer concessions. Per què? Perquè estan en guerra. L’impacte econòmic de les mesures coercitives unilaterals dels EUA ha portat a una situació molt crítica a la classe treballadora veneçolana i als sectors camperols. Aquest pragmatisme ara es barreja amb un nou xantatge: els EUA tenen d’hostatges a Nicolás Maduro i Cilia Flores. A més, Veneçuela no pot respondre amb una guerra oberta contra la major potència militar del món, per la qual cosa s’opta per un posicionament diplomàtic que eviti més intervencions, més bombardejos i més segrests.

No obstant, en aquestes últimes setmanes s’han vist moviments polítics a Veneçuela que no només mostren un nou moment de les relacions entre els EUA i el país sinó que porten a pensar en la construcció d’un nou model de sotmetiment de tipus neocolonial. Penso en l’aprovació de la reforma a la Llei Orgànica d’Hidrocarburs que dona millors condicions a les empreses petrolieres estrangeres i suposa un retrocés en decisions sobiranes que havia pres el chavisme, per exemple retirar-se d’organismes de resolució de controvèrsies com el CIADI del Banc Mundial (usat per les corporacions del nord per a impugnar decisions sobiranes dels països del Sud Global); en el control de facto que tenen els EUA sobre la indústria petroliera veneçolana, expressat en què Veneçuela no pugui ara mateix enviar petroli a Cuba, un país amb qui tenia una relació fraternal i estratègica; o l’escenificació de la visita del secretari d’Energia dels EUA. Tot plegat reforça la idea de la pèrdua de sobirania de l’actual govern veneçolà respecte dels seus recursos i, fins i tot, de les seves decisions.

En definitiva, l’escenari és altament contradictori perquè, malgrat que des de Veneçuela es manté la idea de què la sobirania del Govern és intacta, al mateix temps es denuncia que el Govern està també sotmès a un segrest, però també des de la direcció del chavisme es parla del moment de «gran oportunitat» per fer acords i negocis entre ambdós països. L’única cosa que sembla clara és l’horitzó d’incertesa.

Quin paper està jugant l’oposició en tot plegat?

En primer lloc, cal entendre que l’oposició no és un bloc unitari. Aquesta és una de les raons que expliquen la seva dependència absoluta dels EUA, la qual també és conseqüència d’aquesta divisió, doncs els estatunidencs han promogut determinats perfils d’opositors allunyats d’una moderació que pogués legitimar la institucionalitat veneçolana. María Corina Machado és l’exemple d’aquesta oposició que interessa als EUA.

Després del segrest de Maduro, a l’igual que el chavisme, l’oposició està en xoc. El ridícul internacional que estan fent així ho demostra, per exemple en l’entrega del Nobel de la Pau a Trump per part de la Corina després que aquest la descartés per encapçalar la suposada «transició». Aquest paper secundari de l’oposició demostra que hi ha un percentatge gran de la població veneçolana que no estaria disposada a empassar-se un govern opositor col·locat pels EUA.

«Als EUA no l’interessen blocs contra-hegemònics i els tracta de dissoldre. Encara amb més raó si ataquen l’arquitectura financera mundial construïda pel seu benefici»

Així doncs, l’oposició està deslegitimada i humiliada, com s’ha vist a l’última participació de la María Corina Machado a la Conferència de Seguretat de Munich. De fet, crec que fins i tot afrontarà dificultats en termes de supervivència material, perquè han viscut gràcies als diners injectats pels EUA al llarg de tots aquests anys (a través del Congrés, d’organismes del govern nord-americà, de la CIA…). Si aquesta injecció de diners s’atura, com s’ho faran?

A partir d’ara, quines perspectives creus que afronta Veneçuela?

Qualsevol escenari està obert. Ara mateix és tot molt inestable. Hi ha uns equilibris que no sabem fins quan es sostindran. Hi ha un sector de la població a Veneçuela que no entén el que està fent la direcció chavista. D’altres sí, perquè entenen que tot això s’està fent per la situació d’agressió. Però en funció de les passes, de les concessions que es vagin fent, tot i que sigui per la pressió, pot haver-hi gent que digui: bé, nosaltres no hem estat lluitant tant per acabar adoptant l’agenda dels Estats Units.

També hi ha la possibilitat que es donin fractures en el sí del chavisme o que finalment els EUA es desfacin de la Delcy Rodríguez, considerant que ja no els fa servei. Això podria implicar l’aniquilació de la Revolució bolivariana, ja que la repressió que podria venir posteriorment podria ser molt dura, com la que va començar a congriar-se després del cop d’estat el 2002. Però també hi ha un altre escenari que s’ha de contemplar, tot i que no sigui fàcil de pair, que és que els EUA fessin servir la direcció chavista actual per acabar amb el projecte de la Revolució bolivariana.

Més enllà dels dirigents, en quin punt es troba la base social del chavisme? Què en saps de les milícies populars?

Sembla que es va donar una mobilització de les milícies abans del segrest, però ara sembla que aquest escenari no està sobre la taula. Tret que els EUA facin alguna tipus d’intervenció més enllà, com per exemple enviar tropes, però ho veig improbable. A més, la meva impressió és que la gent està molt cansada, molt farta d’aquest context d’ofensiva bèl·lica…

Anem a les causes d’aquesta ofensiva. Quin és el context històric i geopolític de l’agressió nord-americana sobre Veneçuela?

Els EUA, des del seu naixement com a imperi, han tingut el propòsit de controlar les seves zones d’expansió geoestratègica, com és l’Amèrica Llatina i el Carib, el que ells anomenen l’hemisferi occidental. Després de la Segona Guerra Mundial, s’arriba una sèrie d’acords on la posició hegemònica estatunidenca queda equilibrada per un altre contrapoder alternatiu: la URSS. Amb la seva implosió, s’acaba aquest equilibri i els EUA assoleixen una fase de domini global.

En aquest context, a Veneçuela s’inicia un nou moment polític amb la victòria a les eleccions de 1998 per part d’Hugo Chávez. Aquesta victòria dona impuls a la creació de tota una sèrie d’organismes de construcció geopolítica contra-hegemònica que tenen com a propòsit recuperar aquesta visió bolivariana d’integració regional d’Amèrica Llatina i del Carib, confrontat a la visió expansionista per part dels EUA, la doctrina Monroe, que els atorgaria una mena de dret natural a intervenir a tot l’hemisferi occidental. Els estatunidencs observen l’Amèrica Llatina com la seva reserva estratègica pel fet de ser una de les zones del món que té més recursos minerals estratègics, fonamentals per al desenvolupament del capitalisme i per situar-se millor a la competència estratègica actual dels EUA amb la Xina.

Aleshores, Veneçuela fa nosa?

Sí, perquè implica un desafiament geopolític per part del país amb les principals reserves de petroli del món. Chávez farà servir el petroli per construir aquesta contra-hegemonia, ja sigui coordinant-se a l’OPEP per apujar els preus o creant Petrocaribe, on s’aposta per comercialitzar el petroli amb preus econòmics als països del Carib, o buscant la integració energètica del continent amb iniciatives com Petroamérica, que finalment no es va concretar.

Per altra banda, atacant Veneçuela es busca acabar amb la porta d’entrada al continent de la Xina, Rússia o de l’Iran, així com recuperar el control d’una indústria petrolífera on antigament les empreses nord-americanes havien tingut molta presència. El que hi ha darrere de tot això, doncs, té a veure amb els recursos i mantenir la posició hegemònica dels EUA, però també amb un pes simbòlic molt important de la revolució bolivariana, com a possibilitat de construcció d’un món alternatiu, amb totes les seves contradiccions, mancances, però també elements de valor, d’atreviment i de desafiament a l’ordre neoliberal hegemònic.

Però, per què ara? Què va empènyer els EUA a atrevir-se a segrestar al president de Veneçuela?

L’accentuació d’agressivitat i aquest imperialisme sense màscara respon al declivi dels EUA i a un Sud Global que s’està articulant per qüestionar l’arquitectura financera internacional. La seva debilitat també té a veure amb la decisió que en el seu moment va prendre la classe dominant estatunidenca d’externalitzar la producció a l’Àsia i al Pacífic per abaratir costos, desindustrialitzant així el país. Això ha tingut importants repercussions per a la classe treballadora dels EUA com ara l’empobriment, l’agudització de les desigualtats socials, etc.

Tenim un imperi en procés de descomposició interna i en competició estratègica amb la Xina, la qual l’està superant en àrees tan rellevants com la intel·ligència artificial o les tecnologies d’avantguarda. Sobretot perquè la Xina controla alguns dels minerals crítics imprescindibles per a aquesta indústria. Els EUA, en canvi, són completament dependents d’aquests minerals, cosa que afecta a indústries com ara de la intel·ligència artificial, de defensa militar, aeroespacial, etc. D’aquí ve la seva política d’expansió i explotació de l’Àfrica, de l’Amèrica Llatina o d’alguns països asiàtics.

Així doncs, la qüestió dels recursos explica en part el que estem veient a Veneçuela. És el mateix cas que Groenlàndia o que Ucraïna quan durant la negociació amb Zelenski es va acordar que els ucraïnesos haurien de cedir les seves terres rares als nord-americans.

Alguns experts han assenyalat que un dels disparadors de l’atac va ser el fet que la Xina portava un any comprant petroli a Veneçuela amb iuans i no amb dòlars.

Això és molt important. Fixa’t: al Gaddafi se’l carreguen el 2011 amb l’aval del Consell de Seguretat de Nacions Unides -i, per tant, també de la Xina i de Rússia que no van fer servir el seu dret de veto- poc després d’haver anunciat que volien impulsar un sistema de comerç i d’intercanvi a través d’una moneda alternativa al dòlar, dins d’una lògica d’integració africana amb altres països del continent. Als EUA no l’interessen blocs contra-hegemònics i els tracta de dissoldre. Encara amb més raó si ataquen l’arquitectura financera mundial construïda pel seu benefici, basada en la capacitat d’imprimir dòlars, podent determinar així l’economia global.

«Sánchez juga ara la carta del respecte al dret internacional, entre d’altres coses perquè l’interessa confrontar amb Trump per presumir de pedigrí d’esquerres»

Amb els BRICS ara passa el mateix. Aquest projecte, que no és pas revolucionari en termes de proposta emancipatòria pels pobles del món, sí que suposa un desafiament contra-hegemònic als EUA i per això aquests pretenen ofegar-lo.

Això que expliques i que determina el que ha passat a Veneçuela, tanmateix, no comença amb Trump.

Sí. Això que hem vist ara és la culminació d’una ofensiva que ve de llarg. Al 2002, de fet, alguns sectors de la Força Armada Nacional Bolivariana van segrestar a Chávez, prenent el Palau de Miraflores i enduent-se el president a una illa mentre tractaven de vendre la idea que aquest havia renunciat. En aquell moment va haver-hi una mobilització massiva reclamant el retorn de Chávez, la qual cosa va empènyer a un part lleial de l’exèrcit a rescatar-lo. Ara és diferent, doncs el president i la seva companya han estat traslladats als EUA i no pots fer una operació de rescat. A més, estàs sota amenaça d’una intervenció militar.

Com interpretes el rol que ha jugat l’estat espanyol en l’assetjament a Veneçuela?

Penso que ha tingut un paper protagonista a la vegada que ambigu. D’una banda, els diplomàtics espanyols van tenir un paper actiu als cops d’Estat de 2002 i 2019, van refugiar a l’ambaixada a Caracas el Leopoldo López i van portar-lo a Madrid, igual que van negociar per refugiar l’Edmundo González. Però al mateix temps defensen el paper mediador del Zapatero mentre els va bé que la dreta denunciï la seva suposada proximitat a la direcció chavista. Després del fracàs del reconeixement de Guaidó el 2019, Sánchez juga ara la carta del respecte al dret internacional, entre d’altres coses perquè l’interessa confrontar amb Trump per presumir de pedigrí d’esquerres. Al final, la política exterior en relació a Veneçuela -que no ha trobat gaires diferències entre PP i PSOE- és una qüestió de classe, doncs es defensen els interessos de les empreses espanyoles a Veneçuela. L’estat espanyol se les dona de mediador, fent ús de l’argument neocolonial dels «lligams històrics», però en el fons juga un paper subordinat al dels EUA. Quan el 2019 els EUA van dir que Repsol no podia continuar operant a Veneçuela, Espanya s’ho va empassar sense criticar res.

Per altra banda, cal destacar que amb un govern de coalició progressista es dona una paradoxa a l’aliar-se amb unes classes dirigents llatinoamericanes que són contràries a la seva suposada ideologia. En el moment en què tu estàs comprant el relat d’una oposició veneçolana que nega la institucionalitat, la democràcia i la legitimitat del procés bolivarià i de la seva direcció, amb els mateixos arguments que fan servir els seus aliats d’aquí, que són PP i Vox, els estàs reforçant.

Darrerament estàs tenint força presència als mitjans de comunicació. Com ho estàs vivint? Quin paper juguen els mitjans de comunicació de masses en relació a Veneçuela?

Els mitjans de comunicació sempre han demonitzat Veneçuela i han construït tot un argumentari per justificar qualsevol possible intervenció, basat en què Veneçuela és una dictadura o, més recentment, en els suposats vincles de Maduro amb el narcotràfic. Però un cop cau l’argumentació principal per part del mateix Donald Trump -que explicita els veritables interessos darrera l’ofensiva-, hi ha certs mitjans que, en lloc d’aprofundir en les causes o el que implica el desmuntatge dels seus arguments, el que fan és atacar les persones que aportem una veu diferent des de fa molts anys. En el meu cas, es qüestiona la meva credibilitat, el meu coneixement acadèmic tot i tenir una tesi doctoral sobre el tema. Tampoc es té en consideració la meva experiència personal després d’haver viscut i treballat allà durant un temps. Se m’acusa de defensar una de les parts -i en part és cert-, però això no invalida el meu coneixement sobre la qüestió. A més, amaga el fet que la resta d’opinadors també es posicionen amb una de les parts, però sense cap coneixement rigorós sobre la matèria. Ho explico en primera persona però no és un problema personal. Parlem d’un modus operandi que es fa servir constantment, tant als mitjans com a l’acadèmica, per presentar algunes veus com expertes i excloure’n d’altres pel seu posicionament ideològic marxista.

Mitjançant la tàctica d’«assassinar el missatger», tracten de desviar l’atenció del que passa a Veneçuela, un país que s’ha atrevit a fer un procés de sobirania alternativa, de defensa dels seus recursos, d’intent de construir un projecte d’estat comunal, de relacions entre països en el marc de la complementarietat i des d’un horitzó de construcció del socialisme -tot i que podem debatre els avenços, retrocessos, si l’horitzó ha estat abandonat, etc.-. Tot això no interessa, perquè el que interessa és continuar amb el relat de les elits veneçolanes amb grans connexions amb el poder econòmic i mediàtic a l’estat espanyol i que ha aconseguit imposar la seva veritat sobre Veneçuela.

Vols afegir alguna cosa abans de finalitzar?

Estem davant d’esdeveniments que estan oberts, no hi ha un horitzó tancat. Amb independència del que faci l’actual direcció política de la Revolució bolivariana, la història la fan els pobles i el poble veneçolà, si s’ha caracteritzat per alguna cosa al llarg de la seva història, ha estat per lluitar de moltes maneres. A Veneçuela no hi ha socialisme però ja porten 27 anys de conformació política i d’organització, de posicionament institucional per defensar la construcció d’un model sobirà alternatiu, amb totes les seves contradiccions i limitacions, endògenes i externes la qual cosa no quedarà en l’oblit. Passi el que passi, això és un sediment que queda. Més enllà del que acabi passant a Veneçuela, el que no es pot esborrar és l’exemple que ha portat al món de resistència, dignitat, de lluita, de valor i de propòsit. Hauríem, jo crec, de mirar amb menys prejudicis i menys receptes pròpies, intentant rescatar de forma crítica allò positiu i també allò que no ens agrada tant des de les nostres coordenades ideològiques. Penso que aquest és un missatge important per totes aquelles persones que som antiimperialistes i que, sobretot, defensem la vigència del socialisme i de la construcció d’un altre món sota aquests paràmetres.